Les entrevistes a Arcadi Oliveres, Joan Garriga i Elisenda
Paluzie sobre la seva visió del Conte de Nadal, de Dicken,s a partir de la qual
s'ha confeccionat l'article "Sota l'espectre de la crisi" que podeu
llegir i veure en vídeo al número de desembre de la revista Faristol
Charles Dickens ens descriu
des del Conte de Nadal formes de vida pròpies del seu temps i com aleshores
entenien valors i actituds com la felicitat, la solidaritat o el treball. Són
aspectes que, en el context actual de crisi, semblen també haver-se posat en
qüestió.
1.- La felicitat. Una actitud vital que trobem sempre desvinculada de la
possessió i de la riquesa confirmant el tòpic que els diners no són factor
decisiu ni determinant en la seva consecució.
Elisenda Paluzie.-
És molt difícil ser feliç quan
no es tenen les necessitats bàsiques cobertes. A partir d’aquí, la felicitat o
els graus de felicitat ja depenen d’altres coses i, de la mateixa manera, no
per tenir molts diners tindràs més felicitat. Les revistes del cor són plenes
d’exemples dramàtics en persones riques. També sembla que els que s’hi dediquen
ens diuen sobre la felicitat que depèn molt de la comparació, no amb la gent
que no veus i que no abastes sinó amb el teu replà, amb els teus veïns , amb el
que viuen al teu barri, etc..
Arcadi Oliveras.-
Tenim enquestes de fa 50 anys
sobre la percepció de felicitat que indiquen
que la gent ho era bastant més
que avui. Per contra, la quantitat de béns i disponibilitat d’aquests és molt
més gran ara que abans. Potser hauríem de mesurar la riquesa com fan al Bhutan.
Allà van substituir el Producte Interior Brut per l’Índex de Felicitat Bruta.
Com el calculen? amb enquestes, és clar. Em sembla una gran idea i
voldria que algú en fes un estudi sobre això aquí aprofundit sobre la idea de
felicitat allunyada dels diners i de les possessions.
Joan Garriga.-
No hi ha res que, per se, ens
doni la felicitat. La felicitat resideix en una connexió espontània amb el
principi vital que un experimenta. És com una manera de viure i d’estar, en
principi alegre o oberta al que la vida ens porta. Després és molt comú pensar
que la felicitat rau en la parella, en els diners, en el poder o la fama. Hi ha
uns quants grials que tentinegen i ens enlluernen. S’han fet estudis sobre el
quocient de felicitat que les persones diuen tenir en funció del seu nivell
econòmic i s’ha comprovat que el nivell de les persones, per dir una xifra, amb
una mitjana de 3.000 euros, els que estan per sota i també els que tenen
problemes de supervivència es queixen i en voldrien més, però la gent que està
per sobre, tampoc no afirmen ser més feliços. El quocient de felicitat estaria
en un volum d’ingressos que no és baix però que tampoc és gaire alt.
2.- La sinceritat.- En el cas del Conte de Nadal, acompanyada d’un
component de gènere. Els personatges femenins critiquen sense embuts la
mesquinesa d’Ebenezer Scrooge mentre que els personatges masculins, el nebot i
el seu empleat, miren de suavitzar sempre aquesta critica.
Joan Garriga.-
No ho havia pensat. Les dones
no estan directament implicades, però parlen directament del que pensen i ells
han de ser més especulatius. És cert.
Elisenda Paluzie:
M’hi vaig fixar en la dona del
nebot i la dona del treballador. No sé si això es deu al fet de ser home o dona
o al fet que ells tenen la relació més directa, ja sigui a nivell de feina o
familiar, el que faci que el perdonin més que elles, que hi tenen més distància
i que viuen més les conseqüències negatives com d’explotació de la feina del
seu marit o tenen la distancia emocional suficient per no
disculpar-li res en el cas de la dona del nebot. No sembla que puguem fer una
generalització de més o menys sinceritat des del gènere.
Arcadi Oliveras.-
No tinc prou arguments sobre
psicologia femenina però no estic convençut que el comportament avui fos el
mateix. Potser hi juguen interessos creats. Les dones sembla que hi
tindrien menys a perdre que els homes. Un per la feina i l’altre per la
possible herència, tots miren de salvar les aparences. Com que la dona des de
Dickens ha canviat i l’home també, no sé si aquest diferencial el trobaríem
igual avui en dia.
3.- La solidaritat. A l’època de Dickens la inexistència de sistemes de
previsió, mutualitat, sistemes públics de pensions, sanitat i d’altres
instruments propis de l’Estat del benestar ens mostren un tipus d’exercici
solidari molt estretament lligat a la caritat. Aquest concepte sembla, però,
haver evolucionant fins als nostres dies i posem dos exemples que poden mostrar
fins a quin punt l’exercici de la solidaritat ha canviat: la marató de TV3 i
els bancs d’aliments.
Elisenda Paluzie.-
El concepte de la caritat és
molt característic de la cultura britànica, fins i tot amb el desenvolupament
de l’Estat del Benestar a partir de Beveridge [William Henry Beveridge], etc.,
i el sistema de salut pública, allà el tema de les charities i les
donacions privades aquestes és extraordinàriament popular. A l’Europa
continental hem anat cap a un model en què la solidaritat es dóna a través d’un
sistema d’impostos progressiu en el qual qui més cobra més aporta i és el
sector públic l’encarregat de cobrir les necessitats. Sembla, però, que seguim
apel·lant al donatiu individual o de les empreses per cobrir necessitats dels
desfavorits per Nadal: les campanyes de menjar o de recollida de joguines no
deixen de ser això. També tenim les ONG’s, tot i que seguim cometent errors
importants. Recentment un missioner garrotxí ens explicava que va parlar amb
uns joves a Ghana que s’havien quedat sense feina i havien hagut de tancar la
seva empresa que es dedicava a fer pàgines web per a petits comerços al
país. Una ONG alemanya, amb treball voluntari, oferia webs millors i més
sofisticades a les empreses i comerços de la zona gratuïtament. El resultat de
la cooperació fou la destrucció d’un petita empresa local amb vint
treballadors.
Arcadi Oliveras.-
Jo encara collaria més els
cargols a aquesta solidaritat. És evident que ja no és la caritat de la
recollida d’almoina a la sortida de missa. Però segueix tenint una mica d’allò
de netegem-nos la consciència ara que ve Nadal. Després d’anys de dedicar-me a
temes de cooperació i desenvolupament em plantejo si això té sentit o no. És
evident que si tu agafes uns diners, una ONG i muntes una escola al Perú, algú
se’n beneficiarà allà. Però, com diu Josep Ribera, un dels pioners en temes de
cooperació a Catalunya, per què en comptes de recollir diners per fer escoles i
hospitals a Perú o a Guinea no mirem perquè no poden fer-ho ells sols?
Practiquem primer les relacions comercials justes, les relacions
financeres que no cobrin deute abusivament a països, rebem els seus immigrants
com cal i aleshores aquesta gent viurà bé i no caldrà la solidaritat. Fer
una marató com la de TV3 és més encertat i meditat que un donatiu directe, sens
dubte. Però, per què estem finançant una recerca quan això ho hauria de fer l’Estat?
Òbviament perquè no hi ha calers. I per que? Perquè fem frau fiscal. En
conclusió, més que fer una Marató de TV hem de fer campanyes contra el frau
fiscal.
Joan Garriga.-
El Nadal segueix evocant el
moment de retrobament d’obertura, de reunió, d’afectivitat concentrada en
aquesta data. I prefereixo que sigui així. És clar que si ens hem d’estimar per
Nadal i ens hem d’odiar la resta de l’any, doncs no té gaire sentit, oi? Potser
no cal que ens estimem tant per Nadal i que ens estimem una mica la resta de l’any
i, sobretot, que ens estimem bé. Menys ensucradament i més realment. La
solidaritat es dóna més en entorns pobres. Els rics es tanquen més en els seus
castells i fan caritat sense rostre que són els donatius. Fa cinc o vuit mil
anys els homes vivien en societats que eren comunitats de solidaritat. El
concepte prevalent era el de nosaltres, el del grup. No hi havia la
lluita del jo contra el tu sinó que l’important era el col·lectiu i això
generava xarxes de solidaritat natural. La crisi també ha desvetllat una mica
la consciència solidària i una necessitat de contribuir. Seria millor generar
oportunitats per no haver de ser obligatòriament solidaris. Espontàniament
solidaris jo crec que la gent ho és. Hi ha quelcom biològic que fa que ens
commogui el sofriment aliè, excepte que siguem l’Ebenezer Scroogge abans de fer
el canvi. Sovint ens tanquem, ens insensibilitzem davant de les
coses. Avui es parla de les neurones mirall, que ens indiquen que davant d’una
experiència teva, observada per mi, em permet accedir a aquesta vivència.
Hi ha alguna cosa que ens agermana, una solidaritat, jo crec que espontània, en
els éssers humans que de vegades s’ha corromput pel sistema social, el
que en diem la ment patriarcal i la ment egoica, la del jo per damunt del
tu i dels altres. Però biològicament som solidaris i amorosos.
4.- El treball. El Conte de Nadal ens presenta unes relacions
laborals draconianes, intenses jornades laborals, precarietat salarial i
inexistència de serveis de previsió o mutualitat davant la malaltia. Han estat
conquestes del segle XX les reduccions de la jornada laboral, les vacances, la
implantació de sistemes de Seguretat Social i pensions. Amb la crisi econòmica,
però, la fragilitat de tot plegat s’ha posat de manifest. La flexibilitat
contractual, la precarització de les condicions laborals actuals potser ens
estan dient que estem refent camí, com els crancs, cap als temps de Dickens.
Elisenda Paluzie.-
Forma part d’aquest retorn de
les desigualtats socials. L’accés a uns sous dignes per part de la classe
mitjana i la classe treballadora han estat avenços característics de la segona
meitat del segle XX. Ara s’estan tornant a degradar les condicions laborals,
també per aquesta igualació de condicions arreu del món. Hi ha diferents explicacions,
però estem tornant a un precariat urbà que pot tenir punts de connexió amb les
figures de treballadors que veiem en el Conte de nadal. D’altra banda,
potser en el sector públic s’havien anat donant una sèrie d’avantatges, de
reduccions de jornada, de concentració d’horaris, de dies festius per assumptes
propis, etc.. Potser s’havia arribat a uns nivells excessius que mai no es
donaven en el sector privat. Tampoc crec que totes les coses que es perdin
siguin drets adquirits i garantits ni que siguin tan importants. Determinades
desigualtats tampoc no eren positives. En alguns llocs hi havia molts
privilegis derivats del sistema de negociació i vet aquí un altre problema
típic dels sindicats: els que són dins i els que són fora, insiders i outsiders.
Si treballes només per preservar drets dels que estan dins i t’importen molt
poc els que no tenen dret a accedir al treball, perquè estan fora, perquè estan
aturats... Això esdevé un problema. És una qüestió d’equilibri i d’evitar
excessos a una banda i a l’altra. Crec que algunes conquestes no es poden
perdre i espero que no es perdin. La conquesta de la jornada de vuit hores,
dels caps de setmana festius, dels dies de vacances. Són avenços socials
importants que cal preservar.
Joan Garriga.-
Per a moltes persones el que
construeix l’edifici d’una vida és tot l’aspecte professional. A la vida alguna
cosa s’ha de fer i crec que una de les obligacions que tenim es donar-li una
part d’allò que tenim. Això tampoc ho escollim, de vegades és la fotografia, de
vegades l’agricultura, la jardineria... A mi se’m fa difícil de concebre una
vida sense servei, sense donar alguna cosa, sense enriquir-la o sense
embellir-la. Tradicionalment, hem vehiculat això a través del treball. Tant de
bo en el futur el treball sigui aquest espai on cadascú canalitza el seu desig
de donar allò que té i deixem enrere els temps de l‘esclavitud encoberta. Que
diguin el que diguin, n’hi ha molta, en molts països i és greu, amb unes
diferències socials terribles i tremendes. Hi ha gent esclavitzada a treballar
en coses sense sentit, que no li agraden, que no li fan bé i en condicions molt
miserables. També veig amb preocupació el que passa amb els joves que es troben
en una situació on no saben molt bé cap on dirigir la seva energia, la seva
potencialitat i la seva creativitat i la seva capacitat que és molta. Si no hi
ha un espai on la societat, on el grup creï la possibilitat d’expressar això,
es genera frustració, malestar i una absència de sentit. El que construeix el
sentit d’una vida són els afectes i el servei bàsicament. D’altra banda, massa
gent segueix sent víctima d’una idea de dependència professional. Tot forma
part del sistema i del mercat de les coses, però hi ha un empobriment interior
i seguim fent el joc als poderosos i als que tenen els diners. Hauríem de crear
marcs de convivència que tinguessin altres valors, altres maneres de
funcionament, que aprofitéssim més la iniciativa, la responsabilitat, el talent
i la creativitat de les persones que és moltíssim. Altres formes que evitessin
refugiar-nos en la dependència a un empresari o a la mare estat que ens
resolguin la vida. Aquí hi ha alguna disfunció perquè un treballador no és un
fill. Hi ha moltes coses que no sé quan, però hauran de canviar. En aquest
sentit, a mi m’interessen molt les iniciatives comunitàries i cooperatives,
maneres diferents de funcionar, sense intercanvi econòmic. Són alternatives
difícils perquè la maquinària del sistema és plena d’idees i de xarxes
que, com un aranya, atrapen la nostra ment. El sistema no és a fora, el tenim
ficat dins el cap. És l’individualisme o la ment patriarcal. Un dels meus
mestres, en Claudio Naranjo, parla d’un dels mals del món com la ment
patriarcal, una veu que crida amb força jo, jo i jo i és menys capaç de
cridar i evocar el tu, tu i tu.
Arcadi Oliveras.-
El factor més important que hi
juga és la separació cada vegada més gran entre capital i treball. Avui en dia
el capital que acaba acomiadant la gent sense cap mena d’escrúpols segurament
és a 5.000 quilometres lluny i qui ho fa, a més a més, tampoc és l’amo, sinó
qui administra el capital de l’amo. I si vas a mirar, pot resultar que l’amo
siguis tu mateix. Perquè els fons de pensions que has generat a l’empresa s’han
invertit en una empresa nord-americana que és la que acaba de prendre la
decisió d’acomiadar-te a tu. I tu en els fons ets una mica l’amo d’aquells
diners que no administres sinó que ho fan persones amb unes pensions
milionàries, uns salaris sensacionals i que al final et perjudiquen. Per això
m’interessen les cooperatives, com a lloc amb mes sentit i mes lògica perquè
uneixen el treballador amb el capital. Jo no crec que tornem a unes relacions
laborals paternalistes amb el mateix sentit que les del Conte de Nadal.
Però un retorn a relacions laborals més autoritàries, sí. L’eufòria
sindical de finals del XIX i el XX i la capacitat de reivindicació sindical
s’han perdut. Els sindicats no han sabut adaptar-se a la nova dimensió de les
empreses. Abans el sindicat i l’empresari es veien cara a cara. Avi en dia
el sindicat mai va a veure l’empresari perquè el té a Wall Street. I no s’han
creat sindicats de caràcter internacional que puguin plantar cara a les
empreses així. I pel que fa a la jornada laboral, en temps d’en Dickens la
jornada laboral a Anglaterra era de 6.000 hores anuals. Avui la jornada laboral
aquí és de 1.630 hores anuals. Si hem fet aquesta reducció de 6.000 a 1.630
hores, per què no podem passar a les 1500. 1400 o 1200 hores? La tecnologia
dóna per fer-ho, si es vol. El problema és que la reducció de la jornada
laboral s’ha fet aprofitant les millores de productivitat i des dels anys
vuitanta del segle XX, aquests beneficis de productivitat han deixat de
beneficiar el treball per revertir en incrementar el capital. El que tenim és
guanys empresarials cada cop més elevats que no reverteixen en la millora de
les condicions laborals.
5.-El consum.- El Conte de Nadal ens ofereix una panoràmica
sobre les primeres festes de Nadal consumistes descrivint-nos aparadors
guarnits i farcits de menges en contrapunt a les façanes i carrers ennegrits
per la contaminació i el fum del carbó que impulsa fàbriques i tallers. Entre
aquests primers nadals “de consum” i els actuals hi ha diferències
significatives, però, d’alguna manera, som els hereus d’aquesta primera imatge
que Dickens va fixar en el seu text.
Arcadi Oliveras.-
Això ha canviat i al mateix
temps no ha canviat perquè la trobada familiar per anar a menjar l’escudella jo
la segueixo fent. Ara bé, també és veritat que ha quedat com un element més
puntual que no pas com una realitat. D’aquell Nadal en família que començava
amb la rifa de Nadal i s’allargava fins a Reis, on si no tenies un dinar en
tenies 15 i en cases diferents, això ha canviat. Avui en dia, la gent va al
dinar de Nadal però abans de Sant Esteve, els que poden, ja han sortit a
esquiar o a on sigui. Els esquemes han canviat una mica. El símbol ha
esdevingut una qüestió bàsicament comercial, fins i tot en allò més íntim i
tradicional. Aquest llençar la casa per la finestra ha esdevingut una mena de
bogeria que les circumstàncies de la crisi han frenat una mica.
Elisenda Paluzie.-
En Dickens no és tan exagerat.
Trobem un Nadal de consum, però centrat sobretot en el menjar. Parla dels
aparadors, sí, però sempre en relació al menjar, a la mida del gall dindi
i si és més gran en una botiga que a l’altra. Ara hem passat al Nadal del
consum no sols amb el menjar sinó amb la tradició dels regals. Tots els extrems
tenen el seu problema, però poder celebrar les coses en dies determinats també
ajuda. Necessitem dies en el calendari per poder pensar, pensar en els altres,
reduir els conflictes personals o intentar superar-los.
Joan Garriga.-
La idea
de l’abundància és maca, suposo que també ve com a contrapunt a la idea de
l’escassedat. Per Nadal mengem gall dindi perquè la resta de l’any no ho fem.
Ara, de fet, faríem un Nadal més exòtic si mengéssim frugalment i, a més, ens
sentiríem molt millor. Amb aquesta idea de l’abundància sembla que
vulguem pal·liar els efectes i passar factura a l’escassedat que van viure els
nostres avis. És clar que a tots ens agrada un dia de celebració. Però, per
exemple, hi ha necessitat de beure tant alcohol? Per a què? No vull fer un
elogi de l’escassedat però sí que crec que convé fer un elogi de la frugalitat.
Crec que la salut i el món millorarien el 50% si hi hagués un canvi en la pauta
de l’alimentació de les persones. Alimentàriament estem completament enganyats.
Mengem una quantitat de coses que ens perjudiquen, sucres, certes
begudes, que directament són atemptats a la nostra salut i a la nostra
vitalitat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada