Beyond, the Sea

Venia d’un silenci antic i molt llarg. D’un temps i un país on, a cops d’obscuritat, li havien llevat l’ànsia i l’anhel de viure. Ni haver nascut o viscut al carrer Blanc, carrer de trobadors i poetes, va actuar com a antídot per la por, per la gran por, per la immensa por que el va tenallar fins a l’extenuació, fins a l’eternitat.

Venia d’un silenci antic i molt llarg. De fet no venia d’ell, venia amb ell, el carretejava com un caragol la closca.  I com els nàutils Havia engarjolat en cada septe, cada bocí, cada engruna de vida. Cadascuna de les cel·les estanques contenia pedaços d’existència, records que havia tancat amb pany i forrellat. Amb ells, a collibè, surava per la vida.

Venia d’un silenci antic i molt llarg. Anava amb ell de la mà, Eren un, una unitat indissoluble. Tal era la comunió que no es va poder determinar amb exactitud en quin moment s’havia produït el naufragi. La ciència i l’autoritat havien situat la solució de continuïtat en dia i hora concrets, en temps i forma que no donaven peu al dubte ni al patiment. Altres fonts situaven el moment en algun punt anterior en el temps i coincidint amb la pèrdua de l’apetit per la vida. Engolit per l’espiral d‘abandó i renúncia el mateix silenci l’havia fagocitat fins a devorar-lo completament.

El corrent l’ha arrossegat, encarant-lo rumb a Itàlia, en deriva oposada al seu petit país. Ell que malfiava del viatge, com malfiava de la descoberta, del risc , de la vida  en general i de tot en particular, ha marxat, arrossegat pel ressaca. Tant rendit a l’inevitable atzar marcat pel caprici de la rossa de vents que ni tan sols ha intentant oferir resistència o cercar aixopluc ocultant-se entre laberint encintat de les fulles de posidònia oceànica que li encatifaven el camí, onejant indolentes, com havien ondat temps enrere els seus cabells color de sutge.

Potser gràcies a la conjunció  d’Avogadro i la casualitat, en la seva dissolució salina, les seves molècules, vingudes d’un silenci antic, mot llarg i en circumval·lació pel globus terrestre d’est a oest, de llevant a ponent, coincideixin amb altres molècules en suspensió. Potser reconegui en elles la persona amb qui va compartir part del viatge. La que, tot i venir  com ell, del mateix silenci vetust, atrotinat i avorridament etern, no va deixar mai d’intentar d’esmicolar-lo i fer-li a bocins la rutina. No sabrem mai si aleshores transgredirà la norma i farà de l’excepcionalitat paraula. La ciència i l’autoritat posen en dubte aquesta possibilitat. La religió sembla donar un marge de maniobra lleugerament més ampli tot i que subjecte a terribles i encotillades normes. Jo, malgrat el devastador poder de l’evidència, continuo donant crèdit a la possibilitat de la màgia i la fantasia.