20 de setembre de 2012
Manllevo, traduït, el títol del bolero del
músic cubà César Portillo de la Luz Contigo
en la distancia (podeu escoltar una versió sense sortir del bloc a la
secció Del peix “all Covers”) perquè
sembla fet a mida per a la ocasió per parlar del darrer espectacle de les
Filles Föllen “Escena Simultània”. A manca de dades més fiables (i ja em
corregireu, filles, si patino aquí) crec, per a ser exactes, som davant un
espectacle coproduït, per Margherita Bergamo, Liliana Tasso i Marcelo Eschoyez, l’estrena mundial del qual es desenvolupava
dijous 20 de setembre de forma simultània al Centro Cultural de Cooperación de
l’Av. Corrientes de Buenos Aires (20h) i a l’Espai Erre del Poble Nou de
Barcelona(01h). A l’escenari argentí s’anunciava l’espectacle sota el títol de IEES/Intersubjetividad en escena simultánea,
en el marc del III Festival de Danza Independiente CoCoA 2012 i a
l’escenari català, amb un condensat i més curt, Escenes simultànies en el marc de la Nit de les Superheroïnes, una
vetllada on, sota l’aparent informalitat d’una festa, es presentaven diferents
treballs al voltant de la videocreació i la dansa.
Un espectacle desenvolupat en dos espais,
dos punts equidistants 10.477 quilòmetres. Com molt bé postula la física
euclidiana, la distància més curta entre dos punts, intercontinentals, és Skipe.
Així que, un cop situats en el mapa ja podem confessar, sense estridències, que estem
perduts. Atrapats en un laberint d’escenaris que es multiplicava.
L’escenari de l’Espai R no es limitava a la
superfície del parquet. Els murs laterals, tant els físics d’obra com els
eteris de roba o el mur del fons, actuàvem també com a espais escènics amb una
certa entitat pròpia amb projecció d’ombres, pantalla de projecció de l’escenari
transoceànic, etc. El mur de fons ens reflectia la projecció de l’escenari porteny
i l’acció de les tres performers: Lus, Laura i Liliana. Per si no n’hi havia
prou, altres espais incrementaven les opcions.
Per
explicar-ho cal fer l’exercici d’intentar dibuixar l’espai tot fent una
projecció axonomètrica de tota superfície susceptible d’esdevenir escena. Un
dibuix on, traçant a ulls de l’espectador un eix cartesià x/y, trobaríem que la
planta equival a la superfície (el parquet), l’espai on es desenvolupaven i
maniobraven en perfecta formació coreogràfica Margherita, Tuixén i Ivana.
Trobaríem també que l’alçat correspon a la paret del fons, que feia de
pantalla/escenari vertical, o sigui alçat, que era territori argenti. En aquest
dibuix en perspectiva ens falta un tercer espai, el perfil, fora escena (ideal
la contradicció, oi?) i fora de la visió de la videocàmera que connectava amb
Argentina, on també passaven coses, poques, però alguna sí. Si no em descompto
això feia un total de 6 possibles espais on fixar la mirada (el sisè
correspondria al retorn de la imatge de la videoconferència, en un racó de la
pantalla. No s’esverin, el tempo i el ritme de l’espectacle mai oferien accions simultaniejades
en tots els possibles espais alhora.
He dit alhora? s’han adonat que mentre tres
ballaven a les vuit del vespre altres tres ho feien de matinada?
Encara no se senten prou descol·locats?
Doncs ara comptin les performers. Compten nomes les reals o les virtuals també?
Aquest és un debat interessant que resoldrem ràpidament. Al meu entendre una
projecció d’imatges, a hores d’ara, resulta tecnològicament interessant però
creativament poc excitant. Ara bé, la cosa canvia quan entre humanitat i
virtualitat succeeixin coses. Ja no som davant d’una simple interacció visual i
entrem en una dimensió, si més no, força més atractiva i on si que trobem espais
per explorar. No m’estendré més en aquest concepte sobre el que fa temps que
companyies com Philippe Decouflé han
sabut treballar posant tota la complexitat del recurs multimèdia al servei de
la bellesa, la plasticitat, i a una connexió final amb el moviment, amb la
dansa, que no l’embolica com un paper de regal o un accessori sinó que l’absorbeix
i la destil·la en ambrosia per als sentits. Per això va ser un regal (i se que
ara pecaré, però no me’n puc estar, d’explicar-ho) veure la connexió entre una
mà argentina, aclucant unes parpelles catalanes. Només per aquest instant, per
aquest segon de bellesa, per aquesta experiència tàctil, de volatilitat
extrema, mereixen una sonora i rotunda ovació. Bravo!. Perquè aquest ha de ser
el camí que dóna sentit al desplegament tecnològic. De moments com aquests n’hi
ha més, no s’estiguin d’intentar trobar-los, si es dóna la ocasió de repetir
l’experiència.
Protagonistes i/o antagonistes (Sisplau, per
a la propera fem que l’escenari alternatiu sigui Austràlia i així podrem parlar
d’antipodistes), assignin a voluntat els papers que corresponguin a cada
territori si així ho consideren, tenen moments d’intimitat amb els seus respectius
públics. O al menys la connexió semblava perdre protagonisme per posar més en
primer pla l’acció escènica directa. Així vam gaudir de moments corogràfics
intensos com l’extenuant inici amb un romiatge-galop-viatge mentre un compte enrere
menjava els quilòmetres que separaven els dos escenaris abans de posar en comú
les sis actrius. No entrarem a fons en tot però notin com l’ús d’objectes tant
aparentment innocents com un mirall, un ram de flors o una peixera són armes
carregades de poesia. Potser perquè son mals temps per a la lírica les flors
tenen un trist final, però en el decurs
d’aquell rítmic, compassat recorregut, vam travessar valls, muntanyes i
oceans, vam superar, per esgotament, distàncies infinites i com a bons nautes o
“explorers” vam fer senyals de llum argentada i argentina. I així vam
domesticar l’oceà dins una peixera i vam enviar els senyals de llum a través de
la pantalla generant un bucle infinit, un repte inabastable on el jo i el jo
reflectit ja no saben qui són. I on el tu i el tu reflectits ja no se saben
llunyans per esmicolament de la dis(t)dansa que els separava.
PS.- Per si no s’havien fixat tornin a fer
una ullada al cartell d’Escena Simultània és el segon cop en poc temps que veig
vinculat el concepte línies aèries amb dansa. El primer era l’anunci d’Air
France L'Envol. Una autèntica delícia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada