Mobiolins

Barcelona celebra el Mobil World Congress. La ciutat està envaïda d'executius lluint acreditacions, maletes, maletins i passejant pel metro. Jo els he vist, amb més concentracio de gent, pujant i baixant a les estacions entre Paral·lel i Liceu. A les habituals cares de treballadors, estudiants, aturats buscant feina i tot l'espectre d'alegries i misèries quotidianes s'ha afegit una nova espècie a l'ecosistema soterrat de la línia 3 (la verda).

No em molesten especialment i, a més, diuen que la cosa va bé per la ciutat (que traduït vol dir que va bé pels quatre gats als que ja els anava bé). És veu que amb el congrès, de retruc, mouen el consum. Ja vaig llegir que les putes tenen més vida que mai durant aquesta setmana. També suposo que el mercat de la coca (i el de la cola, també) deuen haver revifat una mica. Tot sigui per que hi hagi més “consum”.

El metro ha continuat funcionat amb normalitat. La vaga de transport públic que amenaçava deslluir el congrés s’ha desconvocat “exercici de responsabilitat”, diu l’alcalde. Vergonya aliena pels tractaments informatius dels mitjans, penso jo. Que bé que surt tot quan tens tots els media de cara (a cop de subvenció) i amenaçant que la ciutat podria perdre el congrés en funció de la imatge que dona. I posar tot el pes d’aquesta imatge en una vaga de transport per inoportuna que sigui. Tampoc sé de que m’exclamo, Ja hauria de saber que als governs de CiU nomes els preocupen les qüestions d’imatge. La que els altres donen. La que, per contra, ofereixen ells, en canvi, pot ser tant patètica com convingui, si no mireu el continuat servilisme a la Dreta Dretana. Sí, sí els de la doble sigla, el DD. O millor seria dir els de la dreta dretana total (DDT).

Però no vull parlar de política. Tenim el panorama gris i trist que tenim i no dóna per mes. Per tant, no cal dedicar-hi ni un minut. La cosa és que, avui, en l’habitual trajecte cap al centre des de la feina hem escoltat un violinista de carrer (millor de metro. No, no era baixet, es que tocava al metro) d’un cert nivell. Els tradicionals acordions o teclats preprogramats amb “clássics populars d’ahir i de sempre per la Frank Purcell Orchestra” han estat substituïts per un violinista que semblava tenir un cert grau de preparació.

Fins i tot els tibats executius s’han adonat que aquell intèrpret tenia alguna cosa d’especial. Per cert, trobo que per dedicar-se al tema de les noves tecnologies de la informació, a la fabricació, venda i promoció d’aparells sofisticats i que són el darrer  crit de la hight-tech sembla que tots es vesteixin al mateix Cortefiel cutranga, de rebaixes i de dubtós gust estètic. On estan els moderns de la telefonia, els gafapastes, el més “trend”  del moment? On s’amaguen?

Jo, que sóc malpensat de mena, ja m’he imaginat una operació, a lo Garzón durant les olimpíades. Anem a netejar el metro d’indesitjables acústics. Ja se sap, aquests van sempre amb la càmera del seu mòbil a punt i encara ens trauran un so de mòbil enregistrat entre Poble-Sec i plaça Espanya, que li diran el “SO-BCN” i el popularitzaran com a alerta de missatges, whatsapps o de trucades en tots els smartphones. Per això avui han eliminat, sigil·losament, sense que ningú s’adonés, tots els pobres buskers, tots els músics de carrer del metro i de fora del metro, per tal que els executius mantinguin preservada la seva oïda virginal. Mentre tant, han repartit estratègicament tots els membres de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) per alegria de les orelles dels executius i de la resta de la plebs, també. Tres o quatre per línia en totes les línies. Segurament els han amenaçat en retallar-los la partitura sinó s’avenien al bescanvi. Això sí els han donat llibertat perquè interpretessin el que mes ràbia els fes, això sí, tot musica clàssica, a tot estirar una mica de Gerswhin. Per això avui al metro hi havia aquest espècimen nou de músic que jo he batejat com el Mobilolí, és a dir el músic de carrer, que toca generalment el violí, durant la celebració d’un congrès de mòbils en els espais de mobilitat urbana, com el metro, provocant la generació de un ambient que podrien anomenar bona mobiolinitat o mobiolinitat sostenible.

I també em demano que n’han fet dels altres pobres músics? Els tornarem a veure? Fixeu-vos que no he dit escoltar. En alguns casos és una activitat absolutament prescindible. Que ningú s’ofengui i per deixar-ho clar, que consti que prefereixo mil vegades mals músics de carrer que la seva desaparició de la via pública.

El gos anticrisi

Sóc dels que pensa que a la crisi millor posar-li una mica d'humor i un polsim d'optimisme. Bàsicament perquè quan van maldades ja és prou dur com per afegir dramatisme a la situació. Per això quan el carrer brinda la oportunitat de plantar cara al tema, i a sobre, amb un somriure no es pot deixar passar l'oportunitat.

Aquest petit clip de vídeo, hauria de dir millor aquest "flip" de vídeo, perquè com sempre l'he enregistrat al vol amb el meu flip, és d'aquesta tarda. 

Coincidireu que és un gos anticrisi?

També funciona com a metàfora del que ens havíem fet creure i que no era més que una gran mentida. Un suflé que ha fet figa.

Re-Visions de Carnaval

Amb tot això de la crisi no acabem de veure ben bé on comença el Carnaval i on acaba. Per que, al capdavall, tot plegat sembla una mascarada. Però sent tradicionals, o sia, confortables, còmodes, conservadors i escorats cap a la dreta (així com de CiU, per exemple. Fixeu-vos que per molt embolicat de modern que es vulgui presentar gairebé tot lo tradicional acaba tenint aquesta patina dretana, enquistada i ortodoxa, immobilista, en alguns casos fonamentalista). No us ho creieu, oi? Mireu les festes tradicionals on no deixen entrar les dones i no cal anar gaire lluny, recordo la primera bandera pirata de les Comparses de Vilanova on vaig disfrutar com un camell fent a estones d’abanderat, a la meva amiga la van agredir aquell dia i es va muntar un bon sarau sobre si calia o no deixar-nos entrar a la plaça de la Vila. Bé, però no vull marxar el tema. Com deia, sent tradicional,  strictu sensu el Carnaval comença avui (be, si volem ser strictu sensu de debò, va ser el dijous gras). 

I avui, primer dia de Carnestoltes tenia una trobada amb amics que no serà possible per l’amic, que era l’excusa per aplegar-nos a la taula, ha escollit la disfressa equivocada... En compte de disfressar-se de metge o infermera va, el molt alternatiu, i es disfressa de bactèria o de virus i és clar s’ha posat de tal manera en el paper que ara necessita tractament. Això és esperit de Carnaval, que quan t’hi posis en el paper, t’hi posis a mort. Et creguis el paper i el portis amb dignitat i fins a les últimes conseqüències.

Recordo que l’únic carnaval que vaig decidir vestir-me de puta, vaig lligar amb un mariner. Anàvem tots dos tant tocats i posats, tan fantàstics, que va ser inevitable l’encontronasso. Reconec que la culpa va ser tota meva. Un pot ser molt puta... quan vol. Així que vaig tirar jo la primera pedra amb allò de “No penses convidar-me a una copa...marine?” Emfasitzant l’entonació interrogativa a “Marine”. Com posant en dubte la condició. Torpedinant la base argumentativa de la disfressa, farcida de tòpics. Directe a fer-li saltar pels aires la masculinitat. No sé si va funcionar gaire, molt èxit lligant a bars i discoteques no l’he tingut mai. Així que no se si va ser efectiu, però beure, jo vaig beure gratis. Això sí.

Ell anava de blanc rigorós, com els marines de permís que havia vist passejar per les Rambles, per cert, buscant les putes del Xino sense dissimular. Clavadet a l’Antonio Banderas o al Tom Hanks quan la festa de disfresses a Philadephia (Jonathan Demme, 1993),  però en ros.

Jo amb un vestit paraula d’honor (no és que ho juri, és que l’escot es diu així) de lluentons blau elèctric. Cenyit i en forma de tub fins als turmells, talons de vertigen. No sé si eren molt alts, però vertigen en produïen.  Fins el punt que havia decidit que aquella nit, com a puta de luxe, jo exercia a l'interior de un bar, “El Vaticano”, aprofitant que el Felix era amic i el cambrer. Perquè caminar amb talons és tot un art. I la meva capacitat d'interpretació, sense deixar en evidència la manca d'expertesa en el delicat equilibri i el necessari joc de malucs, no anava més enllà de tres passes. La barra del bar era una excel·lent crossa interpretativa 

I tapant-me la pitrera, per dissimular l’indissimulable... que anava sense depilar, un drapejat fet amb totes les mantellines negres de blonda de la mare i de la iaia Alcélsia (ella realment es deia Otília, com la mare, pero un cop morta va passar a ser la iaia, al cel sia.

El vestit....el vestit me l’havien deixat, òbviament.  Va ser un amic d’un amic que actuava al 33, un bar de Sitges on actuaven amb números de cabaret i la veritat és que eren números molt dignes i molt ben fets. Ara imitant a la Piaff, ara fent play backs de la Mina o muntant saraus de molta ploma cantant allò de “agradecida y emocionada, solamente puedo decir... gracias por veeeeniiiiiiiir!”. Tot plegat molt Drag però aleshores no sabíem d’això del do drag. N’hi havia que parlava de transformisme, però jo crec que el terme que millor ho definia era cabaret.

Tornant a la marina. Vam entrar en un joc per veure qui anava més lluny en la interpretació. I si ens descuidem, ell, amb vestit reglamentari de la US Navy ja era a punt de violar-me en un vàter i jo a punt de cobrar-li el servei per endavant (el que hauria convertit automàticament la cosa en una relació remunerada i consentida). 

Al final... bé... això forma part del secret professional lligat a la relació puta-client i tampoc ve al cas. Al final, vull dir, l’important és que el paper, el rol sigui assumit, fins i tot quan és clar que s’està vivint una identitat falsa, encara que sigui de forma transitòria. 

Probablement per això, quan m’he vestit en la pell d’un capellà, també ha estat per oficiar un casament, reglamentari i de debò. Un casament que ha durat 18 anys perquè sé que la parella en qüestió han partit peres. Així que, quan siguis puta, sigues la més puta, quan siguis monja, sigues la més puta. De la meva curta, però reeixida carrera professional en l’ofici més antic del món, no en tinc testimoni gràfic. Ja em sap greu, amb aquell vestit i 20 quilos menys quedava d’allò més “verbenero”. De fotos de capellà si que en tinc i quan les trobi les  incorporaré al blog. Mentrestant, conformeu-vos amb les imatges d’aquests amics que espero veure aviat i de com ells també són capaços d’anar a totes i a per totes. Serveixi  com a mostra del gran, immens i profund amor que els hi tinc a tots i cadascun.  Ara  sí, que comenci el Carnaval, el de debò.