Roma, en motorino

Els llambordins de basalt de Roma no ho recorden, però encara tinc gravat al cor (i de poc als glutis per sempre més) el recorregut de punta a punta de la ciutat en motorino. Un motorino conduït a quatre mans, espetarrecs tirant a clàssics, seient lil·liputenc, monoplaça i triangular. Un motorino de quan en motorino s'anava sense casc i amb overboking. Quan, si calia, es creuaven les ciutats en motorino a la recerca d'un concert, d’una excusa per no acabar la nit, per no dormir. Perquè segurament pensàvem que anar a dormir era una petita mort i no volíem matar el moment sinó allargar-lo en el temps. Continuar dempeus. Continuar drets, parlant de tot, sobre tot i riure, l’electricitat que ens alimentava... No podíem morir en la ciutat eterna, i volíem esgarrapar-li l’eternitat, encara que fos socarrant roda al motorino.

Tres dècades després torno a Roma i els llambordins encara hi són, tan intactes com els records. Uns potser una mica més gastats per les rodes d’altres motorinos, altres més garbellats per la memòria. Tots tan eterns com la piazza Navona, el meu centre de gravetat romà. 

El punt de partida de gairebé tot quan tot era encara el que no havia arribat, el que era possible. Quan tot era una reducció a la simplicitat de un cap d'any sense escarafalls ni confetis, en companyia de recents adquirides coneixences que acabarien sent velles amistats. Quan tot m’havia portat a Roma per amor. Quan l’amor m’havia deixat avarat a la casa d’un pintor engelosit que m’acollia com un enemic a casa. Quan el silencis d’aquella casa es van tornar música amb l’arribada dels desconeguts. Quan la música es va tornar complicitat, va amansir les muses enfurismades. Quan els desconeguts van trencar el silenci i va obrir el túnel de fugida de la casa de la gelosia i van fer que l’amor viatges de l’impossible al possible. I el túnel obert sortia de Roma i acabava a l’Umbria... a Foligno... i al millor dels refugis secrets... a Pale... i a Francesco. Quan tot era començar les vacances cada any en companyia d’aquella família de germans, sense pares, sense ordre, però amb concert. Quan tot era decidir, de matinada, fer 150 quilòmetres en una Cinque per prendre un bany sulfurós en unes termes naturals enmig d'un rigoròs hivern a 4 graus sota zero. Quan tot era res i tot estava bé. Desordenat en l'univers i enmig d'un caos natural i primerenc.






I tot continua igual i tot ha canviat. L’escenari igualment evocador i suggeridor (al capdavall que són tres dècades per Roma). Cada personatge ha protagonitzat la seva particular historia, comèdies, tragèdies, vides i morts i ha jugat les cartes com ha volgut. Nosaltres hem canviat, alguns hem viscut, altres han mort, altres han desaparegut i d’altres no en sabem res.

Trenta anys després he recuperat un escenari que s’havia perdut sobtadament, brutalment per la notícia d’una mort. No calia recuperar-lo, de fet no s’havia perdut res. Vivències, records, histories han format sempre part de l’equipatge i no eren cap llast. Però sense les persones els escenaris... no sé... semblen més buits, oi.  La curiositat ha pogut avui una mica més i he provat de localitzar el company de motorino. Un nom i un cognom coincidents en una guia de telèfon semblaven facilitar la recerca. Mentre teclejava el número una trepidació de motorino s’ha despertat en un punt, budells endins, i s’ha repartit contagiosament per la geografia corporal. La veu de la operadora, publicitàriament impersonal, informant-me que el número no era operatiu ha esvaït el moment.

Com que en aquest viatge he aprés del mestre Borromini que tot s’ha de mirar amb perspectiva. He decidit que tot està bé, que hi ha coses què,  si veuen la llum, doncs potser la veuen i queden mes il·luminades, però que si volen quedar-se en la zona gris, tampoc passa res.

Dubto que mai pugui composar els píxels que li falten a la foto. Aquesta es genera igualment cobrint els espais buits i només li passa que queda un xic borrosa... com si s’hagués fet des de un motorino corrent, esperitat sobre llambordins fets de la matèria que escupen els volcans.