Ballo in fa diesis minore

Sono io la morte e porto corona

io son di tutti voi signora e padrona

e cosi sono crudele, cosi forte sono e dura

che non mi fermerano le tue mura

Ballo in fa disesi minore

(Àngelo Branduardi, La pulce d'acqua -1997-)

Una versió de la dansa de la mort inspirada en una dansa del primer barroc italià

Imatges de La dansa de la mort de Verges 

(abril 2010)

 

Ballo in fa diesis minore - La dansa de la mort de Verges from Jordi Úbeda on Vimeo.

Una de les millors peces del disc d'Angelo  Branduardi, La Pulce d'acqua, a banda de la peça que dóna nom al disc en una barroquíssima versió que és un crescendo continu espectacular on cada cop se sumen més instruments de l'orquestra al festival sonor; o a Il Marinaio, una cançó tristíssima sobre l'espera d'un amor mariner que probablement no torni perquè ha estat engolit per l'oceà en un naufragi o potser perquè l'hagi oblidat, fet absolutament impossible d’imaginar perquè com molt bé aclareix la lletra "te l'ha giurato e sai tornerà, l'uomo qui amavi no mentiva mai",  és el Ballo in Fa Diesis Minore (Dansa en fa sostingut menor). 

El Ballo s'inspira en una de les tantes danses de la mort, com la que podeu veure en les imatges de la dansa de la mort de Verges sobre aquestes ratlles. De fet, l'inici amb els tabals del Ballo evoca molt explícitament el ritme auster i senzill de  la dansa de Verges. Branduardi harmonitza el seu Ballo amb una amalgama d'instruments antics i moderns. Els crèdits del disc no aclareixen més sobre la instrumentació que les cordes (Cetra/Cítara, Guitarra ottavino/ requinto? Un ottavino sol és un instrument de vent) tot i que a mi em sembla sentir si no és alguna cosa semblant a una viola de roda potser és un sac de gemecs.

La nuesa d’artifici de la dansa de Verges li confereix una solemnitat i la revesteix d’una mena d’autenticitat i tenebror que resulten molt convincents.  El toc de modernitat el donen els flashos continus i ininterromputs que han transformat la processó en una mena de disco trance. La manca absoluta de respecte al voltant d’això resulta sorprenent i, en aquest sentit, la tecnologia ha fet més mal que bé. De la mateixa manera que entenc que en un museu no es facin fotos amb flash ja que la llum perjudica, a la llarga, teles, papers, pigments, etc, però no entenc que no es permeti fer-ne sense utilitzar el flash ja que aleshores elimines el risc de danyar l’objecte fotografiat, per una altra banda, no puc entendre que la gent sigui tan cafre d’anar encegant tothom amb aquest continu de flashos. De que serveix deixar el carrer a les fosques si després ve el passavolant de torn i ho il·lumina tot amb el seu Iphone? Les imatges que podeu veure estan enregistrades sense il·luminació i amb una camareta de merda i tenen retocs i correccions de color per millorar la visibilitat, però per enregistrar-les no vaig encegar ningú. La tecnologia d’avui permet aconseguir imatges de qualitat en entorn lumínics pobres o amb mínimes dosis d’il·luminació. Dubto que s’entengués la proposta de llençar un missatge de recomanació de de no fer fotos amb flash, al final resultarà que ser educat és transgressor.

Però del que vull parlar és de la mort des de l’òptica del canvi, de la crisi.. de final del cicle i d’entrada en un nou món potser no més enllà del que ens pensem sinó ben a la vora. Ara el ballo de Branduardi i la dansa de Verges venen a recordar-nos que potser el més enllà el tenim a tocar. Perquè les danses de la mort avui, les continuem ballant, no en termes tradicionals, sinó en perfecta contemporaneïtat amb els esdeveniments. La crisi ens ha portat tot un seguit de petites morts: laborals, hipotecàries, de drets socials i ens toca ballar aquests nous ballos tan inexorablement com si de la imatge de l’escena final de la dansa de la mort d’El Sèptimo sello  d’Ingmar Bergman es tractés.

Llegint la primera estrofa del ballo veiem que el primer que ens diuen és que no tenim res a fer. Però contràriament al que passava a l’Edat mitjana segurament ara tenim molts més elements de judici i de coneixement. Per tant, probablement en aquest nou ballo no haurem de mantenir una actitud tan submisa.

A la segona estrofa ens insisteixen més sobre això.

Sono io la morte e porto corona

Io son di tutti voi signora e padrona

E davanti allà mia falce il capo tu dovrai chinare

E dell’oscura morte al passo andare

Pero a l’estrofa final sembla que el ballo de Branduardi vulgui fer el mateix que intenta Antonius Block quan repta la mort a la partida d’escacs.

Sei l’ospite d’onore del ballo che per te suoniamo

Posa la falce e dansa tondo a tondo;

Il giro di una dansa e poi un altro ancora

E tu del tempo non sei piu signora

Així que potser el millor que podem fer davant de totes aquestes petites morts que la crisi ens ha portat és mirar-les a la cara i veure que darrera la ganyota de calavera només rau un interès en que ens venci la por i acotem el cap com si fóssim la plebs del segle XI esperant no se sap ben bé que a l’altra vida per què en aquesta nomès toca patir. Doncs si la cosa va de morir, caldrà morir amb més dignitat que la que ens ofereixen a hores d’ara tisoraires i xolladors (que traduït vol dir governants i banquers i altres tipologies de lladres i poca soltes)

L’escenari no sembla haver canviat. Tenim un ambient empestat de por i mals auguris. Molt bé, potser caldrà canviar la coreografia del nostre ballo, si més no bescanviar la resignada tombarella per algun tipus de pas més enèrgic. Doncs, que comenci el ball... com en el cas d’Antonius Block, surten les blanques, la mort, juga amb les negres, com no podia ser d’altra manera.