Tardor, at last!

Probablement de les quatre estacions astronòmiques que tenim l'hivern sigui la que menys interès em desperta. Tot i això també li trobo atractiu i interès al temps del fred. Segurament perquè deu ser l'única estació que deixo de suar.  Acabar amb la sensació  d'humitat non stop que comença a  la primavera, s’allarga durant l’estiu i no acaba fins ben entrada la tardor resulta alleujant. Per això no és estrany que prefereixi els esports aquàtics als d'hivern i és molt, molt poc probable que ens saludem en una pista de esquí. Entre altre coses perquè les boles de neu rodolant muntanya avall sense aturador no solen tenir temps de parar-se a comentar lo contentes que estan pel fet d'haver coincidit a la mateixa pista, jo per error pensant-me que era una pista verda, la dels principiants i dels inútils i l'altre segurament perquè ja fa anys que esquia a ulls clucs i, sens dubte, té millors habilitats per a la comprensió de la senyalètica. Tampoc podrem parlar de com de fashion resulten els adhesius de fosforescents incandescències de la nova taula de snow sobre la qual llisquen esvelts i hieràtics, braços estesos, com les ales dels ocells pescadors, surant sobre la rasant d’un oceà, que de tanta onada dubtosa, anant i venint, s’ha quedat en blanc, encalmat i pla.

Serà  millor, doncs, encarar el que l'ordenament astronòmic de la Terra i el Sol ens ofereix cíclicament i puntual amb els canvis d’inclinació de l’eix terrestre (solsticis i equinoccis) sense més escarafalls dels imprescindibles. La tardor però, com la primavera, també em resulta segurament un temps més amable. Encara fa bon temps, el que et permet allargar la temporada de bany. Tenir el termòstat espatllat també té els seus avantatges. Quan ja gairebé ningú no es banya jo encara trobo l'aigua apta per  capbussar-se.  Solen arribar les primeres pluges que acaben amb la sequedat estiuenca. Tot i que la vegetació mediterrània és més aviat monocroma, a la tardor tenim oportunitat de veure també alguns canvis de color en algunes espècies vegetals. El liquidàmbar del meu jardí pren aquesta coloració.

Encara que, per ser un arbre de clima atlàntic, de vegades cal esperar fins a l’inici de l’hivern per que canviï realment de color. Les temperatures de tardor de la costa mediterrània no li semblen prou fresques per regalar-nos amb el vestit de tons rovellats i vermellosos que cada any treu de l’armari. Així que amb aquesta cançó, una versió d’un bonic tema d’Etta James, li donem oficialment la benvinguda a la tardor.

Esperem que sigui un temps propici. Un temps que ens porti un nou ritme nascut de la remor de la pluja de fulles seques sobre l’asfalt i dels nostres passos lliscant sobre la seva ofrena anual. Un temps que ens pinti un nou paisatge, amb tocs de grocs, de taronges, de bordeus, de sienes, xocolates, d’ocres, vermells coral·lins i també del color marró de crisi com fuig. Per molts motius i per cap en concret: sigues benvinguda tardor, at last!