Tardor, at last!

Probablement de les quatre estacions astronòmiques que tenim l'hivern sigui la que menys interès em desperta. Tot i això també li trobo atractiu i interès al temps del fred. Segurament perquè deu ser l'única estació que deixo de suar.  Acabar amb la sensació  d'humitat non stop que comença a  la primavera, s’allarga durant l’estiu i no acaba fins ben entrada la tardor resulta alleujant. Per això no és estrany que prefereixi els esports aquàtics als d'hivern i és molt, molt poc probable que ens saludem en una pista de esquí. Entre altre coses perquè les boles de neu rodolant muntanya avall sense aturador no solen tenir temps de parar-se a comentar lo contentes que estan pel fet d'haver coincidit a la mateixa pista, jo per error pensant-me que era una pista verda, la dels principiants i dels inútils i l'altre segurament perquè ja fa anys que esquia a ulls clucs i, sens dubte, té millors habilitats per a la comprensió de la senyalètica. Tampoc podrem parlar de com de fashion resulten els adhesius de fosforescents incandescències de la nova taula de snow sobre la qual llisquen esvelts i hieràtics, braços estesos, com les ales dels ocells pescadors, surant sobre la rasant d’un oceà, que de tanta onada dubtosa, anant i venint, s’ha quedat en blanc, encalmat i pla.

Serà  millor, doncs, encarar el que l'ordenament astronòmic de la Terra i el Sol ens ofereix cíclicament i puntual amb els canvis d’inclinació de l’eix terrestre (solsticis i equinoccis) sense més escarafalls dels imprescindibles. La tardor però, com la primavera, també em resulta segurament un temps més amable. Encara fa bon temps, el que et permet allargar la temporada de bany. Tenir el termòstat espatllat també té els seus avantatges. Quan ja gairebé ningú no es banya jo encara trobo l'aigua apta per  capbussar-se.  Solen arribar les primeres pluges que acaben amb la sequedat estiuenca. Tot i que la vegetació mediterrània és més aviat monocroma, a la tardor tenim oportunitat de veure també alguns canvis de color en algunes espècies vegetals. El liquidàmbar del meu jardí pren aquesta coloració.

Encara que, per ser un arbre de clima atlàntic, de vegades cal esperar fins a l’inici de l’hivern per que canviï realment de color. Les temperatures de tardor de la costa mediterrània no li semblen prou fresques per regalar-nos amb el vestit de tons rovellats i vermellosos que cada any treu de l’armari. Així que amb aquesta cançó, una versió d’un bonic tema d’Etta James, li donem oficialment la benvinguda a la tardor.

Esperem que sigui un temps propici. Un temps que ens porti un nou ritme nascut de la remor de la pluja de fulles seques sobre l’asfalt i dels nostres passos lliscant sobre la seva ofrena anual. Un temps que ens pinti un nou paisatge, amb tocs de grocs, de taronges, de bordeus, de sienes, xocolates, d’ocres, vermells coral·lins i també del color marró de crisi com fuig. Per molts motius i per cap en concret: sigues benvinguda tardor, at last!

10.477 BCN-BA -With you at the dis(t)dance

Edició Especial de La crítica ha dit

Les filles Föllen


Escena Simultània 

Estrena mundial conjunta 
a Barcelona (Espai Erre) i Buenos Aires 
(Centro Cultural de Cooperación)

20 de setembre de 2012

Manllevo, traduït, el títol del bolero del músic cubà César Portillo de la Luz Contigo en la distancia (podeu escoltar una versió sense sortir del bloc a la secció Del peix “all Covers”) perquè sembla fet a mida per a la ocasió per parlar del darrer espectacle de les Filles Föllen “Escena Simultània”. A manca de dades més fiables (i ja em corregireu, filles, si patino aquí) crec, per a ser exactes, som davant un espectacle coproduït, per Margherita Bergamo, Liliana Tasso i Marcelo Eschoyez,  l’estrena mundial del qual es desenvolupava dijous 20 de setembre de forma simultània al Centro Cultural de Cooperación de l’Av. Corrientes de Buenos Aires (20h) i a l’Espai Erre del Poble Nou de Barcelona(01h). A l’escenari argentí s’anunciava l’espectacle sota el títol de IEES/Intersubjetividad en escena simultánea, en el marc del III Festival de Danza Independiente CoCoA 2012 i a l’escenari català, amb un condensat i més curt, Escenes simultànies en el marc de la Nit de les Superheroïnes, una vetllada on, sota l’aparent informalitat d’una festa, es presentaven diferents treballs al voltant de la videocreació i la dansa.

Un espectacle desenvolupat en dos espais, dos punts equidistants 10.477 quilòmetres. Com molt bé postula la física euclidiana, la distància més curta entre dos punts, intercontinentals, és Skipe. Així que, un cop situats en el mapa ja podem confessar, sense estridències, que estem perduts. Atrapats en un laberint d’escenaris que es multiplicava.

L’escenari de l’Espai R no es limitava a la superfície del parquet. Els murs laterals, tant els físics d’obra com els eteris de roba o el mur del fons, actuàvem també com a espais escènics amb una certa entitat pròpia amb projecció d’ombres, pantalla de projecció de l’escenari transoceànic, etc. El mur de fons ens reflectia la projecció de l’escenari porteny i l’acció de les tres performers: Lus, Laura i Liliana. Per si no n’hi havia prou, altres espais incrementaven les opcions.

Per explicar-ho cal fer l’exercici d’intentar dibuixar l’espai tot fent una projecció axonomètrica de tota superfície susceptible d’esdevenir escena. Un dibuix on, traçant a ulls de l’espectador un eix cartesià x/y, trobaríem que la planta equival a la superfície (el parquet), l’espai on es desenvolupaven i maniobraven en perfecta formació coreogràfica Margherita, Tuixén i Ivana. Trobaríem també que l’alçat correspon a la paret del fons, que feia de pantalla/escenari vertical, o sigui alçat, que era territori argenti. En aquest dibuix en perspectiva ens falta un tercer espai, el perfil, fora escena (ideal la contradicció, oi?) i fora de la visió de la videocàmera que connectava amb Argentina, on també passaven coses, poques, però alguna sí. Si no em descompto això feia un total de 6 possibles espais on fixar la mirada (el sisè correspondria al retorn de la imatge de la videoconferència, en un racó de la pantalla. No s’esverin, el tempo i el ritme de l’espectacle mai oferien accions simultaniejades en tots els possibles espais alhora.

He dit alhora? s’han adonat que mentre tres ballaven a les vuit del vespre altres tres ho feien de matinada?

Encara no se senten prou descol·locats? Doncs ara comptin les performers. Compten nomes les reals o les virtuals també? Aquest és un debat interessant que resoldrem ràpidament. Al meu entendre una projecció d’imatges, a hores d’ara, resulta tecnològicament interessant però creativament poc excitant. Ara bé, la cosa canvia quan entre humanitat i virtualitat succeeixin coses. Ja no som davant d’una simple interacció visual i entrem en una dimensió, si més no, força més atractiva i on si que trobem espais per explorar. No m’estendré més en aquest concepte sobre el que fa temps que companyies com Philippe Decouflé  han sabut treballar posant tota la complexitat del recurs multimèdia al servei de la bellesa, la plasticitat, i a una connexió final amb el moviment, amb la dansa, que no l’embolica com un paper de regal o un accessori sinó que l’absorbeix i la destil·la en ambrosia per als sentits. Per això va ser un regal (i se que ara pecaré, però no me’n puc estar, d’explicar-ho) veure la connexió entre una mà argentina, aclucant unes parpelles catalanes. Només per aquest instant, per aquest segon de bellesa, per aquesta experiència tàctil, de volatilitat extrema, mereixen una sonora i rotunda ovació. Bravo!. Perquè aquest ha de ser el camí que dóna sentit al desplegament tecnològic. De moments com aquests n’hi ha més, no s’estiguin d’intentar trobar-los, si es dóna la ocasió de repetir l’experiència.

Protagonistes i/o antagonistes (Sisplau, per a la propera fem que l’escenari alternatiu sigui Austràlia i així podrem parlar d’antipodistes), assignin a voluntat els papers que corresponguin a cada territori si així ho consideren, tenen moments d’intimitat amb els seus respectius públics. O al menys la connexió semblava perdre protagonisme per posar més en primer pla l’acció escènica directa. Així vam gaudir de moments corogràfics intensos com l’extenuant inici amb un romiatge-galop-viatge mentre un compte enrere menjava els quilòmetres que separaven els dos escenaris abans de posar en comú les sis actrius. No entrarem a fons en tot però notin com l’ús d’objectes tant aparentment innocents com un mirall, un ram de flors o una peixera són armes carregades de poesia. Potser perquè son mals temps per a la lírica les flors tenen un trist final, però en el decurs  d’aquell rítmic, compassat recorregut, vam travessar valls, muntanyes i oceans, vam superar, per esgotament, distàncies infinites i com a bons nautes o “explorers” vam fer senyals de llum argentada i argentina. I així vam domesticar l’oceà dins una peixera i vam enviar els senyals de llum a través de la pantalla generant un bucle infinit, un repte inabastable on el jo i el jo reflectit ja no saben qui són. I on el tu i el tu reflectits ja no se saben llunyans per esmicolament de la dis(t)dansa que els separava.

PS.- Per si no s’havien fixat tornin a fer una ullada al cartell d’Escena Simultània és el segon cop en poc temps que veig vinculat el concepte línies aèries amb dansa. El primer era l’anunci d’Air France L'Envol. Una autèntica delícia.