Extraradis (IV Mirades II)

On vol anar la llum captiva, eternament atrapada en cercles sense final? Són fotons perduts? Potser víctimes del dubte sobre el seu destí. Potser fotons en rebel·lia per voler canviar-lo. Entestats a modificar una implacable trajectòria marcada per la velocitat inabastable, per una pressa impròpia i obscena, que els impedeix veure, a ells, que són la llum en estat pur, i gaudir del paisatge amb la pausa. moderació i actitud adients al viatger. Per això erren el camí, a consciència, per canviar el sentit del seu jo, per modificar el fat. I es queden, esgotats en l'esforç ciclopi, per sempre, en rebequeria circular i circumval·lar. Però ignoren que, atrapats en l'espiral, no aconsegueixen burlar ni defugir res que no los previst.

La llum no viatja en línia recta. L’Univers, en el seu afany d’expansió continua, avança corbat. Per desviar un raig de llum de la seva trajectòria només cal sotmetre’l a l’efecte gravitatori d’una massa suficient. El sol en té prou amb la seva per desviar la llum que ens arriba d’algunes estrelles. És una desviació tímida i pobra, a escala del sistema solar. Però suficient per fer que quan fixem la pupil·la en una nit clara sobre qualsevol blavós pampallugueig, la llum que ens fereix els ulls no sigui més que un miratge. Observem un mapa equivocat. Com no sentir-se perduts doncs en l’Univers? Per què jutjar els fotons que decideixen desafiar el radi de Schwarzschild i es conformen a alterar el sentit de la seva presumpta rectilínia existència per esdevenir corba permanent en els radis que trobem als extraradis urbans?

Llum giravoltada, rebotada, inconformista. Llum centrífuga atrapada en un ciclotró de butxaca. Una presó orbital que els condemna a perpetuar el gir amb un nul increment de la massa.

Llum presonera, caiguda a la trampa del protocol circulatori del trànsit: la rotonda.

Gràcies a aquest element urbanístic avui plenament consolidat en les trames urbanes i periurbanes de la ciutat podem gaudir d'aquesta conjunció de la relativitat i de la màgia oculta en el joc de l’espai-temps. La rotonda, tan injustament acusada d'alentir el trànsit, compleix en la seva circular harmonia amb la no sempre agraïda tasca protocol·lària d’evitar el conflicte. Element pacificador, de distribució, d’equitat. Humil complidora de repartir la càrrega de distribuir, ordenar i moderar el marasme. Relegada en la seva funció de gairebé plaça, sense ser-ho, ens ha amagat durant massa temps el seu idil·li fotònic amb els feixos iridescents que les naus terrestres escupen. Aquesta empremta congelada en la imatge només ens obre una incògnita. Quina és la força gravitacional que s'exerceix des del seu centre capaç de sotmetre la llum i domar-la en un llaç invisible? Qui actua com a domador en aquesta nova forma de picador? Mentre esperem la resposta, ben segur que la física quàntica no trigarà a desvetllar els secrets d’aquest ordre en el caos, una reflexió que és també una conclusió molt simple i democràtica. En una rotonda, ni la llum, ni vostè, tenen la prioritat.

Nitachrome

Sobre les fotografies de Josep Barbero

Josep Barbero

Quatre Mirades

Aquest és el títol d’una exposició que va organitzar la Fundació Ferreruela Santfeliu a la seva seu lleidatana ja fa uns anys. En Laurent, un dels millors fotògrafs amb qui he tingut el plaer de treballar i amb el que he compartit algun que altre somni periodístic poc reeixit econòmicament però extraordinàriament estimulant, buscava algú que els escrivís quatre ratlles pel catàleg de la mostra i va pensar en mi. Així que de la meva mirada sobre els treballs dels quatre fotògrafs que hi participaven es van destil·lar aquests textos que són la recreació sobre les imatges de Josep Barbero, Xavier Goñi, Llorenç Melgosa i el mateix Laurent. Amb el seu treball em vaig enfrontar amb el repte d’haver de fer la interpretació d’una interpretació prèvia de quatre enfocs de la realitat absolutament diferents entre sí. Aquest textos són la resultant d’aquesta unió de forces, una cinquena mirada. Una mirada verbal perquè no és tampoc del tot exacte i cert allò que una imatge val mes que.... (taxin a voluntat el preu que atorguin en nombre de paraules). De vegades els somnis o els territoris a on ens condueixen, ens transporten, ens traslladen i, en ocasions, ens desterren les paraules no serien possibles sense pronunciar-les. Aquest no és el cas, però calia, al menys, intentar-ho.