Do not cross, crime scene

Camino, l'ordinador a l'espatlla, cabàs en mà, amb el sopar a dins (cremeta de carabassó i poma i pasta amb crema de parmesà) amb la Lua, fermada a les cames i esporuguida com és habitual en la meva gossa antisocial,  camí de l'estudi a Barcelona quan em trobo el succés. Una escena perfectament parada per a l’ocasió. Un incendi al carrer Floridablanca, just al bloc del costat on vaig viure els primers dos anys de tenir estudi a ciutat i vora els cinemes Renoir, per sempre més el cinema de capçalera.

 Sembla aparatós. Però també que ja és tot sota control. Cap fumera, absència de flames, bombers asseguts a la vorera.  En un gest automàtic, un moviment reflex, busco el meu Flip-vídeo a la butxaca. També de forma automàtica ordinador, cabàs i gossa han anat a parar a un sol costat del meu cos. Tot controlat amb una sola mà. L’altra mà i l’altra meitat del cos queden alliberats de responsabilitats. Subjecten la càmera… i es posen a pencar.

No m’entretinc gaire. L’excés de pròtesis alienes a la professió ocupa un volum excessiu, dificulta moure's entre la gent i per molta deformació professional que un tingui, al capdavall, tampoc hi ha gaire acció. Els bombers semblen haver acabat la feina i només quedem curiosos i vianants que, com jo, s’hi han trobat amb la ruptura de la rutina-temps.

Així que aturo el Flip tot just quan apareixen un càmera i el seu trípode. Sembla de BTV.

Una cosa però em crida l’atenció i m’hi entretinc una estona. Finalment continuo camí de casa vorejant per Floridablanca fins a la ronda de Sant Antoni però vaig donant-hi tombs al que he vist. La policia ha acordonat l’accés al carrer Floridablanca des de Villarroel i una altre cordó s’estén a l’altra banda, cap al carrer de Casanova. Òbviament, s’entén que calgui impedir el pas dels vianants. Però, en un primer moment, no acabo de veure clar el perquè. Ràpidament em venen raons de pes al cap: caiguda de persones o objectes des dels pisos sinistrats, perill de despreniments, explosions de gas... És un protocol de prevenció i per deixar l’espai a l’actuació dels cossos (extinció i seguretat).

Però alguna cosa no acaba d’encaixar en tot aquest protocol de seguretat. La policia només impedeix el pas als vianants que intenten creuar pel carrer, però no diu res, ni als veïns del bloc sinistrat ni a qualsevol que digui que es veí de la zona sense acreditar-ho de cap manera, únicament assenyalant la porta del bloc on asseguren que viuen. O sia, que mentre uns quants obedients gaudim del directe, els altres entren i surten del cordó a voluntat. De sobte, em ve al cap que ser veí de la zona deu ser com dur posat el vestit de Superman, et fa completament ignífug i a prova de bales, explosions i, ben segur, immune a la crisi. Que policia i bombers en el desenvolupament de la seva feina assumeixen el risc i el perill ja entén que va amb l’ofici, però per la resta?

Tinc la sensació de viure en un país on la gent no treballa gaire sobre determinats hàbits. On trobar un cartell de “no passis” es converteix en una temptació massa difícil de superar, on trobar indicacions del tipus “no aboquis fora sinó dins”, resulten reptes intel·lectuals excessius. 

No malinterpretin el discurs. La cosa no va del foment de la urbanitat. És una mica més profund que aquest discurs tan perillosament escorat cap a la dreta. És que penso que, massa sovint, ens rebel·lem contra tonteries, contra allò que no cal i en canvi ens quedem bocabadats davant les coses que haurien de fer-nos aixecar en peu de guerra. 

També sembla que massa sovint policia, bombers, protecció civil, etc.. tots aquests serveis que vetllen per la seguretat no semblin capaços de trobar la mida de les coses. O per excés  o per defecte, pero mai en el punt mig. O es passen de frenada o cauen en l'absurd i el ridícul. Quan ja és evident que una situació és sota control hauria de formar part de la formació dels agents el saber flexibilitzar les actuacions. Potser no cal obrir el carrer, però es pot deixar passar per una vorera (perfectament protegits per l'escut que formen la renglera de camions de bombers afilerats i generant un corredor). Però fa més policia evidenciar la capacitat de la prohibició i fa més policia d’aquí si, a més d’evidenciar la prohibició, evidencien que permeten a uns pocs saltar-se-la. 

Més tard, mentre editava les imatges he caigut que, tractant-se de un succés vora els cinemes Renoir, segurament calia donar-li un to més cinematogràfic a l’afer. Però, fins i tot així, he pensat que si el que volíen era emular els films americans, aquells on trobem sempre aquells precintes, groc escandalós, on llegim allò de Do not cross, tampoc resultava creïble. Així que finalment la cosa ha quedat amb qualitat de TV-movie de coproducció nacional.

Que feia tota aquella gent contaminant l’escenari del crim?