Vaig arribar al "Pepe" a dos quarts de quatre tocats. Les habituals cares, els rutinaris bustos golafres amb què em trobava
cada dia havien satisfet la seva gana. Altres busts del segon torn deglutien
les postres. Em vaig disposar a menjar. Sabia que, tot i l’hora que era, Genís
no em fallaria. Li vaig demanar que em servís el que més ràbia li donés. Vaig
deduir que Genís odiava les mongetes estofades i els filets de lluç (congelat).
AI contrari que la resta dels dies vaig menjar pràcticament sol.
Els del segon torn marxaven quan va arribar el meu plat a taula. En un racó
rumiava tranquil · lament el típic guiri-alemany per a més senyes grenyut i
sense massa divisa, que es cruspia un menú a base de paella i amanida, com tots
els que recalaven en el "Pepe". La fonda era el menjador més decent i
assequible a prop del Gòtic. Adequat per a pencaires, solters acèrrims, al·lèrgics
a les arts culinàries, turistes i estudiants de baix standing i dames i
cavallers sobre la reputació no cabia dubte.
El bar "Pepe" no figura en les guies turístiques i
gastronòmiques com a temple del bon menjar, però, com fins ara tampoc havia
figurat en les cròniques de successos de la premsa diària per intoxicació
massiva de comensals, gaudia d'una abundant clientela, una parròquia més o menys
estable, segons l'època de l'any.
L'última adquisició de Genís per als clients
era un televisor, portàtil i en color. Sebas, el cambrer, dirigia la
programació diària alternant els canals en redundant i cíclic ordre de
Telenotícies. La Sebasvisió de sobretaula arribava la clímax en la connexió
amb la telesèrie del canal estatal. Just en aquest
moment, Genís i la resta del personal s'asseien, cafè o cigaló en mà, per rebre
la seva dosi audiovisual d'aculturació.
L'últim mos de poma es va travessar just a la meva epiglotis.
Donat el trànsit intens que freqüenta aquest encreuament, ràpidament es va
produir un embús de atrafegades partícules d'oxigen, diòxid de carboni i
polsim, amb presses per arribar als pulmons. Just a la cruïlla, la saliva i la
poma es demanven per on dimoni s'arribava
a l'estómac i forfollaven no se quins grollers adjectius davant la falta de
senyals indicadors de velocitat i direcció.
Una oportuna columna d'aire, procedent del pulmó dret, va acudir
a ajudar-me. Va intervenir en el precís moment en què el color de la meva cara
posava en evidència el meu apurat estat de congestió.
L’esternut precipitar el bol alimentari a una velocitat
incontrolada fora de la meva cavitat bucal. La espantada poma es va estavellar
contra la taula i va anar a parar a terra, encara que d'això últim no va tenir
consciència ja que va morir a l'acte. EI culpable del crim romania encara a la
pantalla mostrant les seves 32 emblanquinades peces dentals en perfecta
formació i somriure tòtil. Era Manuel Luque, director general de Camp, amb
somriure Denticlor, reptant mestresses de casa amb la seva cantarella:
"Busqui, compari i si troba alguna cosa millor, compri!".
La meva fòbia cap a aquest gamarús no era gratuïta. Manuel Luque
era el viu retrat de Fermín, el cervell conductor de l'operació Expansive Sens. El meu cos i quinze
cossos més similars al meu en anatomia i situació laboral, eren els braços
executors dels plans traçats per Fermín i el staf de creatius publicitaris de
la ISSH
Un anunci per paraules en la secció de demandes de La Vanguardia
em va posar en contacte amb Fermín Trovo. Era el model estereotipat d'anunci
confús i concís, la sola lectura posava en guàrdia a un expert lector de
columnes de demandes laborals.
"Multinacional
estrangera, líder en el
mercat,
precisa personal per iniciar
operacions
en el territori. Interessats
a
les oficines centrals per
entrevista
prèvia.
Dilluns
a Dimecres de 9 a 12 H.
C
/ Major de Gràcia 33, Pral. "
Era tan evident que es tractava d'una empresa a la caça de venedors
ambulants que, tot i intuir-ho, em va seduir. Al cafè van trobar a faltar La
Vanguardia.
La secretària va estar amable. Em van cridar. Em emprenyar allò
del curset de formació. Quinze dies a la muntanya, prop de Puigcerdà.
Evidentment, tot pagat, amb els futurs membres de la secció espanyola de la
filial, amb llicència per comercialitzar i canalitzar en el mercat els
productes ISSH
Fermín Trovo era el mestre de cerimònies. El curset de
màrqueting i tècniques de comunicació verbal aplicades a la venda a domicili
estava sota la seva tutela i direcció.
La quarta jornada va desvetllar el misteri. Quins productes?,
Què matèria?, Quin instrument, vegetal, enciclopèdia o llibre sagrat anàvem a
encasquetar el personal?.
El dubte em corroïa.
El dubte ens corroïa.
El dubte corroeix molt.
Fermí va trencar I’incògnita de forma eficient. Ràpid,
sorprenent, calculador. Tot va ser d'acord a plans prescrits per endavant. Això
molestava de Fermí, el suprem domini que Ii atorgava el poder predir com i quan
succeïen les reaccions necessàries i, preveient possibles desviacions,
preparava sempre sortides alternatives als conflictes. Total, un monstre
insuportable.
Expansive Sens
era l'operació més arriscada de Ia Multinacional. Els seus articles gaudien del
prestigi mundial. Una sòlida infraestructura permetia oferir un producte digne,
elaborat, un acabat de qualitat en cada instrument. La xarxa de distribució de
I.S.S.H. s'estenia per tot el globus. Precisament d'això en fardaven cofois els
seus directius, que havien utilitzat aquesta expressió en els seus eslògans
publicitaris de més prestigi.
"I.S.S.H. EI plaer del globus"
La frase va suposar el llançament mundial d’un jove creatiu de
l'agència Set. Als 26 anys va poder instal·lar la seva pròpia agència. Als 28
era multimilionari i el creatiu més cobejat entre els empresaris mundials. Es
va casar amb una rica hereva, model publicitari, va tenir dos fills i va morir
als 32 anys en enfonsar el seu vehicle en un llac gelat. Males llengües van
afirmar que anava a trobar la seva jove amant. Les bones llengües no asseverar
de cap manera aquesta possibilitat tot i que tampoc la van descartar.
La frase va suposar també el major increment de vendes en la
història del sector i l'admiració i cotxina enveja de tota la competència.
Fermí afirmava haver participat en la
memorable campanya. Ningú el va creure tot i els rumors que, ell mateix, va
escampar i estendre entre els cursetistes.
Ningú es va escandalitzar, no hi va haver ni cruixir de dents ni
es van esquinçar vestidures. EIs índex d'adrenalina van augmentar com els preus
en una bombolla immobiliària, a tota llet. Encara que ningú es va atrevir a
declarar-ho oficialment i per escrit. Però flegma anglesa tampoc va ser, vaja.
La International Sex Shop Holding creava el major estoc de
productes d'ús sexual del mercat. La taula que va presentar Fermí als quinze oferia un selecte assortiment de
nines i ninots inflables de diferents formes, mides, races i dimensions
genitals possibles.
Dispositius d'ús erogen: vibradors, consoladors, dildos, penis i
vagines de talla senegalesa cap a munt demostrant que la mida no només importa
sinó que provoca ràbia i, molta, molta, enveja. Un selecte assortiment
d'objectes sorprenents d'ús domèstic i un complet apartat de cosmètica amb
cremes estimulants, antifrigidessa, hiperactivadores de la potència,
afrodisíacs d'ús masculí i femení segons usos, oral, costums i sexualitat de
cada possible client.
Ens va lliurar unes bosses. Calia familiaritzar-se amb el
producte. EI assortiment era variat i representatiu del catàleg de Expansive
Sens. Cap excusa millor que una insaciable i curiositat morbosa per estudiar el contingut
del paquet se'ns va acudir a la majoria. Aquella nit el bar de l’hotel no va
fer gran negoci amb nosaltres. A l'habitació observaríem amb més pausa, sense
tensions, amb tota la intimitat que ofereixen quatre parets que no són les
teves quatre habituals.
Després d'un primer tempteig visual passem a les mans. Manipular
les varietats més sofisticades d'objectes de satisfacció carnal i de apetits
eròtics no va ser fàcil. Un "in crescendo" lent em va portar des de
més curiós fins al més excitant. em vaig enamorar d'una fotesa divertida. Tit-bell, el tetatimbre, es va convertir
en la meva venda predilecta. Jo mateix vaig instal·lar alguns per als amics més
propers.
Però va ser Renata qui més em va impressionar, causant un
impacte considerable en la meva libido. Renata tenia molt de cap i això
m'agradava, no només en les dones. Una bon cap és, avui dia, insubstituïble i
només provoca el petit inconvenient d'haver de buscar una cadira prou àmplia,
còmoda, funcional, confortable, assequible i a joc amb el saló on seure-la.
Renata no podia seure. A més aquesta nimietat li importava un
rave. Renata era perillosa perquè era inquietant. Els seus ulls articulats
s'obrien i tancaven. Nas arromangat i una boqueta de pinyó tropical, que allà
són més grans.
El llit i la imatge de Sant Pancraci, que m'acompanyava perquè
mai em faltés els diners, van ser testimonis de la incruenta lluita que Renata
i jo vam sostenir.
El mateix catre i el mateix sant coneixen
també el final d'aquesta batalla que es va allargar durant set dies i set nits.
La vuitena, Renata va obtenir el que volia i jo vaig satisfer la meva
curiositat sense cap rubor, pudor ni vergonya. Tot i que, això, tampoc no ho
vaig manifestar de forma oficial i per escrit, per no sé quines raons exactes
sobre el decòrum, la discreció i alguna petitesa de caràcter sociaL
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada