Barcelona celebra el Mobil World Congress.
La ciutat està envaïda d'executius lluint acreditacions, maletes, maletins i
passejant pel metro. Jo els he vist, amb més concentracio de gent, pujant i baixant a les estacions entre Paral·lel
i Liceu. A les habituals cares de treballadors, estudiants, aturats
buscant feina i tot l'espectre d'alegries i misèries quotidianes s'ha afegit una
nova espècie a l'ecosistema soterrat de la línia 3 (la verda).
No em molesten especialment i, a més, diuen
que la cosa va bé per la ciutat (que traduït vol dir que va bé pels quatre gats
als que ja els anava bé). És veu que amb el congrès, de retruc, mouen el consum. Ja vaig
llegir que les putes tenen més vida que mai durant aquesta setmana. També suposo que
el mercat de la coca (i el de la cola, també) deuen haver revifat una mica. Tot sigui per que hi hagi
més “consum”.
El metro ha continuat funcionat amb
normalitat. La vaga de transport públic que amenaçava deslluir el congrés s’ha
desconvocat “exercici de responsabilitat”, diu l’alcalde. Vergonya aliena pels tractaments informatius dels mitjans, penso jo. Que bé que surt tot quan tens
tots els media de cara (a cop de subvenció) i amenaçant que la ciutat podria perdre el congrés en
funció de la imatge que dona. I posar tot el pes d’aquesta imatge en una vaga de
transport per inoportuna que sigui. Tampoc sé de que m’exclamo, Ja hauria de saber que als governs de
CiU nomes els preocupen les qüestions d’imatge. La que els altres donen. La que, per contra, ofereixen ells, en canvi, pot ser tant patètica com convingui, si no mireu
el continuat servilisme a la Dreta Dretana. Sí, sí els de la doble sigla, el DD.
O millor seria dir els de la dreta dretana total (DDT).
Però no vull parlar de política. Tenim el
panorama gris i trist que tenim i no dóna per mes. Per tant, no cal dedicar-hi
ni un minut. La cosa és que, avui, en l’habitual trajecte cap al centre des de la
feina hem escoltat un violinista de carrer (millor de metro. No, no era baixet, es que tocava al metro) d’un cert nivell. Els tradicionals
acordions o teclats preprogramats amb “clássics populars d’ahir i de sempre per
la Frank Purcell Orchestra” han estat substituïts per un violinista que semblava
tenir un cert grau de preparació.
Fins i tot els tibats executius s’han adonat
que aquell intèrpret tenia alguna cosa d’especial. Per cert, trobo que per
dedicar-se al tema de les noves tecnologies de la informació, a la fabricació,
venda i promoció d’aparells sofisticats i que són el darrer crit de la hight-tech sembla que tots es
vesteixin al mateix Cortefiel cutranga, de rebaixes i de dubtós gust estètic. On estan els moderns de la telefonia, els gafapastes, el més “trend” del moment? On s’amaguen?
Jo, que sóc malpensat de mena, ja m’he
imaginat una operació, a lo Garzón durant les olimpíades. Anem a netejar el metro d’indesitjables
acústics. Ja se sap, aquests van sempre amb la càmera del seu mòbil a punt i
encara ens trauran un so de mòbil enregistrat entre Poble-Sec i plaça Espanya,
que li diran el “SO-BCN” i el popularitzaran com a alerta de missatges, whatsapps o de trucades en tots els smartphones. Per això avui han eliminat,
sigil·losament, sense que ningú s’adonés, tots els pobres buskers, tots els músics de carrer del metro i de fora del metro,
per tal que els executius mantinguin preservada la seva oïda virginal. Mentre
tant, han repartit estratègicament tots els membres de l’Orquestra Simfònica de
Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) per alegria de les orelles dels
executius i de la resta de la plebs, també. Tres o quatre per línia en totes
les línies. Segurament els han amenaçat en retallar-los la partitura sinó
s’avenien al bescanvi. Això sí els han donat llibertat perquè interpretessin el
que mes ràbia els fes, això sí, tot musica clàssica, a tot estirar una mica de
Gerswhin. Per això avui al metro hi havia aquest espècimen nou de músic que jo
he batejat com el Mobilolí, és a dir el músic de carrer, que toca generalment
el violí, durant la celebració d’un congrès de mòbils en els espais de mobilitat urbana, com el metro, provocant la generació de un ambient que podrien anomenar bona mobiolinitat o mobiolinitat sostenible.
I també em demano que n’han fet dels altres
pobres músics? Els tornarem a veure? Fixeu-vos que no he dit escoltar. En
alguns casos és una activitat absolutament prescindible. Que ningú s’ofengui i
per deixar-ho clar, que consti que prefereixo mil vegades mals músics de carrer
que la seva desaparició de la via pública.