Rosa d'e-Vents personals i trasnferibles.

Rosa d'e-Vents personals i transferibles.

Bufades i Rebufades. Alenades, Vals de venda i Vendavals diversos. Tramuntanades, de paraula i d'altres ventades desventrades. Deponent, activarem vídeos. I de Gregal, agregarem mig jornal de mots, a cops de Mestral, per Llebeig que sigui. I ens vantarem d'inventar un collage de Xaloc per garbinejar paraules, si no se les endú Vent.



Així què? Véns?


dimarts, 30 de desembre de 2014

Valors d'ahir, d'avui i de sembre (de sempre)

Les entrevistes a Arcadi Oliveres, Joan Garriga i Elisenda Paluzie sobre la seva visió del Conte de Nadal, de Dicken,s a partir de la qual s'ha confeccionat l'article "Sota l'espectre de la crisi" que podeu llegir i veure en vídeo al número de desembre de la revista Faristol


Charles Dickens ens descriu des del Conte de Nadal formes de vida pròpies del seu temps i com aleshores entenien valors i actituds com la felicitat, la solidaritat o el treball. Són aspectes que, en el context actual de crisi, semblen també haver-se posat en qüestió.

1.- La felicitat. Una actitud vital que trobem sempre desvinculada de la possessió i de la riquesa confirmant el tòpic que els diners no són factor decisiu ni determinant en la seva consecució.

Elisenda Paluzie.-
És molt difícil ser feliç quan no es tenen les necessitats bàsiques cobertes. A partir d’aquí, la felicitat o els graus de felicitat ja depenen d’altres coses i, de la mateixa manera, no per tenir molts diners tindràs més felicitat. Les revistes del cor són plenes d’exemples dramàtics en persones riques. També sembla que els que s’hi dediquen ens diuen sobre la felicitat que depèn molt de la comparació, no amb la gent que no veus i que no abastes sinó amb el teu replà, amb els teus veïns , amb el que viuen al teu barri, etc..

Arcadi Oliveras.-
Tenim enquestes de fa 50 anys sobre la percepció de  felicitat que indiquen
que la gent ho era bastant més que avui. Per contra, la quantitat de béns i disponibilitat d’aquests és molt més gran ara que abans. Potser hauríem de mesurar la riquesa com fan al Bhutan. Allà van substituir el Producte Interior Brut per l’Índex de Felicitat Bruta. Com el calculen? amb  enquestes, és clar. Em sembla una gran idea i voldria que algú en fes un estudi sobre això aquí aprofundit sobre la idea de felicitat allunyada dels diners i de les possessions.

Joan Garriga.-
No hi ha res que, per se, ens doni la felicitat. La felicitat resideix en una connexió espontània amb el principi vital que un experimenta. És com una manera de viure i d’estar, en principi alegre o oberta al que la vida ens porta. Després és molt comú pensar que la felicitat rau en la parella, en els diners, en el poder o la fama. Hi ha uns quants grials que tentinegen i ens enlluernen. S’han fet estudis sobre el quocient de felicitat que les persones diuen tenir en funció del seu nivell econòmic i s’ha comprovat que el nivell de les persones, per dir una xifra, amb una mitjana de 3.000 euros, els que estan per sota i també els que tenen problemes de supervivència es queixen i en voldrien més, però la gent que està per sobre, tampoc no afirmen ser més feliços. El quocient de felicitat estaria en un volum d’ingressos que no és baix però que tampoc és gaire alt.

2.- La sinceritat.- En el cas del Conte de Nadal, acompanyada d’un component de gènere. Els personatges femenins critiquen sense embuts la mesquinesa d’Ebenezer Scrooge mentre que els personatges masculins, el nebot i el seu empleat, miren de suavitzar sempre aquesta critica.

Joan Garriga.- 
No ho havia pensat. Les dones no estan directament implicades, però parlen directament del que pensen i ells han de ser més especulatius. És cert.

Elisenda Paluzie:
M’hi vaig fixar en la dona del nebot i la dona del treballador. No sé si això es deu al fet de ser home o dona o al fet que ells tenen la relació més directa, ja sigui a nivell de feina o familiar, el que faci que el perdonin més que elles, que hi tenen més distància i que viuen més les conseqüències negatives com d’explotació de la feina del seu marit o  tenen la distancia emocional  suficient per no disculpar-li res en el cas de la dona del nebot. No sembla que puguem fer una generalització de més o menys sinceritat des del gènere.

Arcadi Oliveras.-
No tinc prou arguments sobre psicologia femenina però no estic convençut que el comportament avui fos el mateix. Potser hi juguen interessos  creats. Les dones sembla que hi tindrien menys a perdre que els homes. Un per la feina i l’altre per la possible herència, tots miren de salvar les aparences. Com que la dona des de Dickens ha canviat i l’home també, no sé si aquest diferencial el trobaríem igual avui en dia.

3.-  La solidaritat. A l’època de Dickens la inexistència de sistemes de previsió, mutualitat, sistemes públics de pensions, sanitat i d’altres instruments propis de l’Estat del benestar ens mostren un tipus d’exercici solidari molt estretament lligat a la caritat. Aquest concepte sembla, però, haver evolucionant fins als nostres dies i posem dos exemples que poden mostrar fins a quin punt l’exercici de la solidaritat ha canviat: la marató de TV3 i els bancs d’aliments.

Elisenda Paluzie.-
El concepte de la caritat és molt característic de la cultura britànica, fins i tot amb el desenvolupament de l’Estat del Benestar a partir de Beveridge [William Henry Beveridge], etc., i el sistema de salut pública, allà el tema de les charities i les donacions privades aquestes és extraordinàriament popular. A l’Europa  continental hem anat cap a un model en què la solidaritat es dóna a través d’un sistema d’impostos progressiu en el qual qui més cobra més aporta i és el sector públic l’encarregat de cobrir les necessitats. Sembla, però, que seguim apel·lant al donatiu individual o de les empreses per cobrir necessitats dels desfavorits per Nadal: les campanyes de menjar o de recollida de joguines no deixen de ser això. També tenim les ONG’s, tot i que seguim cometent errors importants. Recentment un missioner garrotxí ens explicava que va parlar amb uns joves a Ghana que s’havien quedat sense feina i havien hagut de tancar la seva  empresa que es dedicava a fer pàgines web per a petits comerços al país. Una ONG alemanya, amb treball voluntari,  oferia webs millors i més sofisticades a les empreses i comerços de la zona gratuïtament. El resultat de la cooperació fou la destrucció d’un petita empresa local  amb vint treballadors.

Arcadi Oliveras.-
Jo encara collaria més els cargols a aquesta solidaritat. És evident que ja no és la caritat de la recollida d’almoina a la sortida de missa. Però segueix tenint una mica d’allò de netegem-nos la consciència ara que ve Nadal. Després d’anys de dedicar-me a temes de cooperació i desenvolupament em plantejo si això té sentit o no. És evident que si tu agafes uns diners, una ONG i muntes una escola al Perú, algú se’n beneficiarà allà. Però, com diu Josep Ribera, un dels pioners en temes de cooperació a Catalunya, per què en comptes de recollir diners per fer escoles i hospitals a Perú o a Guinea no mirem perquè no poden fer-ho ells sols? Practiquem primer les relacions comercials  justes, les relacions financeres que no cobrin deute abusivament a països, rebem els seus immigrants com cal i aleshores  aquesta gent viurà bé i no caldrà la solidaritat. Fer una marató com la de TV3 és més encertat i meditat que un donatiu directe, sens dubte. Però, per què estem finançant una recerca quan això ho hauria de fer l’Estat? Òbviament perquè no hi ha calers. I per que?  Perquè fem frau fiscal. En conclusió, més que fer una Marató de TV hem de fer campanyes contra el frau fiscal.

Joan Garriga.-
El Nadal segueix evocant el moment de retrobament d’obertura, de reunió, d’afectivitat concentrada en aquesta data. I prefereixo que sigui així. És clar que si ens hem d’estimar per Nadal i ens hem d’odiar la resta de l’any, doncs no té gaire sentit, oi? Potser no cal que ens estimem tant per Nadal i que ens estimem una mica la resta de l’any i, sobretot, que ens estimem bé. Menys ensucradament i més realment. La solidaritat es dóna més en entorns pobres. Els rics es tanquen més en els seus castells i fan caritat sense rostre que són els donatius. Fa cinc o vuit mil anys els homes vivien en societats que eren comunitats de solidaritat. El concepte prevalent era el de nosaltres, el del grup. No hi havia la lluita del jo contra el tu sinó que l’important era el col·lectiu i això generava xarxes de solidaritat natural. La crisi també ha desvetllat una mica la consciència solidària i una necessitat de contribuir. Seria millor generar oportunitats per no haver de ser obligatòriament solidaris. Espontàniament solidaris jo crec que la gent ho és. Hi ha quelcom biològic que fa que ens commogui el sofriment aliè, excepte que siguem l’Ebenezer Scroogge abans de fer el canvi.  Sovint  ens tanquem, ens insensibilitzem davant de les coses. Avui es parla de les neurones mirall, que ens indiquen que davant d’una experiència teva, observada per mi, em permet accedir a aquesta vivència.  Hi ha alguna cosa que ens agermana, una solidaritat, jo crec que espontània, en els éssers humans que de vegades s’ha corromput  pel sistema social, el que en diem la ment  patriarcal i la ment egoica, la del jo per damunt del tu i dels altres. Però biològicament som solidaris i amorosos.

4.- El treball. El Conte de Nadal ens presenta unes relacions laborals draconianes, intenses jornades laborals, precarietat salarial i inexistència de serveis de previsió o mutualitat davant la malaltia. Han estat conquestes del segle XX les reduccions de la jornada laboral, les vacances, la implantació de sistemes de Seguretat Social i pensions. Amb la crisi econòmica, però, la fragilitat de tot plegat s’ha posat de manifest. La flexibilitat contractual, la precarització de les condicions laborals actuals potser ens estan dient que estem refent camí, com els crancs, cap als temps de Dickens.

Elisenda Paluzie.-
Forma part d’aquest retorn de les desigualtats socials. L’accés a uns sous dignes per part de la classe mitjana i la classe treballadora han estat avenços característics de la segona meitat del segle XX. Ara s’estan tornant a degradar les condicions laborals, també per aquesta igualació de condicions arreu del món. Hi ha diferents explicacions, però estem tornant a un precariat urbà que pot tenir punts de connexió amb les figures de treballadors que veiem en el Conte de nadal. D’altra banda, potser en el sector públic s’havien anat donant una sèrie d’avantatges, de reduccions de jornada, de concentració d’horaris, de dies festius per assumptes propis, etc.. Potser s’havia arribat a uns nivells excessius que mai no es donaven en el sector privat. Tampoc crec que totes les coses que es perdin siguin drets adquirits i garantits ni que siguin tan importants. Determinades desigualtats tampoc no eren positives. En alguns llocs hi havia molts privilegis derivats del sistema de negociació i vet aquí un altre problema típic dels sindicats: els que són dins i els que són fora, insiders i outsiders. Si treballes només per preservar drets dels que estan dins i t’importen molt poc els que no tenen dret a accedir al treball, perquè estan fora, perquè estan aturats... Això esdevé un problema. És una  qüestió d’equilibri i d’evitar excessos a una banda i a l’altra. Crec que algunes conquestes no es poden perdre i espero que no es perdin. La conquesta de la jornada de vuit hores, dels caps de setmana festius, dels dies de vacances. Són avenços socials importants que cal preservar.

Joan Garriga.-
Per a moltes persones el que construeix l’edifici d’una vida és tot l’aspecte professional. A la vida alguna cosa s’ha de fer i crec que una de les obligacions que tenim es donar-li una part d’allò que tenim. Això tampoc ho escollim, de vegades és la fotografia, de vegades l’agricultura, la jardineria... A mi se’m fa difícil de concebre una vida sense servei, sense donar alguna cosa, sense enriquir-la o sense embellir-la. Tradicionalment, hem vehiculat això a través del treball. Tant de bo en el futur el treball sigui aquest espai on cadascú canalitza el seu desig de donar allò que té i deixem enrere els temps de l‘esclavitud encoberta. Que diguin el que diguin, n’hi ha molta, en molts països i és greu, amb unes diferències socials terribles i tremendes. Hi ha gent esclavitzada a treballar en coses sense sentit, que no li agraden, que no li fan bé i en condicions molt miserables. També veig amb preocupació el que passa amb els joves que es troben en una situació on no saben molt bé cap on dirigir la seva energia, la seva potencialitat i la seva creativitat i la seva capacitat que és molta. Si no hi ha un espai on la societat, on el grup creï la possibilitat d’expressar això, es genera frustració, malestar i una absència de sentit. El que construeix el sentit d’una vida són els afectes i el servei bàsicament. D’altra banda, massa gent segueix sent víctima d’una idea de dependència professional. Tot forma part del sistema i del mercat de les coses, però hi ha un empobriment interior i seguim fent el joc als poderosos i als que tenen els diners. Hauríem de crear marcs de convivència que tinguessin altres valors, altres maneres de funcionament, que aprofitéssim més la iniciativa, la responsabilitat, el talent i la creativitat de les persones que és moltíssim. Altres formes que evitessin refugiar-nos en la dependència a un empresari o a la mare estat que ens resolguin la vida. Aquí hi ha alguna disfunció perquè un treballador no és un fill. Hi ha moltes coses que no sé quan, però hauran de canviar. En aquest sentit, a mi m’interessen molt les iniciatives comunitàries i cooperatives, maneres diferents de funcionar, sense intercanvi econòmic. Són alternatives difícils perquè la maquinària  del sistema és plena d’idees i de xarxes que, com un aranya, atrapen la nostra ment. El sistema no és a fora, el tenim ficat dins el cap. És l’individualisme o la ment patriarcal. Un dels meus mestres, en Claudio Naranjo, parla d’un dels mals del món com la ment patriarcal, una veu que crida amb força jo, jo i jo i és menys  capaç de cridar i evocar el tu, tu i tu.

Arcadi Oliveras.-  
El factor més important que hi juga és la separació cada vegada més gran entre capital i treball. Avui en dia el capital que acaba acomiadant la gent sense cap mena d’escrúpols segurament és a 5.000 quilometres lluny i qui ho fa, a més a més, tampoc és l’amo, sinó qui administra el capital de l’amo. I si vas a mirar, pot resultar que l’amo siguis tu mateix. Perquè els fons de pensions que has generat a l’empresa s’han invertit en una empresa nord-americana que és la que acaba de prendre la decisió d’acomiadar-te a tu. I tu en els fons ets una mica l’amo d’aquells diners que no administres sinó que ho fan persones amb unes pensions milionàries, uns salaris sensacionals i que al final et perjudiquen. Per això m’interessen les cooperatives, com a lloc amb mes sentit i mes lògica perquè uneixen el treballador amb el capital. Jo no crec que tornem a unes relacions laborals paternalistes amb el mateix sentit que les del Conte de Nadal. Però un retorn a relacions laborals més autoritàries, sí.  L’eufòria  sindical de finals del XIX i el XX i la capacitat de reivindicació sindical s’han perdut. Els sindicats no han sabut adaptar-se a la nova dimensió de les empreses.  Abans el sindicat i l’empresari es veien cara a cara. Avi en dia el sindicat mai va a veure l’empresari perquè el té a Wall Street. I no s’han creat sindicats de caràcter internacional que puguin plantar cara a les empreses així. I pel que fa a la jornada laboral, en temps d’en Dickens la jornada laboral a Anglaterra era de 6.000 hores anuals. Avui la jornada laboral aquí és de 1.630 hores anuals. Si hem fet aquesta reducció de 6.000 a 1.630 hores, per què no podem passar a les 1500. 1400 o 1200 hores? La tecnologia dóna per fer-ho, si es vol. El problema és que la reducció de la jornada laboral s’ha fet aprofitant les millores de productivitat i des dels anys vuitanta del segle XX, aquests beneficis de productivitat han deixat de beneficiar el treball per revertir en incrementar el capital. El que tenim és guanys empresarials cada cop més elevats que no reverteixen en la millora de les condicions laborals.


5.-El consum.- El Conte de Nadal ens ofereix una panoràmica sobre les primeres festes de Nadal consumistes descrivint-nos aparadors guarnits i farcits de menges en contrapunt a les façanes i carrers ennegrits per la contaminació i el fum del carbó que impulsa fàbriques i tallers. Entre aquests primers nadals “de consum” i els actuals hi ha diferències significatives, però, d’alguna manera, som els hereus d’aquesta primera imatge que Dickens va fixar en el seu text.

Arcadi Oliveras.-
Això ha canviat i al mateix temps no ha canviat perquè la trobada familiar per anar a menjar l’escudella jo la segueixo fent. Ara bé, també és veritat que ha quedat com un element més puntual que no pas com una realitat. D’aquell Nadal en família que començava amb la rifa de Nadal i s’allargava fins a Reis, on si no tenies un dinar en tenies 15 i en cases diferents, això ha canviat. Avui en dia, la gent va al dinar de Nadal però abans de Sant Esteve, els que poden, ja han sortit a esquiar o a on sigui. Els esquemes han canviat una mica. El símbol ha esdevingut una qüestió bàsicament comercial, fins i tot en allò més íntim i tradicional. Aquest llençar la casa per la finestra ha esdevingut una mena de bogeria que les circumstàncies de la crisi han frenat una mica.

Elisenda Paluzie.-
En Dickens no és tan exagerat. Trobem un Nadal de consum, però centrat sobretot en el menjar.  Parla dels aparadors, sí,  però sempre en relació al menjar, a la mida del gall dindi i si és més gran en una botiga que a l’altra. Ara hem passat al Nadal del consum no sols amb el menjar sinó amb la tradició dels regals. Tots els extrems tenen el seu problema, però poder celebrar les coses en dies determinats també ajuda. Necessitem dies en el calendari per poder pensar, pensar en els altres, reduir els conflictes personals o intentar superar-los.

Joan Garriga.-
La idea de l’abundància és maca, suposo que també ve com a contrapunt a la idea de l’escassedat. Per Nadal mengem gall dindi perquè la resta de l’any no ho fem. Ara, de fet, faríem un Nadal més exòtic si mengéssim frugalment i, a més, ens sentiríem molt millor.  Amb aquesta idea de l’abundància sembla que vulguem pal·liar els efectes i passar factura a l’escassedat que van viure els nostres avis. És clar que a tots ens agrada un dia de celebració. Però, per exemple, hi ha necessitat de beure tant alcohol? Per a què? No vull fer un elogi de l’escassedat però sí que crec que convé fer un elogi de la frugalitat. Crec que la salut i el món millorarien el 50% si hi hagués un canvi en la pauta de l’alimentació de les persones. Alimentàriament estem completament enganyats. Mengem una  quantitat de coses que ens perjudiquen, sucres, certes begudes, que directament  són atemptats a la nostra salut i a la nostra vitalitat

Cap comentari:

Publica un comentari