10J 2010 / 11S 2012

10J2010-11S2012 from Jordi Úbeda on Vimeo.

A pocs dies de la manifestació de l'onze de setembre, deixo constància amb aquesta petita vídeo-crònica d'una altra manifestació, la del 10 de juliol del 2010. Un dels motius per evocar aquella multitudinària, lliure, pacífica i democràtica expressió del sentiment d’un poble que se sap nació però nació trepitjada, és que la classe política d’aquest país sembli obsedida en no voler veure que la societat que, en teoria representen, fa ja temps que els ha superat en velocitat de somni i els ha sobrepassat en l’acció per aconseguir-lo.

La manifestació del 10 de juliol del 2010 va ser una manifestació reactiva. La sentència del Tribunal Constitucional en va ser el detonant. Una sentència injusta dictada per un tribunal polititzat i mancat de legitimitat, fidel retrat de l’escàs nivell de qualitat democràtica de l’estat espanyol. Un estat amb minúscules, de clara concepció jacobina, acomplexat i lligat i ben lligat de mans i peus per uns poders fàctics que no van permetre el somni de trencar amb la dictadura, tot i haver assolit el triomf de mantenir-la fins a la mort de l’assassí al llit.  La manca de classe política i la covardia general, la política de la por de l’exèrcit, l’església i els poders econòmics van aconseguir que Espanya fos l’única dictadura feixista amb la qual no hi va haver trencament, ni revisió, ni exigència de responsabilitats i encara menys reparació (per a eterna vergonya democràtica que fa que països com Xile o Argentina, o la mateixa Alemanya, estiguin a anys llum d’Espanya, on el govern actual encara no ha condemnat mai el franquisme, ans el contrari). Amb un panorama tan galdós els catalans vam tornar a ser estúpids i il·lusos i vam confiar que la minsa i pobra estructura democràtica, amb uns fonaments tan febles com una promesa electoral, seria justa amb la demanda de major cota d’autogovern. Però no va ser així. La reforma de l’Estatut, promoguda per l’ara satanitzat i demonitzat govern tripartit d’esquerres de Pasqual Maragall, no va ser respectada malgrat les majoritàries votacions del Parlament català i tot i haver estat referendat pels vots de la societat catalana en una consulta electoral.

La manifestació del 10 de juliol de 2010 va ser això, el clam contra una sentència que posava en evidència que en 30 anys de presumpta democràcia no s’havia produït cap mena d’evolució ni progressió cap a cotes mínimes de credibilitat, transparència i pluralitat.

Va ser un primer pas que cal sumar a d’altres passos fets (les consultes populars, la formació de l’ANC, Assemblea Nacional Catalana). Passos que són les respostes d’un poble a la manca de resposta dels seus dirigents. Uns dirigents massa preocupats per garantir el seu propi futur i menjadora, per mantenir-se en la poltrona.

Els polítics continuen en la miopia de no voler veure que fa temps que són a les antípodes del que se’ls demana i exigeix. Quan tothom sembla tenir clar quin és l’objectiu de la manifestació encara avui veig i llegeixo informacions qüestionant l’independentisme. És lamentable perquè el fum que generen en aquest intent de confondre la societat, només el respiren ells, per la qual cosa es converteixen en actors passius d’un procés en el que haurien de mantenir la veu cantant. Ja s’ho trobaran. Jo espero que igual que ho va ser la manifestació del 10J2010, la de dimarts vinent sigui un nou toc d’atenció a l’encara despistada classe política perquè es posin les piles per liderar un procés que tal i com van les coses... convindria poder fer-lo amb ells. Convindria, però no és condició sine qua non. Al capdavall, si la independència només s’assolirà fent que en algun punt del procés hi hagi un trencament de l’actual estructura institucional. No tornem a pecar d’il·lusos, en algun punt caldrà explicitar una fractura clara i això ens situarà poc menys que al marge de la “seva” llei.

Qui sap, potser el trencament que no es va produir quan tocava al 1975 pugui ser efectiu a la primera dècada del segle XXI. Potser serà aleshores el temps de començar la transició democràtica, per fi. Mentre això no arriba, us deixo amb aquesta crònica del 10J2010 ja que aleshores el bloc no existia i per tant no estava recollit.

Voldria creure que aquesta manifestació, juntament amb l’Assemblea Nacional Catalana i espero que la manifestació de dimarts vinent seran moments claus d’una història de la qual encara no en sabem el final... però ens l’imaginem molt clarament. I de la matèria dels somnis estan forjades moltes realitats.