2012 mor... 2013, més et val que em facis peça

Una nova cançó per l'Ego-tunes.
 Per acomiadar un any d'incerteses i aventures diverses.
 Per dir-li a la Mireia que malgrat els malgrats... som un equip.
Que per sobre de la crisi, hi ha l'amor... i moltes més coses.
I perquè al 2013 hi hagi moltes més coses que ens facin peça.

Bon any a tothom... el viatge continua.

 

Deliri

Ja tenia ganes de fer crèixer una mica la secció del Ego-tunes. Perquè darrerament només incorporava temes a la secció de versions del Peix "all Covers" i no a la llista de composicions pròpies. I calia posar-hi remei.

Així que aprofito el dia d'avui, 13 de desembre de 2012, dia del meu 49è aniversari, per capgirar els costums. En comptes d'esperar rebre regalets, seré jo qui ofereixi el present a amics i coneguts i a totes les pobres víctimes que es prestin a escoltar-ho.

Per què el regalet?

En primer lloc per celebrar la vida (la meva, per exemple, aprofitant la conjuntura). Per què tinc la sensació que necessitem motius de celebració, encara que les ganes o les circumstàncies no acompanyin. Per transmetre una mica de vibració positiva i, segurament, la música sigui millor vehicle que la paraula.

Per què els que ja em coneixen ja saben que m’agrada dur la contrària per vici i si avui toca rebre regals doncs jo vaig i capgiro la troca.

Per tot això, perquè em dona la gana i per què em venia molt de gust, aquí us deixo aquest fruit de la passió i del Deliri...

Sobre la banda que m’ha acompanyat per a l'ocasió, només puc afegir que els estaré eternament agraït per totes les seves aportacions sonores. Han intervingut tots els meus alter ego a la xarxa. La esquizofrènica banda la conformen: Liam E. Post, al djembe senegalès; Sergi Dia Gilef, a les maraques i sonalls veneçolans, Mar Yuspe Tipa a la granota i Miquel Veri Esnikof als pals de pluja i novament jo, com sempre, a la guitarra i la veu. Ja ho veieu això és el Deliri dins del deliri. 

I a sobre, cap d'ells té la més mínima noció sobre la tècnica dels instruments que van escollir per acompanyar al que canta... delirant.

Xerrac-Xerrac

La vida, com menys t’ho esperes, fa realitat els desitjos, encara que, molt sovint, sigui a destemps. Encara no fa set mesos, tot preparant un regal de casament per a la Marina, vam enregistrar amb uns amics un divertit clip de vídeo a partir d’una versió del tema Moscou d’en Joan Masdéu. Una versió interpretada pel mateix compositor del seu tema inclòs a l’àlbum Casa Murada. El tema es completava amb els nostres arranjaments.  Això incloïa una nova lletra, adaptada a les necessitats del regal (els amics en qüestió s’havien promès a Brooklyn així que calia geolocalitzar de nou la cançó).

En Joan comptava per a l’enregistrament amb l’acompanyament d’una amateur big band, integrada per la resta d’amics que acolorien el tema tot acompanyant-se de diferents instruments, alguns de ben coneguts, d’altres una mica més insòlits: granotes percutives, un baglamà grec, maraques veneçolanes, ganza, guitarra tailandesa o un cazú.

Per a l’ocasió volia que un dels intèrprets toques el xerrac. Havia de ser una mena d’homenatge ocult i evocador al moment cinematogràfic on Dominic Pinot, interpreta un duet de Xerrac i  violoncel acompanyat per  Marie Laure Dougnac a l’escena final de Delicatessen, (dirigida per Jean Caro i Jean-Pierre Jeunet).

Com que el xerrac no forma part del fons instrumental propi vam posar les expectatives en mans dels professionals de la fusta. Encara recordo quan en David i jo vam anar a cal fuster, vora de casa seva. I recordo com ens vam quedar de parats quan vam descobrir com el segle XXI havia arraconat una eina que semblava impossible no poder trobar en qualsevol taller de fusteria. “Xerracs, que en fa de temps que no en fem servir. Fa anys encara n’hauria trobat algun remenant pel magatzem però ja fa anys que no els fem servir”.

Vençuts per la tecnologia ens vam rendir a l’evidència que el solo de xerrac hauria d’esperar. Finalment li vam trobar una alternativa que també ens feia molt el pes. Vam incorporar a la banda una harmònica de vidre (harmònic glass) per la qual cosa vam haver de treballar de valent per aconseguir afinar tota la cristalleria de casa.

Però avui, set mesos després del fallit intent la imatge desitjada s’ha materialitzat en forma de músics de carrer quan era enmig de la tradicional visita dels dissabtes a mercat.  Es diuen Ràdio Fanjul i en podeu saber més sobre ells visitant el seu bloc http://radiofanjulmusic.blogspot.com.es/. El seu repertori és molt variat i es mou sobre la música popular des del tango a la música klezmer i molts d’altres estils en un repertori que, geogràficament, abasta des de la mediterrània a l’Amèrica Llatina, l'Àfrica o l'Àsia. Avui actuaven en formació de trio: Eleazar Fanjul, acordió i trompeta, Katou Sheng Morrison, acordió, veu i xilòfon i Dani Fornaguera, xerrac soprano i xerrac baríton.  

Me les hauré d’empescar per aconseguir un duet de dos xerracs.