Arbres urbans. Empelts de vida sobre l’asfalt.
Creixen gairebé contra natura. Vencedors en una confrontació que tenen d’antuvi
perduda. Camells cIorofíl·Iics. Supervivents en la immòbil desolació del desert
de l’urbs. Esvelts i orgullosos herois que desafien els elements adversos.
Doblement victoriosos per arrelar en terra aliena.
Exiliats del bosc, resisteixen en l'enyor de
saber que no seran aixopluc ni recer de cap dama blanca. Ídols ben plantats
poden evocar-nos la litúrgia del cicle del temps. Amb l'esclat de la primavera
i les xafogors estiuenques ens regalen la seva ombra. Amb la tardor ens degoten
al damunt les fulles carregades dels colors del rovell. I a l’hivern,
despullats ja del mantell verd, ens ofereixen un sacrifici darrer deixant-nos
com a ofrena l’escalf de la llum solar escolada i destil·lada a través del laberint de branques nues.
Testimonis que, malgrat tot l’esforç de transformació
que |'home aboca per modificar la seva realitat i per canviar el seu entorn
proper, hi ha un origen primigeni, una força l una energia que ens connecten,
que ens arrelen a la terra, ens aixopluguen dels paranys, ens marquen els
horitzons a la nostra mesura i ens indiquen que hi ha un univers, potser
infinit, potser inabastable. Són la memòria viva d'un paradís que alguns
asseguren que es va perdre per la conjunció de l'home i dels fruits, saborosos
I savlrosos. I que d’altres postulen que simplement hem arraconat després d’algunes
decisions possiblement més que qüestionables en el nom del progrés.
Sovint els ignorem. Segueixen les nostres
passes apressades. Però, potser, algun cop, ens fem conscients de la seva
presència. A la tardor és quan tenen més fàcil esquivar la nostra indiferència.
Quan ia conjunció del vent i del seu cicle vital ens fa evident la seva
presencia exultant i totèmica. L'escombriaire s'encarrega sovint d’esborrar ei
seu rastre benefactor a cops de granera en nom de la netedat i la salvaguarda
de l’espai públic com a grans senyals de civilització. Persistents en l’afany, cada tardor ploren la seva soledat
sobre les nostres espatlles. És en aquest temps que pots escoltar-los. És un
murmuri gairebé imperceptible entre l’enrenou del trànsit, cal parar bé l'orella
per retrobar un llenguatge de velles paraules. Sabràs escoltar-lo?
La fressa de les fulles dels plataners és
ampul·losa, generosa i magnífica. En el ball de fulles de la tardor són
barroques i empolainades duquesses amb mirinyacs, empal·lidides a glops de
xarrups de vinagre. És per això que són pròpies de Camps Elisis i grans bulevards.
Per trepitjar-les cal un pas tranquil, però ferm, resulta també molt apte
arrossegar lleugerament els talons, sense aixecar gaire les puntes. Aquest pas
indolent propi dels solitaris enamorats pot rematar-se amb una puntada a l'aire
que faci voleiar les fulles.
La ballaruga al vent de les fulles dels
pollancres és el confeti llençat a la celebració del glaç d'hivern. Arbres de
fusta aquàtica. Troncs atracats en ports fluvials. Dels seus mastelers, ia
siguin del pal de trinquet, del pal major o del pal de mitjana, distingirem
sempre, volantineres, banderoles grogues. Cap mariner les hissa. Destil·lades
al vent, ens sobrevolen. Ens deixen amarats, xops d’esperit aventurer abans de
quedar avarades, per sempre, sobre la vorera de la qual mai més salparan per a
noves singladures.
Les del til·ler són tafaneres. Bé s’arrosseguen
en estols, xiuxiuejant vés a saber quines viperines notícies sobre la sort de
les furtives parelles nascudes a la seva ombra primaveral; Bé viatgen
solitàries, frec a frec sobre paviments bituminosos. Lliscant, les més seques,
com urpes. Agredint, esgarrapant, inútilment, la superfície, freda i
indiferent, dels patis d’escola en vacances.
La morera despulla fulles que s'arrosseguen
en la misèria. Com ànimes en pena, no cauen sinó que es precipiten, pesants i
escandaloses. Com heroïnes romàntiques s’extingeixen en tuberculosa decadència,
tacades, brutes. Els cucs que tant les estimen les abandonen a la seva dissort.
AurbRES
Sobre les fotografies de Laurent Sansen
 |
| Laurent Sansen |
Quatre Mirades
Aquest és el títol d’una exposició que va
organitzar la Fundació Ferreruela Santfeliu a la seva seu lleidatana ja fa uns
anys. En Laurent, un dels millors fotògrafs amb qui he tingut el plaer de
treballar i amb el que he compartit algun que altre somni periodístic poc
reeixit econòmicament però extraordinàriament estimulant, buscava algú que els
escrivís quatre ratlles pel catàleg de la mostra i va pensar en mi. Així que de
la meva mirada sobre els treballs dels quatre fotògrafs que hi participaven es
van destil·lar aquests textos que són la recreació sobre les imatges de Josep
Barbero, Xavier Goñi, Llorenç Melgosa i el mateix Laurent. Amb el seu treball
em vaig enfrontar amb el repte d’haver de fer la interpretació d’una
interpretació prèvia de quatre enfocs de la realitat absolutament diferents
entre sí. Aquest textos són la resultant d’aquesta unió de forces, una cinquena
mirada. Una mirada verbal perquè no és tampoc del tot exacte i cert allò que una
imatge val més que.... (taxin a voluntat el preu que atorguin en nombre de
paraules). De vegades els somnis o els territoris a on ens condueixen, ens
transporten, ens traslladen i, en ocasions, ens desterren les paraules no
serien possibles sense pronunciar-les. Aquest no és el cas, però calia, al menys,
intentar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada