Que la dansa t'acompanyi
La pluie et le beau temps
Estrena a l'Antic Teatre, 22 de febrer
Direcció i coreografia; Tuixén Benet
Intèrpret; Andrea Just
Hores
d’ara ja no ens hauria de sorprendre que una proposta de les filles Föllen aparelli
disciplines en principi aparentment distants. L’experiència ha demostrat però
que els híbrids resultants d’aquests experiments no són bords, com sol passar
amb els híbrids botànics, sinó que constitueixen germen i llavor. Són punts de
partida. Obren vies d’exploració. En
aquest fals divorci disciplinar aconsegueixen trobar l’equidistància i bascular
en un equilibri que resulta estimulant.
Així
que, no ens hauríem de sorprendre, però ho fem, per què les propostes de les filles
Föllen continuen maridant en els seus tastos universos que sembla només podem
concebre existint en dimensions paral·leles i no sincròniques. Perquè sovint
oblidem que en el contrast hi ha l’espurna que farà esclatar la química que ens
excitarà la pituïtària. Oblidem que és el pol contrari on trobarem l’atracció i
que, com gairebé tot a la vida, en aquest viure en el risc de no saber si les
peces encaixen, de vegades, resolem el cub de Rubik, ni que sigui per carambola
(perquè un servidor amb consciència i consciència espacial desenvolupada,
continua, a hores d’ara, sense haver pogut completar el trencaclosques si no és
amb el llibre d’instruccions a la vora).
La pluie et le beau temps és,
en primer lloc un gran trompe-l’oeil, un enganyatall rere el qual s’oculta el
motiu de tot plegat. L’exploració sobre el món ocult de tot el que s’amaga rere
un codi qualsevol: la música, el moviment, la paraula, un senyal de trànsit o
el llenguatge dels signes. I per això, perquè és una exploració, res millor que
posar-se en situació arrencant en un entorn vestit de Ciència Ficció, un
escenari de futur, en aquest cas, apocalíptic, no per la via de la destrucció planetària
i catacl ísmica, sinó des d'una òrbita i perspectiva orwelliana, una
anihilació per anorreament i alienació mental.
La
introducció, picant l’ullet a Star Wars, és d’entrada simpàtica i prou explícita
per posar-nos en context. Algun imperi, en aquest cas la corporació
criptogràfica, domina la galàxia i això ja el situa en costat antipàtic de la
força. L’escenografia és també, des d’aquest punt de vista, molt, molt
Stanley-Kúbrica. Asèpsia en blanc i taronja. Cubicle que tant és cel·la com nau
a la deriva. En aquest espai trobem Alice#319.
La nostra
Alice#319 però és lluny de viure en el
país de les meravelles. Lewis Caroll es remena des de la tomba perquè tot
indica que, en aquesta dimensió, la reina de cors ha guanyat la batalla i els
ha decapitat a tots per cruspir-se després el conill.
I
partir d’aquí ja estem en situació per entrar en matèria. La Corporació Criptogràfica
controla el codi i qui controla el codi ho controla tot. Des d’aquest punt, les
filles ens plantegen un joc intern. D’entrada, ens donen les claus d’accés i
ens desxifren el codi només començar. Quina llàstima que, en aquesta revelació,
ens falta el més essencial: dominar el codi lingüístic que ens permetria
entendre i descodificar el moviment. Així que mancats de la part primordial del
secret restem a la mercè del moviment, de la coreografia. I com que, en el cas
de la dansa, aquest és el codi que més pànic cerval provoca en l’espectador no
queda més remei que deixar-se endur. És una jugada mestra.
Des
d’aquest moment comencem el viatge on només ens podem deixar endur i confiar
que el nostre nivell de midi-clorians en la força ens proveeixi del coneixement
per superar la por al costat fosc de la dansa. Tot plegat és un joc on sabem
que cada coreografia ens està desvetllant un missatge codificat, del que
ignorem el contingut alfabètic. Un missatge que ha estat traduït ja no en
algorismes sinó en algoritmes, que ja sabem són sinònims, però al segon li
agrada més la música.
Alice#319
desxifra els missatges que rep i els tradueix a moviment. I aqui el segon gran
joc de l’espectacle. El solos que anem enllaçant a La pluie i le beau temps són reinterpretacions del poemari de
Jacques Prévert La pluie et le beau temps.
Poemes que no escoltem sinó que rebem ja codificats o descodificats, segons com
es miri, en llenguatge corporal. Prévert, en la línia de Joan Brossa o d’altres
mags de la poesia visual, juga contínuament amb els mots de forma que perverteix o potser millor, Préverteix,
el llenguatge. Fascinat per les noves paraules, la seva poesia té en la doble
interpretació, el doble sentit, en la necessària lectura entre línies i descodificació
del missatge alternatiu, la seva raó de ser. Per això la seva poesia pot
camuflar-se darrera la prosa, l’argot, forma de codi ravaler, és un espai on el poeta se sent còmode i els jocs de paraules
apareixen arreu. A la poesia de Pr évert les paraules ens fan
ballar el cap. Perquè no hauríem de ballar la resta del cos al so que ens toca
Prèvert? Per arrodonir -ho tot a La pluie
et le beau temps hi ha un poema que sembla dedicat a l’Alice319: l’amour a la robote.
Tot
plegat i com passa sovint en la literatura i al cinema de Ciència Ficció ja es
veu venir que la cosa no tindrà un final feliç. Com a Star Wars, com a 1984,
com mana la tradició SciFi, a tota tirania li correspon una rebel·lia, a tot
imperi un que el contraataqui, com a tot blanc li correspon un negre, com la
força flueix en dos sentits i a tota tesi li correspon una antítesi. L’Alice#319,
la nostra heroïna es declararà en rebel·lia i en pagarà un preu per la seva
negativa a rectificar-se. Volem pensar que el seu sacrifici no haurà estat en
va, però això no ho sabrem mai.
Si volen més informació, Prévert té la clau de volta.
Llegeixin la seva poesia i sobre tot, sobre tot, no defugin els espectacles de
dansa. No fos el cas que les Filles tinguessin raó i acabem en mans d’una
corporació qualsevol i més perduts que l’actual govern intentant trobar la
sortida de la crisi. I que la dansa us acompanyi.
Les Flles Föllen
Escena Simultània
Estrena mundial conjunta a Barcelona (Espai Erre) i Buenos Aires (Centro Cultural de Cooperacion)
20 de setembre de 2012
Escena simultània from Jordi Úbeda on Vimeo.
Manllevo, traduït, el títol del bolero del músic cubà César Portillo de la Luz Contigo en la distància (podeu escoltar una versió sense sortir del bloc a la secció Del peix “all Covers”) perquè sembla fet a mida per a la ocasió per parlar del darrer espectacle de les Filles Föllen “Escena Simultània”. A manca de dades més fiables (i ja em corregireu, filles, si patino aquí) crec, per a ser exactes, som davant un espectacle coproduït, per Margherita Bergamo, Liliana Tasso i Marcelo Eschoyez, l’estrena mundial del qual es desenvolupava dijous 20 de setembre de forma simultània al Centro Cultural de Cooperación de l’Av. Corrientes de Buenos Aires (20h) i a l’Espai R del Poble Nou de Barcelona(01h). A l’escenari argentí s’anunciava l’espectacle sota el títol de IEES/Intersubjetividad en escena simultánea, en el marc del III Festival de Danza Independiente CoCoA 2012 i a l’escenari català, amb un condensat i més curt, Escenes simultànies en el marc de la Nit de les Superheroïnes, una vetllada on, sota l’aparent informalitat d’una festa, es presentaven diferents treballs al voltant de la videocreació i la dansa.
Escena simultània from Jordi Úbeda on Vimeo.
Manllevo, traduït, el títol del bolero del músic cubà César Portillo de la Luz Contigo en la distància (podeu escoltar una versió sense sortir del bloc a la secció Del peix “all Covers”) perquè sembla fet a mida per a la ocasió per parlar del darrer espectacle de les Filles Föllen “Escena Simultània”. A manca de dades més fiables (i ja em corregireu, filles, si patino aquí) crec, per a ser exactes, som davant un espectacle coproduït, per Margherita Bergamo, Liliana Tasso i Marcelo Eschoyez, l’estrena mundial del qual es desenvolupava dijous 20 de setembre de forma simultània al Centro Cultural de Cooperación de l’Av. Corrientes de Buenos Aires (20h) i a l’Espai R del Poble Nou de Barcelona(01h). A l’escenari argentí s’anunciava l’espectacle sota el títol de IEES/Intersubjetividad en escena simultánea, en el marc del III Festival de Danza Independiente CoCoA 2012 i a l’escenari català, amb un condensat i més curt, Escenes simultànies en el marc de la Nit de les Superheroïnes, una vetllada on, sota l’aparent informalitat d’una festa, es presentaven diferents treballs al voltant de la videocreació i la dansa.
Un espectacle desenvolupat en dos espais,
dos punts equidistants 10.477 quilòmetres. Com molt bé postula la física
euclidiana, la distància més curta entre dos punts, intercontinentals, és Skipe.
Així que un cop situats en el mapa ja podem confessar, sense estridències, que estem
perduts. Atrapats en un laberint d’escenaris que es multiplicava.
L’escenari de l’Espai R no es limitava a la
superfície del parquet. Els murs laterals, tant els físics d’obra com els
eteris de roba o el mur del fons, actuàvem també com a espais escènics amb una
certa entitat pròpia amb projecció d’ombres, pantalla de projecció de l’escenari
transoceànic, etc. El mur de fons ens reflectia la projecció de l’escenari porteny
i l’acció de les tres performers: Lus, Laura i Liliana. Per si no n’hi havia
prou altres espais incrementaven les opcions.
Per
explicar-ho cal fer l’exercici d’intentar dibuixar l’espai tot fent una
projecció axonomètrica de tota superfície susceptible d’esdevenir escena. Un
dibuix on, traçant a ulls de l’espectador un eix cartesià x/y, trobaríem que la
planta equival a la superfície (el parquet), l’espai on es desenvolupaven i
maniobraven en perfecta formació coreogràfica Margherita, Tuixén i Ivana.
Trobaríem també que l’alçat correspon a la paret del fons, que feia de
pantalla/escenari vertical, o sigui alçat, que era territori argenti. En aquest
dibuix en perspectiva ens falta un tercer espai, el perfil, fora escena (ideal
la contradicció, oi?) i fora de la visió de la videocàmera que connectava amb
Argentina, on també passaven coses, poques, però alguna sí. Si no em descompto
això feia un total de 6 possibles espais on fixar la mirada (el sisè
correspondria al retorn de la imatge de la videoconferència, en un racó de la
pantalla. No s’esverin el tempo i el ritme de l’espectacle mai oferien accions simultaniejades
en tots els possibles espais alhora.
He dit alhora? s’han adonat que mentre tres
ballaven a les vuit del vespre altres tres ho feien de matinada?
Encara no se senten prou descol·locats?
Doncs ara comptin les performers. Compten nomes les reals o les virtuals també?
Aquest és un debat interessant que resoldrem ràpidament. Al meu entendre una
projecció d’imatges, a hores d’ara, resulta tecnològicament interessant però
creativament poc excitant. Ara bé, la cosa canvia quan entre humanitat i
virtualitat succeeixin coses. Ja no som davant d’una simple interacció visual i
entrem en una dimensió, si més no, força més atractiva i on si que trobem espais
per explorar. No m’estendré més en aquest concepte sobre el que fa temps que
companyies com Philippe Decouflé han
sabut treballar posant tota la complexitat del recurs multimèdia al servei de
la bellesa, la plasticitat, i a una connexió final amb el moviment, amb la
dansa, que no l’embolica com un paper de regal o un accessori sinó que l’absorbeix
i la destil·la en ambrosia per als sentits. Per això va ser un regal (i se que
ara pecaré, però no me’n puc estar, d’explicar-ho) veure la connexió entre una
mà argentina, aclucant unes parpelles catalanes. Només per aquest instant, per
aquest segon de bellesa, per aquesta experiència tàctil, de volatilitat
extrema, mereixen una sonora i rotunda ovació. Bravo!. Perquè aquest ha de ser
el camí que dóna sentit al desplegament tecnològic. De moments com aquests n’hi
ha més, no s’estiguin d’intentar trobar-los, si es dona la ocasió de repetir
l’experiència.
Protagonistes i/o antagonistes (Sisplau, per
a la propera fem que l’escenari alternatiu sigui Austràlia i així podrem parlar
d’antipodistes), assignin a voluntat els papers que corresponguin a cada
territori si així ho consideren, tenen moments d’intimitat amb els seus respectius
públics. O al menys la connexió semblava perdre protagonisme per posar més en
primer pla l’acció escènica directa. Així vam gaudir de moments corogràfics
intensos com l’extenuant inici amb un romiatge-galop-viatge mentre un compte enrere
menjava els quilòmetres que separaven els dos escenaris abans de posar en comú
les sis actrius. No entrarem a fons en tot però notin com l’ús d’objectes tant
aparentment innocents com un mirall, un ram de flors o una peixera són armes
carregades de poesia. Potser perquè son mals temps per a la lírica les flors
tenen un trist final, però en el decurs
d’aquell rítmic, compassat recorregut, vam travessar valls, muntanyes i
oceans, vam superar, per esgotament, distàncies infinites i com a bons nautes o
“explorers” vam fer senyals de llum argentada i argentina. I així vam
domesticar l’oceà dins una peixera i vam enviar els senyals de llum a través de
la pantalla generant un bucle infinit, un repte inabastable on el jo i el jo
reflectit ja no saben qui són. I on el tu i el tu reflectits ja no se saben
llunyans per esmicolament de la dis(t)dansa que els separava.
Teatre Romea
La Lepra del diner
Senyoreta Júlia
versió de Patrick Marber partir de l'obra d'August Strindberg
direccio de Josep Maria Mestres
Estrena, divendres 29 de juny de 2012
Les senyoretes Júlia del
segle XXI difícilment tenen capacitat per escandalitzar ningú pel seu
comportament social o pel lliure exercici de la seva sexualitat, moralitat o
pensament. Així la lectura que Josep Maria Mestres ens proposa del text de
Patrick Marber sobre l’obra original d’August Strindberg havia de fer marrada
necessàriament per conduir-nos, com sempre fa al Romea en les seves
produccions, a enfrontar-nos a reptes més d’acord amb els temps. I la senyoreta
Julia resultant en aquest temple escènic ravalenc és el producte de la
descomposició i putrefacció d’una burgesia benestant, tan frívola, alliberada i
desinhibida com vulguin, però absolutament contaminada per la malaltia
associada al capitalisme salvatge i que podríem anomenar la lepra del diner (Emulant la lírica de
Quevedo al seus versos de Poderoso
Caballero es don Dinero). I aquest és, al meu parer, el pal de paller de la
proposta; evidenciar la tesi que el diner té una de les més altes capacitats de
corrompre i de descompondre les persones, tal qual com si esteséssim parlant
d’una forma de mort en vida.
Per això encara que el
context de la producció ens situï a l’Anglaterra de la postguerra, en el moment
que Winston Churchill ha perdut les eleccions davant el laborisme, immersos en
una crisi galopant i amb la promesa molt engrescadora d’un canvi cap al
socialisme (tan utòpica, inabastable e increïble com pensar que el PP i CiU ens
trauran de l’actual crisi) que ha de resoldre el problema de la desocupació, la
pobresa i la reconstrucció des d’un govern d’esquerres. Una proposta realment
engrescadora en el seu moment (com ho va ser el Cambio socialista que va dur Felipe Gonzalez al capdavant del
govern espanyol) i que tot i l’enlluernament necessari va perdre pistonada en
nomes sis anys a Anglaterra. Aquest és el punt de partida que Marber va
escollir per a l’actualització del text d’Strindberg, un punt de partida on, salvant
moltes diferencies al voltant dels motius que han provocat cadascuna de les
conjuntures, la crisi i la necessitat de sortir-se’n d’aquesta és l’embolcall
de la situació.
En aquesta situació els
personatges, Julia, la filla de l’amo, i John, el xofer de l’amo, van
intercanviant-se el rols de víctima i botxí en un text amb poques concessions
per a l’humor, que apareix en comptades ocasions amb comptagotes, però que
resulta extraordinàriament estimulant per a un espectador observant el duel dialèctic
entre una i altre.
La Júlia que ens ofereix
Cristina Genebat és l’exemple fefaent que els diners no fan la felicitat. En el
seu cas, ni tan sols ajuden. Una Júlia aparentment extravertida, desinhibida,
lliure a la qual la seva posició de comoditat i riquesa ha embrutit i perdut
fins a límits insospitats. Julia no escandalitza per la seva aparent
frivolitat, lleugeresa, banalitat o presumpta distracció moral. Al menys a mi
em resulta infinitament més escandalós el fet que tenint possibilitats, capacitat i sobretot els diners, i per tant,
oportunitat i mitjans (més que qualsevol altre mortal), per desenvolupar el
millor de si mateixa aparegui algú capaç de desenvolupar el pitjor de la
persona; la crueltat, el domini, el sadisme refinat, la supèrbia, el xantatge,
la coerció i l’amenaça, embolcallats de superficialitat, de dona capriciosa i
voluble, aparentment alliberada i sense prejudicis. Una Júlia en definitiva
fagocitada pel poder de corrupció de la seva posició social, una víctima de
l’avorriment de classe benestant que es veu abocada pel tedi insuportable a
experimentar amb els racons més foscos (un fet que, portat amb alegria i
felicitat, en principi tampoc semblaria tan lleig com el pinto, frívol potser
si, excèntric, potser també... però en cap cas sòrdid, que és exactament com li
escau). Una Júlia que, finalment, traspua covardia i por a/de la vida. Qui sap
si aquesta Júlia, amaga una altra Júlia més fràgil.. més innocent.. més
ingènua. Però m’inclino a pensar que aquesta Julia més humanitzada ha acabat oculta
i asfixiada sota la resta de “virtuts”.
I no es pensin que el personatge
masculí, John, encarnat per Julio Manrique, es queda curt. Sortosament aquest
no és un text maniqueu de bons i dolents, amb blancs i negres definits. No, aquí els clarobscurs i
els matisos, i cal apreciar l’esforç amb que tots dos actors es lliuren en la interpretació, son els que
ens enriqueixen el discurs que, si no, fora fàcil i previsible.
Aparentment i en el context
de l’obra (i forçant la màquina, seria transportable al present) el punt de
partida dels criats, dels empleats, dels treballadors sempre és de debilitat. Això
no disculpa que, davant el diner, es perdin els papers, la coherència i
l’honestedat. I això precisament és el que li succeeix a John. Ha viscut la
seva vida a l’ombra de l’opulència i
aquesta llavor ha fet aparèixer l’enveja i l’ambició. No es deixin enganyar pel
John que assegura haver estat enamorat des de la infantesa de la princesa de la
casa. Si fos així l’obra no es diria la senyoreta Julia sinó Sabrina i tindríem
un happy end sense necessitat
d’assaltar la caixa forta del senyor de la casa. Julio Manrique vestiria de
Balenciaga i tindria una retirada a l’Audrey Hepburn (mmm... no descartin una
versió en aquest sentit. A més a més, el rollo lèsbic seria un contrapunt molt actual).
Novament i mantenint la
tesi que el diner, com el dubte, corroeix i molt. El diner consum la integritat
de John. L’efecte d’aquest minat moral és demolidor perquè ataca i rossega fins
al moll de l’os el concepte de fidelitat. D’una banda, la fidelitat al patró,
que s’ha acabat convertint en submissió i per tant en una relació de domini,
tan sàdica i masoquista com la que sembla mantenir en el pla sexual, la mateixa
Júlia. Una relació insana que genera rancúnia laboral. I per una altra banda,
la fidelitat emocional cap a la Cristina, la seva presumpta promesa i cuinera
de la casa. Una fidelitat que salta pels aires davant la promesa de coit de la
protagonista. Promesa que acabarà consumant-se i consumint-ne els protagonistes.
Així doncs, fidelitat mal entesa tant en el pla laboral (fidelitat vs
submissió) com en el pla emocional (infidelitat a la novia i/o promesa).
Finalment, i igual que la
Júlia, en John ens ofereix la més alta mostra de covardia, abocant la seva
amant al suïcidi i amb contundent imatge final, tan poèticament explícita, que
no la podem ni volem desvetllar per no matar la sorpresa. Només apuntarem que
intervenen en la imatge el paper moneda i les sabates del amo, un dels elements
simbòlics de la diferència d’estrats socials omnipresent en la producció.
El drama es desenvolupa a
la cuina de la casa de camp. Tractant-se
de l’Anglaterra nobiliària, en el més pur estil de la clàssica producció
televisiva Upsairs Downstairs, és una
cuina semisoterrada amb finestres que donen visió al jardí. Un espai molt, molt
apte per a representar aquest viatge a l’interior, a les profunditats de les
animes dels personatges. Un viatge realment
underground.
Hem comentat que la
producció té comptats els moments de distensió que facilita l’humor. Es
especialment remarcable l’aclucada d’ull que Genebat li fa a Manrique tot
elogiant el seu vestuari: “Sembles un director de teatre” promovent un somriure
generalitzat entre l’auditori.
La resta de sortides
humorístiques les vaig trobar vinculades amb altres moments molt més tensos i
on, si apareix el somriure, és bàsicament perquè la realitat mostrada és prou
dura per necessitar algun espai de relax. Així el moment en que el joc de la
seducció porta Júlia a demanar que li besin els peus, podria fer riure sinó fos perquè aquí es barregen
moltes altres intencions com la possessió, el joc de dominació i submissió
subjacent a la relació amo/criat. Un altre moment que perd l’humor en favor
d’accentuar altres emocions és quan Júlia apareix amb la gàbia del seu canari
amb la pretensió de fugir amb ell i es passat a degolla (fictícia, com molt be
indiquen ens els díptics informatius de la producció).
Com l’ocell decapitat, la
llibertat, la pretesa llibertat de la que els personatges sembla haurien de
gaudir és un be escàs... inabastable. La permanència en el cercles socials, avicia
i sortir dels cercles viciosos sembla una missió impossible ja que impossible
resulta per a l’ocell engabiat assolir cotes de llibertat i autonomia després
d’acostumar-se a la gàbia.
Aquest text ens fa palès
que encara hi ha classes, potser estan en lluita entre elles, una lluita ancestral
que s’ha manifestat al llarg dels segles en múltiples formes. Na lluita on els
poderosos sempre juguen amb l’avantatge de tenir-ho tot millor. Potser són més
carn de psiquiatra. Però en qualsevol cas s’ho poden permetre. I si pensen que aquesta afirmació es
agosarada intentin negar-la després de
veure el tracte que reben els banquers d’aquest país fent el que han fet amb
l’economia nacional en nom del lliure mercat i del capitalisme salvatge.
Intentin afirmar que no hi ha classes quan aquests personatges continuen lliures
i sota la protecció de tots els estaments de poder. Intentin pensar que no hi
ha classes quan la mal anomenada burgesia catalana, amb Millets i Montulls al
capdavant, seguida d’una corrua de personatges convergents i units, i ben
esquitxats per dubtosos finançaments dels seus partits amb diners bruts i contaminats de corrupció continuen
aferrats a les respectives poltrones. Proletaris del mon uniu-vos, i intenteu fer una centèsima part del que han
fet aquesta colla de delinqüents i ja ens cartejarem des de la presó per
explicar-nos-ho. Aquesta però és una
altra història... encara que tampoc tingui pinta de tenir un bon final... com el
de la pobra i dissortada Júlia i el seu captiu i servent amant.
Quan les paraules fan emergir paisatges submergits
A partir de l'obra de Jesús Moncada
dramaturgia de Marc Rosich
Sala Petita del Teatre Nacional, dissabte 17 de juny de 2012
La desaparició dels
municipis de Tiurana i Bassella sota les aigües del pantà de Rialp són el més a
prop que he estat mai de viure de primera mà dels veïns d’aquests municipis,
les emocions que el bon ofici de Jesús Moncada va destil·lar de paraula al
llarg de la seva obra literària. Una obra que orbita al redós del fet de la
desaparició de Mequinensa sota les aigües del riu per l’efecte de la
construcció dels embassament de Mequinensa i Riba Roja. Aquest ventall d’emocions que Moncada ens va llegar, passat
pel sedàs de la literatura, era un mostrari que recorria des de la ràbia i la
fúria fins al desempara, el
desarrelament, la pèrdua dels referents de la memòria, i el record de la petita
història que tot poble acull, mostra o, de vegades, oculta i amaga, entre els
intersticis de les toves, dels murs de pedra seca o sota les teules. Històries
que no es fan mai evidents per molt que ens entestem a escodrinyar pels panys
de les portes o intentar revelar les intimitats que es refugien rere les
cortines de les finestres. Són relats de vida que únicament afloren si ens
prenem la molèstia de garlar amb els habitants d’aquests ecosistemes plegats de
secrets i anècdotes.
Moncada, però, ho va fer
amb una precisió gairebé quirúrgica. Els seus textos, precisos i acurats en el
detall, amarats d’ironia i un humor a voltes aspre i de secà, a voltes amargant
i a voltes amb regust de la derrota que els vencedors de la sagnia de la Guerra
Civil volien que es mantingués per sempre més a la boca dels vençuts. I ara la
sala petita del Nacional ens ha reobert les pàgines dels llibres de Moncada per
retornar-nos les seves paraules, per rellegir-lo en veu alta. Una excel·lent
oportunitat per reflotar l’autor del naufragi que, massa sovint, és la nostra
selectiva memòria i per reflotar, de
retruc, el records que l’aigua amansida empresona sota el mirall dels pantans i
que ens recorda que a Mequinensa, el reflex del cel tranquil sobre les aigües és
un miratge. Sota l’espill, fugissers com les sirenes i els monstres dels llacs
escocesos, en l’aiguabarreig de la llum solar refractada, els llims, les
plantes aquàtiques i les runes de la vella Mequinensa, neden les històries dels
veïns de la vila o els esperits que les saben i expliquen, ara només per als
silurs i les carpes.
Mequinensa, com a
espectacle, és una aposta segura per a qualsevol actor ja que ens trobem davant
una arquitectura literària aixecada en anys de minuciosa construcció verbal per
part de l’escriptor. No se si es una gosadia excessiva considerar en part la
prosa de Moncada com el que probablement sigui el millor exponent del que
m’atreviria a dir “realisme màgic català”. Probablement la critica literària
discrepi de la classificació però em serveix
la comparança perquè l’inici de l’espectacle, coincident gairebé fil per
randa amb la primera pàgina de Calaveres Atònites ens monstre la hipèrbole
perfecta: Mequinensa com a centre del univers i rovell de l’ou de la Galàxia. I
son aquestes caricatures exagerades les que connecten Moncada amb altres
mestres de la literatura de l’altra banda de l’Atlàntic però també amb la
tradició literària d’altres mestres com Calders.
Amb una matèria primera
d’aquest calibre Mequinensa no queda altre sortida que relaxar-se i gaudir de
la paraula dita. I afortunadament els actors que intervenen en l’espectacle no
tenen cap altra sortida que fer les créixer i lluir encara mes. Probablement
per això Mequinensa desplega les seves histories sobre una escenografia que
resum en dos elements tot el bagatge literari de Moncada: una pagina en blanc sobre la que es projecten paisatges,
lletres i on fins i tot les cadires aleatòriament distribuïdes quan l’ocasió ho
requereix semblen rengles o paraules escrites. I el segon element el riu, una
làmina que, a l’igual que la narrativa de Moncada, és el mirall que ens retorna
els relats dels seus habitants, el corrent continu que uneix i amalgama les
sensibilitats de tots els veïns, el sistema circulatori per on flueix la vida
interior de tot un poble i també l’element destructor sota les aigües del qual
moriria la memòria si no fos que l’escriptor hi posa remei. Per això en aquesta
escenografia els objectes materials no desapareixen sota les aigües sinó que,
emulant la lenta agonia de la inundació, suren, mig negats, generant amb els
seus propis reflexos nous absolutament impossibles i totalment irreals,
surrealistes i onírics, reforçant aquesta visió espectral.
Mequinensa ha estat doncs
una nova oportunitat per rellegir Moncada, per contemplar una obra literària
que ben falcada sobre un territori es
catapulta a la universalitat. El text tenia a mes l’atractiu afegit de contenir
alguns fragments inèdits. Per tant ara el repte es recuperar novament els
llibres de Jesus Moncada a la recerca dels detalls nous, potser no els trobarem
o no detectarem el matis, però en el camí tornarem a reviure el goig de la seva
literatura i nomes per això pagarà la pena l’esforç.
Ex-espectacle. Apunts fora
escena
Gràcies a la ridícula, minsa i gasiva política de
descomptes del Teatre Nacional, que, sens dubte, obeeix, a una caduca i
elitista visió de la programació teatral, arribo a Mequinensa, no als pocs dies
de l’estrena com m’agrada fer per poder parlar després de l’espectacle, sinó a
la darrera representació abans que es retiri del cartell. Això em porta pensar
sobre les funcions d’un teatre nacional. Com es possible que les empreses
privades que gestionen la resta de teatres i la programació a Barcelona puguin
fer ofertes per als seus espectacles assequibles per a totes les butxaques i
els descomptes que proposa el Teatre Nacional siguin tan minúsculs que, en tots
els casos, amb prou feina suposen uns escadussers 4 o 5 euros de rebaixa sobre
uns preus que, ja de sortida, sempre són aquests 4 o 5 euros més cars que la
resta de localitats de platea de qualsevol altres escenari barceloní?
Caldria plantejar-se un
canvi en la política de promoció de nous espectadors o en qualsevol cas canviar
el nom del teatre. No em representa com a Teatre Nacional un espai que exclou
de forma tan classista els espectadors. Per tant que el re bategin com a Teatre
Nacional... dels Rics, Teatre Nacional d’uns Pocs o simplement que li
suprimeixin el Nacional davant l’evidencia que no es per tots els habitants de
la nació que pretenen representar.
Teatre lliure
Un bon joc... que fa saltar la banca
autoria i direcció de Pau Miró
Teatre Lliure, dissabte 21 d'abril de 2012
La partida que ens proposa
Pau Miró es juga en la distància curta i en la interpretació acurada i intensa que destil·la ironia i sarcasme en la
mateixa mesura que desesperança, angunia i soledat i tot en dosis equiparables
a la quantitat de ginebra consumida durant la interpretació d’un pòquer
d’actors impecable. Miró i el Lliure aposten clarament per un text que malgrat
l’embolcall de sordidesa, de misèria o de fracàs que sembla acompanyar o estar
enquistat en l’ADN dels personatges que es un cant a l’optimisme, a la utopia i
a restaurar-nos en la creença que el
somni potser... i nomes cal empènyer-lo amb prou força.
Els Jugadors és, en aquest
sentit, un espectacle oportunista. I benvinguts siguin aquests oportunismes. Perquè
enfrontar-nos de paraula amb els fantasmes d’aquesta crisi omnipotent i
omnipresent és absolutament pertinent i oportú. Ho és enmig d’una conjuntura
econòmica deplorable. Ho és quan assistim al trist espectacle de contemplar con
des del poder es fa una de les majors exhibicions d’impotència, miopia i manca
de sensibilitat social dels darrers cent anys. Quan l’ambient d’ofec, per la
continuada pràctica de l’asfixia des de tots els àmbits, ens condueix de cap a l’anòxia.
Es pertinent quan el regust a decepció sembla monopolitzar els paladars i haver
impregnat tots els plats del menú. Es pertinent i un alegria trobar un
contrapunt de lucidesa camuflat entre les paraules d’aquest selecte club de losers que entre mà i mà, entre xarrups
de ginebra i cafès, despullen la seva incertesa, la seva por i la seva perplexitat. I a més ho fan sense refregar a la cara de
l’espectador cap derrota, cap ruïna o cap
frustració que pogués ser interpretada com a pròpia. Com a
bon espectacle teatral aquesta partida ens permet emmirallar-nos en una
realitat complexa i desgraciada, tant o més com ho pugui ser la nostra, sense
arribar al punt de deixar-nos a l’estacada de la realitat.
Pau Miró es marca un gran farol en aquesta partida. El teatre, com a extensió de la paraula, com a
paraula dita i per tant paraula que, al capdavall, se l’emporta el vent, li
dona aquest gran marge de maniobra. I contràriament al que succeeix en la present,
contundent i dura realitat, li permet trobar una sortida.
Miró s’ha envoltat com dèiem d’un veritable pòquer d’asos
i en aquest sentit no el podem acusar de fer-nos trampa sinó de voler jugar a
guanyar. Per això Andreu Benito, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch i Boris Ruiz no
podien ser altra cosa que combinació guanyadora. Pau Miro i aquest equip han
barallat bé les seves cartes i ens insinuen que, en situacions difícils,
arriscar, saber jugar-s’ho tot a un naip potser també és una via de sortida
Aquest complet catàleg i
compendi de fracassos personals i professionals dels personatges ens ofereix
moments antològics mesurats en un ritme i tempo modulats en una combinació de
silencis escènics, moments d’ironia i confessions en la intimitat de l’amistat
que ens van construint, i potser fora mes pertinent dir deconstruint, les
personalitats de cadascú. I el que ens presenta Miro són persones abatudes,
agobiades sota el pes del fracàs, zeros a l’esquerra, caricatures de les
persones que van ser i que es troben en
ple procés de descomposició social que no moral, al capdavall el valor de
l’amistat queda ben pales en la interacció que mantenen els jugadors d’aquesta
partida., potser sigui l’únic comodí del joc.
L’espai on es desenvolupa
l’acció és la taula de joc, a la casa del professor de matemàtiques es un espai
de llibertat on cadascun dels quatre exemples del fracàs aniran desenrunant en
una excavació arqueològica personal el jaciment de la degradació. Des de
l’enterramorts, enamorat d’una prostituta amb habilitats de conta contes se
sent gelos per la literatura compartida amb la resta de clients amatoris a L’actor
en hores baixes, sempitern aspirat de càsting per a un paper que mai no
arribarà que esdevé cleptòman de
supermercat fins al barber que s’inventa una doble vida per ocultar que a la Barberia li han aplicat un ero lingüístic
que la reconverteix en Bar on ja no te opcions laborals i viu en la por
perpetua que la seva dona l’abandoni i, tancant
el pòquer d’asos, l’amfitrió, el professor degradat per haver agredit un
estudiant, ludòpata i obsessivament atrapat en el record el pare mort.
Cadascú dels quatre, amb el
seu llast de defectes, continuen, malgrat tot, la partida de la vida tot i que
sembli que l’atzar els ha donat sempre les pitjors cartes possibles. I finalment
com a bons jugadors que són intentaran una jugada mestra, no exempta de risc,
en la que hauran d’anar a per totes. El resultat final ens aporta una dosi
extra d’optimisme. Si no fos així potser el retrat ens resultaria excessivament
fidel a tantes realitats marcades per la crisi de les que tenim notícia que en seria excessivament insuportable.
I que bé que, ni que sigui
per una vegada, que no guanyi la banca. Rien ne va plus!
Teatre lliure
Democràcia de Neó
adaptació lliure i direcció d'Àlex Rigola
Teatre Lliure, divendres 9 de març de 2012
sala Fabià Puigserver
Suposo que demanar-li a Shakespeare
reflexions sobre l’anarquia en tant que alternativa vàlida al despotisme hauria
estat demanar massa. No dubto que se n’hauria sortit força bé del repte. Però
tot i que aquest hauria estat un tema de debat interessant amb els temps que
corren no és precisament la qüestió que crec que centra les reflexions i els
interrogants que ens planteja Àlex Rigola en la seva adaptació de Coriolà, de
William Shakespeare, que aquests dies es pot veure a la sala Fabià Puigserver
del Teatre Lliure. Jo hauria preferit aquest punt de partida per pura qüestió
d’actualitat, quan encara sento gent que expressa el seu astorament, la
seva sorpresa o el reconeixement d’haver quedat atònits i sense saber on situar
o en quin prestatge encaixar els esclats, moviments, insurgències, revoltes o
revolucions (sisplau no entrem en discussions absurdes, agafin el qualificatiu
que vulguin) com els dels indignats, o en un altre nivell i dimensió, abast,
conseqüències i resultats, les primaveres àrabs. Aquest Coriolà no ens condueix
per aquests camins. Però no s’enganyin, aquest Shakespeare liofilitzat per la
gent del Lliure és una càrrega de profunditat sobre les consciències polítiques
ciutadanes, sobre la seva letargia, sobre el populisme com a instrument que
dóna rèdits i sobre la manipulació que en l’actual context tampoc resulten
qüestions menors.
Utilitzo els termes Shakespeare
liofilitzat a consciència perquè la producció realment és un concentrat
lliure d’embolcalls inútils. Aquest destil·lat essencial del text ens degota
idees, i en els moments clau, també imatges, d’una pertinent i delicada
contundència. Serveixin com a exemple la sagnant imatge inicial de la batalla
de guants de boxa, les posteriors coreografies amb kates de Kendo utilitzant shinais
o bokkens, rèpliques de bambú de les catanes japoneses i l’espectacular
rètol de neó giratori on es pot llegir la paraula Democracy.
Aquest gran i omnipresent element
escenogràfic exerceix una doble funció. Per una banda ens connecta amb la
tradició. Les lletres del rètol no són més que el gran frontó que descansa
sobre el fris que suporta una única columna. Un temple certament tan fràgil com
la idea que sustenta. Per una altra banda, ens connecta amb la modernitat
pel que té de reclam publicitari. Novament ens ofereix la imatge de fragilitat
en tant que reducció de la idea a missatge de tanca publicitària, o si ho
prefereixen a cartell de motel de carretera. Potser aviat de Casino
d’Eurovegas. Una fragilitat que s’accentua molt més en ser encès. Ens diu Democracy
però ens podria dir No vacancy .
Aquesta fragilitat s’evidencia de forma més
extrema quan el neó ens ofereix les habituals pampallugues dubitatives per
encendre’s quan reactància i encebadors no van a l’hora que fa que molts
cartells es llegeixin només parcialment. Que la democràcia és un concepte
d’extrema fragilitat ja ho sabíem. Escoltant els actors i l’esdevenir dels fets
que envolten la vida i la mort de Caius Marci Coriolà es confirma la idea. Els
elements escenogràfics, tot i la seva contundent presència, ens ho reconfirmen.
El joc lumínic ens aporta a més un joc lingüístic. Amb les lletres de Democracy,
segons l’ordre en què les il·luminem, podem formar altres paraules (Crazy
–cracy, literalment-, Crac, Corc en podrien ser alguns dels termes amb valor
negatiu. Acord, amor, serien algunes de les paraules amb valors positius.
Totes contingudes en el mateix terme de sortida Democracy.
Sobre aquest escenari nu d’artificis,
perfectament garbellades les impureses, naveguen les idees del text
shakespirià destil·lades en una interpretació qualitativament brillant amb un
Joan Carreras construint un Coriolà que porta la coherència i la conseqüència
de l’honestedat i la fidelitat als principis als límits. Excel·lents també
Alicia Pérez i Marc Rodríguez en la construcció de les seves bèsties polítiques
Sicini i Brutus. Sobre escena esdevenen mestres de la manipulació, la
gesticulació i l’apropiació del doble llenguatge fins al punt que un sembla de
debò estar escoltant una sessió parlamentària. Resulta exquisidament pervers
l’ús del públic com al personatge abstracte del poble, la massa silenciosa.
Increpats, preguntats i consultats, el silenci obligat de l’espectador en
la representació esdevé un retrat colpidor de la realitat. Massa sovint creiem
a ulls clucs allò que ens diuen, ens serveixen la mentida amb tot luxe de detalls
i farciments i simplement ens l’empassem sense mastegar-la.
És d’agrair que tot i la reducció del text
shakespirià la densitat del conjunt de qüestions que s’aborden és de tal volum
i abast que donaria per estar-ne parlant durant dies. L’honestedat, la
humilitat, la cerca i la construcció del lideratge, l’adulació com a forma de
corrupció, la tergiversació i perversió de la paraula, com el verb permet la
construcció de realitats paral·leles, la repetició de la mentida fins que
esdevingui versemblança, la diplomàcia i com el manteniment dels principis
inamovibles pot conduir a certes formes d’integrisme, tots aquests fils i molts
d’altres poden estirar-se d’aquest cabdell.
La direcció plantejada per Rigola ha tingut
bona cura de no caure víctima del maremàgnum i tempesta ideològica en la lluita
maniquea: democràcia sí/no o la dicotomia democràcia/tirania. La navegació o
millor la deriva cap a postures extremes hauria resultat fàcil i reduccionista.
I crec que hauria estat molt allunyada de l’objectiu de la producció.
L’esgotament dels valors democràtics no es posen doncs en qüestió, si de cas,
es posen en solfa les fórmules, les maneres en què aquests valors es porten a
la pràctica. I no és finalment aquesta la qüestió de fons plantejada per
tots els moviments cívics del que parlàvem a l’inici?
Clara Segura, Julio Manrique, Xavier
Boada, Màrcia Cisteró, Claudia Font, Xavier Ricart, Xavier Ruano
Hi ha focs que ho cremen tot. Hi ha
flamarades, focs d’encenalls, fogueres i erupcions ígnies desproporcionades.
Però trobarem poques coses més demolidores que el foc interior. La combustió en
estat pur. Després d’un d’aquests incendis interiors només trobarem el
testimoni de la cendra. Potser veurem, intuirem, la presència de l’objecte
cremat íntegre, com quan cremem un full de diari obert i ens queda un negatiu
perfecte de la pàgina, literalment un paper carbó, una còpia de l’original que,
si intentem tocar-la, es desintegrarà en un núvol de pols. La reconstrucció
després del foc no és possible. No hi ha segona oportunitat. Així de
destructius són aquests focs.
Incendis ens para sobre la taula
escènica del Romea tot un catàleg de focs interiors. Som davant d’una producció
d’una complexitat extrema, com extremes són les posicions enfrontades, els
caràcters però, sobretot, les situacions a les quals es veuen exposats els
personatges.
Una reflexió absolutament vàlida no
solament en relació al conflicte/es de l’orient mitjà sinó a realitats més
properes i igualment sagnants. Voleu dir que tot el discurs sobre la violència,
les víctimes, la venjança...el perdó... qui sap si la reconciliació no son
absolutament vigents bescanviant hijabs per passamuntanyes o mocadors palestins
per txapeles? Voleu dir que no som en el mateix procés, si més no
emocionalment? I que no ensopeguem en les mateixes pedres? Jo crec que, en
essència, i recordant els símils matemàtics de la protagonista, som davant de
situacions que evidencien el manteniment de relacions de simetria.
Enmig del foc, entre les flames dels
incendis, només compta la supervivència. Però què succeeix quan ja no som en el
risc, en el vertigen? Quan davant nostre només queden per recórrer les runes de
la devastació? On cada passa feta només remou les cendres, aixeca pols de dolor
i sala ferides?
Cal operar el prodigi de la restauració.
A Incendis cada part té un bocí de la història unida a la pròpia vivència. Cada
part és parcialitat pura. Com els ratolins
cecs del la llegenda hindú, cada bocí explica només una part de la
imatge i, davant l’absència d’una mirada sobre el tot, aquesta imatge és
distorta, borrosa, pixelada. Únicament la resolució del trencaclosques, la unió
de les peces i bocins composarà la imatge sencera. A incendis s’opera aquesta
màgia. La història és tan intensa i els fets tan esfereïdors que és una
veritable llicència poètica que les peces del puzle estiguin totes en joc sobre
el tauler. En la restitució de la memòria, massa sovint, una desaparició, una
mort o una sobredosi de silenci impedeixen completar la imatge i refer el camí.
I la cola que permet la recomposició
del tot, és l’amor. L’única força, l’única energia superior. Potser fóra massa
ingenu pensar que és una força capaç de capgirar-ho tot però prefereixo pecar
d’aquest pecat de la ingenuïtat. Així, el que està fet, està fet, però, per la
força de l’amor el futur és possible. No repara el que és irreparable però sí que
allibera del llast. Deixa enrere dolor i cendra, trenca cercles, permet sortir-se'n
de l’espiral. Massa sovint esperem que els escenaris siguin deserts de cendres
per fer aflorar aquest poder, per invocar aquesta força. Veient Incendis em
recordava també la força d’una altre amor en temps de devastació, el del pare
de The Road (Cormac McCarthy)
pel seu fill, del drama i dilema del progenitor tot pensant si seria capaç de
matar el fill per evitar-li patiment en cas de necessitat i del seu amor que li
fa de motor i l’impulsa a buscar sortida, solució, oportunitat de futur en un
espai amb absència total d’esperança.
L’amor és, doncs, l’au Fènix. El
talismà del renaixement de les pròpies cendres, l’esperança del futur després
de l’apocalipsi, la promesa de calma que tota tempesta desfermada porta
implícita. Incendis, com tantes coses que ens colpeixen i ens arriben, no ens
parla d’altra cosa que d’amor i de la seva capacitat d’arrelar en la més erma
de les superfícies, en la més dura circumstància.
El tàndem Clara Segura Julio Manrique
destil·len aquest amor en un alambí on esgarrifa només pensar en els
ingredients i matèries primeres que s’hi porten a ebullició en desproporcionada
mesura: guerra, odi, revenja, rancúnia, culpa, silenci... i el serveixen, de
vegades, en fines copes, de vegades, ens l’escupen a la cara. I fent-ho hi
posen també el seu propi amor o amor propi en una interpretació magistral de
rols masculí/femení que ens mostra, també des de la diferència de gènere, les
mil i una maneres d’entomar els afectes i la vida en general. En un cantó del
ring, la cavalcada de les Testoterònies (que vindrien a ser Walkíries, però en
mascle) d’un Manrique dolgut i enrabiat. A l’altre cantó del polígon, una
Segura més silent, igualment distant i dolguda i amb les mateixes mancances,
però menys poruga per saber i, potser, sabent-se dipositària d’aquella saviesa
femenina i ancestral que diuen que uneix mares i filles amb un cordill invisible.
Les dues formes no lluiten ni són incompatibles entre sí, marquen diferències
de caràcter, maneres d’encarar la vida.
En segon pla, però alimentant tot
aquest caliu, les reflexions paral·leles sobre la importància de l’educació com
a arma de futur i la necessitat de la coherència, de la fidelitat a les
paraules dites, a les promeses d’amor, als t’estimaré sempre, passi el que
passi.
Només em queda la curiositat de saber,
si la lectura de l'última carta, aquesta lectura a dues veus, està pautada o si
el plor que trenca l’alternança de la lectura és l’incendi últim i íntim de
l’actor desbordat per la pròpia implicació en el rol. No ho trobaria pecat
d’interpretació. Jo ni llegia, ni interpretava, només feia, com els altres,
d’atent voyeur... i tampoc podia aturar aquell continu regust de sal als
llavis. Bravo!
Teatre Estudi
2 d'abril de 2011
Espai acotat, clos, a la vegada refugi i defensa, i també contratac; Bunker. I una aparent contradicció Zen: Tropical. Un element que ens tensiona, que serveix el conflicte i dóna el joc diàlectic necessari per avançar.
En aquest delicat hivernacle, un cos en dansa. Nova contradicció, un bunker a exposició pública en ampli espectre; espectadors in situ, espectadors online, possibilitat d'interacció interna, captació d'imatges en polaroid de la performer, enregistraments i fotografies del públic a la sala (haig de confessar que trobo entusiàsticament encertades aquestes petites trangressions provocades en els sagrats antres de l'art i que he vist com a constant en altres espectacles de Margherita com l'ús del mòbils a la sala, etc), xat simultani pels seguidors de la instal·lació coreogràfica des del streaming de vídeo. Uns fluxos en corrent contínua que són, al mateix temps, munició i estímul per a una esgotadora i maratoniana sessió en bucle de quatre hores.
Que fa un cos atrapat en aquest caribean trinxera-resort? I segona qüestio està realment atrapat? La resposta es cinètica. Aquest espai podria formar part d'una línia de defensa-atac, que ben be podríem batejar evocant algun dels bunkers més nostrats i que anomenarem la linia E-maginot (cal pronunciar I-maginot). La dansa és la resposta. Així doncs la segona qüestió ens resulta irrelevant, voluntària o involuntària, aquesta clausura esdevé circunstancial i, com en un motor, simple bugia que provoca la ignició. És el detonant. Alimenta, una i una altra vegada, el moviment.
Dansa en loop, que no dansa en sèrie, lluny d'aquest segon concepte, més proper al Pop, que podríem considerar una concepció wharholiana d'espectacle de consum, la coreografia opta més aviat per una òptica alienant, entenent aquesta alienació no com disfunció social, sinó com a intrument per a generar coneixement, per anar a l'essència. Des d'una òptica més filosofica ens vol conduir a una síntesi, a una conclusió, tant oberta com interpretacions a ulls dels espectadors.
A ulls d'aquest espectador, la dansa és el canal que ens allunya de l'embolcall, que ens treu del túnel o del búnker i que ens projecta, per interpretar-se aïllada d'espais de vida reals, a una presa de consciència, be sigui de la solitud de l'home davant el món, be sigui el delicat equilibri entre la bellesa i la follia o a la recerca d'una trascendència. Potser des d'aquesta perpectiva aquí els observats som nosaltres i deixem de saber ben bé qui és qui està dins del tancat.
Aquest bunker en bucle ens connecta amb altres performances experimentals en la línia encetada en la dècada del vuitanta per Albert Vidal i el seu Home Urbà, un zoo atropològic on l'actor s'exposava al públic des d'una gàbia que recreava l'habitat humà i on l'actor passava tres dies custodiat sota l'atenta mirada d'espectadors i guardes de seguretat, i on la vida transcorria entre els moments d'oci, aliment, son i vigília, higiene personal i els diferents estadis que els estímuls interns i externs generaven en Vidal. Les escletxes i estímuls d'aquest bunker que ens ocupa arribaven via xat.
Es recomana veure/observar/interactuar des de certa alçada. Si és cert, que ho és, que l'art aixeca l'esperit, sempre millor aprofitar que la volada espiritual connecti amb el físic situant el cos en la perspectiva adequada.
Ens trobem doncs davant d'un vi jove, però enèrgic. Promesa de noves i futures anyades de les que aquest Clos Dedans / Clos de Dans(a) és només una gènesi de la que esperem nous tasts, tan vigorosos com la copa que ens ha ofert aquest Tropical Bunker. En quin bar em serviran una copa més?
Unter der schönen Haut (sota la bonica pell)
Estrena a l'Antic Teatre
16 de juny 2011
Les Filles Föllen
Nico i Tina, a l'addicció pel glamur
El somni del mestissatge genera monstres. Hiperbòlica sentència
que és més hipòtesi sense garantia de versemblança que certesa, el que la
condueix finalment al terreny de joc del dubte. Poques són les coses, a hores
d’ara, que no ens atrevim a barrejar i això té, com a conseqüència, des de
magistrals malsons a apoteosis dels sentits. Serveixin com a exemple del segon
escenari el gelat de llorer o el psychobillypunk dels Meteors, per posar
dos exemples en dos àmbits, gastronòmic i músical, que porten un cert avantatge
en això de l’aiguabarreig. Per això, l’amalgama resultant de posar en la
coctelera futbol i dansa és d’antuvi i com a mínim, inquietant, si més no,
atrevida. Les Filles Föllen han preferit però no tirar pilotes fora i ens
demostren que en aquest repte hi ha partit per jugar i que tots dos mons tenen més
elements en comú dels que inicialment podríem pensar. Així Maracana, San Siro o
el Camp Nou son al Eastman Theater, el Linbury Studio o al Tanztheater
Wuppertal el que Pelé, Capello o Guardiola a Marta Graham, Gelabert o Pina
Bausch? Potser no, però les filles follen regategen el tòpic i ens colen, no
precisament per l’escaire, sinó en plena porta, una proposta que ben bé podríem
situar en Broadbley que no és altre que la resultant escènica de la hibridació
entre Broadway i Wembley.
Un binomi sostingut al llarg de la proposta. Dues
disciplines, futbol/ball, dos terrenys de joc, l’escènic del teatre i el
virtual de la projecció i, com en un fractal, l’esquema dual continua
repetint-se fins al finit. Dins l’escenari virtual, la dansa i al fons la
coreografia B de l’entrenament real al camp. A l’escenari real, la doble
vessant de moviment i el discurs, novament doblat a diferents llengües per
generar una Babel lingüística que ja no ens separa sinó que ens uniformitza i
ens condueix cap a l’element comú: la passió, l’emoció, l’èxtasi per a alguns
(situïs cadascú en l’escala del termòmetre que li plagui).
N’hi ha més d’aquests elements duals al llarg de
l’espectacle: els contrasts entre la moviola i els moments de major dinamisme,
la contradicció gairebé violenta, que es produeix en el cridaner avantmatx de
l’espectacle mentre el públic, teatralment ordenat i silenciós, fa cua per
entrar i la companyia celebra, en la més pura i cridanera tradició tifossi
o supporter, una retransmissió esportiva de bar.
Fora ja d’aquest joc de duplicitats mereix especial esment
un dels millors moments de dansa/humor que ens brinden les Filles Föllen i que
em va enllaçar directament amb l’esperit d’altres precedents que han explorat
aquesta opció en espectacles com La Matanja de Tezas de Mar Gómez. És un
moment monosil·làbic i repetitiu on una mena de cor grec ens evoca, com
qui no vol la cosa, els noms dels herois del joc. És un xut lliure al mite que
en essència ens vindria a dir: “Si, més val Dance” i que resulta aclaparadorament
desmitificant.
Com tot espectacle Unter der schönen Haut (sota la
bonica pell) també es juga la permanència en cartell. I Això em dona la
possibilitat de recomanar i suggerir la seva especial idoneïtat com a
espectacle per a tots els públics i molt especialment per a la sempre difícil
franja adolescent. Un target no especialment interessat, a priori, en
omplir les platees. No en va una de les bondats de la proposta és que la gran
majoria d’espectadors, fins i tot aquells que no es reconeguin com a seguidors
del mal anomenat esport rei, tenen en comú la capacitat d’identificar, en gran
part i gracies sobretot al bombardeig mediàtic (o vull dir obscè?) a que ens
sotmeten, un dels dos codis en joc, l’esportiu. Aquesta capacitat de
descodificació exerceix de vàlvula de despressurització cognitiva i en aquesta
absència de pressió rau una de les claus que obre la porta d’entrada al segon
element en joc, la dansa. Nomes cal seguir, com qui no vol la cosa, la jugada.
I no cal saber diferenciar entre un rondo i un rondó. Un llenguatge et
condueix, et submergeix en a l’altre i ni falta que fa saber que dues que
ballen executen un port gairebé acrobàtic quan el que identificaran, de totes
totes, serà la perfecta moviola d’una xilena reglamentària.
I el millor de tot no cal saber,
ni entendre, ni que t’expliquin que és el fora de joc, probablement l’únic
concepte metafísic que sembla tingui el futbol. Unter der schönen Haut (sota
la bonica pell) no us abandonarà en aquest espai/limb d’una sempre incerta
i incomoda predicció. I no ser-hi és el que realment us farà gaudir de
l’espectacle. Ja ho sabeu, val més, sí no és fora de joc. I ara la pilota es al
vostre camp…
Les Filles Föllen
Nico i Tina, a l'addicció pel glamur
Entrada amb consumicio, dues noies fumen un cigarret en només 30 segons
21 h Antic Teatre
21 h Antic Teatre
9 de febrer de 2012
No n’estic del tot segur quan dic que aquest espectacle,
que coqueteja, ja des del títol, amb promeses de plaer sense garantia, seguint
fil per randa l’encertadíssima definició de la coqueteria de Mila Kundera,
deixa el regust als llavis de les primeres vegades. Som davant, doncs. d’un
espectacle primerenc. Un primeres filles. No es confiïn, les pròpies filles
alerten del miratge, sou en territori on res no és el que sembla. Comencem.
Escena. Llums. Dues dones... primers moviments i primera mentida. Això no forma
part de l’espectacle. Procuraré no donar llum que faci perillar la delicada
emulsió argentada de les imatges que estan per revelar. O sigui, que camino
pels límits intentant no explicar el final de la peli, que fa ràbia quan ho
fas. Però aquí tot forma part de l’espectacle. Més us val estar atents si
voleu descobrir-ho.
Des d’aquí penetrem en l’horror vacui. Terreny
inexplorat. El buit en el mapa... del temps. Perquè aquí les dimensions també
són equívoques. Espectacle de 50 minuts, dels que 30 semblen resolts i la
resta... de la resta no queda clar el què. Ens ballen els números. Que delicat que
el primer ball l’obrin els números, matemàtica i invisible dansa. Ciència i
poesia juntes, per fi, en la quarta dimensió. I com som en la dimensió més
surrealista de les quatre és moment de rebentar-ho tot i entrar en el joc dels
disbarats... com per fer temps. Cosa innecessària quan temps sembla ser el que
sobra. Benvinguts a la incongruència. És temps de trencar petites cotilles...
de deixar fer alguna malifeta, mínima dolenteria que ens condueixi al riure i
que el riure ens afluixi les corbates, les que no portem, però que escanyen
colls com si d’una crisi es tractés. Així, més relaxats, amb el bàlsam del
riure, és hora de les presentacions.
Ja he comentat, en anteriors episodis, com trobo
d’encertades les petites transgressions que les filles suggereixen en les seves
produccions. Dic petites perquè realment no trobo que siguin transgressions
sinó petites llicències, mini exercicis de llibertat, si ho preferiu. Trobo que
transgressió és un concepte massa gran, massa seriós com per aplicar-lo a la lleugera
i que som davant de breus llambregades o rampells llibertaris. És clar
que, després de llegir que hi ha qui es capaç de denunciar un teatre o
una companyia pel fet que es fumi sobre l’escena (Hair, febrer de
2011, L’Arquitecte al Teatre Lliure o El quadern Gris al Romea,
per citar alguns tristos exemples d’estultícia inquisitorial) Potser sí que no
tot és tan clar, oi? Com trobo a faltar els espectacles del Teatre Alfil de
Madrid, amb la seva barra de bar que donava... directament a platea, i on es podia
fumar i beure durant les espectacles. Com trobo a faltar el fum als concerts de
jazz o sobre les taules de billar... potser pensareu que realment trobo a
faltar el tabac i serà mentida. És més una pèrdua escenogràfica que física.
Així que veurem fum a l’escena i encara més divertit, la
proposta d’obrir lliurement els mòbils i les seves alarmes remarcant,
accentuant, encara més, el lapse de temps a perdre... o era a guanyar?
Aquest joc d’apropament al públic ens torna a conduir als equívocs. Demanar
un micròfon en un espai on l’aforament en família el fa innecessari, una
guitarra que busca afinador, unes maces que busquen cinta adhesiva. Tot un
seguit d’interaccions entre actrius, públic i objectes que són novament un
parany i un nou miratge. Un nou joc que acabarà amb nous objectes en acció
sobre l’escenari. Objectes que ens ancoren els respectius mons personals de les
performers al seu passat, més o menys recent. El darrer plat d’aquest entrant
és el segrest d’un ajudant de vestuari que ens porta a un altre dels jocs
habituals dels seus espectacles. L’extensió de l’escenari a l’entre bastidors
amb una càmera que projecta al públic el que hauria de ser ocult.
Margherita i Tuixén, Tuixén i Margherita, crec que ens
marquen en aquest espai el límit, la frontera entre el seus propis jo, que no
els seus egos que, com a artistes, no deixen de ser, quin bonic embolic
psico-filosófic que m’estic fent, sobre escena. I com que la cosa va de
canviar-se els hi canviarem el nom. A partir d’aquest moment tenim en joc a
Nico (de Nicole) i Tina (del que més gràcia els faci, Argentina, Agustina,
Celestina, etc)
Nico i Tina podrien haver inspirat el treball de Norman
Rockwell, clàssic entre els clàssics, si haguessin viscut en el daurats
cinquanta nord-americans. No us penseu que són unes cheesecake
qualsevol. Obviem l’epítet, excessivament explícit i barroer, i bescanviem-lo
pel sinònim, més popular però no per això menys carregat d’erotisme de pin–up.
Nico i Tina són les cigarreres que tot night club
amb aspiracions a night club hauria de tenir en nòmina. Lluny del
barroquisme floral i fruiter del Tropicana, les situaria més properes a Jean
Russell. Que per als més joves era la partenaire de Marylin Monroe a Gentelment
prefer blondes i que era tan o més explosiva que la seva companya. Les dues
comparteixen merescuda empremta al passeig de la fama. Jo reivindico la Jane
precisament per morena. Nico i Tina són.... són com vostè i jo... molt, molt
complexes... amigues lleugerament territorials, encantadores enemigues,
encisadores depredadores, seductores exhibicionistes, innocents competidores i
com vostè i jo...amb tota mena de vicis... i el més complet catàleg de virtuts
que exposen a tort i a dret. Quanta ira, quanta ràbia i quina dolçor de caiguda
de parpelles. Nico i Tina alliberen, perquè algú ha obert la gàbia emocional, i
aboquen tot el contingut de les seves capses de cigars sobre la platea. Però és
el pes i el llast d’aquestes capses el que les manté a elles també en el pla
terrenal.
I tot és ball i cruixir de dents. Des de l’elegància
carregada de sensualitat del duet boca a boca (que algú faci el favor de fer un
calendari fotogràfic amb aquesta seqüència d’una fragilitat tant extrema) al
frec a frec, al combat descarnat. Ja veuran que descarnat no té res a veure amb
la carn sinó amb la manca d’atenuants, amb la cruesa o amb la nuesa d’esperit i
que, per tant, és com si hi hagués absència de carn. Un joc de cames que és, a
l’hora, un combat de glamur on no identificarem si es lluita entre el glamur o
pel glamur, o si el glamur és la lluita o si com, santa Teresa, arribarem al
glamur per sigui quina sigui la via o si cantarem plegats “Glamurossos del món
uniu-vos.....” o “Glamurossos igitur, iuvenes dum sumus...” Direu que peco de
frivolitat. Em declaro culpable i no em penedeixo. En un món on la publicitat
ha perdut el nord moral, on la banca simplement ha perdut el nord, perquè de
moral no n’ha tingut mai, i on un Tribunal Suprem, suprema vergonya mundial,
marca els nords equivocats, no em preocupa gaire una acusació banal com
aquesta, que a sobre, fa glamurós.
I per l’apoteosi final i relligant Kundera que esmentàvem
al començament, el sàdic plaer de la velocitat aplicada a la capacitat alveolar
i al poc glamour de fumar amb presses. Amb el que es pot arribar a disfrutar un
cigarret!. Tanquem el cercle novament incorporant els elements sobre els que
hem ballat en tot l’espectacle El temps, el plaer, el glamur (i la seva
absència), el tabac, el vertigen, la matemàtica, la brevetat i la celeritat de
tot plegat. Un últim acudit que et fa... perdre l’alè.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada