Kulebrot Galàctic 1. Lo Big-Bang-Bar, on tot comença

Així va començar tot

Abril de 1999. Estic treballant a Canal Blau Informació TV de Vilanova i la Geltrú. Cada mati a les 8 o 1 quart de nou haig de passar la informació del trànsit per elaborar els microespais de informació de servei que nodreixen part de la programació de la tele, la radio i els butlletins municipals. Es una feina essencialment avorrida. Com un joc, cada dia en el correu electrònic que enviava amb la informació que facilitava la policia local vaig començar a inventar una historia, al principi sense massa solta ni volta... després tampoc es que prengués gaire sentit. El repte era introduir la paraula Trànsit (tant valia en català com en castellà) en un text qualsevol.

Gairebé des del primer moment la cosa es va encara cap a un relat episòdic de Ciència Ficció. L’ordinador des d’on escrivia els missatges estava en un magatzem de maquinària espatllada de la televisió. Escrivia envoltat de magnetoscopis u-matics i betacams, bateries, cintes de tots els formats, magnetòfons Revox i bateries i carregadors espatllats, peces de rodes dolly i tot un ampli catàleg d’endimaris i andròmines televisives.

 Molt ràpidament tots aquests objecte em van posseir i van començar a aparèixer reflectits en el text, ajudant a construir la narració. Un text que es declara obertament influenciat per la literatura esbojarrada d’Stefanno Benni. Però sobretot del mestre Douglas Adams.

El resultat fou aquest inacabat...

...Kulebrot Galàctic.

Lo Big Bang bar, on tot comença 

Cap 1

Dimarts 20d’abril de 1999

Na barreja a lleixiu i ferum de cafè omplia el local. Era olor de sis de la matinada, un aiguabarreig de netedat i començament, d’higiene i despertar.

-Cigaló

Les seves mans tallades pels anys i massa detergents van servir-lo sobre la barra. A l’ambient va començar també a barrejar-se l’olor de la primera cigarreta i el cognac barato.

-Como va Trànsito?

_ Pos yavé. Parriba i pabaho comolautobús, iendoiviniendo i no llegando a ningún lao. Yesque yo yastoy pa que m’aparquen.

Tránsito, la probre Tránsito passava per la vida tancada en aquella vella autovia de gots i ampolles que era barra del bar.

Nit de guàrdia a l'hidroport

Dimecres 21  d’abril de 1999

Vam romandre ocults durant no sé quantes hores. Al capvespre l’hidroport suspès sobre els mars de metà de Betelhause 3, proper al sistema estelar d’Alpha Centauri va enregistrar un descens en el trànsit coincidint amb la zona fosca que provocava l’alineació de les tres llunes boges de Betelhause que tenien la particularitat de canviar la seva òrbita aleatòriament quan el tercer Sol es ponia, entre TC 24’ 55’’ i TC 36 65’’, que en temps terrícola ve a ser cap a l’hora anglesa del te.

Tran va intentar sortir de l’amagatall, un munt de maletes extraviades amb un logotip que, no se perquè m'era familiar, un símbol groc i vermell on es podia llegir Iberia. Un guarda va estar a punt d’enxampar-lo. Tran era així, imprevisible. Ja en aquell internat de les llunes bessones Orpha i Na-toh havia fet de les pràctiques de risc una forma de viure. La miopia del guardià i el fet que els seus 13 ulls estiguessin mes interessats en aquell moment en les 6 mamelles retràctils d’una hostessa venusiana van impedir que fóssim descoberts. Li vaig dirigir una mirada assassina i li vaig recriminar el poc seny.

- Tran!  Zito! Vols que ens descobreixin ara?

Operació T.R.A.N.S.I.T.O.

Dijous 22 d’abril de 1999

Informe de la cint B-12, trobat en una nau d’emergència i que ens ha obligat a iniciar aquesta missió que segons els informes dels tècnics, ben segur es impossible. La cinta està molt defectuosa però d’entre els drops hem pogut recuperar un fragment que ens ha alarmat molt.

“la operació T.R.A.N.S.I.T.O. a punt. Indiqueu punt espai-temps i consigneu la transferència de l’eter iridiscent*

Ja ho teníem aquella operació i aquelles sigles únicament podien significar una cosa. I calia impedir-ho. Els flagertians havien iniciat una operació terrorista a gran escala per contaminar-nos a tots a través de la Transferència Reticular d’Antígens Nocius Sanitàriament Infectants i Tolerablement Obscens (T.R.A.N.S.I.T.O.)

*Eter iridiscent: moneda de canvi intergalàctic molt preuada e intercanviable a totes les oficines de Intersta Thomas Cook Bank.

Anna Hertzi fa nous amics

Divendres, 23 d’abril de 1999

Era improbable que aquella jornada es desenvolupés de forma imprevista.

La rutina formava part de la quotidianitat d’Anna.

Anna Hertzi, no comptava amb que els U-matics havien decidit menysprear vilment 34 22`44’’ 77’’’ TC’s de treva pancòsmica i enviaven, en missió ultrasecreta pilots especials en naus ultralleugeres per avaluar l’opció d’un possible atac fins que no fos gaire final perquè sinó no tindrien amb qui anar a la grenya, que era el que realment omplia de contingut la seva inútil existència. Inútil existència perquè els U-matic havien perdut tant de temps en practicar la guerra que havien oblidat fer l’amor i la seva civilització havia aturat abruptament l’evolució. Massa grans i poc lleugers, amb continus problemes de establir un espai continu temporal, eren incapaços de recordar ni el TC de l’aniversari de la seva mare. Uns problemes de memòria que els feien oblidar pràcticament a l’instant  la signatura de qualsevol acord de pau o treva, i per això, es clar, no tenien amics.

Anna Hertzi no comptava amb els U-matics

Però la culpa va ser la sobtada decisió de netejar les golfes de casa seva. I de que Anna era, en el fons, una sentimental. I d’aquell estrany aparell amb dos ulls, boca plana i orelles giratòries que, quan les manipulaves feien parlar l’aparell.

Així va ser com Anna Hertzi va aconseguir fer-es uns nous amics sense cap interès en cultivar cap mena de reciprocitat envers aquest noble sentiment.

Així va ser com els U-matics van perdre el rastre de la seva patrulla especial.

Així va començar també un embolic de proporcions siderals, de fet, va ser un embolic de proporcions Transsiderals

Els perills d'estar en l'ona

Dilluns, 26 d’abril de 1999

Els efectes d’aquell agent contaminant eren fulminants.

Vòmits, diarrees, al·lucinacions de tota mena, però el pitjor era aquella insòlita addicció, espontània i sobtada a escolar musica de Raphael, una mena d’histriònic trobador del segle XX que va formar escola. El seu deixeble mes avantatjat va ser un jove aragonès amb nom de relat d’Emilio Salgari, un tal Bemburi o Bombury que va formar una secta musical d’emuladors de Raphael coneguda com los Heroïnòmanos del Silicio, Herodes del silencio o Heroes de Salustio o alguna cosa semblant.

El més difícil de tot va ser reconèixer la forma en que es transmetia el virus (T.R.A.N.S.I.T.O.). Finalment, els científics del Science Private Institute Dermatological Endemic Rare Malalties Anaerobian Neurobiologicals (SPIDERMAN) van trobar la clau. Precisament gràcies a l’estrany tipus de música que s’apoderava dels infectats. 

La contaminació es produïa pel contacte amb les ones de baixa freqüència que s’emetien des d’un fals asteroide en òrbita captiva al voltant de la subestació espacial Lluís Companys IV. Eren ones de ràdio, un sistema primitiu de transmissió eficientment substituït per les ones de plasma. Les emissions es camuflaven sota aquesta música.

El primer símptoma de contaminació i  indicar del contagi entre els afectats era un important desbaratament en el trànsit intestinal.

Seguint el pas de Zebra
Dimarts 27 d'abril de 1999

Havíem d’obtenir informació sobre la forma d’entrar al laboratori on es preparaven les emissions nocives de T.R.A.N.S.I.T.O. I calia fer-ho ràpid.

Tran, com sempre, no va trigar a trobar un contacte.

Curiosament, Tran sempre contactava amb algú d’algun sexe contrari al seu i millor hauria de dir complementari al seu, excitantment complementari al seu per ser curosos i exactes amb el llenguatge.

També curiosament, sempre que calia obtenir alguna informació ja havia d’escurar la meva butxaca emplenant la de qualsevol exemplar, mascle, de la biodiversa i sostenible immensitat de la galàxia.

La curiositat, en el seu paroxisme sempre regalava a Tran amb la informació desitjada per ell i alguna propina suplementària desitjada per mi i per qualsevol amb dos dits de front i tendències sexuals convencionals per l’època, és a dir, sense tenir gaires manies per la possible producció d’híbrids no desitjats que alteressin el natural ordre evolutiu de l’univers.

La ferum de Chanel-blu, el perfum que Dior va popularitzar per tot el quadrant nord de la via làctia a principis de TC 3.34’ 56’’ 09’’’ poc abans del small bang que va desintegrar part de la constel·lació d’Andròmeda i que alguns relacionaven ambles proves de fissió d’ones delta, donava un toc de classicisme al local i camuflava aquella evident estètica de casa de barrets del segle XXI. Decoració mes que previsible en un espai d’ingravidesa. Deien que en aquest estat els orgasmes dels clients es perllongaven durant hores i hores fins que es va descobrir que era un costum habitual en aquests recintes omplir els beuratges de tota mena de drogues sintètiques. La decoració del Big Bang Bar imitava un embús de llançadores taxi i bussos espacials en el nus d’enllaç dels anells de Saturn.

Per allà transitava, mes aviat campava al seu aire, Zebra, Zebra Winge

Zebra, reina del Big Bang bar

Dimecres, 28 d’abril de 1999

La llum psicotròpica li esqueia molt be a Zebra.

De fet, qualsevol cosa que hagués portat li hauria escaigut de puta mare.

Tot i que en el nostre primer contacte la llum era pràcticament la única cosa que Zebra duia a sobre.

Zebra circulava amb gràcia servint copes simultàniament a les barres interiors d’aquell antre, d’aquella relíquia anacrònica que tot i la seva evident decadència gaudia d’una certa popularitat entre els baixos fons del galaxiport. La seva mobilitat la feia mes gasela que zebra en aquella selva d’estibadors de megacontenidors del galaxiport, molts d’ells tísics, per les emanacions de fluor de les grues dels molls de càrrega i molt poc fornits perquè els treball físic havia estat substituït per androides, més efectius i amb poques ànsies d’ofegar les penes en alcohol de les Perseides, cervesa d’Orió o vodka destil·lat a Io ( la lluna amb més ego de Júpiter).

Zebra lliscava, volava de barra en barra, gràcies a un mecanisme de cinta continua en moviment que la portava d’ací allà. Zebra, contràriament al que el seu nom podia indicar no era presa fàcil entre tant de carnívor afecat per tota mena d’ETS (especials traumes sentimentals). Regnava en la sabana del bar.

L’únic detall que la separava de la fesomia de la resta dels mortals era la peculiar disposició de la melanina del seu organisme perfectament organitzada en franges harmoniosament curvilínies i alternes en blanc i negre. La que devia ser una llarguíssima cabellera es disposava trenada en forma de crinera sobre el cap i continuava esquena avall fins al punt en que la mirada ja feia estona que havia perdut l’oremus.

Zebra era un bell animal.

La música d’un Sitar inundava amb la llum psicotròpica el local.

Tran i jo vam seure a la barra.

Zebra, Tran i Jo a la barra.

Zebra, Tran, Sitar i jo a la barra.

Zebra, Tran, Sitar i res més.

La nit però va ser molt més llarga que el ritual d’aparellament dels Betacams que se sap quan comencen però mai en quin punt es troben i encara menys quan acaben.

Avui, ves, embus 

Dijous, 29 d'abril de 1999

Feia 01 34’ 56’’ 12’’’ que durava aquella agonia. La laxitud dels embussos deprimia a Nick. El deprimia i el feia arribar tard. La culpa la tenia aquella estúpida mania de taller les principals xarxes de comunicació dimensionals estroncant el continu espai-temps per traslladar des de grans volums d’antimatèria procedents dels forats foscos.

Els forats foscos no s’han de confondre amb el que es coneixia abans com a forats negres. Antigues i ignorats cultures es referien a ells com a forats negres en una mística i estúpida creença que contenien grans volums antimatèrics, fins que al final van descobrir que simplement eren negres perquè estaven o be il·luminats amb el cul o amb problemes de retard en el pagament a FEISIMA (Forces Energètiques Interestel·lars Sense Interès a Malgastar Àtoms Sintètics). L’antimatèria, com tothom sap molt bé, s’obté de les idees budes de contingut que queden surant en l’hiperespai perseguint partícules subatòmiques o atrapades en els intersticis dels neutrins, després d’una campanya electoral, els arxiconeguts espais , zones o forats foscos.

Massa sovint s’utilitzaven els canals de comunicació espai-temporals per a fer passar des d’antimatèria fins al trasllat de supernoves d’una galàxia a una altra per generar nous ecosistemes galàctics. Quan això passava s’interrompien les línies de comunicació, les naus no podien agafar l’hiperespai sense risc de trobar-se de morros amb aquells feix d’idees absurdes surant. El risc era massa gran com per arriscar-se o la multa també era un factor dissuasiu.

Nick es va resignar . Avui faré tard.

Nick Sputz podia passar ben be per la reencarnació de Francis Drake 24, 34’ 56’’ 23’’’ tecès més tard. Era un corsari en el sentit literal del terme. Especialista en telecomunicacions havia revolucionat el mon de la comunicació amb el seu descobriment, el Senso-só, la música corpòria que transmetia sensacions a l’oient. L’invent però li va plagiar l’empresa Nip/Ona que dirigia un amic seu Sony Mitch Subisho i que va aconseguir esdevenir el rei del polígon industrial intergalactic, al zona Franca de les grans corporacions, la Pana Zonic.

Des d’aleshores, Nick Sputz vagarejava amb la seva nau i instllant-se en òrbites continues per diferents planetes de la perifèria realitzava emissions pirates de sense-so fora de l’àrea de control oficial, la coneguda banda estreta o BBC (Banda Bastant Cutre).

Definitivament aquell dia Nick Sputz faria tard.

Avui, ves, embús! – xiuxiuejà

Divendres 30 d’abril de 1999

Buscant Nick

A la setena copa de VHS (Vodka Helicoïdal de Saturn), helicoïdal pels efectes que provocava en la perspectiva habitual de les coses i en el sentit de la percepció dels que la ingerien i de Saturn perquè era més comercial que dir que la destil·leria es trobava en les infectes basses d’àcid sulfhídric dels camps de mart (avinguda interestelar que es trobava a la dreta de la constel·lació del Cranc) els encants de Zebra encara no s’havien esborrat. Al contrari. Ara les seves germanes bessones es multiplicaven arreu, com si ballessin.

Tran, embadalit, semblava encantat.

Jo maldava per no vomitar allà mateix. L’epiglotis exercia de fre a aquell desbocat trànsit de sucs gàstrics pel meu esòfag.

-El problema, argumentava Zebra, es trobar-lo. No  s’està gaires tc’s enlloc, es un zoom de mal asiento*. Vam estar enrotllats una temporada, però no va durar. Té molt  mal geni  es lleva d’un humor pèssim. Però és un bon jan i estava considerat com un geni de les telecomunicacions per ones de tota mena. Hi havia un amic seu. L’Eros, és l’únic que pot saber  on es troba ara mateix, mai deixa adreça ni localització de la seva nau.

Eros era la darrera esperança per trobar Nick. Nomes hi havia un problema.

Eros Duan, era el contrabandista mes buscat que transitava per aquell quadrant.

L’endemà la ressaca va impedir a les meves neurones transitar de forma civilitzada per l’interior del  meu cervell.

Circulaven desordenades, en un caos frenoquàntic i fent excessiva fressa.

*NT. Zoom de mal asiento. Antiga frase feta, atribuïda a un tal Balerio Laza-Rob, que indica utilitzant el paral·lelisme amb un antic rudiment òptic la capacitat de mobilitat de determinades persones.

Trobant l'Eros Duan
dilluns 3 de març de 1999

Localitzar a Desi Bells, el contacte d’Eros Duan, va ser mes difícil del que ens pensàvem. Finalment vam aconseguir-ho tres o quatre ressaques mes tard.

L’única opció es que organitzeu un operatiu suficientment atractiu i llaminer per a Eros i no caldrà que el busqueu, us vindrà a buscar ell – Va dir-

Només calis trobar un producte el suficientment atractiu per a la golafreria d’un contrabandista. Així, sense haver-me ofert voluntari ni res que s’hi assemblés vaig esdevenir el cap d’una colla de contrabandistes. Hàbilment camuflat sota un àlies. Path Heras, vaig començar a mobilitzar una gran enganyifa. Es tractava de colar una sèrie de carregaments d’èter hilarant, molt apreciat en els millors tuguris de la High-8-Society ( el 8 feia referència al poc contingut intel·lectual de les seves converses). El millor de tot era la forma com havíem de fer el transport del gas. Emprant un comboi oficial de naus de carrega del protectorat de Tritó. El gas havia d’actuar com a refrigerant d’una sèrie de mercaderies perilloses.

Un nit, mentre somiava plàcidament en les planúries al·lucinògenes del planeta Wall-Hala, vaig conèixer Eros Duan. En un primer moment em va sobtar la seva presència en el somni. Després vaig entendre que simplement era una interrupció en el continu espai-somnolència i que, simplement un parell de poca soltes a les ordres de Duan m’havien despertat.

-       Ei tu carallinda! Espavil! Eros Duan et vol veure.

Sort dels llençols. Allà assegut al llit, enmig d’una banda de contrabandistes sense afaitar i amb una erecció de mil dimonis, no sé que s’haurien pogut pensar.

Eros Duan, però ja ho tenia tot pensat.

-       Path, necessites un soci. Creu-me.

El peix havia mossegat l’ham i se l’havia empassat. Ara calia deixar-li sedal perquè no sospités.