Rosa d'e-Vents personals i trasnferibles.

Rosa d'e-Vents personals i transferibles.

Bufades i Rebufades. Alenades, Vals de venda i Vendavals diversos. Tramuntanades, de paraula i d'altres ventades desventrades. Deponent, activarem vídeos. I de Gregal, agregarem mig jornal de mots, a cops de Mestral, per Llebeig que sigui. I ens vantarem d'inventar un collage de Xaloc per garbinejar paraules, si no se les endú Vent.



Així què? Véns?


dimarts, 11 d’octubre del 2011

"14 d'abril, Macià contra Companys". Com explicar història amb rigor amb un fals documental.



Sembla una contradicció Zen però no ho és. Com explicar història amb rigor i criteri, amb l'aval científic de la recerca historiogràfica però emprant el suport dels elements i del llenguatge de la ficció cinematogràfica. La resposta, en més simple, es diu Manuel Huerga, Toni Soler i Francesc Escribano i el seu excel·lent treball "14 d'Abril. Macià contra companys" que he tingut el plaer de veure en la seva preestrena al cinema Bosc de Vilanova. És pel·lícula, és documental? És tot a l'hora. Sota el paraigües d'un fals documental el guió de Toni Soler ens resol la manca de testimonis i d'imatges que farien d'aquest film un documental clàssic traslladant el pes de la conducció i la narració als actors que encarnen els diferents personatges de la pel·lícula. Recordeu la Pelota Basca de Medem? doncs el format és molt semblant però aquí ens parlen Macià, Companys, Ventura Gasol, Tarradellas, Alcalà Zamora.....I és clar com que de vius no en queda cap  la cosa passava necessàriament per ressuscitar-los a tots i això nomes ho pot fer la màgia del cinema.  És clar que tot plegat es pot resoldre amb el rètol de "basat en fets reals" però crec que la voluntat dels autors no era fer una simple recreació de fets sinó aprofundir en un episodi històric que no per estar abastament documentat es prou desconegut. No em sap greu confessar la meva ignorància al respecte i en determinats moments de la pel·lícula sentia una certa vergonya de veure fins a quin punt ignorava com havien anar les coses en relació a un passatge de la història del que coneixia el titular perfectament. El 14 d'abril de 1931 Macià proclama la república catalana a la plaça de Sant Jaume.
El ritme de la pel·lícula és trepidant, cavalcant sobre les declaracions dels protagonistes que van cosint i sargint el conjunt dels fets a partir del testimoni de com ho van viure i que configura aquest exercici de periodisme-ficció tan real. I aquest és una altre dels mèrits del film perquè bona part de l’acció es desenvolupa com la seqüència de un 30 minuts qualsevol, plans d'entrevista, entrellaçats i entrellaçant el fil argumental testimoni, rere testimoni. O sigui que la cosa tenia seriosos riscos de ser de difícil digestió. Imagino que aquí el paper de la direcció d'actors ha estat titànic per aconseguir transmetre amb tan poc terreny de joc tanta vivència i tanta carrega emocional.

Acabada la pel·lícula i a les portes del cinema hem felicitat Manuel Huerga. M'encuriosia saber que havien decidit sobre la distribució del producte: com a documental o com a ficció. La opció escollida és la segona i  probablement sigui certament la mes honesta. I he pres bona nota del que ha dit. És en el terreny dels documentals que ara s’està arriscant més pel que fa a formats i maneres de presentar i narrar.

Aquí podeu escoltar també la breu, brevíssima presentació que ha fet de la pel·lícula abans de la seva projecció. La qualitat de les imatges no es gens òptima perquè hi havia poca llum, estàvem a la darrera fila del cinema i el meu flip és com la colònia Brummel, tal i com deia l’espot publicitari de la tele, “se maneja bien en las distancias cortas”. Doncs, a les distancies curtes va de meravella però de lluny... no dona per més.




dijous, 6 d’octubre del 2011

:( Snif, Jobs


En obrir l'ordinador avui he vist l'esquela que ha dedicat Apple a Steve Jobs. Potser el millor homenatge que puc fer-li a un individu que, sense conèixer de res, em mereixia admiració professional i un respecte considerable és fer-li saber, ja no a ell, que al capdavall ara li importarà ben poc (i segur que abans de morir tampoc li hauria estat rellevant tenir aquesta dada), sinó a la resta del món com de bé m'ho he passat i, de fet m'ho passo, amb les eines que han sorgit de la seva brillant manera de fer. De sobte, m'he adonat que he estat envoltat d'aparells amb el logotip d'Apple des de fa més de 25 anys. No vaig haver de decidir entre els aparells de la seva companyia o els de la competència. Vaig arribar al primer Mac per raons professionals i va ser un amor a primera vista. Des d'aleshores, i amb només un breu parèntesi, també per raons laborals, amb diferents aparells i sistemes operatius que servien per enyorar cada cop més la pometa de marres, sempre he tingut un mac a la meva vida.

Eren tan elegants que fins i tot quan es penjaven (que també ho feien) ho feien amb gràcia. Recordeu aquella bomba encesa que anunciava fatídicament el desastre? Encara conservem els Macintosh  Classic i el Classic color amb què vaig escriure els meus primers contes i el Macintosh LC II amb què vaig dissenyar totes les premaquetes del setmanari L'Hora del Garraf. Batalles i batalletes professionals i moltes nits de vetlla en la seva companyia formen part d'un bagatge del qual en la distància l'Steven Jobs en forma part.

Així que aixecarem una copa a la teva salut mentre recordo, per estricte ordre de defunció, els noms de tots els Mac's que he tingut a les mans:

Mac Beth
Mac Arthur
Mac Koki
Mac Abeo

i el Mac Quinto al qual també dic Mac Abro perquè el vaig comprar per tot Sants

No sé si hi haurà més Apples a la meva vida. Jo espero que sí, però, reinterpretant el que deia no fa gaire un titular de prensa anglès, A Apple se li ha girat Jobs. Avui, de forma definitiva i inapel·lable. :(Snif, Jobs