Venia d’un silenci antic i molt llarg. D’un
temps i un país on, a cops d’obscuritat, li havien llevat l’ànsia i l’anhel de
viure. Ni haver nascut o viscut al carrer Blanc, carrer de trobadors i poetes,
va actuar com a antídot per la por, per la gran por, per la immensa por que el
va tenallar fins a l’extenuació, fins a l’eternitat.
Venia d’un silenci antic i molt llarg. De
fet no venia d’ell, venia amb ell, el carretejava com un caragol la
closca. I com els nàutils Havia
engarjolat en cada septe, cada bocí, cada engruna de vida. Cadascuna de les
cel·les estanques contenia pedaços d’existència, records que havia tancat amb
pany i forrellat. Amb ells, a collibè, surava per la vida.
Venia d’un silenci antic i molt llarg. Anava
amb ell de la mà, Eren un, una unitat indissoluble. Tal era la comunió que no
es va poder determinar amb exactitud en quin moment s’havia produït el
naufragi. La ciència i l’autoritat havien situat la solució de continuïtat en
dia i hora concrets, en temps i forma que no donaven peu al dubte ni al
patiment. Altres fonts situaven el moment en algun punt anterior en el temps i coincidint
amb la pèrdua de l’apetit per la vida. Engolit per l’espiral d‘abandó i
renúncia el mateix silenci l’havia fagocitat fins a devorar-lo completament.
El corrent l’ha arrossegat, encarant-lo rumb
a Itàlia, en deriva oposada al seu petit país. Ell que malfiava del viatge, com
malfiava de la descoberta, del risc , de la vida en general i de tot en particular, ha marxat,
arrossegat pel ressaca. Tant rendit a l’inevitable atzar marcat pel caprici de
la rossa de vents que ni tan sols ha intentant oferir resistència o cercar
aixopluc ocultant-se entre laberint encintat de les fulles de posidònia oceànica
que li encatifaven el camí, onejant indolentes, com havien ondat temps enrere
els seus cabells color de sutge.
Potser gràcies a la conjunció d’Avogadro i la casualitat, en la seva
dissolució salina, les seves molècules, vingudes d’un silenci antic, mot llarg
i en circumval·lació pel globus terrestre d’est a oest, de llevant a ponent,
coincideixin amb altres molècules en suspensió. Potser reconegui en elles la persona
amb qui va compartir part del viatge. La que, tot i venir com ell, del mateix silenci vetust, atrotinat
i avorridament etern, no va deixar mai d’intentar d’esmicolar-lo i fer-li a
bocins la rutina. No sabrem mai si aleshores transgredirà la norma i farà de
l’excepcionalitat paraula. La ciència i l’autoritat posen en dubte aquesta
possibilitat. La religió sembla donar un marge de maniobra lleugerament més
ampli tot i que subjecte a terribles i encotillades normes. Jo, malgrat el devastador
poder de l’evidència, continuo donant crèdit a la possibilitat de la màgia i la
fantasia.
Enyor de l’escalf d’estiu? 
De-fall-iran
Dessagnen en roig
