Tot esperant l'arribada de l'Anticrist666

Un imbècil em va dir fa temps que tenia tendència a l’exageració i al dramatisme. Òbviament, no vaig creure el que em deia algú que mai s’havia pres la molèstia de voler-me conèixer però sí la de jutjar-me sense solta ni volta. Si realment és cert que tinc tendència a la hipèrbole i escoro cap al dramatisme aquest Diari d’un aturat us farà petar de riure perquè trobareu el que hi diu exagerat... i ridícul. Si us fa riure una mica a mi ja m’estarà be. Crec que fer riure és una de les coses més difícils i això voldria dir que he après alguna cosa de Douglas Adams, Stefano Benni o Tom Sharpe, per citar alguns escriptors amb els que he rigut molt i amb els que no pretenc, òbviament, comparar-me. Nomes us diré que quan pareu de riure o si només somrieu, penseu que en aquests ratlles no hi ha cap mentida. Com diuen al cinema, aquesta és una història basada en fets reals. Totes les anècdotes, el fets, les històries i els personatges, existeixen, són reals. M’han succeït.

Per mi aquest diari és una forma d’exorcisme. Em serveix per treure dimonis fora, per fer front a una situació que espero sigui el més transitòria possible. Una situació angoixant per mi i per milions de persones en aquests moments. Un mal pas que a alguns ens han enxampat amb la hipoteca al ventre, en una edat que comences a presentar símptomes d’invisibilitat laboral i en plena desaparició i canvi del sector professional del periodisme. El final d’aquesta història no el sabem. El seu protagonista principal continua ahí, vivint el seu paper de protagonista i sense saber massa bé el final. El seu paper és, per dir-ho d’alguna manera , amb un guió molt, molt obert.

Les escenes del film en aquests moments ens semblen oferir una pel·lícula de terror psicològic amb connotacions religioses. El món viu en l’apocalipsi. Tots estan esperant l’arribada de l’Anticrist666 que els tregui les castanyes del foc. El protagonista però té altres plans...

La Divina Comèdia, L’Infern, Cant III.

Diari d’un aturat I

Primer dia de tramitació de la prestació per atur. Arribo a l’Oficina de l’Inem de Vilanova i la Geltrú. Ara és diu Servei d’Ocupació. Sempre m’ha semblat curiós aquest insòlit ús d’eufemismes per amagar la realitat. Ni quan era Instituto Nacional de Empleo ni ara com a Servei d’Ocupació he rebut ni crec que rebi mai cap oferta laboral que mereixi ser considerada. Per no rebre, no n’he rebut ni d’indignes d’ofertes. Però quedaria políticament molt incorrecte dir les coses pel seu nom perquè semblaria que només és una repartidora del subsidi. Tampoc seria tan greu, al capdavall és una prestació a la qual hi tens ple dret després de tot el que has aportat en funció de anys d’esforç laboral com a contribució solidària. Part de la teva aportació prèvia ha servit per d’altres que s’han trobat en el mal pas de no tenir feina i ara t’hi trobes tu en la mateixa situació. Però això no s’ha de fer visible. Cal donar més sensació que estàs percebent quelcom d’almoina. Al menys és la incomoda sensació que rosega per dins i no sé si sóc jo o que tot està maliciosament encarat cap a generar aquesta incomoda sensació.

Arribo d’hora, però no prou; el bidell de la porta em demana perquè vinc. Responc. Pica la màquina i em dona número de tanda i m’indica que ja anem pel número noranta i pico així que una mica de paciència.

D’entrada no entenc la necessitat de tanta amabilitat i atenció ni veig perquè no puc mirar jo la maquineta expenedora de números i prendre el que em pertoca en funció del tipus de tràmit. Al cap de una estona de ser-hi al vestíbul-sala d’espera, tant glacial i impersonal com el mobiliari d’oficina barato permet, em faig una mica la idea. En realitat és tot encara molt més pervers. Vint minuts de cua després ja estem arribant al número 200 i la cua avança a un pas de tortuga escandalós. Entre els usuaris, molt immigrant i molt immigrant magribí. Per tant molta sensació de pèrdua i desempara per una més que evident manca de domini lingüístic, del català per absència total d’ús i del castellà.... El discurs del bidell sembla més un disc ratllat que una conversa. Cada frase es repeteix 4, 5, 6 cops en diferents entonacions fins que, per avorriment o perquè finalment el miracle es produeix i s’entén el missatge i podem passar a la següent frase o al següent client. Per tant és millor no deixar en mans de tothom desbaratar la maquineta expenedora de números. Però sobretot és infinitament millor deixar-te amb la sensació d’inutilitat. Bidell, maquina expenedora i vestíbul-sala d’espera glacial, tot i ser a ple estiu, són la versió moderna de l’infern de Dante i no m’he adonat que tota aquesta escenografia i escenificació no és més que un immens cartell de benvinguda que reprodueix fil per randa el Cant III de l’Infern de la Divina Comèdia i on puc llegir, gravat al foc el novè verset “Lasciate ogne speranza, voi ch'intrate” (Vosaltres!, els que entreu, Oblideu tota esperança). És això el que et prenen amb aquesta aparentment inofensiva pèrdua de sobirania personal. La mort laboral per la que compliràs condemna a l’infern, l’anada a la ciutat dolent, a l’etern dolor, darrera la perduda gent... De cap a l’infern, però aquí no hi ha l’èpica de Dante enlloc. Aquest no és l’infern de la Divina Comèdia. De comèdia, però, n’hi ha molta, més de l’estrictament necessària.

“Abans de mi res no va ser creat


que etern no fos, i duro eternament.


Deixeu tota esperança els que heu entrat”.

The Grapes of Wrath (Los Rasins de la còlera)

Diari d’un aturat II

La ira regna a l’ambient. És respirable i pots amarar-te els pulmons a cada alenada. La lenta processó dels números de la tanda no ajuda però tampoc n’és la causa. La ràbia continguda la porten tots a dins. Tothom sembla enfadat amb el món. Tots són presa del mateix desconcert i sembla que tots ens hem posat la mateixa colònia o desodorant perquè l’olor a frustració és intensa.

Reconec la ràbia, el desconcert i la ira perquè l’avantsala de l’infern recorda la sala dels miralls de l’escena final de la The Lady from Shangai (La dama de Xangai), però aquí Rita Hayworth, de ros platí, i Orson Welles, pistola en mà, no han fet acte de presència.

Segurament van ser-hi perquè el bidell explica, amb veu prou alta perquè tothom el senti, que no fa gaires dies, algú havia deixat un paquet oblidat a la darrera filera de cadires. I continua descrivint com va ser de gran la sorpresa que va tenir quan dins el paquet, del que ningú en reclamava ni la propietat ni la responsabilitat, hi va trobar una pistola. Aleshores vaig tenir la certesa que Welles i Hayworth s’havien passejat per allà.

Sóc a la sala dels miralls de l’escena final. Allà on miro identifico les mateixes emocions. Perquè miri a qui miri, és la meva imatge la que retorna. Reconec la ràbia, el desconcert i la ira perquè són també la meva ràbia, el meu desconcert i la meva ira.

Arriba el meu torn, comença el joc. És un joc macabre. Cal remenar i airejar les despulles de la derrota, viviseccionar trajectòries, emetre titulars de vida i el millor de tot fer-los encaixar en titulars predeterminats que mai s’ajustaran al que exactament tu dius que has fet. És la simfonia dels disbarats on la concatenació d’intervals en dissonància absoluta faria les delícies de Schoemberg o Stravinsky.

La selecció natural, 
el que Darwin no va preveure

Diari d’un aturat III

Si Stanislawski te raó, la sensació d'infart precedida de l'angoixa, patiments i buidor previs que experimenten els actors que depenen de les trucades de telèfon dels seus agents per a aconseguir determinat paper concret o un de qualsevol si l'aturada de l'activitat s'ha perllongat en excés, ha de ser idèntica a la que un aturat sent quan rep un trucada per oferir-li feina o per fer-lo partícip de la seva inclusió en un càsting. No, en el cas dels aturats el terme connatural és prova de selecció.

En el meu cas el fet va tenir menys suspens de l'esperat perquè la trucada la vaig rebre sortint de la segona feina temporal. No sé perquè carai especifico lo de temporal. Quan repasso la vida laboral, document expedit telemàticament i que adjunto de forma religiosa com a acreditació oficial per no haver de regirar buscant certificats i cartes caducades que acreditin que els llocs on dic que he treballat són llocs on. efectivament, he treballat, doncs, quan repasso la vida laboral, resulta que de feines permanents no n'he tingut cap. Totes han estat en major o menor mesura temporals. A partir de quan una feina es considera permanent? Quin ha de ser el grau d'estabilitat? Perquè determinades feines són temporals i d’altres no? Si repasso la trajectòria resulta que totes han tingut data de caducitat i això que els contractes deien en lletres ben grans indefinit. Si en faig balanç són més els casos en que el canvi ha estat forçós pel tancament del mitjà, de fet, en la majoria d’ocasions ha estat així, que motivats pel desig de evolucionar cap a nous reptes. I per sort, també n’hi ha hagut d’aquesta mena de canvis.

La dona que em trucava s'ho va passar molt bé amb mi. Em va enxampar de bon humor.

Segons les dades que em consten estàs a l'atur oi? Bé, vaig respondre, això no és del tot exacte. D’acord, així doncs estàs treballant? Sí, ara sí però sé que aviat la resposta serà no. Intento aclarir l’embolic perque ja veig que la resposta resulta estranya. Però m’interromp contínuament. En que quedem? treballem o no treballem? Si em deixa explicar-li i em dona un segon per fer-ho, ho faré. Estaria interessat en un treball a jornada completa? Dona, és clar que sí. Però és per començar immediatament? És clar. Que no pot? És el que li intento dir. Ara mateix tinc feina. Però sé que té data de caducitat molt aviat. No allargaré més enllà d’un mes. Per tant sé que ara en tinc i sé quan en deixaré de tenir. Per tant, em costa i em dol dir que no a una possible oferta. Cosa que hauria de fer si la oferta fos per començar demà mateix. Un és seriós i conscient que ha de complir compromisos adquirits. Ah... ja entenc... Mira ja sé que farem. Vostè vagi, faci l’entrevista. Allà li expliquen tot. Pot demà al matí? Hauria de ser a les.... 8.45h. Sap on som?

Com? No, no sé on són. No he entès ni des d’on em truca. M’ho ha dit? Ah no? Molt bé. Prengui nota. Un moment, un moment...ay!

Jo estic en equilibri amb el mòbil a la orella, enmig del carrer, buscant llibreteta i boli en el pou sense fons de la maleta de la feina. Boli i llibreteta que, sempre que intueixen que són objecte de desig, s’arrauleixen en el racó més fosc.

Hòstia! haig de buidar de paperots aquest maremàgnum. La nansa de la maleta aprofita per fer-se la interessant i llisca oportunament des de l’espatlla en direcció al colze i buscant el terra. La caço al vol amb una sola mà. Tota la coreografia per evitar l’escampall de bossa i mòbil per terra m’ha fet passar del meu metre setanta i tants dret a ser un mena de geperut que es va encongint i recargolant progressivament en un exercici de contorsionisme, bàsicament ridícul i maldestre, mentre intento evitar l’inevitable, l’estesa d’objectes pel terra. Esquivo el desastre i emergeixo novament a l’alçada normal. Cervicals, orella i mòbil són una unitat de destí en la contractura. Mà dreta amb llapis i mà esquerra amb llibreta i subjectant la díscola maleta.

Penso en veu alta. Hauré d’afegir el circ a les habilitats professionals. Provoco el riure de la telefonista que ha esperat pacientment durant tot el número.

Espectadora agraïda, aplaudeix l’actuació tot i que no l’ha pogut veure. Que bé que algú es prengui les coses amb humor, em diu. Aquí al cap del dia una no sap ben be si riure o plorar. Sempre són molt clarificadores les paraules dites espontàniament. M’entristeix detectar algú que no s’ho passa bé amb el que fa com ella. Et fa adonar de la gran sort que al capdavall he tingut sempre fent i dedicant-te al que m’apassiona. Massa sovint ens oblidem d’això i com d’amargant és el caramel d’una feina no desitjada o que no et realitza ni et fa créixer ni estimula, ni res de res

Carrer Buenos Aires 44 1, 2a. És important ser molt puntual i vagi arregladet eh? Ai! casi ho oblido. Li he dit que això dura fins les 14? Fins a les dues? Si, miri, si passa la selecció, el procés continua i pot ser que s’allargui fins a l’hora de dinar. Entesos. Escolti és que encara no m’ho ha dit però la feina és per fer què? Quan arribi allà demani per Raül R. No ho sé perquè és la feina. Nosaltres treballem per Endesa. Endesa? i estan buscant periodistes? És important això d’anar arreglat, no vagis amb texans.

El riure ha desfermat la confiança i ja ens tractem de tu. Periodista? Sí, és del que busco feina. Ah, doncs no se si busquen periodistes. Perdona? Com que no busquen periodistes? Escolta d’on ha tret el meu numero de telèfon? El que busquen exactament no ho sé. Jo nomes truco de la llista que m’ha passat. Escolta, cal que porti alguna documentació, algun paperot? Documentacio? Si dona, el currículum, la titulació. No, no no et cal. No cal? Així ja el tenen? No sé però no et cal. No siguis tonto, i ves-hi. Potser si que estan buscant periodistes. Ves-hi i, a més, si saps que et quedes sense feina, al menys prova-ho.

I és clar que prens nota. És clar que hi aniràs. És clar que organitzes i reorganitzes tota la vida per fer tard a la feina a la que cobres per hores a l’endemà. Ets un gairebé futur aturat i el mon s’atura a redós teu en aparèixer un rètol lluminós on es pot llegir en intermitència: Oportunitat.

Tant hi fa que tots els senyals d’alarma disparats t’indiquin que allò no pinta bé, que és una entrevista de feina com a mínim sospitosa de bluf. L’esperança, l’única virtut dotada de GPS amb cobertura permanent, desplega el seu embruix i exerceix un estrany poder. Eclipsa evidències. Obvia recels. Posseeix l’ànima estabornida. Demà hi aniré, mai se sap. potser Endesa busca periodistes.

Quan arribo a casa anuncio. Dema tinc una entrevista de feina. Alegria desfermada. Expresso els meus recels i dubtes. No sé es una cosa una mica estranya. una empresa que treballa per Endesa. Que passa? que he dit? A que ve aquesta cara?

Descobreixo com sabien el meu numero de telèfon. Desenes de currículums enviats a mitjans, productores, ràdios, tv, premsa, digitals a tots els linkedins i puntojobs. Els que han contestat ho fan perquè dues comercials de Endesa s’han presentat al teu domicili per comprovar dades de rebuts i contractes. Les li han dit que donin veus que es busca personal per obrir una oficina al barri de la Ribera

-Doncs si està a l’atur doni’m el seu número, potser el truquen-

Visc a l’era de la informació i les xarxes socials. Però a  mi només em funciona el boca-orella.

L’esperança, l’única virtut dotada de GPS amb cobertura permanent, desplega el seu embruix i exerceix un estrany poder. Eclipsa evidencies. Obvia recels. Posseeix l’ànima estabornida. Demà hi aniré, mai se sap. potser Endesa busca periodistes. El virus s’ha estès de forma imparable per tot l'organisme.



La piràmide, invertida

Diari d’un aturat IV

Carrer Buenos Aires 44, 1r 2a 8.55 del matí.

Faig tard a la prova de selecció. No ho hauria de fer però es veu que els anticossos del meu organisme són realment efectius i tot i que el seny et condueix cap a l’entrevista el cor , l’estomac i la resta de les vísceres saben perfectament  que tot plegat serà una pèrdua de temps considerable.

Buenos Aires 44, 1r2a és un pis estrany. Cap rètol, cap logotip, cap imatge de marca, cap decoració, parets nues, cap recepció, cap persona atenta o antipàtica, ningú. Una taula amb quatre cadires dues de les quals estan ocupades per una parella omplint una fitxa on diu Currículum vitae. Redéu! et fan escriure el currículum a mà. Al davant, com si el pis hagués estat un antic estudi de radio, un finestral de vidre deixa veure l’interior d'una habitació amb una altra taula i prop de 10 cadires totes ocupades, totes amb el mateix full al davant.

Al cap de deu minuts, eterns, apareix un home que s’emporta el fulls. Em dona un full a mi i em demana que l’ompli. Li dic que si prefereix el currículum imprès li dono i així estalviem temps. Em diu que no, que, de fet, no és cap currículum és una filiació amb les dades on et pregunta el nivell d’estudis, les tres anteriors feines i el salari del darrer treball que has tingut. Se’m comença a afluixar al riure mentre omplo les tres anteriors feines i menteixo en el sou. No m’atreveixo a posar la veritat i rebaixo el salari als meus actuals ingressos. Sé positivament que estan més d’acord amb la realitat laboral vigent i cada cop és més evident que Endesa o el que sigui aquella filial seva no necessita periodistes. O Potser sí. Però sobretot el que necessiten, i amb urgència, és un decorador,  un interiorista i un recepcionista.  És dimarts i 13 així que per no semblar idiota rient tot sol, comparteixo l’acudit amb la parella de la vora. Quin bonic dia per a una entrevista de feina, oi? Dimarts i 13. Somriuen forçadament. És clar, oblido que, en aquest tipus de seleccions, qui seu a la teva vora és un potencial enemic, un competidor, algú que pot desbancar-te en la selecció. No insisteixo i els deixo tranquils. Passaré com l’idiota de riure fàcil.

Torna l’home. Entra primer a la peixera. Fa notar a dues persones que la feina és a jornada completa. La feina que encara no tenen. Però que, si no poden, o no busquen una feina en aquestes condicions, no perdin el temps. Tots hi estan d’acord, tots s’adapten a les condicions i tots poden fer jornada completa. Som la viva imatge del concepte flexibilitat laboral. Una condició que els empresaris del país reclamen  insaciablement i sine qua non el mercat laboral no pot avançar. Jo no em trec del cap la imatge de les dues contorsionistes asiàtiques del Circ du Solei que vaig veure a Alegria. I veig tota aquella flexibilitat concentrada en les pupil·les dels aspirants.

Recullen el meu paper complimentat i tots en bloc som engolits pis endins. La decoració no millora. Ara som al que devia ser el menjador. Quatre fileres de cadires disposades davant un portàtil i una pantalla. Tothom s’amuntega al final. M’assec a primera fila. Al meu costat seients buits i al final la parelleta de l’entrada.

Perquè no em refiaré més del meu instint quan està fart de donar-me sobrades proves d’encertar des de fa anys? Però no, jo continuo tractant-lo com si fos Àngel Acebes i donant-li credibilitat zero.

El primer pensament –Sóc a punt de ser abduït per una secta-

M’he he equivocat seient a la primera fila. De sobte m’adono que era la oportunitat de treure el Flip i enregistrar-ho tot. El Flip és una petita camareta d’alta definició, un invent ianqui amb el que farceixo el meu bloc d’imatges de vídeo. Trec la càmera però és molt descarat i tot i que m’encanta la pujada d’adrenalina tampoc vull generar un mal rollo. Prenc nota: la propera selecció de personal seuré a les files del darrera.

El meu paper és al capdamunt de tots. És injust, penso, he fet tard. M’haurien d’haver descartat i estic en situació d’avantatge. Sé que sóc el primer perquè passen llista. Hi ha un xicot que es diu Andrea. En la ment del seleccionador Andrea no és un nom masculí. Ens encallem. Tot  i que l’Andrea sap qui és perfectament, reconeix el seu nom a la primera i, pertinentment, aixeca el braç en sentir-lo. El seleccionador continua buscant una Andrea que s’ajusti més al seu clixé mental.

Cada cop és més evident que Endesa no necessita periodistes. Endesa o la seva filial si necessiten un decorador o  un interiorista, un recepcionista i un reclutador per al departament de Recursos Humans dotat de pensament lateral. La cerca d’Andrea acaba quan el mateix Andrea diu en una frase, que estic convençut no és la primera vegada que aflora als seus llavis: “Sóc ciutadà espanyol, sóc major d’edat, sóc home i em dic Andrea”. Fi de la discussió.

La telefonista que m’havia convocat va fer molt bé la seva feina. Pel que sento la resta de telefonistes que havien convocat a la resta no. Ningú sap que la cosa s’allargarà fins a les dues. Ningú ha estat advertit que calia anar arreglat. El xicot que seu amb mi a la primera fila duu unes sabatilles esportives considerades herètiques i que haurien de ser motiu de descart immediat. Però allà no es descarta ningú i tothom rep el benefici del dubte. Jo mirant el vestuari de les persones que ens atenen penso que potser periodistes no els calen, però un assessor d’imatge que els introduís en les darreres tendències de la moda potser sí i també algun coordinador en el procés de selecció que controli el missatges a adreçar en una convocatòria, sobretot si l’incompliment de determinades condicions és excloent.

En plena era de cool hunters, quan no parem de llegir com avancen les tendències, com canvien els cànons. ¿Perquè els responsables de recursos humans continuen obeint a clixés tant casposos i  a cànons de vestuari tant caducs?

El pitjor però és a punt de començar. El seleccionador es presenta i comença a explicar-nos qui són i de que va tot plegar amb ... un Power Point!

Un Power point sense ordre ni concert. Sense cap animació, sense cap logotip, sense cap mena de gràcia en el disseny de les diapositives. Són simples textos ordenats com a diapositives. Dades esparses i escaduseres sobre l’empresa sense solta ni volta això sí, es creuen que dóna imatge d’empresa seriosa. No són un guió sobre el quals explicar o argumentar que fem allà, es llegeix tot integrament. Quan arribem als gràfics la cosa és encara més patètica. Formatges sobre el repartiment del pastís de l’energia amb dades de... 2009. I a sobre té la barra de no amagar que són dades antigues. Això ha canviat i ara el mercat ja està més repartit. La gràfica és relativa al repartiment del mercat del consum domèstic de gas entre les diferents empreses. Ens aclareix que pel que fa a l’electricitat la cosa està si fa o no fa igual. Obviament són gràfics tramposos, Endesa va entrar més tard en el mercat del gas i la seva posició en l’elèctric es de domini. O sigui que ens ensenyen una parcel·la de mercat esbiaixada i que no respon a la realitat, però és clar la realitat es que a hores d’ara el mercat està en un entorn més competitiu i on no hi ha un nínxol tan ampli com aparenta la gràfica del 2009. Tot plegat, una gran enganyifa.

Cada cop és més evident que Endesa no necessita periodistes. Endesa o la seva filial si necessiten un decorador o un interiorista, un recepcionista i un reclutador per al departament de Recursos Humans dotat de pensament lateral, telefonistes que sàpiguen traslladar instruccions precises, un assessor d’imatge i un dissenyador gràfic per a la confecció de power points mínimament decents.

Són una empresa que treballa per Endesa. No explica ben bé a que es dediquen però ja comença a ser evident que el treball té a veure amb fer de comercial. Si fins ara les diapositives eren mitges veritats caducades ara ja entrem de ple en el terreny de la ficció i l'oferta de feina esdevé directament una piràmide. Si el joc no entra en la il·legalitat és perquè per accedir no hi has d’invertir diners en metàl·lic. No tinc clar si posar tot el teu esforç a deixar-te la pell per aconseguir arribar als objectius que fixen per als treballadors, els més suculents dels quals són completament inabastables, no hauria d’estar tipificat com a delicte. Indecent i Immoral a mi m’ho sembla pel que té de joc macabre amb les expectatives, somnis i necessitats de la gent que necessita un modus vivendi.

No dono crèdit al que veig i sento. Estic a punt d’aixecar la veu i començar a insultar aquella colla de pocavergonyes i pseudoempresaris. Però callo. Jo ja he decidit que haig de sortir d’aquell cau de merda el més aviat possible. No sé que farà la resta però no veig ni cares de sorpresa ni d’indignació... sorprenentment detecto més cares d’interès que altra cosa.

El discurs de les mentides continua a ritme de vertigen. La forquilla salarial per a la consecució de contractes, crec recordar que entre 30 i 50 eren uns  1.200€ al mes i arriba als més de 3.000€ mensuals si s’aconseguien no sé quina animalada de contractes.

Sóc tan soca que, tot i haver decidit que marxo, continuo caient en la temptació d’intentar comptar en quin nivell aconseguiria situar-me. Il·lús de mi. Sempre he estat conscient, dedicant-me al que em dedico, que precisament la venda de publicitat mai ha estat el meu fort. Sóc més aviat anticomercial, en una paraula, no sé mentir. D’acord, d'acord,  la mentida en publicitat funciona només un cop i després et porta directe al fracàs estrepitós. Així que no diré mentir però si diré embolicar els productes amb aquella pàtina de mitja veritat, de certesa, amb aquella gràcia que tenen els bons venedors per situar-te davant el producte i fer-lo atractiu. Aquesta no es troba entre les meves qualitats, per això tampoc m’he dedicat a la venda de coses. Un ha de ser conscient de fins on arriba o dels seus límits. Però es veu que m’he posat com a repte trencar el meu sostre competencial. Quants contractes aconseguiries? Les meves neurones comencen el seu  particular conte de la lletera. Però no aconsegueixen passar del segon nivell. Contemplen amb lascívia els nivells superiors però s’aturen sempre en  el segon nivell. En el millor dels casos mai superaries els 1.500€. Això, sí, amb el càlcul que em faig cal treballar un mínim de 15 hores diàries per assolir això, res de jornades normals. És a dir, una autèntica estafa.

Durant l’exposició i per que tot plegat encara s’assembli més al format secta piramidal ens expliquen que en aquella empresa és possible progressar i ascendir. Com? Molt senzill, cada nombre de contractes fets et situa en un nivell. La majoria són sempre “Black”. De fàbula, sense cap tipus de vergonya som negres. Això sí, si treballem de valent i ens esforcem i ho donem tot. No ho diu, però només falta que apunti: i  si ens llevem molt d’hora, molt d’hora, molt d’hora, potser arribarem als nivells "Silver" o "Gold" que és el màxim Ni Platinums, ni Diamonds, nomes gold. Apunto mentalment, recorda agredir físicament al proper imbècil que sentis parlar de filosofia Guardiola, cultura de l’esforç o bajanades similars. Quina manera de barrejar conceptes i amb quina perversitat.

Per si la piràmide encara no era prou visible, per rematar el tema, cadascú de nosaltres, a banda de matar-nos inter nos per aconseguir els contractes i de no parar per assolir els nivells de vendes que l’empresa marca, podem aportar nous treballadors. Sobre els contractes que aquests nous treballadors aconsegueixin, l’empresa bonificarà, de forma descendent, entre 4 i 1 euro, en funció del grau de relació, amb l’estructura piramidal ara ja totalment evident. Si jo aporto una persona i aquesta fa un contracte a mi em bonifiquen. Si aquesta persones en porta un altre jo també rebo una bonificació però menor i així fins a quatre graus per sota de l’inicial.

Però la cirereta de pastís arriba amb la última dispositiva. El súmmum de cretinisme. Tres fotografies de grup sota de les quals es pot llegir Túnez, alguna illa del mediterrani i la Rivera Maia. L’empresa, als treballadors de més rendiment, els obsequia amb viatges de vacances amb les despeses pagades i amb els teus companys del mateix rendiment.  Quedaran també per fer barbacoes juntets? Per fer partidetes de pin ball?  Qui sap, potser queden per fer  algun sacrifici humà, el d’algun “Black” quasevol que no assoleixi els nivells mínims exigibles? No tenen aturador, llencen els hams amb els esquers tot esperant que piquem en algun dels paranys. Em sento molt, molt insultat. Però és evident sóc l'únic ofès.

No ho sabré mai. Acaba l’exposició i ens tornen a demanar si ens podem quedar. Jo m’aixeco i fent esforços per no aparentar que estic al punt del vòmit, m’acomiado. Ho faig  molt educadament, dient que m’he equivocat i que em pensava que buscaven periodistes, cosa que ja he vist que no era així. Surto cames ajudeu-me de cau. Sóc l’únic que marxa. Em sento com la protagonista de la Invasió dels Ultracossos, absolutament sol en un món on tots semblen haver estat abduïts pels extraterrestres i convertits en vegetals sense consciència, sentiments ni idees pròpies.  Torno a la feina, a la que em paguen per hores, i no puc evitar tenir calfreds la resta del dia. Aquest és tot el futur professional que puc esperar?  Ni parlar-ne.

Cada cop és més evident que Endesa no necessita periodistes. Però, si és evident que Endesa o la seves filials necessiten un decorador i  un interiorista, un recepcionista i un reclutador per al departament de Recursos Humans dotat de pensament lateral, telefonistes que sàpiguen traslladar instruccions precises, un assessor d’imatge i un dissenyador gràfic per a la confecció de power points mínimament decents. Voleu dir que, en alguna banda, no en necessitaran periodistes ni que sigui per denunciar el que fa Endesa o les seves subcontractes?

L'increïble home invisible

Diari d’un aturat V

No es va adonar del canvi. Potser va arribar de forma tan subtil que no ho va veure venir fins que ja era massa tard. Cap senyal, cap auguri, vaticini o indici que evidenciés el substancial canvi de situació personal. El fet però és que no ho va veure.  Això li dona encara major complexitat al succés. Perquè no veure la pròpia dispersió molecular, no contemplar bé amb estupor, bé amb pànic o bé amb resignada acceptació o amb qualsevol altra sensació la pròpia disgregació atòmica havia de ser doble pecat de ceguesa, una negligència personal duplicada. L'única cosa certa però és que s’havia tornat invisible i quan en va tenir la certesa ja era un fet consumat i  massa tard per posar-hi remei.  Com el de la peli de ciència ficció que anava minvant de mida fins que desapareixia.

Hauria mentit si hagués reconegut que la invisibilitat li era un fet desconegut. N’havia sentit a parlar abans. Però era sempre d’una forma abstracta, com atribut de caràcter col·lectiu, com a pura forma semàntica per expressar la manca d’atenció sobre un grup o sobre una problemàtica. Existien els invisibles. Oi! i tant que existien, però sempre eren altres i sempre existien en plural. L’invisible mai era conegut, mai era proper, mai era una concreció suficient que permetés una simplificació a noms i cognoms i sobretot l’invisible mai eres tu mateix

Com s’havia operat la mutació? Un canvi en el fenotip tan radical ben bé havia d’haver deixat rastres, evidències que una transformació  d’aquella transcendència i conseqüències era a les portes. I que o qui n’havia estat el detonant. Tot canvi evolutiu, i la invisibilitat havia de ser-ho per força, precisa de temps, generacions i no apareix com un bolet o com una crisi, brutal i inabastable, com la força sobtada d’un terratrèmol. Quin era l’agent extern que havia interactuat i s’havia aliat amb el genotip fins a ubicar-lo aquella situació tan... tan desubicada.  Darrerament s’havia afeccionat als festucs a mitja tarda. Però havia de ser algun agent més potent que en aquell moment no sabia veure. No encertava a intuir quin podia haver estat el detonant.

La invisibilitat va fer acte de desaparició (més pertinent així que assegurar que va fer acte d’aparició, oi?) sobtadament. Simplement no la va... veure venir. No va ser per manca d’atenció. Indefectiblement la rutina diària l’enfrontava al mirall. En funció de l’ànim i l’humor amb que es llevava el dia l’amoïnava, en major o menor, grau aquella pota de gall, la línia d’expressió frontal, aquell matí potser una mica més fonda? La lenta però imparable pèrdua de cabell, mai en cap cas associada a la detecció d’un major vigor sexual, desmentint categòricament la llegenda urbana, o aquells sacsons sota la cintura, omnipresents i reticents a viure la seva vida, a existir fora del cos que abraçaven com serp a Laocoont. 

Arrapats, arrambats i empegats a la constitució. Tan immobilistes respecte a la adquisició d’autonomia personal plena com qualsevol diputat dels grups majoritaris de l’arc parlamentari. Inalterables a qualsevol forma de dieta, exercici o canvi d’hàbits. Uns sacsons clarament conservadors i de dretes que havien pres possessió de la constitució, la seva constitució, i no pensaven consentir qualsevol canvi en ella.

.-Fosca! Tinc cèl·lules de greix afiliades al Partit Popular!- Va marmolar

Aquells pensaments li van fer replantejar la liposucció com una solució no tan frívola com sempre havia pensat en torn a les intervencions de cirurgia estètica.

També havia de reconèixer que feia dies que s’havia adonat que quelcom succeïa en relació a la corporeïtat. Tants missatges sense resposta, tants projectes presentats i ni un sol missatge en sentit positiu o negatiu, cap resposta. Havia atribuït el silenci absolut a aspectes conjunturals, a la forta crisi, al natural excés de feina inherent a la professió, a la manca d’interès per les propostes. S’havia fins i tot culpat de no saber fer les coses  o no saber adreçar-les...

Finalment, després d’aquell matí es va rendir a l’evidència. La causa era ell mateix i el que passava era que s’havia tornar invisible.

La invisibilitat es va per palesa amb tota la seva crua contundència immatèrica  el matí que va saber que el seu primer minijob tenia els dies comptats. Sempre n’havia tingut de data de caducitat, però es mantenia oberta la porta a ampliar el vincle laboral en les mateixes idèntiques i precàries condicions (contracte d’ETT, cobrament a tant l’hora, jornada reduïda amb topall diari). Tot el compendi de bondats de la recent aprovada reforma laboral però curiosament amb un contracte acceptat i signant amb antelació a l’aprovació d’aquesta reforma. Vaja que si li arriben a dir que amb l’havien fet servir de laboratori de proves o conillet d’Indies s’ho hauria cregut a ulls clucs. Totes les dades indicaven que ampliar el contracte era la millor opció donat que ara l’empresa comptava amb totes les dades a la mà i era evident que havien fet curt en els càlculs. Durant una breu reunió, tot i el reconeixement a la feina feta, es va donar solució de continuïtat a la permanència.

I així a les descobertes essencials de la vida com les del tipus: els reis són els pares; el bé/els bons sempre guanya/guanyen; la mida no importa; tu estudia molt que amb estudis sempre tindràs bona feina i bon sou; t’estimaré sempre; sempre serem amics no pateixis ja et trucaré jo; els calbs tenen més potència sexual, va haver d’afegir altres bocins de mites que s’havien fet miques davant seu: l’experiència és un grau molt valorat, algú amb  la teva titulació i capacitat sempre interessa; Treballa bé, treballa fort, treballa ràpid, t’ho reconeixeran.

El fet és que a partir dels 45 i per causes que no únicament poden ser atribuïdes a l’atzar, els individus que perden la feina es tornen invisibles. Una qualitat que esdevé més i més visible, millor dit, que els fa més i més invisibles, a mesura que passen els anys i es consolida la desocupació.  Caldrà estudiar millor el fenomen perquè la visibilitat o invisibilitat té un comportament selectiu. És a dir, mentre que es pot ser visible per a la família i els amics, un es torna absolutament immaterial per a empresaris, directors de recursos humans, reclutadors o caça talents per posar alguns exemples. Com és això possible? De la mateixa manera que el gat d’Schrodinger pot estar viu i mort al mateix temps en la paradoxa de la física i la mecànica quàntica. A veure qui és el guapo que em demostra que un no és visible i invisible de forma simultània i en condicions dimensionals einsteinianes.

No fèia ni una setmana que tot fent broma li havia dit a una telefonista que caldria incloure en el seu currículum, entre d’altres habilitats, el circ.

- Acabaré en un pavelló qualsevol exhibit com un monstre de fira – va pensar --

Quant deu cobrar un monstre de fira?