2012 mor... 2013, més et val que em facis peça

Una nova cançó per l'Ego-tunes.
 Per acomiadar un any d'incerteses i aventures diverses.
 Per dir-li a la Mireia que malgrat els malgrats... som un equip.
Que per sobre de la crisi, hi ha l'amor... i moltes més coses.
I perquè al 2013 hi hagi moltes més coses que ens facin peça.

Bon any a tothom... el viatge continua.

 

Deliri

Ja tenia ganes de fer crèixer una mica la secció del Ego-tunes. Perquè darrerament només incorporava temes a la secció de versions del Peix "all Covers" i no a la llista de composicions pròpies. I calia posar-hi remei.

Així que aprofito el dia d'avui, 13 de desembre de 2012, dia del meu 49è aniversari, per capgirar els costums. En comptes d'esperar rebre regalets, seré jo qui ofereixi el present a amics i coneguts i a totes les pobres víctimes que es prestin a escoltar-ho.

Per què el regalet?

En primer lloc per celebrar la vida (la meva, per exemple, aprofitant la conjuntura). Per què tinc la sensació que necessitem motius de celebració, encara que les ganes o les circumstàncies no acompanyin. Per transmetre una mica de vibració positiva i, segurament, la música sigui millor vehicle que la paraula.

Per què els que ja em coneixen ja saben que m’agrada dur la contrària per vici i si avui toca rebre regals doncs jo vaig i capgiro la troca.

Per tot això, perquè em dona la gana i per què em venia molt de gust, aquí us deixo aquest fruit de la passió i del Deliri...

Sobre la banda que m’ha acompanyat per a l'ocasió, només puc afegir que els estaré eternament agraït per totes les seves aportacions sonores. Han intervingut tots els meus alter ego a la xarxa. La esquizofrènica banda la conformen: Liam E. Post, al djembe senegalès; Sergi Dia Gilef, a les maraques i sonalls veneçolans, Mar Yuspe Tipa a la granota i Miquel Veri Esnikof als pals de pluja i novament jo, com sempre, a la guitarra i la veu. Ja ho veieu això és el Deliri dins del deliri. 

I a sobre, cap d'ells té la més mínima noció sobre la tècnica dels instruments que van escollir per acompanyar al que canta... delirant.

Xerrac-Xerrac

La vida, com menys t’ho esperes, fa realitat els desitjos, encara que, molt sovint, sigui a destemps. Encara no fa set mesos, tot preparant un regal de casament per a la Marina, vam enregistrar amb uns amics un divertit clip de vídeo a partir d’una versió del tema Moscou d’en Joan Masdéu. Una versió interpretada pel mateix compositor del seu tema inclòs a l’àlbum Casa Murada. El tema es completava amb els nostres arranjaments.  Això incloïa una nova lletra, adaptada a les necessitats del regal (els amics en qüestió s’havien promès a Brooklyn així que calia geolocalitzar de nou la cançó).

En Joan comptava per a l’enregistrament amb l’acompanyament d’una amateur big band, integrada per la resta d’amics que acolorien el tema tot acompanyant-se de diferents instruments, alguns de ben coneguts, d’altres una mica més insòlits: granotes percutives, un baglamà grec, maraques veneçolanes, ganza, guitarra tailandesa o un cazú.

Per a l’ocasió volia que un dels intèrprets toques el xerrac. Havia de ser una mena d’homenatge ocult i evocador al moment cinematogràfic on Dominic Pinot, interpreta un duet de Xerrac i  violoncel acompanyat per  Marie Laure Dougnac a l’escena final de Delicatessen, (dirigida per Jean Caro i Jean-Pierre Jeunet).

Com que el xerrac no forma part del fons instrumental propi vam posar les expectatives en mans dels professionals de la fusta. Encara recordo quan en David i jo vam anar a cal fuster, vora de casa seva. I recordo com ens vam quedar de parats quan vam descobrir com el segle XXI havia arraconat una eina que semblava impossible no poder trobar en qualsevol taller de fusteria. “Xerracs, que en fa de temps que no en fem servir. Fa anys encara n’hauria trobat algun remenant pel magatzem però ja fa anys que no els fem servir”.

Vençuts per la tecnologia ens vam rendir a l’evidència que el solo de xerrac hauria d’esperar. Finalment li vam trobar una alternativa que també ens feia molt el pes. Vam incorporar a la banda una harmònica de vidre (harmònic glass) per la qual cosa vam haver de treballar de valent per aconseguir afinar tota la cristalleria de casa.

Però avui, set mesos després del fallit intent la imatge desitjada s’ha materialitzat en forma de músics de carrer quan era enmig de la tradicional visita dels dissabtes a mercat.  Es diuen Ràdio Fanjul i en podeu saber més sobre ells visitant el seu bloc http://radiofanjulmusic.blogspot.com.es/. El seu repertori és molt variat i es mou sobre la música popular des del tango a la música klezmer i molts d’altres estils en un repertori que, geogràficament, abasta des de la mediterrània a l’Amèrica Llatina, l'Àfrica o l'Àsia. Avui actuaven en formació de trio: Eleazar Fanjul, acordió i trompeta, Katou Sheng Morrison, acordió, veu i xilòfon i Dani Fornaguera, xerrac soprano i xerrac baríton.  

Me les hauré d’empescar per aconseguir un duet de dos xerracs.

Haikús de gènere. Poesia contra violència, mots contra morts, declamació contra agressió, mètrica contra covardia

41 dones mortes al 2012,

62 dones mortes al 2011,

63 dones mortes al 2010

56 dones mortes al 2009,

76 dones mortes al 2008...

...649 dones mortes des de l'any 2003

Per si no els esgarrifa prou la macabra estadística, uns quants números més: les morts causades per atemptats d'ETA han estat 829, des de l'any 1960. Ara pensin en la quantitat de recursos, forces de seguretat, escortes, protecció, accions judicials i polítiques... És a dir, en tot l' esforç orientat i dedicat a acabar amb una situació i els que s'hi ha dedicat a acabar amb l'altra. Afegeixin el ressò informatiu obtingut (articles, editorials, cròniques, portades a la premsa, temps en els informatius de ràdio i televisió).

Però no és de números que volia parlar sinó de paraules.

Les imatges de vídeo recullen les paraules dels joves estudiants de secundària de l’Institut de Cunit, Ernest Lluch. Les van pronunciar durant la celebració avançada de l’acte del dia internacional contra la violència de gènere (avançada no fos cas que l’estultícia de la junta electoral de torn prohibís l’acte).

Aquests joves ens van oferir un recital de poesia que mes enllà del tòpic discursiu del manifest que de tant políticament consensuat i correcte que el fan acaba no tenint sentit (tot i que tothom pugui subscriure els continguts). Nois i noies que ja portaven temps treballant sobre la violència masclista a l’aula havien condensat aquestes reflexions en breus i sintètics haikús.

Escoltar aquests haikús escrits des de la innocència, des de la inexperiència, alguns destil·lats des de la indignació, altres des del rebuig, regurgitats des de l’estorament i la incomprensió; altres evocats des de l’emoció, em va fer pensar que, si davant de l’estadistica hauríem de concloure que no són bons temps per la lírica, que sigui la lírica la que prengui el protagonisme de la reivindicació és tota una metàfora del triomf de la paraula sobre la força bruta i brutal.

Haikus de gènere. Poesia contra violència, mots contra morts, declamació contra agressió, mètrica contra covardia. En resum, la paraula contra la intolerància i l’educació com la vacuna i l’antídot als botxins.

Aquesta educació que s’entesten en esquarterar-nos a cops de decret. Aquesta mateixa maltractada educació que fa possible moments d’esperança com els que ens han oferts les veus dels estudiants.

Com volem eradicar la violència, els maltractaments, les agressions i les morts de les dones si no sabem fer altra cosa que maltractar l’educació?

Les yeux ouverts

Edició especial d'el peix "all covers"

Un bonic tema d'Enzo Enzo per dir-li algu que el trobes a faltar... molt

Cors de tardor

Enyor de l’escalf d’estiu?

Melangia

per la inevitable,

l’evident impotència solar?

Privats de sagetes

que els fereixin

que els alliberin

Rovellen

el verd d’amor

caduc el ver amor

    De-fall-iran

    Dessagnen en roig

    i moriran morades

   Mentre declinen

   El capvespre me les plora al jardí

   i em regala aquests

   cors de tardor.

Beyond, the Sea

Venia d’un silenci antic i molt llarg. D’un temps i un país on, a cops d’obscuritat, li havien llevat l’ànsia i l’anhel de viure. Ni haver nascut o viscut al carrer Blanc, carrer de trobadors i poetes, va actuar com a antídot per la por, per la gran por, per la immensa por que el va tenallar fins a l’extenuació, fins a l’eternitat.

Venia d’un silenci antic i molt llarg. De fet no venia d’ell, venia amb ell, el carretejava com un caragol la closca.  I com els nàutils Havia engarjolat en cada septe, cada bocí, cada engruna de vida. Cadascuna de les cel·les estanques contenia pedaços d’existència, records que havia tancat amb pany i forrellat. Amb ells, a collibè, surava per la vida.

Venia d’un silenci antic i molt llarg. Anava amb ell de la mà, Eren un, una unitat indissoluble. Tal era la comunió que no es va poder determinar amb exactitud en quin moment s’havia produït el naufragi. La ciència i l’autoritat havien situat la solució de continuïtat en dia i hora concrets, en temps i forma que no donaven peu al dubte ni al patiment. Altres fonts situaven el moment en algun punt anterior en el temps i coincidint amb la pèrdua de l’apetit per la vida. Engolit per l’espiral d‘abandó i renúncia el mateix silenci l’havia fagocitat fins a devorar-lo completament.

El corrent l’ha arrossegat, encarant-lo rumb a Itàlia, en deriva oposada al seu petit país. Ell que malfiava del viatge, com malfiava de la descoberta, del risc , de la vida  en general i de tot en particular, ha marxat, arrossegat pel ressaca. Tant rendit a l’inevitable atzar marcat pel caprici de la rossa de vents que ni tan sols ha intentant oferir resistència o cercar aixopluc ocultant-se entre laberint encintat de les fulles de posidònia oceànica que li encatifaven el camí, onejant indolentes, com havien ondat temps enrere els seus cabells color de sutge.

Potser gràcies a la conjunció  d’Avogadro i la casualitat, en la seva dissolució salina, les seves molècules, vingudes d’un silenci antic, mot llarg i en circumval·lació pel globus terrestre d’est a oest, de llevant a ponent, coincideixin amb altres molècules en suspensió. Potser reconegui en elles la persona amb qui va compartir part del viatge. La que, tot i venir  com ell, del mateix silenci vetust, atrotinat i avorridament etern, no va deixar mai d’intentar d’esmicolar-lo i fer-li a bocins la rutina. No sabrem mai si aleshores transgredirà la norma i farà de l’excepcionalitat paraula. La ciència i l’autoritat posen en dubte aquesta possibilitat. La religió sembla donar un marge de maniobra lleugerament més ampli tot i que subjecte a terribles i encotillades normes. Jo, malgrat el devastador poder de l’evidència, continuo donant crèdit a la possibilitat de la màgia i la fantasia.

Tardor, at last!

Probablement de les quatre estacions astronòmiques que tenim l'hivern sigui la que menys interès em desperta. Tot i això també li trobo atractiu i interès al temps del fred. Segurament perquè deu ser l'única estació que deixo de suar.  Acabar amb la sensació  d'humitat non stop que comença a  la primavera, s’allarga durant l’estiu i no acaba fins ben entrada la tardor resulta alleujant. Per això no és estrany que prefereixi els esports aquàtics als d'hivern i és molt, molt poc probable que ens saludem en una pista de esquí. Entre altre coses perquè les boles de neu rodolant muntanya avall sense aturador no solen tenir temps de parar-se a comentar lo contentes que estan pel fet d'haver coincidit a la mateixa pista, jo per error pensant-me que era una pista verda, la dels principiants i dels inútils i l'altre segurament perquè ja fa anys que esquia a ulls clucs i, sens dubte, té millors habilitats per a la comprensió de la senyalètica. Tampoc podrem parlar de com de fashion resulten els adhesius de fosforescents incandescències de la nova taula de snow sobre la qual llisquen esvelts i hieràtics, braços estesos, com les ales dels ocells pescadors, surant sobre la rasant d’un oceà, que de tanta onada dubtosa, anant i venint, s’ha quedat en blanc, encalmat i pla.

Serà  millor, doncs, encarar el que l'ordenament astronòmic de la Terra i el Sol ens ofereix cíclicament i puntual amb els canvis d’inclinació de l’eix terrestre (solsticis i equinoccis) sense més escarafalls dels imprescindibles. La tardor però, com la primavera, també em resulta segurament un temps més amable. Encara fa bon temps, el que et permet allargar la temporada de bany. Tenir el termòstat espatllat també té els seus avantatges. Quan ja gairebé ningú no es banya jo encara trobo l'aigua apta per  capbussar-se.  Solen arribar les primeres pluges que acaben amb la sequedat estiuenca. Tot i que la vegetació mediterrània és més aviat monocroma, a la tardor tenim oportunitat de veure també alguns canvis de color en algunes espècies vegetals. El liquidàmbar del meu jardí pren aquesta coloració.

Encara que, per ser un arbre de clima atlàntic, de vegades cal esperar fins a l’inici de l’hivern per que canviï realment de color. Les temperatures de tardor de la costa mediterrània no li semblen prou fresques per regalar-nos amb el vestit de tons rovellats i vermellosos que cada any treu de l’armari. Així que amb aquesta cançó, una versió d’un bonic tema d’Etta James, li donem oficialment la benvinguda a la tardor.

Esperem que sigui un temps propici. Un temps que ens porti un nou ritme nascut de la remor de la pluja de fulles seques sobre l’asfalt i dels nostres passos lliscant sobre la seva ofrena anual. Un temps que ens pinti un nou paisatge, amb tocs de grocs, de taronges, de bordeus, de sienes, xocolates, d’ocres, vermells coral·lins i també del color marró de crisi com fuig. Per molts motius i per cap en concret: sigues benvinguda tardor, at last!