Roma, en motorino

Els llambordins de basalt de Roma no ho recorden, però encara tinc gravat al cor (i de poc als glutis per sempre més) el recorregut de punta a punta de la ciutat en motorino. Un motorino conduït a quatre mans, espetarrecs tirant a clàssics, seient lil·liputenc, monoplaça i triangular. Un motorino de quan en motorino s'anava sense casc i amb overboking. Quan, si calia, es creuaven les ciutats en motorino a la recerca d'un concert, d’una excusa per no acabar la nit, per no dormir. Perquè segurament pensàvem que anar a dormir era una petita mort i no volíem matar el moment sinó allargar-lo en el temps. Continuar dempeus. Continuar drets, parlant de tot, sobre tot i riure, l’electricitat que ens alimentava... No podíem morir en la ciutat eterna, i volíem esgarrapar-li l’eternitat, encara que fos socarrant roda al motorino.

Tres dècades després torno a Roma i els llambordins encara hi són, tan intactes com els records. Uns potser una mica més gastats per les rodes d’altres motorinos, altres més garbellats per la memòria. Tots tan eterns com la piazza Navona, el meu centre de gravetat romà. 

El punt de partida de gairebé tot quan tot era encara el que no havia arribat, el que era possible. Quan tot era una reducció a la simplicitat de un cap d'any sense escarafalls ni confetis, en companyia de recents adquirides coneixences que acabarien sent velles amistats. Quan tot m’havia portat a Roma per amor. Quan l’amor m’havia deixat avarat a la casa d’un pintor engelosit que m’acollia com un enemic a casa. Quan el silencis d’aquella casa es van tornar música amb l’arribada dels desconeguts. Quan la música es va tornar complicitat, va amansir les muses enfurismades. Quan els desconeguts van trencar el silenci i va obrir el túnel de fugida de la casa de la gelosia i van fer que l’amor viatges de l’impossible al possible. I el túnel obert sortia de Roma i acabava a l’Umbria... a Foligno... i al millor dels refugis secrets... a Pale... i a Francesco. Quan tot era començar les vacances cada any en companyia d’aquella família de germans, sense pares, sense ordre, però amb concert. Quan tot era decidir, de matinada, fer 150 quilòmetres en una Cinque per prendre un bany sulfurós en unes termes naturals enmig d'un rigoròs hivern a 4 graus sota zero. Quan tot era res i tot estava bé. Desordenat en l'univers i enmig d'un caos natural i primerenc.






I tot continua igual i tot ha canviat. L’escenari igualment evocador i suggeridor (al capdavall que són tres dècades per Roma). Cada personatge ha protagonitzat la seva particular historia, comèdies, tragèdies, vides i morts i ha jugat les cartes com ha volgut. Nosaltres hem canviat, alguns hem viscut, altres han mort, altres han desaparegut i d’altres no en sabem res.

Trenta anys després he recuperat un escenari que s’havia perdut sobtadament, brutalment per la notícia d’una mort. No calia recuperar-lo, de fet no s’havia perdut res. Vivències, records, histories han format sempre part de l’equipatge i no eren cap llast. Però sense les persones els escenaris... no sé... semblen més buits, oi.  La curiositat ha pogut avui una mica més i he provat de localitzar el company de motorino. Un nom i un cognom coincidents en una guia de telèfon semblaven facilitar la recerca. Mentre teclejava el número una trepidació de motorino s’ha despertat en un punt, budells endins, i s’ha repartit contagiosament per la geografia corporal. La veu de la operadora, publicitàriament impersonal, informant-me que el número no era operatiu ha esvaït el moment.

Com que en aquest viatge he aprés del mestre Borromini que tot s’ha de mirar amb perspectiva. He decidit que tot està bé, que hi ha coses què,  si veuen la llum, doncs potser la veuen i queden mes il·luminades, però que si volen quedar-se en la zona gris, tampoc passa res.

Dubto que mai pugui composar els píxels que li falten a la foto. Aquesta es genera igualment cobrint els espais buits i només li passa que queda un xic borrosa... com si s’hagués fet des de un motorino corrent, esperitat sobre llambordins fets de la matèria que escupen els volcans.

La qualitat democràtica desapareix riera avall arrossegada per una torrencial majoria absoluta

He observat estorat com han estat molt poques les veus que qüestionen la creació de nous governs, com el d'Itàlia, formats per persones que, per molt professionals, científics, experts o tècnics qualificats que siguin no han sorgit d'unes eleccions. Tothom sembla conformar-se amb la situació, donant per fet què, amb la crisi, les pressions econòmiques dels “mercats”, aquesta mena d’ens abstracte però que, curiosament, té noms cognoms, que s’ha convertit en el regulador de la vida de tothom i sobretot en qui mana als que haurien de manar, tot queda justificat o no precisa de cap mena de justificació.

Ben aviat seré a Roma, tornaré a Itàlia després de gairebé 20 anys de haver-hi sovintejat estades breus però molt intenses en aquell país. Per sort, tot i ser un de tants turistes, podré fer vida d’italià intercanviant la casa amb una família d’allà que podrà fer el mateix a Barcelona. Això m’ha permès recuperar parlar italià i, el millor de tot, fer-ho amb un italià. No sé que pensava, a quina corda política pertanyia, ni en que creu sobre res. Però no he pogut evitar demanar-li com s’ho havia pres això que els mercats haguessin usurpat als ciutadans un paper que legítimament els corresponia. 

I la sorpresa encara ha estat majúscula. El que em venien a dir és que cap polític, cap dirigent, ningú a Itàlia ha volgut posar-se al capdavant. Conscients que la situació és tan greu i tan fumuda veuen que no hi ha cap líder amb prou carisma per sentir-se capaç de tirar el país endavant i treure’l de l’atzucac. Així que tots han acceptat aquest joc de posar al davant algú que haurà de ser absolutament impopular en les decisions. Mentrestant, a veure si apareix algun líder que pugui exercir d’això: de liderar el país.

I m’he quedat mort davant la pantalla de l’Skype on manteníem la conversa. Tot jo era un error 404. De sobte, no hi havia comunicació sinàptica. La connexió entre neurones estava “not found”. M’he fet un autoreset d’urgència, parpellejant múltiples i repetides vegades a gran velocitat mentre sacsejava el cap i la connexió s’ha restablert. Però la comprensió no.

O sigui que els polítics, conscients que la situació el supera i reconeixent la seva incapacitat per trobar aquesta solució havien renunciat en favor de tercers: tecnòcrates, experts, etc... . Però no perquè els treguin les castanyes del foc sinó perquè són conscients què, la impopularitat de les mesures a prendre, els cremaria, políticament parlant, inhabilitant-los per a ostentar més i majors quotes de poder en un futur. En aquest cas el verb correcte doncs seria usurpar més i majors quotes de poder. Perquè si un polític fa això és que ha traït l’esperit de la seva feina (tota aquella mandanga de treballar pel be comú) i només pensa en termes laborals per la seva pròpia supervivència, mutant en un predador que farà de tot i passarà per sobre de tot per mantenir el seu statu quo. 

I tot plegat, ho he trobat més trist i més greu. La renúncia dels polítics, total i absoluta, tot i que no paren de dir que la solució a la crisi passa per la política és encara més indignant per que forma part de una estratègia on l’objectiu no és sortir-ne de la crisi, sinó, romandre viu mentre van maldades. Mentre és la resta de la societat qui en paga les conseqüències. I a quin preu!

Ahir van haver eleccions aquí. Ha guanyat la dreta que sempre he vist com la més rància i retrograda de tota Europa. La dreta que inventa lleis per excloure altres formes de pensament. Que reclama condemnes presents als altres quan no condemna idèntiques situacions produïdes en el passat. Quan la violència i la repressió la signaven els seus presidents honoraris. 

No confio que aquesta dreta ens tregui de cap atzucac. El primer que van dir va ser que es trobaven molt legitimats pels resultats. Ells que no han respectat resultats electorals legitimats per les urnes, com els dels referèndums, quan no s’han avingut als seus interessos. No paraven de dir que treballaran per tots i per tothom. Ells que, quan han governat, han treballat per al seu lucre personal, fent-ne d’això la més obscena de les ostentacions i presentant-ho com un valor moral a l’alça i exemple a imitar.

No confio que aquesta dreta salvi ningú de cap crisi. Només espero que la poca capacitat de maniobra que la conjuntura econòmica actuals els dona, exerceixi de fre per les mesures que vindran i que no seran ni pensades pel bé de tots ni bones per a tothom sinó nomes per a uns quants, per als seus.

I de sobte s’ha tornar a produir un error 404 al meu cap. Aquest cop la causa de la interrupció en la comunicació neuronal ha estat la hormona contra la ingenuïtat que ha decidit alliberar-se hipotàlem amunt, tot cridant-me introspectivament: Però? Com carai pretens que el cabrons que han provocat la crisi dels mercats i del deute, que són els que s’amaguen darrera de les dretes ràncies i retrogrades, facin ara que han aconseguit també les regnes de la política que el negoci se’n vagi en orris? Que les vaques són magres, però encara les podem esprémer una mica mes. Encara queden empreses públiques per privatitzar. Tenim estat del benestar, sanitat i educació que poden ser retallats encara mes. Tenim marge de maniobra per ampliar preteses llibertats individuals mentre retallem les col·lectives en matèria per exemple... de llengua.

I de sobte he entès que les recents pluges torrencials i les conseqüents inundacions no eren més que la representació gràfica de l’últim viatge de la qualitat democràtica, abans de morir negada en el mar, arrossegada aigües avall per la força torrencial, imparable i aterridora d’una majoria absoluta.

"14 d'abril, Macià contra Companys". Com explicar història amb rigor amb un fals documental.

Sembla una contradicció Zen però no ho és. Com explicar història amb rigor i criteri, amb l'aval científic de la recerca historiogràfica però emprant el suport dels elements i del llenguatge de la ficció cinematogràfica. La resposta, en més simple, es diu Manuel Huerga, Toni Soler i Francesc Escribano i el seu excel·lent treball "14 d'Abril. Macià contra companys" que he tingut el plaer de veure en la seva preestrena al cinema Bosc de Vilanova. És pel·lícula, és documental? És tot a l'hora. Sota el paraigües d'un fals documental el guió de Toni Soler ens resol la manca de testimonis i d'imatges que farien d'aquest film un documental clàssic traslladant el pes de la conducció i la narració als actors que encarnen els diferents personatges de la pel·lícula. Recordeu la Pelota Basca de Medem? doncs el format és molt semblant però aquí ens parlen Macià, Companys, Ventura Gasol, Tarradellas, Alcalà Zamora.....I és clar com que de vius no en queda cap  la cosa passava necessàriament per ressuscitar-los a tots i això nomes ho pot fer la màgia del cinema.  És clar que tot plegat es pot resoldre amb el rètol de "basat en fets reals" però crec que la voluntat dels autors no era fer una simple recreació de fets sinó aprofundir en un episodi històric que no per estar abastament documentat es prou desconegut. No em sap greu confessar la meva ignorància al respecte i en determinats moments de la pel·lícula sentia una certa vergonya de veure fins a quin punt ignorava com havien anar les coses en relació a un passatge de la història del que coneixia el titular perfectament. El 14 d'abril de 1931 Macià proclama la república catalana a la plaça de Sant Jaume.

El ritme de la pel·lícula és trepidant, cavalcant sobre les declaracions dels protagonistes que van cosint i sargint el conjunt dels fets a partir del testimoni de com ho van viure i que configura aquest exercici de periodisme-ficció tan real. I aquest és una altre dels mèrits del film perquè bona part de l’acció es desenvolupa com la seqüència de un 30 minuts qualsevol, plans d'entrevista, entrellaçats i entrellaçant el fil argumental testimoni, rere testimoni. O sigui que la cosa tenia seriosos riscos de ser de difícil digestió. Imagino que aquí el paper de la direcció d'actors ha estat titànic per aconseguir transmetre amb tan poc terreny de joc tanta vivència i tanta carrega emocional.

Acabada la pel·lícula i a les portes del cinema hem felicitat Manuel Huerga. M'encuriosia saber que havien decidit sobre la distribució del producte: com a documental o com a ficció. La opció escollida és la segona i  probablement sigui certament la mes honesta. I he pres bona nota del que ha dit. És en el terreny dels documentals que ara s’està arriscant més pel que fa a formats i maneres de presentar i narrar.

Aquí podeu escoltar també la breu, brevíssima presentació que ha fet de la pel·lícula abans de la seva projecció. La qualitat de les imatges no es gens òptima perquè hi havia poca llum, estàvem a la darrera fila del cinema i el meu flip és com la colònia Brummel, tal i com deia l’espot publicitari de la tele, “se maneja bien en las distancias cortas”. Doncs, a les distancies curtes va de meravella però de lluny... no dona per més.

:( Snif, Jobs

En obrir l'ordinador avui he vist l'esquela que ha dedicat Apple a Steve Jobs. Potser el millor homenatge que puc fer-li a un individu que, sense conèixer de res, em mereixia admiració professional i un respecte considerable és fer-li saber, ja no a ell, que al capdavall ara li importarà ben poc (i segur que abans de morir tampoc li hauria estat rellevant tenir aquesta dada), sinó a la resta del món com de bé m'ho he passat i, de fet m'ho passo, amb les eines que han sorgit de la seva brillant manera de fer. De sobte, m'he adonat que he estat envoltat d'aparells amb el logotip d'Apple des de fa més de 25 anys. No vaig haver de decidir entre els aparells de la seva companyia o els de la competència. Vaig arribar al primer Mac per raons professionals i va ser un amor a primera vista. Des d'aleshores, i amb només un breu parèntesi, també per raons laborals, amb diferents aparells i sistemes operatius que servien per enyorar cada cop més la pometa de marres, sempre he tingut un mac a la meva vida.

Eren tan elegants que fins i tot quan es penjaven (que també ho feien) ho feien amb gràcia. Recordeu aquella bomba encesa que anunciava fatídicament el desastre? Encara conservem els Macintosh  Classic i el Classic color amb què vaig escriure els meus primers contes i el Macintosh LC II amb què vaig dissenyar totes les premaquetes del setmanari L'Hora del Garraf. Batalles i batalletes professionals i moltes nits de vetlla en la seva companyia formen part d'un bagatge del qual en la distància l'Steven Jobs en forma part.

Així que aixecarem una copa a la teva salut mentre recordo, per estricte ordre de defunció, els noms de tots els Mac's que he tingut a les mans:

Mac Beth

Mac Arthur

Mac Koki

Mac Abeo

i el Mac Quinto al qual també dic Mac Abro perquè el vaig comprar per tot Sants

No sé si hi haurà més Apples a la meva vida. Jo espero que sí, però, reinterpretant el que deia no fa gaire un titular de prensa anglès, A Apple se li ha girat Jobs. Avui, de forma definitiva i inapel·lable. :(Snif, Jobs

L'altra cara de la Lluna

Xàtiva, agost 2011

Fem ruta per Xàtiva. Refem passes i redescobreixo que els paisatges d'estiu, de la xafogor de la fira, de les pujades al Castell, dels pantalons curts i dels berenars de mona amb xocolata o amb llonganisetes de Pasqua, amaguen també història / històries, amb majúscula i amb minúscula.

Refem passes per carrers i edificis, alguns amb les ferides del pas del temps visibles i redescobrim les llegendes d'un passat llunya. I ens embadalim escoltant-les i ens emocionem quan esdevenen música en la veu de Pep Gimeno "Botifarra".

Estiu del 2011 temps de retrobada amb el passat, per partida doble. A mes del viatge per la història i pel mite, en Toni, un dels guies que ens descobreix aquesta  Xàtiva que s'amaga darrera les façanes em descobreix una historia familiar. En Toni va coneixer la mare a Vilafranca del Penedès quan jo encara no existia.

Durant la ruta ens endinsem en el concepte metafísic que ens aporta la frase "bufar en caldo gelat". Un costum ancestral que es resisteix al pas del temps i del que encara avui en dia trobem exemples.

En el vídeo entendreu millor aquest concepte a partir de les explicacions d'en Rafa. Gràcies a la gent de B612 per la bona estona, per la ruta i la simpatia. Aquesta mateixa setmana han fet la última de les sortides per la Xàtiva morisca. Mentre espereu que arribi l'estiu vinent i que convoquin noves rutes, qui sap si afegint nous punts d'interès, noves llegendes o nous repertoris romancers d'en Pep Gimeno "Botifarra", us podeu entretenir amb aquest tast de vídeo que únicament us acompanyarà durant els moments de la ruta amb llum de dia, però que us faran entendre perquè pagava la pena refer les passes per uns carrers que, de tant familiars, m'eren desconeguts.

I sobretot pareu atenció al que us canta Botifarra des de la Granaina de Montaverner a La estació de Cuenca, tota una descoberta sonora.

JordiUbeda-LaltraCaraDeLaLluna from Jordi Úbeda on Vimeo.

Som Biodivertits

Biodivers o Biodívers?

Al final compta on posem l’accent

A còpia d’anys de treballar un aprèn moltes coses. Una d’elles és que hi ha moltes maneres d’explicar un mateix fet i, en la majoria dels casos, és aquesta forma amb què ens apropem a la història el que marcarà la diferència, la que aportarà un matís rellevant o la que ens enriquirà amb alguna cosa nova. Així, al final, el que compta és on posem l’accent.

L’espai que proposo és un programa de divulgació al voltant de la vida animal i vegetal dels ecosistemes urbans de Catalunya. Prou flexible pel que fa al format per acabar esdevenint un espai propi o si més no amb ambició de ser-ho, però amb voluntat inicial d’integrar-se com a secció dins d’un programa contenidor o de caràcter més generalista. Fóra bo en aquest punt deixar clar que no és un programa sobre consells de com cuidar els geranis o sobre quin és el millor temps per desparasitar les fures (suposant que n’hi hagi algun, de període específic per a tant entretinguda activitat). Per a això ja tenim llibres, veterinaris i una àmplia oferta de consultoria a Internet. Volem fer un espai de divulgació sobre fauna i flora però amb una mirada substancialment diferent on els experts i científics que hi treballen, biòlegs, ecòlegs, conservacionistes, hi tinguin molt a dir i a explicar perquè, encara que sembli una obvietat, sobre la vida, ja no la pròpia ,que també, sinó la que ens envolta, massa sovint no en sabem gran cosa. I qui sap, si contribuïm que els nostres espectadors, sobretot els mes joves, aprenguin que la llet no ve del tetrabrik o que una reineta no té res a veure ni amb la monarquia ni amb la Pride Parade, potser la cosa haurà pagat l’esforç.

Fins aquí res que no el pugui diferenciar de qualsevol espai o secció a l’ús sobre l’ecologia o la vida i la seva riquesa i complexitat atès que nosaltres en formen part d’aquest entorn complex, biodivers. On nosaltres volem posar l’accent, el nostre factor diferencial és en el com difonem aquesta riquesa i complexitat. I on posarem l’accent és en l’humor, en veure com en la natura podem trobar, com un mirall, situacions i realitats que no s’allunyen gaire de la quotidianitat. No en va formem part indissociable de la trama de la biodiversitat. Serà a partir d’aquestes comparances que ens endinsarem en aspectes que ens aproparan a la fauna i la flora en els diferents entorns: principalment els urbans, però sense deixar fora l’entorn rural, sistemes fluvials, marins, reserves naturals, etc. Així, mostrarem que un entorn qualsevol és biodivers, però també pot ser “biodíver”. I ja tenim el nostre accent posat.

Un accent que no és, ni ha de ser, incompatible amb la certesa, el rigor científic i la seriositat en el tractament tant amb els experts com amb els protagonistes animals de l’espai. Tot i que ja sabem que la tele tendeix més a la caixa tonta que a santuari del coneixement, un espai com “Som biodivertits” podria molt bé complir amb una funció educativa, divulgativa i informativa que, ni que sigui per dur la contrària a la tendència audiovisual actual, també marcaria una diferència. I, siguem sincers, als periodistes ens encanta dur la contrària gairebé sempre. Per això dubtem de tot i no ens creiem res a la primera... perquè fem això els periodistes, oi?

Les Píndoles Pilot 

Disposo de una breu edició en vídeo que anomeno les píndoles pilot on he intentat plasmar algunes de les analogies de la realitat animal amb l’actualitat dels humans. No arriben als quatre minuts d’imatges presentant tres situacions diferents que penso que seran suficients per fer-vos a la idea de l’espai. Les anomeno píndoles pilot perquè són això, petits tastos del que haurà de ser l’espai.

Píndola 1.- La catalanitat dels batracis

Les reinetes de Catalunya són diferents de les reinetes de la resta de l’Estat, que presenten una franja marronosa que les catalanes no tenen i a més a més les reinetes catalanes son més esveltes i àgils.

Píndola 2.- Habitatge protegit per a rats penats

S’instal·len nius artificials en parcs de Barcelona per tal que les colònies de Rats penats de la ciutat tinguin un espai de reproducció. Els animalons passen dificultats per trobar llocs on niar a ciutat.

Píndola 3.- Sexe, activitat on és fàcil relliscar 

Els mascles de granota comuna tenen una callositat a les extremitats que els facilita la copulació en un entorn altament lliscant envoltats de llims i fangs. Gràcies a aquesta petita diferència és fàcil sexar les granotes durant els inventaris periòdics a les bases dels parcs urbans.

L’enregistrament, l’edició, el grafisme, etc són meus. Ho vaig filmar com a part de la documentació personal desenvolupada durant la meva anterior ocupació com a referent de premsa de l’Àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Barcelona. La pretensió no era fer-ne difusió i sovint eren enregistrades al mateix temps que els col·legues de mitjans que es feien ressò de les activitats. Estan enregistrades amb un Flip, una petita càmera digital, i editades amb Final Cut (tot amb mitjans propis). Així que, sí, sóc multifuncional i tant puc fer d’operador de càmera com l’edició en vídeo, àudio, gràfics, etc. Pero també crec que encara que un pugui actuar com a home orquestra cal ser conscient que en algun instrument tens un risc més alt de desafinar. Si totes les orquestres tenen solistes per alguna cosa deu ser. I que carai, a mi m’encanta treballar en equip.

---