He observat estorat com han estat molt poques les veus que qüestionen la creació de nous governs, com el d'Itàlia, formats per persones que, per molt professionals, científics, experts o tècnics qualificats que siguin no han sorgit d'unes eleccions. Tothom sembla conformar-se amb la situació, donant per fet què, amb la crisi, les pressions econòmiques dels “mercats”, aquesta mena d’ens abstracte però que, curiosament, té noms cognoms, que s’ha convertit en el regulador de la vida de tothom i sobretot en qui mana als que haurien de manar, tot queda justificat o no precisa de cap mena de justificació.
Ben aviat seré a Roma, tornaré a Itàlia després de gairebé 20 anys de haver-hi sovintejat estades breus però molt intenses en aquell país. Per sort, tot i ser un de tants turistes, podré fer vida d’italià intercanviant la casa amb una família d’allà que podrà fer el mateix a Barcelona. Això m’ha permès recuperar parlar italià i, el millor de tot, fer-ho amb un italià. No sé que pensava, a quina corda política pertanyia, ni en que creu sobre res. Però no he pogut evitar demanar-li com s’ho havia pres això que els mercats haguessin usurpat als ciutadans un paper que legítimament els corresponia.
I la sorpresa encara ha estat majúscula. El que em venien a dir és que cap polític, cap dirigent, ningú a Itàlia ha volgut posar-se al capdavant. Conscients que la situació és tan greu i tan fumuda veuen que no hi ha cap líder amb prou carisma per sentir-se capaç de tirar el país endavant i treure’l de l’atzucac. Així que tots han acceptat aquest joc de posar al davant algú que haurà de ser absolutament impopular en les decisions. Mentrestant, a veure si apareix algun líder que pugui exercir d’això: de liderar el país.
I m’he quedat mort davant la pantalla de l’Skype on manteníem la conversa. Tot jo era un error 404. De sobte, no hi havia comunicació sinàptica. La connexió entre neurones estava “not found”. M’he fet un autoreset d’urgència, parpellejant múltiples i repetides vegades a gran velocitat mentre sacsejava el cap i la connexió s’ha restablert. Però la comprensió no.
O sigui que els polítics, conscients que la situació el supera i reconeixent la seva incapacitat per trobar aquesta solució havien renunciat en favor de tercers: tecnòcrates, experts, etc... . Però no perquè els treguin les castanyes del foc sinó perquè són conscients què, la impopularitat de les mesures a prendre, els cremaria, políticament parlant, inhabilitant-los per a ostentar més i majors quotes de poder en un futur. En aquest cas el verb correcte doncs seria usurpar més i majors quotes de poder. Perquè si un polític fa això és que ha traït l’esperit de la seva feina (tota aquella mandanga de treballar pel be comú) i només pensa en termes laborals per la seva pròpia supervivència, mutant en un predador que farà de tot i passarà per sobre de tot per mantenir el seu statu quo.
I tot plegat, ho he trobat més trist i més greu. La renúncia dels polítics, total i absoluta, tot i que no paren de dir que la solució a la crisi passa per la política és encara més indignant per que forma part de una estratègia on l’objectiu no és sortir-ne de la crisi, sinó, romandre viu mentre van maldades. Mentre és la resta de la societat qui en paga les conseqüències. I a quin preu!
Ahir van haver eleccions aquí. Ha guanyat la dreta que sempre he vist com la més rància i retrograda de tota Europa. La dreta que inventa lleis per excloure altres formes de pensament. Que reclama condemnes presents als altres quan no condemna idèntiques situacions produïdes en el passat. Quan la violència i la repressió la signaven els seus presidents honoraris.
No confio que aquesta dreta ens tregui de cap atzucac. El primer que van dir va ser que es trobaven molt legitimats pels resultats. Ells que no han respectat resultats electorals legitimats per les urnes, com els dels referèndums, quan no s’han avingut als seus interessos. No paraven de dir que treballaran per tots i per tothom. Ells que, quan han governat, han treballat per al seu lucre personal, fent-ne d’això la més obscena de les ostentacions i presentant-ho com un valor moral a l’alça i exemple a imitar.
No confio que aquesta dreta salvi ningú de cap crisi. Només espero que la poca capacitat de maniobra que la conjuntura econòmica actuals els dona, exerceixi de fre per les mesures que vindran i que no seran ni pensades pel bé de tots ni bones per a tothom sinó nomes per a uns quants, per als seus.
I de sobte s’ha tornar a produir un error 404 al meu cap. Aquest cop la causa de la interrupció en la comunicació neuronal ha estat la hormona contra la ingenuïtat que ha decidit alliberar-se hipotàlem amunt, tot cridant-me introspectivament: Però? Com carai pretens que el cabrons que han provocat la crisi dels mercats i del deute, que són els que s’amaguen darrera de les dretes ràncies i retrogrades, facin ara que han aconseguit també les regnes de la política que el negoci se’n vagi en orris? Que les vaques són magres, però encara les podem esprémer una mica mes. Encara queden empreses públiques per privatitzar. Tenim estat del benestar, sanitat i educació que poden ser retallats encara mes. Tenim marge de maniobra per ampliar preteses llibertats individuals mentre retallem les col·lectives en matèria per exemple... de llengua.
I de sobte he entès que les recents pluges torrencials i les conseqüents inundacions no eren més que la representació gràfica de l’últim viatge de la qualitat democràtica, abans de morir negada en el mar, arrossegada aigües avall per la força torrencial, imparable i aterridora d’una majoria absoluta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada