Rosa d'e-Vents personals i trasnferibles.

Rosa d'e-Vents personals i transferibles.

Bufades i Rebufades. Alenades, Vals de venda i Vendavals diversos. Tramuntanades, de paraula i d'altres ventades desventrades. Deponent, activarem vídeos. I de Gregal, agregarem mig jornal de mots, a cops de Mestral, per Llebeig que sigui. I ens vantarem d'inventar un collage de Xaloc per garbinejar paraules, si no se les endú Vent.



Així què? Véns?


dimarts, 30 desembre de 2014

Sota l’espectre de la crisi

Hem plantejat el repte de rellegir el Conte de Nadal a dos economistes, Elisenda Paluzie i Arcadi Oliveras, i un psicòleg, Joan Garriga, amb els quals hem provat de trobar nexes i ponts de relació des de la crònica de la societat victoriana, en un context de canvis per la revolució industrial, confrontant aquest relat amb l’actual context de crisi econòmica. En aquest exercici ens hem trobat, com en el relat de Dickens, alguns elements per a la reflexió, nous “fantasmes” que també ens mouen a repensar on som i cap on anem.


Podeu trobar aquest article a la revista Faristol del mes de desembre

Sota l'espectre de la Crisi



Sota l'Espectre de la crisi I. Entrevista a Arcadi Oliveres from Jordi Úbeda on Vimeo.

Sota l'espectre de la crisi II. Entrevista a Joan Garriga from Jordi Úbeda on Vimeo.

Sota l'espectre de la crisi i III. Entrevista a Elisenda Paluzie from Jordi Úbeda on Vimeo.




El Conte de Nadal (A Christmas Carol) de Charles Dickens es publica en una Anglaterra econòmicament emergent i immersa de ple en el procés d’assentament de les bases del capitalisme modern que es consolida al vertigen del ritme de les bieles i manovelles de les calderes de vapor. La narració, més enllà del tarannà redemptorista i moral, dóna prou elements descriptius per considerar-la una foto fixa que ens fa un esbós dels escenaris d’un període econòmicament emergent però també convuls com a conseqüència dels desequilibris socials i d’unes condicions laborals i salarials deplorables. Una precarietat i una manifesta injustícia sobre les quals Dickens aprofundirà a bastament en la seva obra narrativa posterior.

Existeix un consens general sobre el fet que Dickens va aprofitar per a introduir, en la caracterització del personatge d’Ebenezer Scrooge, el debat sobre les teories demogràfiques apocalíptiques de l’economista i demògraf anglès Thomas Malthus (1776-1834) el qual va vaticinar que els efectes de la superpoblació abocarien la humanitat a la pobresa i l’extinció. Unes previsions coetànies a la redacció i aparició del conte. També s’ha teoritzat, i força, sobre si el malthusianisme d’Scrooge troba el seu contrapunt en les descripcions i les paraules de l’esperit del Nadal present. Aquest fantasma evidencia, en el seu passeig per un Londres preparant-se per a la celebració del Nadal amb els aparadors plens de menges procedents d’arreu del món, una abundància de recursos que posa el focus no en l’escassetat alimentària sinó en la redistribució d’aquests recursos. El malthusianisme defensava que el ritme de creixement de la població superava el ritme de la producció d’aliments i aquesta diferència abocaria la humanitat a una catàstrofe.

L’encert periodístic de Dickens en introduir en el conte un debat, aleshores de rabiosa actualitat, ens ha fet plantejar fins a quin punt el podem considerar ja superat i si les idees de Malthus van estendre la seva influència mes enllà del seu temps. La professora de Teoria Econòmica de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB, Elisenda Paluzie, coincideix en el primer punt: “com un escriptor del seu temps hi reflecteix les idees  del moment i es colen en el llibre a través d’algun dels pensaments de l’Scrooge. És veritat que apareix aquesta idea malthusiana que predeia que amb l’aleshores ritme creixent de la població l’economia no podia créixer igual i això desembocaria en una gran crisi. Això després va ser superat, però, en aquell moment, les idees de Malthus eren de les dominants en el pensament econòmic de l’època i a més van tenir molta rellevància a la Gran Bretanya”.

Tot i coincidir, el professor de departament d’Economia Aplicada a la Universitat Autònoma de Barcelona i president de l’Associació Justícia i Pau, Arcadi Oliveras, veu la superació del malthusianisme més recent. I justifica aquesta permanència observant les formes com s’han conduït les polítiques de cooperació i desenvolupament des d’Occident, de Malthus ençà: “la perspectiva ha canviat radicalment, jo diria des de fa uns vint anys”. Oliveras situa el punt d’inflexió en la gran conferència sobre demografia del 1993 promoguda per Nacions Unides. “Exposaven que el creixement exponencial de la població mundial tenia tendència a reduir-se i que la corba creixent de la població s’aturaria, s’estabilitzaria i  fins i tot minvaria substancialment. Això s’ha complert en els dos països més poblats del  món com l’Índia i la Xina tot i que no per causes naturals. Cal tenir present un factor cultural que ha canviat molt la percepció que hi havia en temps del Dickens. Tot i que som als inicis de l’era industrial, Dickens ens mostra una societat eminentment agrària on tenir fills era una riquesa. Avui en dia les circumstàncies econòmiques i culturals han canviat i la perspectiva malthusiana ha desaparegut. Sí que tenim un gran problema que és la fam. És evident que existeix i que mata molta gent, però no per falta d’aliments sinó per falta de distribució”. Una imatge de recursos en abundància que coincideix amb la imatge que ens brinda l’esperit del Nadal present.

Però aquesta vinculació als postulats de Malthus en les polítiques de desenvolupament modernes no és tan clara per a la doctora Paluzie: “la política del desenvolupament ha estat sempre bastant centrada en l’ajuda directa. Ara qüestionem si acaben sent útils o si resulten contraproduents, si no es fan des de les necessitats, el pensament i l’òptica dels països receptors. També és cert que se n’ha deixat de parlar perquè ha canviat el context. Les economies creixen i quan això passa el problema de la població perd rellevància. S’ha evolucionat en general amb èmfasis diferents en funció dels problemes de cada societat. A Occident el problema és mantenir l’Estat del benestar amb una població cada cop més envellida, on hi ha cada cop menys naixements i on la gent gran viu molt més temps. Pel que fa als països emergents tenim dos models: la Xina i l’Índia, el primer amb polítiques molt restrictives de la natalitat i el segon no. No podem dir que les polítiques de fill únic de la Xina siguin imposicions d’Occident i fruit de les polítiques del desenvolupament perquè van ser els governs comunistes que ho van implantar [Als anys 80, Den Xiaobing va imposar la Llei del fill únic per intentar frenar el creixement de la població xinesa]. Jo no veig tan clar el lligam de les tesis malthusianes amb les polítiques de desenvolupament dels anys seixanta i setanta”.

Des d’una perspectiva psicològica, el pensament d’Ebenezer Scrooge al voltant de la reclusió en hospicis i presons de les persones en risc d’exclusió, tot i amarada de les idees de Malthus, són més reflex d’un turment personal projectat socialment. Així ho raona el psicòleg, terapeuta i formador i supervisor de terapeutes gestàltics (branca de la psicologia que treballa en el desenvolupament del potencial humà i el creixement personal) i especialistes en PNL (Programació neurolingüística, que promou tècniques per exercitar comportaments i habilitats per al perfeccionament i la millora personal), Joan Garriga: “Scrooge és un  conservador i un pobre d’esperit. Fixem-nos quan un dels fantasmes el duu a veure la seva infantesa, el trobem en soledat i reclòs en una aula. En realitat és un menyspreu  cap a un episodi dolorós de la seva infantesa i, un cop ha aconseguit sobreposar-se, projecta en els altres aquest menyspreu. Políticament és un conservador i un classista: uns mereixen la vida i tot i més i els altres són de tercera o quarta categoria i han vingut al món a netejar les clavegueres.  Scrooge té molt del virus de la infecció humana de la competitivitat, de l’enemistat entre uns i altres i de la manca de cooperació. Aquesta és una plaga de la vida moderna on la grandesa del jo competeix amb el tu i ens fa veure l’altre com un enemic. Desgraciadament el món funciona en aquestes coordenades que ens allunyen de les societats existents, ara fa dos o tres mil anys,  molt més cooperatives i més agermanades on el jo no presidia ni era l’eix central de la pròpia vida sinó que era el nosaltres”.

Sota aquest prisma els Scrooge dels temps de Dickens podrien haver arribat perfectament als nostres dies. Podem trobar compartint trets comuns amb el clixé dickensià d’usurer, prestador i  home de negocis mesquí i gasiu fins a l’extrem de l’Scrooge amb els brokers, banquers i financers del segle XX? Potser podrem trobar semblances entre els Botin,  Fainé i Oliu d’avui en dia i l’arquetípic i esperpèntic retrat de Dickens.

Aparentment no tenen gaire a veure tot i que Arcadi Oliveres identifica el modus operandi d’Scrooge com un model no extingit que és vigent i trobem àmpliament estès en la praxis dels professionals del diner: “allò que al final marca el personatge, la voluntat del guany, l’avarícia, l’acumulació de diners, jo diria que ho tenim plenament consolidat i no solament en el món financer. Penso, per exemple, en la facultat d’Econòmiques on treballo. Als estudiants d’Economia de l’empresa o de Microeconomia els diuen que l’objectiu de l’empresa sempre és el benefici econòmic, en lloc d’explicar-los que en una empresa s’han de produir béns i serveis, que han de servir per cobrir necessitats humanes i que han de servir per donar feina a la gent. Però tot plegat s’orienta cap a l’obtenció de màxim benefici. La idea de la màxima acumulació i màxim benefici la trobem en els financers, la trobem en els empresaris grans i també en els petits i també és present en el que s’ensenya a aquells que s’han de moure en el món de l’economia; per tant, és un perfil 100% actual”.

El nexe d’unió per a la doctora Elisenda Paluzie, que veu diferències substancials entre els financers d’ara i el vell Scrooge, tindria més punts de contacte amb el capteniment d’aquests enfront la morositat: “veig paral·lelismes en la insensibilitat amb els que deuen diners. Avui aquesta insensibilitat és més pròpia de les estructures. Ja no devem diners a algú, sinó a una estructura, el banc. També és més fàcil ser insensible quan hi ha una cadena de comandament que va dels accionistes al responsable de l’oficina que és qui acaba concedint o denegant un crèdit o als advocats que, després, en nom dels bancs, acaben perseguint els qui deuen la hipoteca. Ara és menys personal i més anònim”.

Tampoc hi troba semblances en Joan Garriga, per al qual l’avarícia no és un tret exclusiu dels professionals de les finances: “la caracterització de l’Ebenezer Scrooge és la d’algú amb molta pobresa relacional. La seva avarícia no és únicament pels diners, és una avarícia interior. No inverteix en ell mateix perquè creu que les  relacions sempre acaben sent un mal negoci. El perfil de l’home adinerat d’avui està més vinculat amb la persona amb poder social, relacional i d’influència. Hi ha poder econòmic que milita més amb el poder personal i social i hi ha poder econòmic que s’acosta més a l’avarícia personal des del convenciment que el món de les relacions és un mal negoci i on sempre es perd alguna cosa en lloc de nodrir-se amb la relació. És una idea boja sustentada en el fet que les relacions prenen en lloc d’aportar”.  En aquest punt coincideix amb la doctora Paluzie, que vincula més Scrooge amb un clixé, avui caduc, més propi del XIX i del qual també trobem referents anant més enrere en el temps on localitzaríem altres avars famosos, com el de Molière: “el prototipus d’avui el trobaríem en algú que viu en el luxe extrem. No en algú que viu en les condicions de misèria d’Scrooge, en aquella  habitació sense gastar un euro en ell mateix. Identificaria més els financers d’avui amb els personatges de Tom Wolfe a la Foguera de les Vanitats. Insensibles cap als altres, però alhora no avars amb ells mateixos i vivint en el luxe extrem. Aquest darrer és un tret característic dels milionaris d’avui, de vegades, fins i tot amb un cert exhibicionisme de la riquesa”.

Scrooge, pioner a reinventar-se?

La visita de quatre espectres, el dels seu antic soci i els esperits dels nadals passat, present i futur opera una transformació substancial i gairebé miraculosa en el vell Scrooge. Classificant el seu comportament i per posar-li una etiqueta ara de moda per qualificar transformacions radicals forçades per circumstàncies vitals ben bé podríem dir que Scrooge es “reinventa”. Tot un pioner.

“Un terme que no m’agrada gens” –assegura Joan Garriga-  “Tot i ser un professional d’acompanyar processos de reinvenció, jo prefereixo parlar  de transformació, de canvi o de resituació. Davant crisis i dificultats a la vida sovint necessitem ajuda per reorientar les coses. De vegades l’origen són crides internes per l’esgotament del que fèiem fins aleshores i necessitem camins nous. No és fàcil per l’afecció que tenim a la vida, al passat, als costums i a la identificació del que som i, a l’altra banda, tenim la força del futur, de la creativitat i la innovació . Tots naveguem entre aquestes dues forces i necessitem la seguretat de l’estabilitat i també el neguit del que està per venir. Són dues forces que cal reequilibrar i el procés de transformació produeix incomoditats”.

I tot plegat sembla que les persones no estan programades per acceptar de bon grat els canvis. A la facultat d’Economia de la UB on exerceix Elisenda Paluzie s’enfronten al repte d’incorporar el canvi a la formació universitària: “el canvi de l’Scrooge és una mica naïf. És clar que és un conte i és exagerat però en general els canvis són difícils. Ara ens ho plantegem des de la Universitat. Hem de preparar la gent per al canvi perquè la societat canvia, l’economia canvia, les prioritats canvien i sectors sencers desapareixen o es redueixen d’un dia per l’altre. En general hauríem de mirar de donar eines perquè les persones siguin capaces d’adquirir habilitats que les facin útils o que els permetin desenvolupar feines molt diverses al llarg de la seva vida”.

Els sotracs de la vida i l’aparició de quatre espectres se suposa que es troben en la llista d’ensurts vitals amb capacitat per actuar com a motor de canvi. “La  novel·la descriu d’una forma molt evident com a una persona se li presenta l’abisme de la mort, la reconnexió amb la infància i la visió incrementada de l’alegria nadalenca. Si passéssim amb una càmera i anéssim a les famílies el dia de Nadal segurament no veuríem tanta alegria. Pensa que la gent apareix pel nostre centre [l’Institut Gestalt] després de les festes de Nadal i d’haver-se confrontat a molts conflictes familiars“, ens aclareix Joan Garriga. Tot i això, aquesta mena de girs són poc creïbles, opinió que comparteixen amb l’Arcadi Oliveras: “Jo sóc reticent al concepte de [reinventar-se] –rebla l’Arcadi Oliveras – Dickens, i això és propi del context de l’època que va viure, cau amb aquesta transformació en un “bonisme”. El text és ple d’estereotips i acaba amb un altre, el de la conversió en bona persona. A mi, les conversions radicals  a l’estil de Sant Pau i de la caiguda de cavall, d’avui per demà, em costen una mica. Crec més en canvis graduals, en la tasca del dia a dia, en l’educació. Accepto que circumstàncies difícils, com un xoc, puguin canviar-te, però em costa”. En aquest sentit, segons la seva experiència com a terapeuta, Joan Garriga confirma que aquest no és el recorregut habitual: “tal com es descriu al Conte de Nadal, Scrooge sofreix una transformació sobtada i s’adona del valor de la generositat, del valor del somriure, del valor de l’amor, del valor de cuidar els altres. He vist persones a les quals un somni, un somni nocturn, els ha induït un principi de transformació. Són somnis rars a la vida. Impacten d’una manera tal que informen de la necessitat de canviar. Però generalment solen ser processos lents, més de picar pedra. Re-esculpir-se, reinventar-se si ho prefereix, comporta retallar,  donar forma a altres coses, reconstruir algunes idees, enfrontar-se a noves pors i no és fàcil”.


Més enllà de la hipèrbole en la caracterització dels personatges, i del major o menor grau d’ingenuïtat en l’esperança de canvi, manllevant les paraules de l’autor, d’un “espremedor, recargolat, cobdiciós, rapinyaire, mesquí, avar...” del protagonista d’aquest Conte de Nadal, Charles Dickens ens va llegar la particular crònica del seu temps. Una visió carregada d’esperança com bé ens demostra el happy end plantejat per l’autor. Una esperança fonamentada en bona part sobre l’optimisme i una confiança inspirada en la idea de Rousseau sobre la bondat inherent de les persones. S’equivocava Dickens en aquesta tesi que ens apel·la directament així que tanquem el llibre? O potser veia fantasmes allà on no hi eren? Potser trobin resposta observant i fent memòria de com han celebrat i celebren les últimes festes de Nadal del segle XXI. Qui sap si en aquest exercici trobaran més coincidències que no es pensen que els facin evocar novament el periple emocional del vell Scrooge.

Valors d'ahir, d'avui i de sembre (de sempre)

Les entrevistes a Arcadi Oliveres, Joan Garriga i Elisenda Paluzie sobre la seva visió del Conte de Nadal, de Dicken,s a partir de la qual s'ha confeccionat l'article "Sota l'espectre de la crisi" que podeu llegir i veure en vídeo al número de desembre de la revista Faristol


Charles Dickens ens descriu des del Conte de Nadal formes de vida pròpies del seu temps i com aleshores entenien valors i actituds com la felicitat, la solidaritat o el treball. Són aspectes que, en el context actual de crisi, semblen també haver-se posat en qüestió.

1.- La felicitat. Una actitud vital que trobem sempre desvinculada de la possessió i de la riquesa confirmant el tòpic que els diners no són factor decisiu ni determinant en la seva consecució.

Elisenda Paluzie.-
És molt difícil ser feliç quan no es tenen les necessitats bàsiques cobertes. A partir d’aquí, la felicitat o els graus de felicitat ja depenen d’altres coses i, de la mateixa manera, no per tenir molts diners tindràs més felicitat. Les revistes del cor són plenes d’exemples dramàtics en persones riques. També sembla que els que s’hi dediquen ens diuen sobre la felicitat que depèn molt de la comparació, no amb la gent que no veus i que no abastes sinó amb el teu replà, amb els teus veïns , amb el que viuen al teu barri, etc..

Arcadi Oliveras.-
Tenim enquestes de fa 50 anys sobre la percepció de  felicitat que indiquen
que la gent ho era bastant més que avui. Per contra, la quantitat de béns i disponibilitat d’aquests és molt més gran ara que abans. Potser hauríem de mesurar la riquesa com fan al Bhutan. Allà van substituir el Producte Interior Brut per l’Índex de Felicitat Bruta. Com el calculen? amb  enquestes, és clar. Em sembla una gran idea i voldria que algú en fes un estudi sobre això aquí aprofundit sobre la idea de felicitat allunyada dels diners i de les possessions.

Joan Garriga.-
No hi ha res que, per se, ens doni la felicitat. La felicitat resideix en una connexió espontània amb el principi vital que un experimenta. És com una manera de viure i d’estar, en principi alegre o oberta al que la vida ens porta. Després és molt comú pensar que la felicitat rau en la parella, en els diners, en el poder o la fama. Hi ha uns quants grials que tentinegen i ens enlluernen. S’han fet estudis sobre el quocient de felicitat que les persones diuen tenir en funció del seu nivell econòmic i s’ha comprovat que el nivell de les persones, per dir una xifra, amb una mitjana de 3.000 euros, els que estan per sota i també els que tenen problemes de supervivència es queixen i en voldrien més, però la gent que està per sobre, tampoc no afirmen ser més feliços. El quocient de felicitat estaria en un volum d’ingressos que no és baix però que tampoc és gaire alt.

2.- La sinceritat.- En el cas del Conte de Nadal, acompanyada d’un component de gènere. Els personatges femenins critiquen sense embuts la mesquinesa d’Ebenezer Scrooge mentre que els personatges masculins, el nebot i el seu empleat, miren de suavitzar sempre aquesta critica.

Joan Garriga.- 
No ho havia pensat. Les dones no estan directament implicades, però parlen directament del que pensen i ells han de ser més especulatius. És cert.

Elisenda Paluzie:
M’hi vaig fixar en la dona del nebot i la dona del treballador. No sé si això es deu al fet de ser home o dona o al fet que ells tenen la relació més directa, ja sigui a nivell de feina o familiar, el que faci que el perdonin més que elles, que hi tenen més distància i que viuen més les conseqüències negatives com d’explotació de la feina del seu marit o  tenen la distancia emocional  suficient per no disculpar-li res en el cas de la dona del nebot. No sembla que puguem fer una generalització de més o menys sinceritat des del gènere.

Arcadi Oliveras.-
No tinc prou arguments sobre psicologia femenina però no estic convençut que el comportament avui fos el mateix. Potser hi juguen interessos  creats. Les dones sembla que hi tindrien menys a perdre que els homes. Un per la feina i l’altre per la possible herència, tots miren de salvar les aparences. Com que la dona des de Dickens ha canviat i l’home també, no sé si aquest diferencial el trobaríem igual avui en dia.

3.-  La solidaritat. A l’època de Dickens la inexistència de sistemes de previsió, mutualitat, sistemes públics de pensions, sanitat i d’altres instruments propis de l’Estat del benestar ens mostren un tipus d’exercici solidari molt estretament lligat a la caritat. Aquest concepte sembla, però, haver evolucionant fins als nostres dies i posem dos exemples que poden mostrar fins a quin punt l’exercici de la solidaritat ha canviat: la marató de TV3 i els bancs d’aliments.

Elisenda Paluzie.-
El concepte de la caritat és molt característic de la cultura britànica, fins i tot amb el desenvolupament de l’Estat del Benestar a partir de Beveridge [William Henry Beveridge], etc., i el sistema de salut pública, allà el tema de les charities i les donacions privades aquestes és extraordinàriament popular. A l’Europa  continental hem anat cap a un model en què la solidaritat es dóna a través d’un sistema d’impostos progressiu en el qual qui més cobra més aporta i és el sector públic l’encarregat de cobrir les necessitats. Sembla, però, que seguim apel·lant al donatiu individual o de les empreses per cobrir necessitats dels desfavorits per Nadal: les campanyes de menjar o de recollida de joguines no deixen de ser això. També tenim les ONG’s, tot i que seguim cometent errors importants. Recentment un missioner garrotxí ens explicava que va parlar amb uns joves a Ghana que s’havien quedat sense feina i havien hagut de tancar la seva  empresa que es dedicava a fer pàgines web per a petits comerços al país. Una ONG alemanya, amb treball voluntari,  oferia webs millors i més sofisticades a les empreses i comerços de la zona gratuïtament. El resultat de la cooperació fou la destrucció d’un petita empresa local  amb vint treballadors.

Arcadi Oliveras.-
Jo encara collaria més els cargols a aquesta solidaritat. És evident que ja no és la caritat de la recollida d’almoina a la sortida de missa. Però segueix tenint una mica d’allò de netegem-nos la consciència ara que ve Nadal. Després d’anys de dedicar-me a temes de cooperació i desenvolupament em plantejo si això té sentit o no. És evident que si tu agafes uns diners, una ONG i muntes una escola al Perú, algú se’n beneficiarà allà. Però, com diu Josep Ribera, un dels pioners en temes de cooperació a Catalunya, per què en comptes de recollir diners per fer escoles i hospitals a Perú o a Guinea no mirem perquè no poden fer-ho ells sols? Practiquem primer les relacions comercials  justes, les relacions financeres que no cobrin deute abusivament a països, rebem els seus immigrants com cal i aleshores  aquesta gent viurà bé i no caldrà la solidaritat. Fer una marató com la de TV3 és més encertat i meditat que un donatiu directe, sens dubte. Però, per què estem finançant una recerca quan això ho hauria de fer l’Estat? Òbviament perquè no hi ha calers. I per que?  Perquè fem frau fiscal. En conclusió, més que fer una Marató de TV hem de fer campanyes contra el frau fiscal.

Joan Garriga.-
El Nadal segueix evocant el moment de retrobament d’obertura, de reunió, d’afectivitat concentrada en aquesta data. I prefereixo que sigui així. És clar que si ens hem d’estimar per Nadal i ens hem d’odiar la resta de l’any, doncs no té gaire sentit, oi? Potser no cal que ens estimem tant per Nadal i que ens estimem una mica la resta de l’any i, sobretot, que ens estimem bé. Menys ensucradament i més realment. La solidaritat es dóna més en entorns pobres. Els rics es tanquen més en els seus castells i fan caritat sense rostre que són els donatius. Fa cinc o vuit mil anys els homes vivien en societats que eren comunitats de solidaritat. El concepte prevalent era el de nosaltres, el del grup. No hi havia la lluita del jo contra el tu sinó que l’important era el col·lectiu i això generava xarxes de solidaritat natural. La crisi també ha desvetllat una mica la consciència solidària i una necessitat de contribuir. Seria millor generar oportunitats per no haver de ser obligatòriament solidaris. Espontàniament solidaris jo crec que la gent ho és. Hi ha quelcom biològic que fa que ens commogui el sofriment aliè, excepte que siguem l’Ebenezer Scroogge abans de fer el canvi.  Sovint  ens tanquem, ens insensibilitzem davant de les coses. Avui es parla de les neurones mirall, que ens indiquen que davant d’una experiència teva, observada per mi, em permet accedir a aquesta vivència.  Hi ha alguna cosa que ens agermana, una solidaritat, jo crec que espontània, en els éssers humans que de vegades s’ha corromput  pel sistema social, el que en diem la ment  patriarcal i la ment egoica, la del jo per damunt del tu i dels altres. Però biològicament som solidaris i amorosos.

4.- El treball. El Conte de Nadal ens presenta unes relacions laborals draconianes, intenses jornades laborals, precarietat salarial i inexistència de serveis de previsió o mutualitat davant la malaltia. Han estat conquestes del segle XX les reduccions de la jornada laboral, les vacances, la implantació de sistemes de Seguretat Social i pensions. Amb la crisi econòmica, però, la fragilitat de tot plegat s’ha posat de manifest. La flexibilitat contractual, la precarització de les condicions laborals actuals potser ens estan dient que estem refent camí, com els crancs, cap als temps de Dickens.

Elisenda Paluzie.-
Forma part d’aquest retorn de les desigualtats socials. L’accés a uns sous dignes per part de la classe mitjana i la classe treballadora han estat avenços característics de la segona meitat del segle XX. Ara s’estan tornant a degradar les condicions laborals, també per aquesta igualació de condicions arreu del món. Hi ha diferents explicacions, però estem tornant a un precariat urbà que pot tenir punts de connexió amb les figures de treballadors que veiem en el Conte de nadal. D’altra banda, potser en el sector públic s’havien anat donant una sèrie d’avantatges, de reduccions de jornada, de concentració d’horaris, de dies festius per assumptes propis, etc.. Potser s’havia arribat a uns nivells excessius que mai no es donaven en el sector privat. Tampoc crec que totes les coses que es perdin siguin drets adquirits i garantits ni que siguin tan importants. Determinades desigualtats tampoc no eren positives. En alguns llocs hi havia molts privilegis derivats del sistema de negociació i vet aquí un altre problema típic dels sindicats: els que són dins i els que són fora, insiders i outsiders. Si treballes només per preservar drets dels que estan dins i t’importen molt poc els que no tenen dret a accedir al treball, perquè estan fora, perquè estan aturats... Això esdevé un problema. És una  qüestió d’equilibri i d’evitar excessos a una banda i a l’altra. Crec que algunes conquestes no es poden perdre i espero que no es perdin. La conquesta de la jornada de vuit hores, dels caps de setmana festius, dels dies de vacances. Són avenços socials importants que cal preservar.

Joan Garriga.-
Per a moltes persones el que construeix l’edifici d’una vida és tot l’aspecte professional. A la vida alguna cosa s’ha de fer i crec que una de les obligacions que tenim es donar-li una part d’allò que tenim. Això tampoc ho escollim, de vegades és la fotografia, de vegades l’agricultura, la jardineria... A mi se’m fa difícil de concebre una vida sense servei, sense donar alguna cosa, sense enriquir-la o sense embellir-la. Tradicionalment, hem vehiculat això a través del treball. Tant de bo en el futur el treball sigui aquest espai on cadascú canalitza el seu desig de donar allò que té i deixem enrere els temps de l‘esclavitud encoberta. Que diguin el que diguin, n’hi ha molta, en molts països i és greu, amb unes diferències socials terribles i tremendes. Hi ha gent esclavitzada a treballar en coses sense sentit, que no li agraden, que no li fan bé i en condicions molt miserables. També veig amb preocupació el que passa amb els joves que es troben en una situació on no saben molt bé cap on dirigir la seva energia, la seva potencialitat i la seva creativitat i la seva capacitat que és molta. Si no hi ha un espai on la societat, on el grup creï la possibilitat d’expressar això, es genera frustració, malestar i una absència de sentit. El que construeix el sentit d’una vida són els afectes i el servei bàsicament. D’altra banda, massa gent segueix sent víctima d’una idea de dependència professional. Tot forma part del sistema i del mercat de les coses, però hi ha un empobriment interior i seguim fent el joc als poderosos i als que tenen els diners. Hauríem de crear marcs de convivència que tinguessin altres valors, altres maneres de funcionament, que aprofitéssim més la iniciativa, la responsabilitat, el talent i la creativitat de les persones que és moltíssim. Altres formes que evitessin refugiar-nos en la dependència a un empresari o a la mare estat que ens resolguin la vida. Aquí hi ha alguna disfunció perquè un treballador no és un fill. Hi ha moltes coses que no sé quan, però hauran de canviar. En aquest sentit, a mi m’interessen molt les iniciatives comunitàries i cooperatives, maneres diferents de funcionar, sense intercanvi econòmic. Són alternatives difícils perquè la maquinària  del sistema és plena d’idees i de xarxes que, com un aranya, atrapen la nostra ment. El sistema no és a fora, el tenim ficat dins el cap. És l’individualisme o la ment patriarcal. Un dels meus mestres, en Claudio Naranjo, parla d’un dels mals del món com la ment patriarcal, una veu que crida amb força jo, jo i jo i és menys  capaç de cridar i evocar el tu, tu i tu.

Arcadi Oliveras.-  
El factor més important que hi juga és la separació cada vegada més gran entre capital i treball. Avui en dia el capital que acaba acomiadant la gent sense cap mena d’escrúpols segurament és a 5.000 quilometres lluny i qui ho fa, a més a més, tampoc és l’amo, sinó qui administra el capital de l’amo. I si vas a mirar, pot resultar que l’amo siguis tu mateix. Perquè els fons de pensions que has generat a l’empresa s’han invertit en una empresa nord-americana que és la que acaba de prendre la decisió d’acomiadar-te a tu. I tu en els fons ets una mica l’amo d’aquells diners que no administres sinó que ho fan persones amb unes pensions milionàries, uns salaris sensacionals i que al final et perjudiquen. Per això m’interessen les cooperatives, com a lloc amb mes sentit i mes lògica perquè uneixen el treballador amb el capital. Jo no crec que tornem a unes relacions laborals paternalistes amb el mateix sentit que les del Conte de Nadal. Però un retorn a relacions laborals més autoritàries, sí.  L’eufòria  sindical de finals del XIX i el XX i la capacitat de reivindicació sindical s’han perdut. Els sindicats no han sabut adaptar-se a la nova dimensió de les empreses.  Abans el sindicat i l’empresari es veien cara a cara. Avi en dia el sindicat mai va a veure l’empresari perquè el té a Wall Street. I no s’han creat sindicats de caràcter internacional que puguin plantar cara a les empreses així. I pel que fa a la jornada laboral, en temps d’en Dickens la jornada laboral a Anglaterra era de 6.000 hores anuals. Avui la jornada laboral aquí és de 1.630 hores anuals. Si hem fet aquesta reducció de 6.000 a 1.630 hores, per què no podem passar a les 1500. 1400 o 1200 hores? La tecnologia dóna per fer-ho, si es vol. El problema és que la reducció de la jornada laboral s’ha fet aprofitant les millores de productivitat i des dels anys vuitanta del segle XX, aquests beneficis de productivitat han deixat de beneficiar el treball per revertir en incrementar el capital. El que tenim és guanys empresarials cada cop més elevats que no reverteixen en la millora de les condicions laborals.


5.-El consum.- El Conte de Nadal ens ofereix una panoràmica sobre les primeres festes de Nadal consumistes descrivint-nos aparadors guarnits i farcits de menges en contrapunt a les façanes i carrers ennegrits per la contaminació i el fum del carbó que impulsa fàbriques i tallers. Entre aquests primers nadals “de consum” i els actuals hi ha diferències significatives, però, d’alguna manera, som els hereus d’aquesta primera imatge que Dickens va fixar en el seu text.

Arcadi Oliveras.-
Això ha canviat i al mateix temps no ha canviat perquè la trobada familiar per anar a menjar l’escudella jo la segueixo fent. Ara bé, també és veritat que ha quedat com un element més puntual que no pas com una realitat. D’aquell Nadal en família que començava amb la rifa de Nadal i s’allargava fins a Reis, on si no tenies un dinar en tenies 15 i en cases diferents, això ha canviat. Avui en dia, la gent va al dinar de Nadal però abans de Sant Esteve, els que poden, ja han sortit a esquiar o a on sigui. Els esquemes han canviat una mica. El símbol ha esdevingut una qüestió bàsicament comercial, fins i tot en allò més íntim i tradicional. Aquest llençar la casa per la finestra ha esdevingut una mena de bogeria que les circumstàncies de la crisi han frenat una mica.

Elisenda Paluzie.-
En Dickens no és tan exagerat. Trobem un Nadal de consum, però centrat sobretot en el menjar.  Parla dels aparadors, sí,  però sempre en relació al menjar, a la mida del gall dindi i si és més gran en una botiga que a l’altra. Ara hem passat al Nadal del consum no sols amb el menjar sinó amb la tradició dels regals. Tots els extrems tenen el seu problema, però poder celebrar les coses en dies determinats també ajuda. Necessitem dies en el calendari per poder pensar, pensar en els altres, reduir els conflictes personals o intentar superar-los.

Joan Garriga.-
La idea de l’abundància és maca, suposo que també ve com a contrapunt a la idea de l’escassedat. Per Nadal mengem gall dindi perquè la resta de l’any no ho fem. Ara, de fet, faríem un Nadal més exòtic si mengéssim frugalment i, a més, ens sentiríem molt millor.  Amb aquesta idea de l’abundància sembla que vulguem pal·liar els efectes i passar factura a l’escassedat que van viure els nostres avis. És clar que a tots ens agrada un dia de celebració. Però, per exemple, hi ha necessitat de beure tant alcohol? Per a què? No vull fer un elogi de l’escassedat però sí que crec que convé fer un elogi de la frugalitat. Crec que la salut i el món millorarien el 50% si hi hagués un canvi en la pauta de l’alimentació de les persones. Alimentàriament estem completament enganyats. Mengem una  quantitat de coses que ens perjudiquen, sucres, certes begudes, que directament  són atemptats a la nostra salut i a la nostra vitalitat

dilluns, 3 març de 2014

Una mà de pintura per a les cicatrius de l'ànima

Edició especial de La Crítica ha dit:  Teatre Lliure

Seuls

Creació, direcció i interpretació Wadji Mouawad 
divendres 28 de febrer de 2014

Wajdi Mouawad té la capacitat de centrifugar-te l’esperit. Probablement la indiferència sigui l’únic sentiment que es contradiu amb l’exposició als seus espectacles. 

Cal concloure doncs que les propostes de Mouawad resulten no solament recomanables per una acurada e impecable interpretació, per  una posada en escena que combina diversitat de llenguatges escènics i que sap incorporar la tecnologia al servei del missatge, i no a l’inrevés com passa sovint amb altres propostes on l’ús de les imatges i els recursos audiovisuals ens acaben fent servei només com a escenografia, o com a estètica, sense que el recurs en sí aporti res al contingut, esdevenint així superflu e innecessari, només soroll no desitjat o, com a mi m’agrada anomenar-lo “spam dramàtic”. No, no és només per això. Són recomanables per la seva sana e higiènica immersió en allò que directament toca a l’esperit,  al moll de l’os, a l’essència, si m’apureu, del teatre: la recerca de l’emoció i la reflexió sobre el que aquesta emoció provoca.

Aquest és, en la meva opinió, el millor valor de Mouawad, la capacitat de remoure des de la seva emoció, la meva pròpia i, cal pressuposar que, en alguna mesura, l’emoció de la resta dels espectadors. Si això no és reeixir, encertar de ple, fer diana, si aquest no és l’objecte final de tot artista o de tota obra artística, ja m’explicaran per a que ens serveix l’art. 

Cal assumir que el regirament visceral interior, aquest daltabaix emocional es reflecteix en graus i intensitats diverses en l’audiència. La potencia de penetració en cada pell, ja no depèn però de l’artista sinó del còctel sorgit en l’amalgama entre missatge i les vivències personals, les obsessions, experiències, en les ferides obertes i en les cicatritzades, i en els propis llasts amb que cadascú carrega el seu farcell anímic i vital.

I segurament la reacció química entre intèrpret i públic sigui possible perquè el reactiu que planteja Mouawad en la seva proposta té com a base primordial la sinceritat. Aquesta puresa, l’absència d’edulcorants i de cortines de fum, fa que fins i tot en la cruesa de les situacions es pugui donar pas a l’humor sobre el coma o identificar-se de ple en les batusses familiars, el complex univers de l’amor/odi. Allà on el fàstic de la confiança sempre té el to del retret,  en baix continu. On, això sí, tot és diu en nom de l’amor i l’afecte. On la indignació sempre és més a flor de pell i on els judicis sempre semblen més sumaríssims i més injustos. Però també allà on la nostra llengua té la capacitat de fuetejar més acarnissadament, on els límits de la paciència estan lligats més curts que mai.

Anant a pams, allò que fa de Seuls un espectacle que corprèn, potser no amb la violència emocional amb que ens sorprenia amb Incendis, per què el punt de partida és molt diferent, tot i tenir punts de contacte com la comunicació amb la família, l’abordatge de l’exili com a empremta/ferida/cicatriu de gran abast i espectre, o l’amor com a força final superior, per exemple. Allò que ens captiva és aquest exercici d’introspecció on, des de l’individu i des de la seva pròpia emoció, ens deriva cap allò més universal, cap a les qüestions a les que s’enfronta i a les que ens enfronta.

Mouawad planteja l’espectacle en dues parts diferenciades, en essència, pel pes de la paraula. Així, en la primera part és on la força del text preval i on ens presenta, en el seu monòleg, totes i cadascuna de les qüestions.

Tot orbitant sobre el treball d’un estudiant quebequès que enllesteix una tesi doctoral sobre la dramatúrgia de Robert Lepage, l’espectacle transcorre plantejant el seu escenari personal, professional, familiar i emocional.  Mentre Wadji Mouawad ens para aquesta taula, les paraules es complementen i es posen en context amb l’ajut d’un joc visual que, va concatenant una combinació de projeccions sobre l’escenografia. Ombres, potser fantasmes, cossos astrals, records, ecos i reverberacions del propi jo apareixen projectats sobre un pla real on parpelleja aquesta dimensió onírica i simbòlica que tant ens serveix per a narrar una anècdota argumental com per reforçar les sensacions transmeses a través de la paraula.

En aquest tram es desgranen les preocupacions d’aquest personatge que es Harwan i que deu tenir amb tota probabilitat bona part sinó tot de Mouawad: la relació pare-fill, la relació entre germà i germana, la qüestió del exili, la memòria, la guerra, la pròpia identitat i els dubtes professionals d’un aspirant a professor universitari, (la tesi doctoral sobre la que treballa el personatge aborda la sociologia de l’imaginari i tracta sobre la identitat).

 L’accident cerebral del pare serà l’instrument per a un especialment poderós i catàrtic monòleg on afloren tots els llocs comuns de la relació filio-paternal i serà també l’element que permet donar un cop de timó argumental i capgirar-ho tot de nou. Mouawad ha fet també d’aquests girs argumentals una poderosa eina de treball.

Des d’aquí ens aboquem a la segona part de l’espectacle on en realitat descobrim que res és el que sembla i que és Harwan qui roman atrapat en un llit d’hospital. I a partir d’aquest moment la imatge pren la paraula, literalment i de forma descarnada i amb contundent virulència. En un joc de contrastos, primer la paraula ens havia obert l’inconscient del protagonista, ara la imatge ens retorna, en forma d’escopinades pictòriques, el mateix retrat però de forma més convulsa i gens assossegada. Ens endinsem aquí en un joc on trobarem la contundència física de la pintura corpòria, on el mateix Harwan esdevé, al mateix temps, el pinzell de la seva pròpia historia i el llenç sobre la qual es desenvolupa la batalla campal on s’aboquen totes les emocions abans racionalitzades en paraules, ara ja  completament desbocades.

La infantesa, la guerra, el pas del temps, els paradisos perduts, els paradisos retrobats, l’enyor d’allò que  fou i del que no fou, també, tot plegat sobre l’escenari ha girat i allà on es projectava l’irreal tenim ara la certesa de tenir, en estat vegetatiu, el nostre protagonista. Mentre que en el primer pla som en plena tempestat onírica, en el caos dels pensaments del nostre Harwan. Un caos d’una bellesa i plasticitat sorprenents on s’aniran bastint, representació rere representació, noves representacions plàstiques de Harwan i dels seus àngels i dimonis.

Finalment i per relligar el conjunt, l’element simbòlic present en la paràbola del fill pròdig, plasmada en forma de quadre de Rembrandt exposat al museu de l’Ermitatge de Sant Petersburg i que es part de l’objecte d’estudi de Harwan com un dels monòlegs de Robert Lepage, ens tanca el cercle. Harwan, com el fill pròdig, tornarà a la vida. Durà amb ell una cicatriu més, que s’afegirà a les seqüeles de viure.

Wajdi Mouawad ens du en aquest viatge al fons de si mateix i ens permet també emmirallar-nos en els nostres propis fantasmes, ens enfronta als nostres exilis, ens evoca els nostres paradisos perduts i potser amb el seu treball ens sacsegi i ens parli en la llengua de les emocions per desvetllar-nos del coma social en que semblem estar immersos.