Re-Visions de Carnaval

Amb tot això de la crisi no acabem de veure ben bé on comença el Carnaval i on acaba. Per que, al capdavall, tot plegat sembla una mascarada. Però sent tradicionals, o sia, confortables, còmodes, conservadors i escorats cap a la dreta (així com de CiU, per exemple. Fixeu-vos que per molt embolicat de modern que es vulgui presentar gairebé tot lo tradicional acaba tenint aquesta patina dretana, enquistada i ortodoxa, immobilista, en alguns casos fonamentalista). No us ho creieu, oi? Mireu les festes tradicionals on no deixen entrar les dones i no cal anar gaire lluny, recordo la primera bandera pirata de les Comparses de Vilanova on vaig disfrutar com un camell fent a estones d’abanderat, a la meva amiga la van agredir aquell dia i es va muntar un bon sarau sobre si calia o no deixar-nos entrar a la plaça de la Vila. Bé, però no vull marxar el tema. Com deia, sent tradicional,  strictu sensu el Carnaval comença avui (be, si volem ser strictu sensu de debò, va ser el dijous gras). 

I avui, primer dia de Carnestoltes tenia una trobada amb amics que no serà possible per l’amic, que era l’excusa per aplegar-nos a la taula, ha escollit la disfressa equivocada... En compte de disfressar-se de metge o infermera va, el molt alternatiu, i es disfressa de bactèria o de virus i és clar s’ha posat de tal manera en el paper que ara necessita tractament. Això és esperit de Carnaval, que quan t’hi posis en el paper, t’hi posis a mort. Et creguis el paper i el portis amb dignitat i fins a les últimes conseqüències.

Recordo que l’únic carnaval que vaig decidir vestir-me de puta, vaig lligar amb un mariner. Anàvem tots dos tant tocats i posats, tan fantàstics, que va ser inevitable l’encontronasso. Reconec que la culpa va ser tota meva. Un pot ser molt puta... quan vol. Així que vaig tirar jo la primera pedra amb allò de “No penses convidar-me a una copa...marine?” Emfasitzant l’entonació interrogativa a “Marine”. Com posant en dubte la condició. Torpedinant la base argumentativa de la disfressa, farcida de tòpics. Directe a fer-li saltar pels aires la masculinitat. No sé si va funcionar gaire, molt èxit lligant a bars i discoteques no l’he tingut mai. Així que no se si va ser efectiu, però beure, jo vaig beure gratis. Això sí.

Ell anava de blanc rigorós, com els marines de permís que havia vist passejar per les Rambles, per cert, buscant les putes del Xino sense dissimular. Clavadet a l’Antonio Banderas o al Tom Hanks quan la festa de disfresses a Philadephia (Jonathan Demme, 1993),  però en ros.

Jo amb un vestit paraula d’honor (no és que ho juri, és que l’escot es diu així) de lluentons blau elèctric. Cenyit i en forma de tub fins als turmells, talons de vertigen. No sé si eren molt alts, però vertigen en produïen.  Fins el punt que havia decidit que aquella nit, com a puta de luxe, jo exercia a l'interior de un bar, “El Vaticano”, aprofitant que el Felix era amic i el cambrer. Perquè caminar amb talons és tot un art. I la meva capacitat d'interpretació, sense deixar en evidència la manca d'expertesa en el delicat equilibri i el necessari joc de malucs, no anava més enllà de tres passes. La barra del bar era una excel·lent crossa interpretativa 

I tapant-me la pitrera, per dissimular l’indissimulable... que anava sense depilar, un drapejat fet amb totes les mantellines negres de blonda de la mare i de la iaia Alcélsia (ella realment es deia Otília, com la mare, pero un cop morta va passar a ser la iaia, al cel sia.

El vestit....el vestit me l’havien deixat, òbviament.  Va ser un amic d’un amic que actuava al 33, un bar de Sitges on actuaven amb números de cabaret i la veritat és que eren números molt dignes i molt ben fets. Ara imitant a la Piaff, ara fent play backs de la Mina o muntant saraus de molta ploma cantant allò de “agradecida y emocionada, solamente puedo decir... gracias por veeeeniiiiiiiir!”. Tot plegat molt Drag però aleshores no sabíem d’això del do drag. N’hi havia que parlava de transformisme, però jo crec que el terme que millor ho definia era cabaret.

Tornant a la marina. Vam entrar en un joc per veure qui anava més lluny en la interpretació. I si ens descuidem, ell, amb vestit reglamentari de la US Navy ja era a punt de violar-me en un vàter i jo a punt de cobrar-li el servei per endavant (el que hauria convertit automàticament la cosa en una relació remunerada i consentida). 

Al final... bé... això forma part del secret professional lligat a la relació puta-client i tampoc ve al cas. Al final, vull dir, l’important és que el paper, el rol sigui assumit, fins i tot quan és clar que s’està vivint una identitat falsa, encara que sigui de forma transitòria. 

Probablement per això, quan m’he vestit en la pell d’un capellà, també ha estat per oficiar un casament, reglamentari i de debò. Un casament que ha durat 18 anys perquè sé que la parella en qüestió han partit peres. Així que, quan siguis puta, sigues la més puta, quan siguis monja, sigues la més puta. De la meva curta, però reeixida carrera professional en l’ofici més antic del món, no en tinc testimoni gràfic. Ja em sap greu, amb aquell vestit i 20 quilos menys quedava d’allò més “verbenero”. De fotos de capellà si que en tinc i quan les trobi les  incorporaré al blog. Mentrestant, conformeu-vos amb les imatges d’aquests amics que espero veure aviat i de com ells també són capaços d’anar a totes i a per totes. Serveixi  com a mostra del gran, immens i profund amor que els hi tinc a tots i cadascun.  Ara  sí, que comenci el Carnaval, el de debò.