Rosa d'e-Vents personals i trasnferibles.

Rosa d'e-Vents personals i transferibles.

Bufades i Rebufades. Alenades, Vals de venda i Vendavals diversos. Tramuntanades, de paraula i d'altres ventades desventrades. Deponent, activarem vídeos. I de Gregal, agregarem mig jornal de mots, a cops de Mestral, per Llebeig que sigui. I ens vantarem d'inventar un collage de Xaloc per garbinejar paraules, si no se les endú Vent.



Així què? Véns?


dilluns, 30 d’abril del 2012

El valor d'una imatge en paraules, els codis QR. La lectura que dóna lectura


 


Gràcies a la tecnologia ja podem conèixer i quantificar el valor precís i exacte d'una imatge. Els codis QR han pulveritzar la dita "una imatge val més de mil paraules". L'experiència del bibliotren que ha permès, durant la setmana de Sant Jordi i els dies posteriors a la diada del llibre, descarregar els primers capítols de diferents llibres per tal que els usuaris del servei del ferrocarril poguessin fer un tast de lectura ha fet possible la quantificació exacta. Els codis QR són un sistema d’emmagatzematge de dades, per exemple un text a partir d'una matriu de punts o un codi de barres de dues dimensions. El fet que la tecnologia ha evolucionat prou com perquè aquests codis puguin ser llegits i descodificats pels telèfons, des de la càmera de fotos, ha posat per fi valor a aquestes imatges que a mi em recorden sempre les despulles del terreny de joc d'una batalla de barcos i correspondrien al paper on hem assenyalat les jugades fallides del contrincant, aquelles a les que responem amb un sonor i contundent "aigua"!

Els codis QR poden contenir diferents quantitats de caràcters segons el tipus de codi: els numèrics poden contenir més de 7.000 caràcters. els alfanumèrics, quatre mil i escaig, els de tipus binari contenen la informació en bits (uns dos mil i pico).

Una altra de les utilitats que tenen és que funcionen com a targeta de visita. Aquí la que us donarà accés al bloc













dimarts, 24 d’abril del 2012

Sant Jordi 2012



Imatges de la diada de Sant Jordi 2012. La rambla, roses i llibres, trobades casuals amb amics, la Mireia regirant entre volums, ... a la recerca apressada del títol que encaixi en el prestatge interior... aquell on  resposaré la paraula regalada, ben a prop del lloc que em fa bategar amb força.

dilluns, 23 d’abril del 2012

Un bon joc... que fa saltar la banca edició especial de La crítica ha dit


Edició especial de La Crítica ha dit. Avui diada de Sant Jordi la secció la Crítica ha dit abandona el seu habitual espai i apareix excepcionalment com a post central del bloc. 


 

La partida que ens proposa Pau Miró es juga en la distància curta i en la interpretació acurada i  intensa que destil·la ironia i sarcasme en la mateixa mesura que desesperança, angunia i soledat i tot en dosis equiparables a la quantitat de ginebra consumida durant la interpretació d’un pòquer d’actors impecable. Miró i el Lliure aposten clarament per un text que malgrat l’embolcall de sordidesa, de misèria o de fracàs que sembla acompanyar o estar enquistat en l’ADN dels personatges que es un cant a l’optimisme, a la utopia i a restaurar-nos en la  creença que el somni pot ser... i només cal empènyer-lo amb prou força.

Els Jugadors és, en aquest sentit, un espectacle oportunista. I benvinguts siguin aquests oportunismes. Perquè enfrontar-nos de paraula amb els fantasmes d’aquesta crisi omnipotent i omnipresent és absolutament pertinent i oportú. Ho és enmig d’una conjuntura econòmica deplorable. Ho és quan assistim al trist espectacle de contemplar con des del poder es fa una de les majors exhibicions d’impotència, miopia i manca de sensibilitat social dels darrers cent anys. Quan l’ambient d’ofec, per la continuada pràctica de l’asfixia des de tots els àmbits, ens condueix de cap a l’anòxia. Es pertinent quan el regust a decepció sembla monopolitzar els paladars i haver impregnat tots els plats del menú. És pertinent i un alegria trobar un contrapunt de lucidesa camuflat entre les paraules d’aquest selecte club de losers que entre mà i mà, entre xarrups de ginebra i cafès, despullen la seva incertesa, la seva por i  la seva perplexitat.  I a més ho fan sense refregar a la cara de l’espectador cap derrota, cap ruïna o cap  frustració que pogués ser interpretada com a pròpia.  Com a  bon espectacle teatral aquesta partida ens permet emmirallar-nos en una realitat complexa i desgraciada, tant o més com ho pugui ser la nostra, sense arribar al punt de deixar-nos a l’estacada de la realitat.

Pau Miró es marca un gran farol en aquesta partida.  El teatre, com a extensió de la paraula, com a paraula dita i per tant paraula que, al capdavall, se l’emporta el vent, li dona aquest gran marge de maniobra. I contràriament al que succeeix en la present, contundent i dura realitat, li permet suggerir-nos una sortida, una via d'escapament, potser un camí de salvació.

Miró s’ha envoltat, com dèiem, d’un veritable pòquer d’asos i, en aquest sentit, no el podem acusar de fer-nos trampa sinó de voler jugar a guanyar. Per això Andreu Benito, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch i Boris Ruiz no podien ser altra cosa que combinació guanyadora. Pau Miro i aquest equip han barallat bé les seves cartes i ens insinuen que, en situacions difícils, arriscar, saber jugar-s’ho tot a un naip potser també és una via de sortida

Aquest complet catàleg i compendi de fracassos personals i professionals dels personatges ens ofereix moments antològics mesurats en un ritme i tempo modulats en una combinació de silencis escènics, moments d’ironia i confessions en la intimitat de l’amistat que ens van construint, i potser fora més pertinent dir deconstruint, les personalitats de cadascú. I el que ens presenta Miró són persones abatudes, agobiades sota el pes del fracàs, zeros a l’esquerra, caricatures de les persones que van ser  i que es troben en ple procés de descomposició social que no moral, al capdavall el valor de l’amistat queda ben palés en la interacció que mantenen els jugadors d’aquesta partida, potser sigui l’únic comodí del joc.

L’espai on es desenvolupa l’acció és la taula de joc, a la casa del professor de matemàtiques. Aquest és un espai de llibertat on cadascun dels quatre exemples del fracàs aniran desenrunant, en una excavació arqueològica personal, el jaciment de la degradació. Des de l’enterramorts, enamorat d’una prostituta amb habilitats de conta contes i que se sent gelós per la literatura compartida amb la resta de clients amatoris a l’actor, en hores baixes, sempitern aspirat de càsting per a un paper que mai no arribarà, que esdevé cleptòman de supermercat fins al barber que s’inventa una doble vida per ocultar que a la Barberia li han aplicat un ero lingüístic que la reconverteix en Bar on ja no té opcions laborals i que viu en la por perpètua  que la seva dona l’abandoni i, tancant el pòquer d’asos, l’amfitrió, el professor degradat per haver agredit un estudiant, ludòpata i obsessivament atrapat en el record el pare mort.

Cadascú dels quatre, amb el seu llast de defectes, continuen, malgrat tot, la partida de la vida tot i que sembli que l’atzar els ha donat sempre les pitjors cartes possibles. I finalment com a bons jugadors que són intentaran una jugada mestra, no exempta de risc, en la que hauran d’anar a per totes. El resultat final ens aporta una dosi extra d’optimisme. Si no fos així potser el retrat ens resultaria excessivament fidel a tantes realitats marcades per la crisi de les que tenim notícia  que en seria excessivament insuportable.

I que bé, ni que sigui per una vegada, que no guanyi la banca. Rien ne va plus!

El grafisme dedicat a la diada que podeu veure acompanyant aquesta entrada va ser utilitzat en una de les edicions especials de la diada de Sant Jordi del setmanari L'Hora del Garraf a finals de la dècada dels 90, quan n'era el director. La grafia Sant Jordi s un disseny exclusiu meu fet especialment per a l’ocasió i, de moment, l’únic experiment tipogràfic per crear una família de lletres exclusiva. 





dimarts, 17 d’abril del 2012

El Miracle Valencià





Aquí teniu el vídeo íntegre (35’) de la presentació de llibre del periodista, escriptor i amic, Francesc Viadel, Valencianisme, l’aportació positiva. Cultura i política al País Valencià (1962-2012). L’acte es va celebrar el dilluns 16 d’abril a l’Espai País Valencia que celebra aquesta setmana, entre el 13 i el 22 d’abril  la vuitena edició de la Setmana Cultural del País Valencià.

dilluns, 16 d’abril del 2012

5.000 gràcies!


Veles e-Vents ha arribat avui, 16 d'abril a les 10.22h als 5.000 visitants.  Probablement sigui un fet irrellevant, però a mi m'ha fet especial il·lusió arribar a aquest nombre de visites ja que fa relativament poc que el bloc és operatiu. Ja sóc conscient que és una audiència tirant a pobrissona per a un bloc, però us ben asseguro que a mi em fa la mateixa il·lusió que al Jaume Roures li faria un  45% de share als seus programes

I com que també penso que el mèrit no és exclusivament meu si no de tots aquells que feu l'esforç de connectar-vos, mirar els vídeos, escoltar la música, llegir les entrades, fer algun comentari o retwitejar-me (gràcies especialment a tu, Mireia. Ja saps que també ets la meva heroïna) volia mostrar-vos el moment en que s'ha produït la visita 5.000 al bloc quan eren gairebé dos quarts d'11 del matí. Tot just en aquell moment estava prenent la foto del comptador a 4.999 i pensant que faria l’entrada quan superaríem la barrera del 5.000 i aleshores s'ha produït el canvi en el comptador (si em descuido em quedo sense la foto del 4.999).






A més a més, si totes les teles del món perden el cul per lluir audiències, la majoria de publicacions se sotmet a controls de difusió, i ho fan nomes per garantir el manteniment d’ingressos publicitaris he pensat que tampoc és tan estrany voler evidenciar que no estem sols a la xarxa, encara que ja ho sabem. I a sobre sense cap mena d’interès crematístic.  Serà que darrerament em dona per pensar que les coses que semblen evidents no ho són tant i que potser cal això, explicitar-les per no tenir la sensació de estar sols, aïllats o a la deriva. Així que vull donar-vos les gràcies. Exactament 5.000 gràcies.

Pel que fa al bloc només us puc dir que... continuarà.
I desitjar-vos que els bons vents us acompanyin... sempre.


diumenge, 15 d’abril del 2012

El blau, al cel. No a la contaminació

El meu amic i company Francesc Viadel, presenta demà el seu llibre Valencianisme, l’aportació positiva. Cultura i política al País Valencià (1962-2012). L’acte es fa demà dilluns a dos quarts de vuit del vespre a la seu de l’espai del País Valencià (c/ Pere Serafí, 7 – Vila de Gràcia).



Vaig a intentar una cosa ben difícil que és parlar del seu llibre sense haver-ne llegit un mot i només a partir de la meva experiència compartida amb ell en tant que coneixedor des de la vessant política i social d’una realitat que per a mi resultava, per dir-ho d’alguna manera, desconcertant i difícil d’entendre tot i disposar del coneixement de molts dels factors i dels detonants de la situació que es viu al País Valencià. I tranquil Francesc que no menteixo quan dic que en tinc de ganes de llegir-lo.

Manllevo el títol d'aquest post de l'adhesiu que durant molts i molts anys vaig dur empegat a la caixa de ressonància de la meva guitarra. L’instrument m'acompanyava arreu, com si d'una pròtesi imprescindible es tractés, com una extensió corporal més de la que no sabia ben bé perquè no me’n podia separar. M’agradava el que deia perquè parlava de moltes coses a l’hora en un titular curt i contundent.

Era l’època que el moviment antinuclears, estem parlant de mitjans i finals dels setanta i principis dels vuitanta, plantava cara a Ascó i Cofrents i després a Vandellós. El temps dels també famosos adhesius d’aquell sol rialler que ens deia Nuclears? No gràcies que havien aparegut al 1975. Tenia doncs un missatge ecologista subjacent que no era ni de bon tros el més important. Aquell blau al cel, era tot un crit de guerra contra el blaverisme i els blaveros, als que jo aleshores identificava com aquells que cercaven enfrontar el que per mi no eren dues realitats diferents sinó part d’un sol món.

La meva visió, ara veig que en teoria havia de ser classificada com fusteriana, no es sustentava però en els seus textos o en el discurs polític de Fuster, ni de bon tros. Això meu era d’arrel molt més casolana. De pares socarrats i en contacte vacional, breu, però intens, amb els tiets i cosins de Xàtiva, que vivien en un dels palaus de la plaça de la Seu, a mà dreta la Seu i a mà esquerra la façana esplèndida gòtica-renaixentista de l’antic hospital. Qui necessitava Port Aventura? Si jo vivia, corria i campava la meva infantesa allà on ho havien fet els Borja!

El meu mapa dels països catalans no tenia establerta cap mena de frontera ni divisòria territorial o lingüística. Així que, tot i que sovint i, sobretot de més petit, m’havien fet notar que sí existien algunes “petites” grans diferències per a mi era ben bé igual escombrar com agranar, fregar els plats com escurar-los i curiosament després de les vacances d’agost i fins ben be mig setembre jo era incapaç de beure aigua mentre que la ingesta d’auvia era una necessitat indispensable per mi. I tant que hi havia petites diferències, jo mai menjava fuets sinó llonganissetes de pasqua i, curiosament, les meves mones no tenien forma de garlanda ni de rosco sinó més aviat de panetone casolà. De mes fadrí, els meus cafès amb gel es transformaven amb cafès del temps, com més al sud em trobava.

La meva aversió al blaverisme me la va contagiar la mare. La veia encavalcar-se contra tot allò que, segons ella, atemptava contra la més elemental de les lògiques. I per ella estava fora de tota lògica tacar de blau una senyera que ella només identificava amb aquest color com senyal de l’escut de la ciutat valencià però mai com a símbol del tot, entenent el tot com el país. 

Ves per on, a casa erem tots fusterians sense saber-ho i no em consta que la mare llegís assaig polític. Més aviat i com a bona víctima d’una postguerra bèstia i mesquina aconsellava els seus fills que defugissin la política com si d’un mal dolent es tractés. No se’n va sortir. El progressiu creixement d’adhesius ocupant superfície a la caixa de la meva guitarra i identificant-me amb tot allò que la meva lògica i tossuderia volien, evidenciaven i mostraven els símptomes d’aquell petit fracàs parental. I al final, tota aquesta arquitectura de pensament i rebel·lia adolescent no eren més que herència i conseqüència, en part, de la seva visió del món: oberta, lliure i honesta. Una visió de la que bàsicament em quedo amb la seva insistent cantarella “llegeix, viatja, coneix el món, tingues cultura. El que tinguis a dins del cap serà l’única cosa teva en exclusiva i que no et podran prendre, la resta sempre la podran agafar, però això mai... au, ves i passat-ho bé”.

Com sempre, m’acabo embrancant i on vull anar a parar és al llibre del Francesc. El bordegàs que passava les vacances a Xàtiva va créixer, va treballar, va estudiar, va viatjar. No tot en aquest ordre sinó més aviat barrejant-ho tot. Tot i no perdre mai del tot el contacte amb València, no va estar prou al cas de tot el que es coïa. Així que en resum i durant molts anys, va acabar per no entendre que carai passava al seu semi oblidat jardí de l’Arcàdia. Com era possible aquella imparable i continua allau dretana. Com era possible no escoltar mai una veu des de Catalunya que no caigués en continus i profunds tòpics quan parlaven de València. Vaig continuar detectant el que ja no identificava com petites diferències sinó com a grans renúncies dels catalans vers el sud d’aquell meu país global.

La feina em va dur cap a Ponent i vaig passar set anys treballant a Lleida on parlaven semblant a la mare, on bevien aigua de la canella, on porten Keds enlloc de wambes i on el pitillo no és res que es pugui fumar. Els vincles valencians es van mantenir i fins i tot per exercici professional vaig tenir la oportunitat de desplaçar-me a València amb motiu de la celebració de la setmana dels Octubre.

Recordo que aquell any vam coincidir amb Jordi Pujol. Una visita institucional de rellevància política perquè durant any i panys la manca de relacions havia estat escandalosament inexistent. Recordo molt bé els arguments esgrimits aleshores per Pujol per justificar “l’abandó” a la seva sort dels valencians. Ho recordo bé perquè va acabar amb un dels seus sonors “Això no toca!” després de tot un seguit d’excuses molt poc creïbles sobre la necessitat de no “ingerir” ni interferir en la política valenciana per por a ser titllats d’intent messiànic o de colonització. 

Recordo que el reconeixement explícit d’aquesta renuncia em va gairebé ofendre perquè, en la meva ingenuïtat, sempre havia pensat que era feina de la política intervenir, ingerir i intentant modificar el statu quo. Si no eren els polítics, aleshores era feina de qui? 

Aleshores encara no tenia tan clar com ara que CiU és capaç de trair a sa mare, si convé, amb qualsevol excusa o argument camuflat, això sí, de responsabilitat i sentit d’estat... espanyol, òbviament, en el català no hi han cregut mai. L’important és mantenir-se en el poder, marejar la perdiu i si per això sacrifiquem llengua, país, TV3 o el que es posi pel davant, aleshores tot s’hi val. Vistes amb perspectiva ara queden com a ben perverses les campanyes com aquella famosa del "Som Sis milions". Uns deu milions, si comptàvem la resta de ciutadans, la resta de... compatriotes, si és que realment ens creiem allò dels Països Catalans.

Des de la secció de cultura el contacte amb València es mantenia viu atenen a l’actualitat que arribava o bé a Lleida o bé més tard a Vilanova on vaig tornar al cap dels anys. Noms com Carles Alberola en teatre, Jaan Americ en música van mantenir la València connection, però tot i les entrevistes i converses amb tots aquests noms mai tenia prou confiança per preguntar de forma planera: Però, que collons passa a València?

La resposta me la donaria, uns anys més tard, el Francesc Viadel. Perquè coneixia aquesta realitat per haver-la mamada a diari. Perquè tenia les peces de trencaclosques que a mi em mancaven. Perquè teia coneixement de causa i perquè havia posat el seu coneixement al servei de la causa, pagant per això uns preus i unes factures vitals realment forassenyades.


Gràcies al Francesc vaig entendre millor la realitat política valenciana...i vaig continuar en contacte amb noves connexions valencianes... Verdcel, Pep Gimeno “Botifarra”, Feliu Ventura, Rafa Xambó i Xavi Castillo  i mentre en Francesc em refrescava València, de retruc em feia caure alguna bena del ulls sobre la realitat política catalana.

Només que el seu llibre contingui un 1% de la lucidesa compartida amb litres de cafeïna dels nostres esmorzars al Magnòlia (servits per una cambrera sarda) pagarà la pena llegir-lo. Després de conèixer, des de la seva perspectiva, que ha estat, que ha passat, en que s’ha convertit València i com de semblants són els recorreguts de la manipulació politica del País València i de Catalunya no et quedaràs gens tranquil. Com la serp del paradís, el fruit del coneixement amb que m’ha temptat Viadel no resulta gaire tranquil·litzador, més aviat gens. Perquè accedir al coneixement no dona la tranquil·litat, com els diners no donen la felicitat. I mira que en el cas dels diners, tenir-los ajuda a obtenir-la, però tractat-se de coneixement aquest ajut no et condueix a cap nirvana. Així que gràcies al Francesc ara tinc més coneixement i visc més preocupat sobre el meu país, seriosament. Perquè si de debò ens creiem que som tant lluny dels nostres compatriotes del sud com ens volen fer creure... és que vivim observant un miratge o vivint en els núvols d’un somni/malson del qual,  si mai despertem, segurament serà massa tard. Gràcies Francesc.



divendres, 6 d’abril del 2012

Ballo in fa diesis minore


Sono io la morte e porto corona
io son di tutti voi signora e padrona
e cosi sono crudele, cosi forte sono e dura
che non mi fermerano le tue mura

Ballo in fa disesi minore
(Àngelo Branduardi, La pulce d'acqua -1997-)

Una versió de la dansa de la mort inspirada en una dansa del primer barroc italià

Imatges de La dansa de la mort de Verges 
(abril 2010)



 

Ballo in fa diesis minore - La dansa de la mort de Verges from Jordi Úbeda on Vimeo.



Una de les millors peces del disc d'Angelo  Branduardi, La Pulce d'acqua, a banda de la peça que dóna nom al disc en una barroquíssima versió que és un crescendo continu espectacular on cada cop se sumen més instruments de l'orquestra al festival sonor; o a Il Marinaio, una cançó tristíssima sobre l'espera d'un amor mariner que probablement no torni perquè ha estat engolit per l'oceà en un naufragi o potser perquè l'hagi oblidat, fet absolutament impossible d’imaginar perquè com molt bé aclareix la lletra "te l'ha giurato e sai tornerà, l'uomo qui amavi no mentiva mai",  és el Ballo in Fa Diesis Minore (Dansa en fa sostingut menor). 

El Ballo s'inspira en una de les tantes danses de la mort, com la que podeu veure en les imatges de la dansa de la mort de Verges sobre aquestes ratlles. De fet, l'inici amb els tabals del Ballo evoca molt explícitament el ritme auster i senzill de  la dansa de Verges. Branduardi harmonitza el seu Ballo amb una amalgama d'instruments antics i moderns. Els crèdits del disc no aclareixen més sobre la instrumentació que les cordes (Cetra/Cítara, Guitarra ottavino/ requinto? Un ottavino sol és un instrument de vent) tot i que a mi em sembla sentir si no és alguna cosa semblant a una viola de roda potser és un sac de gemecs.

La nuesa d’artifici de la dansa de Verges li confereix una solemnitat i la revesteix d’una mena d’autenticitat i tenebror que resulten molt convincents.  El toc de modernitat el donen els flashos continus i ininterromputs que han transformat la processó en una mena de disco trance. La manca absoluta de respecte al voltant d’això resulta sorprenent i, en aquest sentit, la tecnologia ha fet més mal que bé. De la mateixa manera que entenc que en un museu no es facin fotos amb flash ja que la llum perjudica, a la llarga, teles, papers, pigments, etc, però no entenc que no es permeti fer-ne sense utilitzar el flash ja que aleshores elimines el risc de danyar l’objecte fotografiat, per una altra banda, no puc entendre que la gent sigui tan cafre d’anar encegant tothom amb aquest continu de flashos. De que serveix deixar el carrer a les fosques si després ve el passavolant de torn i ho il·lumina tot amb el seu Iphone? Les imatges que podeu veure estan enregistrades sense il·luminació i amb una camareta de merda i tenen retocs i correccions de color per millorar la visibilitat, però per enregistrar-les no vaig encegar ningú. La tecnologia d’avui permet aconseguir imatges de qualitat en entorn lumínics pobres o amb mínimes dosis d’il·luminació. Dubto que s’entengués la proposta de llençar un missatge de recomanació de de no fer fotos amb flash, al final resultarà que ser educat és transgressor.

Però del que vull parlar és de la mort des de l’òptica del canvi, de la crisi.. de final del cicle i d’entrada en un nou món potser no més enllà del que ens pensem sinó ben a la vora. Ara el ballo de Branduardi i la dansa de Verges venen a recordar-nos que potser el més enllà el tenim a tocar. Perquè les danses de la mort avui, les continuem ballant, no en termes tradicionals, sinó en perfecta contemporaneïtat amb els esdeveniments. La crisi ens ha portat tot un seguit de petites morts: laborals, hipotecàries, de drets socials i ens toca ballar aquests nous ballos tan inexorablement com si de la imatge de l’escena final de la dansa de la mort d’El Sèptimo sello  d’Ingmar Bergman es tractés.


Llegint la primera estrofa del ballo veiem que el primer que ens diuen és que no tenim res a fer. Però contràriament al que passava a l’Edat mitjana segurament ara tenim molts més elements de judici i de coneixement. Per tant, probablement en aquest nou ballo no haurem de mantenir una actitud tan submisa.

A la segona estrofa ens insisteixen més sobre això.

Sono io la morte e porto corona
Io son di tutti voi signora e padrona
E davanti allà mia falce il capo tu dovrai chinare
E dell’oscura morte al passo andare

Pero a l’estrofa final sembla que el ballo de Branduardi vulgui fer el mateix que intenta Antonius Block quan repta la mort a la partida d’escacs.

Sei l’ospite d’onore del ballo che per te suoniamo
Posa la falce e dansa tondo a tondo;
Il giro di una dansa e poi un altro ancora
E tu del tempo non sei piu signora

Així que potser el millor que podem fer davant de totes aquestes petites morts que la crisi ens ha portat és mirar-les a la cara i veure que darrera la ganyota de calavera només rau un interès en que ens venci la por i acotem el cap com si fóssim la plebs del segle XI esperant no se sap ben bé que a l’altra vida per què en aquesta nomès toca patir. Doncs si la cosa va de morir, caldrà morir amb més dignitat que la que ens ofereixen a hores d’ara tisoraires i xolladors (que traduït vol dir governants i banquers i altres tipologies de lladres i poca soltes)

L’escenari no sembla haver canviat. Tenim un ambient empestat de por i mals auguris. Molt bé, potser caldrà canviar la coreografia del nostre ballo, si més no bescanviar la resignada tombarella per algun tipus de pas més enèrgic. Doncs, que comenci el ball... com en el cas d’Antonius Block, surten les blanques, la mort, juga amb les negres, com no podia ser d’altra manera.