Penyora d'amor

Penyora d’amor

Em contemplà sobre el palmell de la seva mà, girant-la sobre un eix invisible. -”Guaita, aquest és perfecte”-, va dir a la seva companya,- “i vermellós”. 

No m’afalagà el comentari sobre la pròpia utilitat. Però des d’aquell moment vaig tenir la convicció d’un canvi dràstic en la monotonia quotidiana dels darrers dos anys. S’havia trencat la condemna solitària que em confinava en aquella platja. 

Era l’amnistia.

Havia abandonat l’anonimat per esdevenir succés, centre d’interès d’aquells quatre ulls. L’oportunitat era òptima i calia aprofitar-la. El sol queia obliquament sobre mi reflectint invisibles espurnes de cadmi.

 -“No té aresta”- 

 Definitiu. 

 La victòria era clara. 

 De la mà em diposità a la butxaca d’un texà de Xangai destenyit. Feia companyia a una família de monedes atabalades capficades per l’ús que se’n faria d’elles i una pedra d’haixix. Calers i opiacis eren fum cinc minuts després del meu ingrés. 

La foscor, l’escalfor humida d’aquella butxaca, situada ben a prop del sac escrotal del meu nou propietari propiciaren un clima adient per a la reflexió. Calia ordenar els records acumulats al llarg de la meva existència. La ignorància del meu destí i una ferma voluntat de no permetre que interferències del passat malmeteren el futur, així ho exigien. 

El mosaic del preterit es formava paulatinament. Només les esporàdiques ereccions d’aquell jove van interrompre l’esforç d’auto introspecció. Aliè als meus pensaments intentava follar-se la seva companya al·legant la importància, “capital”, de fruir del present. 

No vaig ser fruit de l’amor ni del desig, sinó de la producció seriada d’una indústria amb 175 anys de catalana tradició: seriosa, assenyada, productiva i gasiva en els seus del treballadors. Foren aquestes característiques que l’abocaren cap a la reconversió, automatització i a l’expedient de regulació de plantilla l’any 85. 

Encara que jo ho ignorava, el meu naixement es produí simultàniament al de deu mil companyes més a l’interior d’uns motlles on es conjuminaven, en percentatges diversos, silici, potassa, sosa i plom a temperatures francament exagerades. Un cop extreta del motllo vaig adonar-me de la pobra situació en que em trobava. Enmig d’una gran nau érem jo i nou mil nou-centes noranta nou bessones monocorials biamniòtiques idèntiques!. Clavades a mi en color, forma, mida i textura. Totes, igualment sorpreses i frustrades, comprenien alhora que havien perdut la condició bàsica i essencial que ha de complir qualsevol objecte per a la seva pròpia estimació: el fet específic de ser únic i irrepetible. 

Volia trencar-me.

Algunes companyes, no gaire més de deu, van tenir les mateixes intencions suïcides i van llençar-se al terra, aconseguint els seus propòsits en un mini big-bang que les va expandir per l’univers finit de la nau, esmicolades, en milers de bocins. 

Després d’aquell incident i perquè no prenguéssim exemple ens situaren en una cinta sense fi on patirem una teràpia de xoc amb successives rentades amb aigua a pressió. També fórem esterilitzades i sotmeses a un control de qualitat i resistència. Ens agruparen en caixes per dotzenes i ens emmagatzemaren en camions. 

El viatge fou curt, descarregades i de cap a la cinta sense fi on es repetí la rentada i esterilitzada general. Més tard arribà aquells líquid grogós amb anhídrid carbònic i aquella ferum a cereal en descomposició. I el tap. Vaig trigar un parell de dies en avesar-me als nous inquilins. Al capdavall vaig decidir oblidar-me d’ells (del tap i del líquid). De l’únic que sabia parlar era de la seva graduació alcohòlica i de les seves virtuts diürètiques. Ni la química ni l’escatologia aconseguiren aproximar els nostres punts de vista. Als pocs dies decidírem no dirigir-nos mes la paraula i dedicar-nos a la vida contemplativa. 

Agrupades de nou en dotzenes tornàrem a fer una curta travessia que va finar en un bar. Em van dipositar en un recipient fosc i humit. Del coll al cul cada molècula es va constrènyer. S’atansaven les unes contra les altres per la baixa temperatura. La gèlida experiència va acabar-se el dia que vaig ser venuda a una parella que va endur-se’m a uns penya-segats de la costa. 

Cervesa, així afirmava dir-se l’efervescent contingut que m’omplia, es tornava boja. “Se’m, beuen, se’m beuen”. Jo mantenia la calma en un frívol atac d’estoïcisme. Ignorava que havia estat escollida per ser testimoni d’un ritus orgiàstic comú entre el gènere humà.

El tap fou sacrificat al moment augmentant l’exasperant nerviosisme de cervesa que deixava escapar bombolles de felicitat. Va iniciar-se un circuit de les mans a les boques que, sens dubte, formava part de la litúrgia. Mentrestant, se sentien càntic rituals que sortien d’un petit aparell d’ulls negres enormes. Vaig saber mentre devoraven a cervesa que es tractava d’un grup coral habitual en aquestes cerimònies anomenat “Iron Maiden”. 

Em despullaren de cervesa, primer a glopets curts, xarrupets que anaven barrejant amb contactes bucals cada cop mes prolongats. Ell deixava caure cervesa a galet, mullant-se gola i camisa a l’hora. Ella xarrupava lascivament el meu coll introduint-lo a la seva boca, acte absolutament innecessari però que semblava tenir uns efectes estimulants en els seu company amb evidents símptomes d’excitació.

Enfollits em deixaren de banda i posseïts d’un estrany neguit es deslliuraren de la poca roba que els quedava a sobre per iniciar una dansa corporal cadenciosa i oscil·latòria. El ritme de la dansa anà in crescendo en consonància perfecta als gemecs de la parella. Al temps que la noia cridava “Ara!, ara!”, posseïda d’un frenètic moviment de braços que esgarrapaven espatlles, cuixes i el mateix terra, em clavà un cop de puny que en llença penya-segat avall. 

El primer contacte amb la pedra em deixà sense coll. Vaig perdre també tota esperança de ser reciclada o reconvertida en canelobre de sopar íntim. El segon contacte, després d’un doble mortal amb tirabuixó i decapitat, va esmicolar-me en munió de fragments que es perderen entre l’escuma de l’onatge que trencava contra les roques i tota jo vaig ser naufragi. 

Dipositada sobre el fons va materialitzar-se la metamorfosi. Cada bategada de les ones deformava el punxegut colls d’ampolla en que m’havia convertit. Em modelava. Vaig aprofitar la meva estada a la Mediterrània per ampliar coneixements sobre la flora, fauna, costums, folklore i normes d’urbanitat del medi marí. El caprici dels vents dirigí el cisell cadenciós, metronòmic, de les aigües sobre mi, arrodonint-me, esculpint-me a cops de sal i carícies. Dos anys després de l’accidentada nit dels amants el mateix mar que m’acollia va escopir-me sobre la sorra d’on m’havien recollit. 

No havia decidit encara si tancar el balanç realitzat de forma positiva quan, de nou, la ma va recollir-me de la butxaca. Em diposità sobre la plataforma d’una fresa de joier. Sobre meu una broca de diamant, revoltada, molt revolucionada es dirigia cap a mi a velocitat de pel·lícula d’aventures, però sense heroi que aparegués a temps, per manca de pressupost. 

La ferida oberta deixà passar una cadeneta argentada. Totes dues estàvem predestinades a lluir sobre el coll de la xicota del meu salvador de platja. 

Sí, és cert que el meu paisatge es limitarà a la regata que forma l’autovia de l’estèrnum al melic. I també és veritat que els meus moviments estaran vigilats pels dos pits que rodegen el seu traçat al seu pas per la breu vall. Però jo ja sóc única i especial. Tinc el que volia. Com ampolla no vaig ser res. Com a residu marí he esdevingut tresor trobat i sóc penyora d’amor. 

 Vilanova / Lleida, anys 80