Rosa d'e-Vents personals i trasnferibles.

Rosa d'e-Vents personals i transferibles.

Bufades i Rebufades. Alenades, Vals de venda i Vendavals diversos. Tramuntanades, de paraula i d'altres ventades desventrades. Deponent, activarem vídeos. I de Gregal, agregarem mig jornal de mots, a cops de Mestral, per Llebeig que sigui. I ens vantarem d'inventar un collage de Xaloc per garbinejar paraules, si no se les endú Vent.



Així què? Véns?


Caducifolis (IV Mirades III)


Arbres urbans. Empelts de vida sobre l’asfalt. Creixen gairebé contra natura. Vencedors en una confrontació que tenen d’antuvi perduda. Camells cIorofíl·Iics. Supervivents en la immòbil desolació del desert de l’urbs. Esvelts i orgullosos herois que desafien els elements adversos. Doblement victoriosos per arrelar en terra aliena.

Exiliats del bosc, resisteixen en l'enyor de saber que no seran aixopluc ni recer de cap dama blanca. Ídols ben plantats poden evocar-nos la litúrgia del cicle del temps. Amb l'esclat de la primavera i les xafogors estiuenques ens regalen la seva ombra. Amb la tardor ens degoten al damunt les fulles carregades dels colors del rovell. I a l’hivern, despullats ja del mantell verd, ens ofereixen un sacrifici darrer deixant-nos com a ofrena l’escalf de la llum solar escolada i destil·lada a través del laberint de branques nues.

Testimonis que, malgrat tot l’esforç de transformació que |'home aboca per modificar la seva realitat i per canviar el seu entorn proper, hi ha un origen primigeni, una força l una energia que ens connecten, que ens arrelen a la terra, ens aixopluguen dels paranys, ens marquen els horitzons a la nostra mesura i ens indiquen que hi ha un univers, potser infinit, potser inabastable. Són la memòria viva d'un paradís que alguns asseguren que es va perdre per la conjunció de l'home i dels fruits, saborosos I savlrosos. I que d’altres postulen que simplement hem arraconat després d’algunes decisions possiblement més que qüestionables en el nom del progrés.

Sovint els ignorem. Segueixen les nostres passes apressades. Però, potser, algun cop, ens fem conscients de la seva presència. A la tardor és quan tenen més fàcil esquivar la nostra indiferència. Quan ia conjunció del vent i del seu cicle vital ens fa evident la seva presencia exultant i totèmica. L'escombriaire s'encarrega sovint d’esborrar ei seu rastre benefactor a cops de granera en nom de la netedat i la salvaguarda de l’espai públic com a grans senyals de civilització. Persistents en l’afany, cada tardor ploren la seva soledat sobre les nostres espatlles. És en aquest temps que pots escoltar-los. És un murmuri gairebé imperceptible entre l’enrenou del trànsit, cal parar bé l'orella per retrobar un llenguatge de velles paraules. Sabràs escoltar-lo?


La fressa de les fulles dels plataners és ampul·losa, generosa i magnífica. En el ball de fulles de la tardor són barroques i empolainades duquesses amb mirinyacs, empal·lidides a glops de xarrups de vinagre. És per això que són pròpies de Camps Elisis i grans bulevards. Per trepitjar-les cal un pas tranquil, però ferm, resulta també molt apte arrossegar lleugerament els talons, sense aixecar gaire les puntes. Aquest pas indolent propi dels solitaris enamorats pot rematar-se amb una puntada a l'aire que faci voleiar les fulles.

La ballaruga al vent de les fulles dels pollancres és el confeti llençat a la celebració del glaç d'hivern. Arbres de fusta aquàtica. Troncs atracats en ports fluvials. Dels seus mastelers, ia siguin del pal de trinquet, del pal major o del pal de mitjana, distingirem sempre, volantineres, banderoles grogues. Cap mariner les hissa. Destil·lades al vent, ens sobrevolen. Ens deixen amarats, xops d’esperit aventurer abans de quedar avarades, per sempre, sobre la vorera de la qual mai més salparan per a noves singladures.

Les del til·ler són tafaneres. Bé s’arrosseguen en estols, xiuxiuejant vés a saber quines viperines notícies sobre la sort de les furtives parelles nascudes a la seva ombra primaveral; Bé viatgen solitàries, frec a frec sobre paviments bituminosos. Lliscant, les més seques, com urpes. Agredint, esgarrapant, inútilment, la superfície, freda i indiferent, dels patis d’escola en vacances.

La morera despulla fulles que s'arrosseguen en la misèria. Com ànimes en pena, no cauen sinó que es precipiten, pesants i escandaloses. Com heroïnes romàntiques s’extingeixen en tuberculosa decadència, tacades, brutes. Els cucs que tant les estimen les abandonen a la seva dissort.


AurbRES

Sobre les fotografies de Laurent Sansen

Laurent Sansen

Quatre Mirades

Aquest és el títol d’una exposició que va organitzar la Fundació Ferreruela Santfeliu a la seva seu lleidatana ja fa uns anys. En Laurent, un dels millors fotògrafs amb qui he tingut el plaer de treballar i amb el que he compartit algun que altre somni periodístic poc reeixit econòmicament però extraordinàriament estimulant, buscava algú que els escrivís quatre ratlles pel catàleg de la mostra i va pensar en mi. Així que de la meva mirada sobre els treballs dels quatre fotògrafs que hi participaven es van destil·lar aquests textos que són la recreació sobre les imatges de Josep Barbero, Xavier Goñi, Llorenç Melgosa i el mateix Laurent. Amb el seu treball em vaig enfrontar amb el repte d’haver de fer la interpretació d’una interpretació prèvia de quatre enfocs de la realitat absolutament diferents entre sí. Aquest textos són la resultant d’aquesta unió de forces, una cinquena mirada. Una mirada verbal perquè no és tampoc del tot exacte i cert allò que una imatge val més que.... (taxin a voluntat el preu que atorguin en nombre de paraules). De vegades els somnis o els territoris a on ens condueixen, ens transporten, ens traslladen i, en ocasions, ens desterren les paraules no serien possibles sense pronunciar-les. Aquest no és el cas, però calia, al menys, intentar-ho.


Cap comentari:

Publica un comentari