El blau, al cel. No a la contaminació

El meu amic i company Francesc Viadel, presenta demà el seu llibre Valencianisme, l’aportació positiva. Cultura i política al País Valencià (1962-2012). L’acte es fa demà dilluns a dos quarts de vuit del vespre a la seu de l’espai del País Valencià (c/ Pere Serafí, 7 – Vila de Gràcia).

Vaig a intentar una cosa ben difícil que és parlar del seu llibre sense haver-ne llegit un mot i només a partir de la meva experiència compartida amb ell en tant que coneixedor des de la vessant política i social d’una realitat que per a mi resultava, per dir-ho d’alguna manera, desconcertant i difícil d’entendre tot i disposar del coneixement de molts dels factors i dels detonants de la situació que es viu al País Valencià. I tranquil Francesc que no menteixo quan dic que en tinc de ganes de llegir-lo.

Manllevo el títol d'aquest post de l'adhesiu que durant molts i molts anys vaig dur empegat a la caixa de ressonància de la meva guitarra. L’instrument m'acompanyava arreu, com si d'una pròtesi imprescindible es tractés, com una extensió corporal més de la que no sabia ben bé perquè no me’n podia separar. M’agradava el que deia perquè parlava de moltes coses a l’hora en un titular curt i contundent.

Era l’època que el moviment antinuclears, estem parlant de mitjans i finals dels setanta i principis dels vuitanta, plantava cara a Ascó i Cofrents i després a Vandellós. El temps dels també famosos adhesius d’aquell sol rialler que ens deia Nuclears? No gràcies que havien aparegut al 1975. Tenia doncs un missatge ecologista subjacent que no era ni de bon tros el més important. Aquell blau al cel, era tot un crit de guerra contra el blaverisme i els blaveros, als que jo aleshores identificava com aquells que cercaven enfrontar el que per mi no eren dues realitats diferents sinó part d’un sol món.

La meva visió, ara veig que en teoria havia de ser classificada com fusteriana, no es sustentava però en els seus textos o en el discurs polític de Fuster, ni de bon tros. Això meu era d’arrel molt més casolana. De pares socarrats i en contacte vacional, breu, però intens, amb els tiets i cosins de Xàtiva, que vivien en un dels palaus de la plaça de la Seu, a mà dreta la Seu i a mà esquerra la façana esplèndida gòtica-renaixentista de l’antic hospital. Qui necessitava Port Aventura? Si jo vivia, corria i campava la meva infantesa allà on ho havien fet els Borja!

El meu mapa dels països catalans no tenia establerta cap mena de frontera ni divisòria territorial o lingüística. Així que, tot i que sovint i, sobretot de més petit, m’havien fet notar que sí existien algunes “petites” grans diferències per a mi era ben bé igual escombrar com agranar, fregar els plats com escurar-los i curiosament després de les vacances d’agost i fins ben be mig setembre jo era incapaç de beure aigua mentre que la ingesta d’auvia era una necessitat indispensable per mi. I tant que hi havia petites diferències, jo mai menjava fuets sinó llonganissetes de pasqua i, curiosament, les meves mones no tenien forma de garlanda ni de rosco sinó més aviat de panetone casolà. De mes fadrí, els meus cafès amb gel es transformaven amb cafès del temps, com més al sud em trobava.

La meva aversió al blaverisme me la va contagiar la mare. La veia encavalcar-se contra tot allò que, segons ella, atemptava contra la més elemental de les lògiques. I per ella estava fora de tota lògica tacar de blau una senyera que ella només identificava amb aquest color com senyal de l’escut de la ciutat valencià però mai com a símbol del tot, entenent el tot com el país. 

Ves per on, a casa erem tots fusterians sense saber-ho i no em consta que la mare llegís assaig polític. Més aviat i com a bona víctima d’una postguerra bèstia i mesquina aconsellava els seus fills que defugissin la política com si d’un mal dolent es tractés. No se’n va sortir. El progressiu creixement d’adhesius ocupant superfície a la caixa de la meva guitarra i identificant-me amb tot allò que la meva lògica i tossuderia volien, evidenciaven i mostraven els símptomes d’aquell petit fracàs parental. I al final, tota aquesta arquitectura de pensament i rebel·lia adolescent no eren més que herència i conseqüència, en part, de la seva visió del món: oberta, lliure i honesta. Una visió de la que bàsicament em quedo amb la seva insistent cantarella “llegeix, viatja, coneix el món, tingues cultura. El que tinguis a dins del cap serà l’única cosa teva en exclusiva i que no et podran prendre, la resta sempre la podran agafar, però això mai... au, ves i passat-ho bé”.

Com sempre, m’acabo embrancant i on vull anar a parar és al llibre del Francesc. El bordegàs que passava les vacances a Xàtiva va créixer, va treballar, va estudiar, va viatjar. No tot en aquest ordre sinó més aviat barrejant-ho tot. Tot i no perdre mai del tot el contacte amb València, no va estar prou al cas de tot el que es coïa. Així que en resum i durant molts anys, va acabar per no entendre que carai passava al seu semi oblidat jardí de l’Arcàdia. Com era possible aquella imparable i continua allau dretana. Com era possible no escoltar mai una veu des de Catalunya que no caigués en continus i profunds tòpics quan parlaven de València. Vaig continuar detectant el que ja no identificava com petites diferències sinó com a grans renúncies dels catalans vers el sud d’aquell meu país global.

La feina em va dur cap a Ponent i vaig passar set anys treballant a Lleida on parlaven semblant a la mare, on bevien aigua de la canella, on porten Keds enlloc de wambes i on el pitillo no és res que es pugui fumar. Els vincles valencians es van mantenir i fins i tot per exercici professional vaig tenir la oportunitat de desplaçar-me a València amb motiu de la celebració de la setmana dels Octubre.

Recordo que aquell any vam coincidir amb Jordi Pujol. Una visita institucional de rellevància política perquè durant any i panys la manca de relacions havia estat escandalosament inexistent. Recordo molt bé els arguments esgrimits aleshores per Pujol per justificar “l’abandó” a la seva sort dels valencians. Ho recordo bé perquè va acabar amb un dels seus sonors “Això no toca!” després de tot un seguit d’excuses molt poc creïbles sobre la necessitat de no “ingerir” ni interferir en la política valenciana per por a ser titllats d’intent messiànic o de colonització. 

Recordo que el reconeixement explícit d’aquesta renuncia em va gairebé ofendre perquè, en la meva ingenuïtat, sempre havia pensat que era feina de la política intervenir, ingerir i intentant modificar el statu quo. Si no eren els polítics, aleshores era feina de qui? 

Aleshores encara no tenia tan clar com ara que CiU és capaç de trair a sa mare, si convé, amb qualsevol excusa o argument camuflat, això sí, de responsabilitat i sentit d’estat... espanyol, òbviament, en el català no hi han cregut mai. L’important és mantenir-se en el poder, marejar la perdiu i si per això sacrifiquem llengua, país, TV3 o el que es posi pel davant, aleshores tot s’hi val. Vistes amb perspectiva ara queden com a ben perverses les campanyes com aquella famosa del "Som Sis milions". Uns deu milions, si comptàvem la resta de ciutadans, la resta de... compatriotes, si és que realment ens creiem allò dels Països Catalans.

Des de la secció de cultura el contacte amb València es mantenia viu atenen a l’actualitat que arribava o bé a Lleida o bé més tard a Vilanova on vaig tornar al cap dels anys. Noms com Carles Alberola en teatre, Jaan Americ en música van mantenir la València connection, però tot i les entrevistes i converses amb tots aquests noms mai tenia prou confiança per preguntar de forma planera: Però, que collons passa a València?

La resposta me la donaria, uns anys més tard, el Francesc Viadel. Perquè coneixia aquesta realitat per haver-la mamada a diari. Perquè tenia les peces de trencaclosques que a mi em mancaven. Perquè teia coneixement de causa i perquè havia posat el seu coneixement al servei de la causa, pagant per això uns preus i unes factures vitals realment forassenyades.

Gràcies al Francesc vaig entendre millor la realitat política valenciana...i vaig continuar en contacte amb noves connexions valencianes... Verdcel, Pep Gimeno “Botifarra”, Feliu Ventura, Rafa Xambó i Xavi Castillo  i mentre en Francesc em refrescava València, de retruc em feia caure alguna bena del ulls sobre la realitat política catalana.

Només que el seu llibre contingui un 1% de la lucidesa compartida amb litres de cafeïna dels nostres esmorzars al Magnòlia (servits per una cambrera sarda) pagarà la pena llegir-lo. Després de conèixer, des de la seva perspectiva, que ha estat, que ha passat, en que s’ha convertit València i com de semblants són els recorreguts de la manipulació politica del País València i de Catalunya no et quedaràs gens tranquil. Com la serp del paradís, el fruit del coneixement amb que m’ha temptat Viadel no resulta gaire tranquil·litzador, més aviat gens. Perquè accedir al coneixement no dona la tranquil·litat, com els diners no donen la felicitat. I mira que en el cas dels diners, tenir-los ajuda a obtenir-la, però tractat-se de coneixement aquest ajut no et condueix a cap nirvana. Així que gràcies al Francesc ara tinc més coneixement i visc més preocupat sobre el meu país, seriosament. Perquè si de debò ens creiem que som tant lluny dels nostres compatriotes del sud com ens volen fer creure... és que vivim observant un miratge o vivint en els núvols d’un somni/malson del qual,  si mai despertem, segurament serà massa tard. Gràcies Francesc.