El que em diu el nas... Prèvia Especial de "La Crítica ha dit"

La Perla29

Cyrano de Bergerac

Adaptació de Xavier Bru de Sala del text d'Edmond Rostand

Assaig obert 

Biblioteca de Catalunya, 

divendres 18 de maig de 2012

En aquesta edició prèvia especial de la crítica ha dit, la crítica no dirà gran cosa perquè no seria de rebut emetre la crítica d'un assaig que per se és una obra inacabada, incompleta, en procés de creació. Per tot això mereix la prudència del silenci a l’espera de veure el producte acabat i a més el respecte de deixar que el curs del procés creatiu de director, actors, i la resta de l’equip es completi, que tanqui el cercle abans de l’estrena. Però ja us dic ara i aquí que el nas em diu que la cosa pinta bé i s’ensuma una producció interessant.

Però tafaner de mena com sóc no me’n puc estar de parlar de les sensacions i emocions derivades de l’assistència a l’assaig del Cyrano que la Perla29 i Oriol Broggi ens cuinen a la Biblioteca de Catalunya, aquest escenari insòlit, surrealista però tan acollidor i proper en el que hem pogut assistir a autèntiques meravelles escèniques en els darrers anys, des de l’Antígona a Hamlet o L’home de la Flor a la boca i el Rei Lear, per citar-ne algunes dels millors destil·lats escènics al que he pogut assistir.

En primer lloc doncs crec que cal donar les gràcies al director i la companyia per permetre la invasió de l’espai de treball i l’accés a l’assaig. Assistir al procés de polir, afinar, coordinar, cisellar l’espectacle a pocs dies de l’estrena té moltes virtuts. Ens forma com a espectadors, en aquest aspecte ens millora com a tals, ens ajuda a comprendre motius i potser ens respon preguntes que sovint apareixen en veure les produccions, perquè aquell to, aquella intensitat, aquell èmfasi, etc. Ajuda doncs a entendre millor el treball dels actors i visualitza un aspecte immaterial però present que és el treball del director i també el de tot l’equip tècnic.

L’Assaig del Cyrano a la Biblioteca ens ha brindat tot això i alguna propina més. El que van poder veure correspon al primer acte del text d’Edmon Rostand (adaptat per Xavier Bru de Sala) abans de l’inici de una representació teatral a l’Hotel de Borgonya, espai que feia les funcions de Biblioteca de Catalunya cap al 1640, es a dir, feia les funcions de Teatre. Es la presentació dels personatges dels nobles dels burgesos, de Cristian, Rosaura i del mateix Cyrano,, els seus amics Ligniere i el pastisser lletraferit Ragueneau i els seus enemics el comte de Guiche i el vescomte de Valvert.

Vaig trobar encertat per part del director que en aquesta carta de presentació Ligniere ens actuï com a mestre de cerimònies i ens vagi introduint a la societat burgesa del moment assenyalant cognoms i personalitats influents i barrejant per igual aquests cognoms de la flor i nata de la burgesia i política catalanes  amb els de la critica teatral mes nostrada. Una aclucada d’ull que ens situa molt be en aquest joc del qui es qui per situar cada personatge en l’escalafó que toca. Al capdavall bona par del valor de l’honestedat i sinceritat del Cyrano prové del fet que, pobre en recursos econòmics es ric en sinceritat, honestedat i valors, qualitats que sovint la opulència mata o enterra sota tones d’hipocresia.

És en aquesta escena amb on també assistim al primer duel entre Cyrano i Valvert quan el noble insulta de forma maldestre Cyrano després que aquest ha fet fugir l’inefable actor Montfleuri de l’escena. Un duel a ritme de sonet que ve precedit per la lúcida i afuada intervenció de Cyrano entorn a les mil i una formes de ficar-se amb el seu nas prominent.

Força interessant veure el treball de Pere Arquillué en el paper de Cyrano, fins i tot amb l’acudit final de l’actor, cansant i esbufegant després del duel i tot fent broma amb el públic al mateix temps que demanava sinó havien anat massa accelerats, tot dient “Ja no tinc edat per això”.  En aquest sentit és remarcable l’esforç doble de l’actor, recordant el paper, en vers, i lluitant simultàniament amb floret en un combat que no deixa de ser una coreografia mil·limetrada i que, igual que el text, ha de resultar creïble. I cap dels dos esforços no pot ni ha d’eclipsar l’altre.  I aquest Cyrano sembla haver-se proposat fer d’aquestes coreografies d’esgrima a l’estil Errol Flynn un dels atractius visuals de la producció. Interessant també observar el treball tècnic perquè avesats com estem a veure que durant la funció tot rutlla a la perfecció i com un rellotge sovint oblidem que les cordes, corrioles i mecanismes i artefactes, també tenen dret (i de vegades una certa tendència) a encallar-se o no anar a l’hora. Aspectes que cal tenir presents a l’hora de decidir un efecte visual d’impacte. M’aturo per no matar la sorpresa perquè espero que la puguin mantenir, quedava de cine.

En darrer terme i fora de la impressió general que aquest Cyrano el tenen encarrilat.  Sobre la producció sura el fantasma del darrer Cyrano que Josep Maria Flotats va posar sobre escena fa gairebé 30 anys.  Es cert que aquell Cyrano va deixar bon gust de boca i que els catalans som especialistes en flagel·lar-nos en la nostàlgia. Però jo crec que la pregunta que caldria fer-se és quan de temps ha de passar per tornar a veure una bona versió del Cyrano? I la veritat, trobo que esperar 30 anys és excessiu. Recordo perfectament aquell Cyrano, com recordo perfectament l’Antígona (per citar un text que va impactar) amb la Clara Segura i no voldria oblidar-los però tampoc voldria perdre’m la oportunitat de tornar a gaudir del text amb nous matisos, noves aportacions, potser noves mirades i revisions dels clàssics. En qualsevol cas trobo que cal aplicar la premisa que tota producció passada va ser anterior i, per tant, benvingut sigui aquest Cyrano. I al capdavall si tenim tant bon record d’aquell Cyrano, no serà perquè també li vam perdonar  a Flotats la cantarella que lluïa quan actuava? 

Entrevistant Flotats, ara fa... més de 25 anys

Una cantarella que quan parlava fora de escena com, per exemple, en les entrevistes es tornava insofrible i el feia aparèixer mil vegades mes pedant del que era.  I en canvi era un plaer veure’l sobre l’escenari i la memòria, selectiva com és, ens preserva només el bon record.  Així fora fantasmes i posem-li nassos a l’afer.

Emulant el text on Cyrano ens demostra com l’humor i el domini de la paraula esdevenen esmolades eines per ferir i combatre la ignorància i la incultura al mateix temps que fa un exercici d’humorística autocrítica al voltant de la seva magna protuberància i del seu esmolat bec m’atreviré a suggerir diferents formes d’elogi a l’espectacle que tot just s’estrenarà en pocs dies.

Olfactiu: M’ensumo que la faran grossa

Culinari: Això flaira bé

Cubà.: Tremenda presència escènica

Policíac: Em diu el nas que aquí es prepara alguna cosa important

Dissonant: Això fa tuf d’èxit, se sent ja la fortor dels aplaudiments

Nostàlgic teatrero amb mini dosi de mala baba incorporada: Ha “flotat” a l’ambient la necessitat de superar el repte... però estan com estant, tots “embroggits” sembla que, en essència, van en la bona direcció

Quan ImMovistar em toca la fibra

Passant per la plaça dels Àngels, davant del MACBA, l’altra nit, camí de la rutinària anada cap al pàrquing abans de marxar cap a Vilanova, vaig assistir al final del rodatge de l’anunci de Talòsfònica/Immovistar. Ara fa poc dies han començat a emetre l’anunci en qüestió. A l’espot, amb tota la prepotència de la multinacional ens venen la velocitat que comporta la fibra òptica i que situen en 100 megues.

Com que la publicitat em fascina des de sempre em va agradar assistir a part del rodatge. escenografia i complements eren realment curiosos sobretot els monopatins tunejats amb tubs de neó de llum negra amb dominant de llum ultraviolada. Curiosament crec que en l’anunci han desaprofitat tant com han pogut l’element alternatiu, aventurer i dinàmic de la pràctica del skate i sobretot del patinatge a la nit quese suposa que per això il·luminaven les planxes rodants. Però no, els monopatins eren només això decoració, atrezzo, simples pongos. S’ha d’entendre que estem parlar de Talòsfònica (per molt que Immovistar es vesteixi de seda, talòsfònica es queda) amb la qual cosa els conceptes com aventura, dinamisme, transgressió són inconcebibles fins i tot en el missatge publicitari que, ves per on, podia ser l’únic espai que els quedava on posar-hi una mica de creativitat al tema. Bé al menys suposo que se’ls ha d’agrair l’absència total d’impulsos creatius, continuen tan avorridament monopolistes , gasius i tristos com han estat sempre. De fet per això els anomeno ImMovistar, una imatge de marca molt més adient atenent al seu modus operandi.

Exagero? Passat de voltes? Jo crec que em quedo curt.

Pocs dies després d’enregistrar les imatges d’aquest anunci, que vaig guardar a l’espera de veure’l emès per TV, vaig ser víctima directa de la incompetència, prepotència i arrogància d’aquests talossos de la telefonia: Immovistar. Els anomenaré així des d’ara i per sempre més

Pocs dies abans d’enregistrar les imatges, una brigadilla d’una subcontracta d’Immovistar es va presentar al pis de Barcelona. Formaven part del equips d’operaris que instal·len la fibra òptica a Barcelona. Nosaltres no som clients d’Immovistar però vam ser els veïns de l’escala que, amablement, els vam obrir la porta del terrat i, el pitjor de tot, els vam indicar on podien trobar aquestes claus d’accés al terrat perquè hi poguessin accedir i treballar més còmodament sense haver d’estar trucant contínuament i amb la única condició que, sis plau, no les prenguessin per no deixar-nos sense poder arribar als estenedors de la roba. Vaja que els vam facilitar la feina tant com va ser possible. En agraïment per l’amabilitat ens van fer passar per un calvari de putades sense nom, sense indemnització ni, òbviament, demanda de disculpes ni penediment.

Fidels a la confiança que mereix una companyia com Immovistar els operaris van satisfer amb escreix les expectatives dipositades. Es van endur la clau, segons van confessar després, per fer-ne una còpia. Sí, si una còpia. Sense encomanar-se a ningú, demanar permís ni res. A la brava! i deixant una rentadora per estendre perquè no hi vam poder obrir la porta del terrat.

No satisfets amb això ens van obsequiar deixant-nos aquell divendres tarda, el divendres abans del pont de l’1 de maig, sense línia de telèfon i sense connexió a Internet. Òbviament vam passar la incidència a la nostra companyia que, molt amablement, ens va indicar que es posaven a treballar però que no hi confiéssim que durant el pont el problema es ressolés.

El millor de tot va ser la incompetent, prepotent, malcarada i sobretot, mentidera, agent de desatenció i encabronament al client d’ImMovistar (el nom de la divisió on treballa no es aquest però els efectes que causa son literalment, fils per ronda. aquests).  Vaig finalment aconseguir connectar amb aquesta inútil després de passar un autèntic infern i batallar amb els infectes contestadors automàtics de 1004 i dels 902 corresponents. Un veritable partit de ping-pong que et deixa exhaust i que mai serveix per resoldre res. Són aparells programats només per atendre clients de telefònica, t’obliguen a teclejar els números de telèfon una i un altra vegada. I amb la crisi han eliminat les opcions de “... i si no és cap de les 22 opcions anteriors esperi serà atès per un dels nostres tele operadors que, a més a més, no farà cap mena de cas sobre la opció d’idioma que ha escollit abans (fixeu-vos en el detall que ara ja no som atesos per persones, això quedaria com d’humans... i es tracta de deshumanitzar sempre que es pugui)

Conclusió, que encara que vulguis ser nou client de telefònica es veu que no pots, a no ser que tinguis la “sort” que un teleoperador et truqui cosa que sempre passa en el moment més inoportú i no pas quan tu vols. La mal educada amb la que finalment vaig aconseguir parlar no solament no va voler, ni tan sols es va plantejar intentar-ho, esbrinar si era possible avisar els equips de treball per tal que poguessin resoldre el desastre que havien organitzat al terrat de casa. És que, exactament igual que si fos  el robot que tanta feina em va costar torejar fins arribar a ella l’única frase que es veu estava capacitada per articular era: “És impossible, impossible, impossible que un tècnic de ImMovistar toqui un cable d’una altra companyia. Això els nostres tècnics no ho fan mai”.

Va ser inútil demanar, suplicar i intentar fer-li entendre que amb una simple trucada d’avís als treballadors probablement s’hauria pogut arreglar el problema. Estava condemnat a entendre'm amb la meva operadora. Nova tongada de trucades, més contestadors, etc. per concloure que la meva operadora només era capaç de diagnosticar que, efectivament, alguna cosa passava amb la línia perquè no rebien cap senyal des del meu domicili i així era impossible sincronitzar mòdems i línia de telèfon. I que molt probablement si algú havia estat remenant cables al terrat fos el causant de la incidència.

L’endemà dissabte van aparèixer, de casualitat, dos operaris d'ImMovistar que, segons van dir, no venien com a conseqüència de les nostres queixes sinó que estaven inspeccionant la feina dels seus companys.

Els vam exampar perquè van venir a demanar la clau per accedir al terrat, la clau que nosaltres havíem retirat de l’amagatall. Teníem la plena confiança en la competència dels treballadors de ImMovistar i gairebé la certesa que, uns treballadors tan eficients, no s’haurien passat la clau entre ells.

Què ens van explicar aquest operaris després de fer-los saber el desastre? Doncs que la instal·lació del terrat estava mal feta i segurament havien posat un cable equivocat que caldria canviar totalment. Havien trobat cables desconnectats que van tornar a connectar tot i que amb això no ens van aconseguir connectar de  nou la línia. Això sí, ens van confirmar que la inútil d’ImMovistar del dia abans havia mentit descaradament, cosa que ja intuíem. “Tots els cables són de Telefònica. No hi ha cables de companyies diferents, tots son de Telefònica. De casa seva cap a dins els cables son seus i de les seves operadores però la resta tot es telefònica”.

La línia de telèfon i ADSL es va restablir, tal i com haviem explicat fins a l’esgotament que passaria, així que els inútils de la primera brigada van tornar a la feina el dimecres següent. Després de passar 4 dies sencers incomunicats i d'autoexilar-nos per poder treballar.

Vam saber que la brigada tornava a la feina perquè van trucar a la porta de casa per demanar... la clau per accedir al terrat! Havien perdut la còpia. Els vam suggerir algunes alternatives com l’escalada urbana, l’helicòpter o posar-se en contacte amb el president de l’escala perquè els obris la porta perquè nosaltres no erem clients d’aquella companyia d’incompetents i que, a més, no sabíem res de cap clau per accedir enlloc.

Immovistar pot anar fent les campanyes publicitàries que vulgui. Veient com treballen els seus operaris, i el nivell de tracte personal que tenen, la poca classe i educació i la prepotència i ús reiterat i persistent de la mentida que gasten, serà difícil que em cregui que estan en condicions d’oferir res ni cap servei que m’interessi... així que quan va trucar el teleoperador en nom d’ImMovistar la setmana després del pont per intentar tocar-me la fibra amb l’oferta comercial d’un nou i millor servei de telefonia de 100 megues ... li vaig dir, amb tota la calma que vaig ser capaç de mostrar i molt clarament, el punt anatòmic pel qual podia introduir-se el cable tantes vegades com les megues de l’oferta.