Edició
especial de La Crítica ha dit. Avui diada de Sant Jordi la secció la Crítica ha
dit abandona el seu habitual espai i apareix excepcionalment com a post central
del bloc.
La partida que ens proposa
Pau Miró es juga en la distància curta i en la interpretació acurada i intensa que destil·la ironia i sarcasme en la
mateixa mesura que desesperança, angunia i soledat i tot en dosis equiparables
a la quantitat de ginebra consumida durant la interpretació d’un pòquer
d’actors impecable. Miró i el Lliure aposten clarament per un text que malgrat
l’embolcall de sordidesa, de misèria o de fracàs que sembla acompanyar o estar
enquistat en l’ADN dels personatges que es un cant a l’optimisme, a la utopia i
a restaurar-nos en la creença que el
somni pot ser... i només cal empènyer-lo amb prou força.
Els Jugadors és, en aquest
sentit, un espectacle oportunista. I benvinguts siguin aquests oportunismes. Perquè
enfrontar-nos de paraula amb els fantasmes d’aquesta crisi omnipotent i
omnipresent és absolutament pertinent i oportú. Ho és enmig d’una conjuntura
econòmica deplorable. Ho és quan assistim al trist espectacle de contemplar con
des del poder es fa una de les majors exhibicions d’impotència, miopia i manca
de sensibilitat social dels darrers cent anys. Quan l’ambient d’ofec, per la
continuada pràctica de l’asfixia des de tots els àmbits, ens condueix de cap a l’anòxia.
Es pertinent quan el regust a decepció sembla monopolitzar els paladars i haver
impregnat tots els plats del menú. És pertinent i un alegria trobar un
contrapunt de lucidesa camuflat entre les paraules d’aquest selecte club de losers que entre mà i mà, entre xarrups
de ginebra i cafès, despullen la seva incertesa, la seva por i la seva perplexitat. I a més ho fan sense refregar a la cara de
l’espectador cap derrota, cap ruïna o cap
frustració que pogués ser interpretada com a pròpia. Com a
bon espectacle teatral aquesta partida ens permet emmirallar-nos en una
realitat complexa i desgraciada, tant o més com ho pugui ser la nostra, sense
arribar al punt de deixar-nos a l’estacada de la realitat.
Pau Miró es marca un gran farol en aquesta partida. El teatre, com a extensió de la paraula, com a
paraula dita i per tant paraula que, al capdavall, se l’emporta el vent, li
dona aquest gran marge de maniobra. I contràriament al que succeeix en la present,
contundent i dura realitat, li permet suggerir-nos una sortida, una via d'escapament, potser un camí de salvació.
Miró s’ha envoltat, com dèiem, d’un veritable pòquer d’asos
i, en aquest sentit, no el podem acusar de fer-nos trampa sinó de voler jugar a
guanyar. Per això Andreu Benito, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch i Boris Ruiz no
podien ser altra cosa que combinació guanyadora. Pau Miro i aquest equip han
barallat bé les seves cartes i ens insinuen que, en situacions difícils,
arriscar, saber jugar-s’ho tot a un naip potser també és una via de sortida
Aquest complet catàleg i
compendi de fracassos personals i professionals dels personatges ens ofereix
moments antològics mesurats en un ritme i tempo modulats en una combinació de
silencis escènics, moments d’ironia i confessions en la intimitat de l’amistat
que ens van construint, i potser fora més pertinent dir deconstruint, les
personalitats de cadascú. I el que ens presenta Miró són persones abatudes,
agobiades sota el pes del fracàs, zeros a l’esquerra, caricatures de les
persones que van ser i que es troben en
ple procés de descomposició social que no moral, al capdavall el valor de l’amistat
queda ben palés en la interacció que mantenen els jugadors d’aquesta partida,
potser sigui l’únic comodí del joc.
L’espai on es desenvolupa
l’acció és la taula de joc, a la casa del professor de matemàtiques. Aquest és un espai
de llibertat on cadascun dels quatre exemples del fracàs aniran desenrunant, en
una excavació arqueològica personal, el jaciment de la degradació. Des de
l’enterramorts, enamorat d’una prostituta amb habilitats de conta contes i que se
sent gelós per la literatura compartida amb la resta de clients amatoris a l’actor, en hores baixes, sempitern aspirat de càsting per a un paper que mai no
arribarà, que esdevé cleptòman de
supermercat fins al barber que s’inventa una doble vida per ocultar que a la Barberia li han aplicat un ero lingüístic
que la reconverteix en Bar on ja no té opcions laborals i que viu en la por
perpètua que la seva dona l’abandoni i, tancant
el pòquer d’asos, l’amfitrió, el professor degradat per haver agredit un
estudiant, ludòpata i obsessivament atrapat en el record el pare mort.
Cadascú dels quatre, amb el
seu llast de defectes, continuen, malgrat tot, la partida de la vida tot i que
sembli que l’atzar els ha donat sempre les pitjors cartes possibles. I finalment
com a bons jugadors que són intentaran una jugada mestra, no exempta de risc,
en la que hauran d’anar a per totes. El resultat final ens aporta una dosi
extra d’optimisme. Si no fos així potser el retrat ens resultaria excessivament
fidel a tantes realitats marcades per la crisi de les que tenim notícia que en seria excessivament insuportable.
I que bé, ni que sigui
per una vegada, que no guanyi la banca. Rien ne va plus!
El grafisme dedicat a la
diada que podeu veure acompanyant aquesta entrada va ser utilitzat en una de
les edicions especials de la diada de Sant Jordi del setmanari L'Hora del
Garraf a finals de la dècada dels 90, quan n'era el director. La grafia Sant
Jordi s un disseny exclusiu meu fet especialment per a l’ocasió i, de moment, l’únic
experiment tipogràfic per crear una família de lletres exclusiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada