Rosa d'e-Vents personals i trasnferibles.

Rosa d'e-Vents personals i transferibles.

Bufades i Rebufades. Alenades, Vals de venda i Vendavals diversos. Tramuntanades, de paraula i d'altres ventades desventrades. Deponent, activarem vídeos. I de Gregal, agregarem mig jornal de mots, a cops de Mestral, per Llebeig que sigui. I ens vantarem d'inventar un collage de Xaloc per garbinejar paraules, si no se les endú Vent.



Així què? Véns?


dilluns, 3 de març del 2014

Una mà de pintura per a les cicatrius de l'ànima

Edició especial de La Crítica ha dit:  Teatre Lliure

Seuls

Creació, direcció i interpretació Wadji Mouawad 
divendres 28 de febrer de 2014

Wajdi Mouawad té la capacitat de centrifugar-te l’esperit. Probablement la indiferència sigui l’únic sentiment que es contradiu amb l’exposició als seus espectacles. 

Cal concloure doncs que les propostes de Mouawad resulten no solament recomanables per una acurada e impecable interpretació, per  una posada en escena que combina diversitat de llenguatges escènics i que sap incorporar la tecnologia al servei del missatge, i no a l’inrevés com passa sovint amb altres propostes on l’ús de les imatges i els recursos audiovisuals ens acaben fent servei només com a escenografia, o com a estètica, sense que el recurs en sí aporti res al contingut, esdevenint així superflu e innecessari, només soroll no desitjat o, com a mi m’agrada anomenar-lo “spam dramàtic”. No, no és només per això. Són recomanables per la seva sana e higiènica immersió en allò que directament toca a l’esperit,  al moll de l’os, a l’essència, si m’apureu, del teatre: la recerca de l’emoció i la reflexió sobre el que aquesta emoció provoca.

Aquest és, en la meva opinió, el millor valor de Mouawad, la capacitat de remoure des de la seva emoció, la meva pròpia i, cal pressuposar que, en alguna mesura, l’emoció de la resta dels espectadors. Si això no és reeixir, encertar de ple, fer diana, si aquest no és l’objecte final de tot artista o de tota obra artística, ja m’explicaran per a que ens serveix l’art. 

Cal assumir que el regirament visceral interior, aquest daltabaix emocional es reflecteix en graus i intensitats diverses en l’audiència. La potencia de penetració en cada pell, ja no depèn però de l’artista sinó del còctel sorgit en l’amalgama entre missatge i les vivències personals, les obsessions, experiències, en les ferides obertes i en les cicatritzades, i en els propis llasts amb que cadascú carrega el seu farcell anímic i vital.

I segurament la reacció química entre intèrpret i públic sigui possible perquè el reactiu que planteja Mouawad en la seva proposta té com a base primordial la sinceritat. Aquesta puresa, l’absència d’edulcorants i de cortines de fum, fa que fins i tot en la cruesa de les situacions es pugui donar pas a l’humor sobre el coma o identificar-se de ple en les batusses familiars, el complex univers de l’amor/odi. Allà on el fàstic de la confiança sempre té el to del retret,  en baix continu. On, això sí, tot és diu en nom de l’amor i l’afecte. On la indignació sempre és més a flor de pell i on els judicis sempre semblen més sumaríssims i més injustos. Però també allà on la nostra llengua té la capacitat de fuetejar més acarnissadament, on els límits de la paciència estan lligats més curts que mai.

Anant a pams, allò que fa de Seuls un espectacle que corprèn, potser no amb la violència emocional amb que ens sorprenia amb Incendis, per què el punt de partida és molt diferent, tot i tenir punts de contacte com la comunicació amb la família, l’abordatge de l’exili com a empremta/ferida/cicatriu de gran abast i espectre, o l’amor com a força final superior, per exemple. Allò que ens captiva és aquest exercici d’introspecció on, des de l’individu i des de la seva pròpia emoció, ens deriva cap allò més universal, cap a les qüestions a les que s’enfronta i a les que ens enfronta.

Mouawad planteja l’espectacle en dues parts diferenciades, en essència, pel pes de la paraula. Així, en la primera part és on la força del text preval i on ens presenta, en el seu monòleg, totes i cadascuna de les qüestions.

Tot orbitant sobre el treball d’un estudiant quebequès que enllesteix una tesi doctoral sobre la dramatúrgia de Robert Lepage, l’espectacle transcorre plantejant el seu escenari personal, professional, familiar i emocional.  Mentre Wadji Mouawad ens para aquesta taula, les paraules es complementen i es posen en context amb l’ajut d’un joc visual que, va concatenant una combinació de projeccions sobre l’escenografia. Ombres, potser fantasmes, cossos astrals, records, ecos i reverberacions del propi jo apareixen projectats sobre un pla real on parpelleja aquesta dimensió onírica i simbòlica que tant ens serveix per a narrar una anècdota argumental com per reforçar les sensacions transmeses a través de la paraula.

En aquest tram es desgranen les preocupacions d’aquest personatge que es Harwan i que deu tenir amb tota probabilitat bona part sinó tot de Mouawad: la relació pare-fill, la relació entre germà i germana, la qüestió del exili, la memòria, la guerra, la pròpia identitat i els dubtes professionals d’un aspirant a professor universitari, (la tesi doctoral sobre la que treballa el personatge aborda la sociologia de l’imaginari i tracta sobre la identitat).

 L’accident cerebral del pare serà l’instrument per a un especialment poderós i catàrtic monòleg on afloren tots els llocs comuns de la relació filio-paternal i serà també l’element que permet donar un cop de timó argumental i capgirar-ho tot de nou. Mouawad ha fet també d’aquests girs argumentals una poderosa eina de treball.

Des d’aquí ens aboquem a la segona part de l’espectacle on en realitat descobrim que res és el que sembla i que és Harwan qui roman atrapat en un llit d’hospital. I a partir d’aquest moment la imatge pren la paraula, literalment i de forma descarnada i amb contundent virulència. En un joc de contrastos, primer la paraula ens havia obert l’inconscient del protagonista, ara la imatge ens retorna, en forma d’escopinades pictòriques, el mateix retrat però de forma més convulsa i gens assossegada. Ens endinsem aquí en un joc on trobarem la contundència física de la pintura corpòria, on el mateix Harwan esdevé, al mateix temps, el pinzell de la seva pròpia historia i el llenç sobre la qual es desenvolupa la batalla campal on s’aboquen totes les emocions abans racionalitzades en paraules, ara ja  completament desbocades.

La infantesa, la guerra, el pas del temps, els paradisos perduts, els paradisos retrobats, l’enyor d’allò que  fou i del que no fou, també, tot plegat sobre l’escenari ha girat i allà on es projectava l’irreal tenim ara la certesa de tenir, en estat vegetatiu, el nostre protagonista. Mentre que en el primer pla som en plena tempestat onírica, en el caos dels pensaments del nostre Harwan. Un caos d’una bellesa i plasticitat sorprenents on s’aniran bastint, representació rere representació, noves representacions plàstiques de Harwan i dels seus àngels i dimonis.

Finalment i per relligar el conjunt, l’element simbòlic present en la paràbola del fill pròdig, plasmada en forma de quadre de Rembrandt exposat al museu de l’Ermitatge de Sant Petersburg i que es part de l’objecte d’estudi de Harwan com un dels monòlegs de Robert Lepage, ens tanca el cercle. Harwan, com el fill pròdig, tornarà a la vida. Durà amb ell una cicatriu més, que s’afegirà a les seqüeles de viure.

Wajdi Mouawad ens du en aquest viatge al fons de si mateix i ens permet també emmirallar-nos en els nostres propis fantasmes, ens enfronta als nostres exilis, ens evoca els nostres paradisos perduts i potser amb el seu treball ens sacsegi i ens parli en la llengua de les emocions per desvetllar-nos del coma social en que semblem estar immersos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada