Sembla una contradicció Zen però no ho és.
Com explicar història amb rigor i criteri, amb l'aval científic de la recerca
historiogràfica però emprant el suport dels elements i del llenguatge de la
ficció cinematogràfica. La resposta, en més simple, es diu Manuel Huerga, Toni
Soler i Francesc Escribano i el seu excel·lent treball "14 d'Abril. Macià
contra companys" que he tingut el plaer de veure en la seva preestrena al
cinema Bosc de Vilanova. És pel·lícula, és documental? És tot a l'hora. Sota el
paraigües d'un fals documental el guió de Toni Soler ens resol la manca de
testimonis i d'imatges que farien d'aquest film un documental clàssic
traslladant el pes de la conducció i la narració als actors que encarnen els
diferents personatges de la pel·lícula. Recordeu la Pelota Basca de Medem? doncs el format és molt semblant però aquí ens parlen
Macià, Companys, Ventura Gasol, Tarradellas, Alcalà Zamora.....I és clar com
que de vius no en queda cap la cosa passava necessàriament per ressuscitar-los
a tots i això nomes ho pot fer la màgia del cinema. És clar que tot
plegat es pot resoldre amb el rètol de
"basat en fets reals" però crec que la voluntat dels autors no era
fer una simple recreació de fets sinó aprofundir en un episodi històric que no
per estar abastament documentat es prou desconegut. No em sap greu confessar la
meva ignorància al respecte i en determinats moments de la pel·lícula sentia
una certa vergonya de veure fins a quin punt ignorava com havien anar les coses
en relació a un passatge de la història del que coneixia el titular
perfectament. El 14 d'abril de 1931 Macià proclama la república catalana a la
plaça de Sant Jaume.
El ritme de la pel·lícula és trepidant, cavalcant sobre les declaracions dels protagonistes que van cosint i sargint el
conjunt dels fets a partir del testimoni de com ho van viure i que
configura aquest exercici de periodisme-ficció tan real. I aquest és una altre
dels mèrits del film perquè bona part de l’acció es desenvolupa com la seqüència
de un 30 minuts qualsevol, plans d'entrevista, entrellaçats i entrellaçant el
fil argumental testimoni, rere testimoni. O sigui que la cosa tenia seriosos
riscos de ser de difícil digestió. Imagino que aquí el paper de la direcció
d'actors ha estat titànic per aconseguir transmetre amb tan poc terreny de joc
tanta vivència i tanta carrega emocional.
Acabada la pel·lícula i a les portes del
cinema hem felicitat Manuel Huerga. M'encuriosia saber que havien decidit sobre
la distribució del producte: com a documental o com a ficció. La opció
escollida és la segona i probablement sigui certament la mes honesta.
I he pres bona nota del que ha dit. És en el terreny dels documentals que ara s’està arriscant més pel que fa a formats i maneres de presentar i narrar.
Aquí podeu escoltar també la breu, brevíssima
presentació que ha fet de la pel·lícula abans de la seva projecció. La qualitat
de les imatges no es gens òptima perquè hi havia poca llum, estàvem a la
darrera fila del cinema i el meu flip és com la colònia Brummel, tal i com deia
l’espot publicitari de la tele, “se maneja bien en las distancias cortas”. Doncs, a les distancies curtes va de meravella però
de lluny... no dona per més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada