Rosa d'e-Vents personals i trasnferibles.

Rosa d'e-Vents personals i transferibles.

Bufades i Rebufades. Alenades, Vals de venda i Vendavals diversos. Tramuntanades, de paraula i d'altres ventades desventrades. Deponent, activarem vídeos. I de Gregal, agregarem mig jornal de mots, a cops de Mestral, per Llebeig que sigui. I ens vantarem d'inventar un collage de Xaloc per garbinejar paraules, si no se les endú Vent.



Així què? Véns?


dilluns, 9 de juliol de 2012

Carca-Sonne!






El minitour vacacional pel País Catar (en Occità)/ Pays Cathare (en francès) ens ha dut a visitar algunes petites joies arquitectòniques, des de la turísticament massificada Cité de Carcassona (en Occità) Carcassonne (en francès) fins al més tranquil i recollit claustre de Sant Ilari (en occità) /Saint Hilaire (en francès), on vam saber que  s’havia fabricat el primer vi escumós del món, la blanquette, un antecedent del seu xampany i del nostre cava així com de tots els espumosos italians, germànics, o també fins a la encara més recollida abadia de Sant Policarpi (en occità) / Saint Polycarpe (en francès), que conserva parcialment la decoració amb frescos romans dels seus murs i un campanar accessible per una recargolada escala de fusta que fa cruixir tota l’estructura quan hi puges fins al capdamunt per trobar un complicat sistema de pesos i contrapesos per fer sonar les campanes sense necessitat de campaner de forma automàtica.  Un tour que es va completar amb les ràpides ullades al castell d’Arques o  les espectaculars runes sobre l’espadat, que domina el petit poblet de Lapradelle, del castell de Puilaurens.

I com en tot viatge, a cada aturada, ens hem enriquit d’un nou coneixement, d’una nova experiència i ens hem amarat del paisatge i d’alguna conversa esparsa. Hem pres contacte amb Sant Ilari i el seu passat en el camp de la innovació enològica. Aquesta abadia fou l’escenari d’un dels primers casos d’espionatge industrial reeixit. Tot apunta que Dom Pierre Perignon, el monjo benedictí a qui se li atribueix el descobriment del xampany, va fer una estada pel volts del 1668 (un retir espiritual segons fonts, més o menys oficials). El Dom va passar una temporada, més o menys breu, a l’abadia de Sant Ilari, també sota la regla de Sant Benet,  i d’on sembla ser, segons fonts no confirmades i de difícil contrast, hauria fugit oportunament aconsellat després d’algun episodi on van entrar en contradicció el vot de castedat que marca la regla benedictina i, qui sap, si alguna reminiscència de l’esperit càtar o potser de la inspiració trobadoresca occitana que li ocasionaven periòdiques relliscades d’amor cortès amb les fèmines de la contrada, especialment les casades, quan els seus marits s’absentaven del poble. El resultat de tot plegat: sembla que Pierre Perignon es va endur algun cor trencat i la fórmula del mèthode ancestrale per provocar la doble fermentació en  ampolla que dóna lloc a les bombolles en el vi. El mètode que un altre monjo benedictí havia descobert al 1531 quan va trobar algunes ampolles de vi blanc de Limoux que havien fermentat fins a produir gas carbònic a l’interior de l’ampolla. La resta de la història té a veure amb el màrqueting i amb el fet que, en aquest món, observar les regles probablement et condueixi a un estadi espiritual de màxima felicitat... o no, però, el que és segur, és que, a ser ric famós, materialment parlant, no et conduirà de cap manera.

De Sant Ilari vam marxar amb el bon regust de boca del tast de la Blanquette (Sí, vam fer el que podríem definir com un Sant Ilari) i amb la mala notícia d’intuir que l’occità, tot i que els vilatans amb qui parlàvem ens asseguraven que encara s’usa en algunes cases, es trobava en vies d’extinció, tot i l’existència d’iniciatives com les Calandretes, les escoles que fan immersió en occità, com fan també la Bressola (en català a Perpinyà) o les Seaska  (en euskera al Pais basc francès) i Diwan (en bretó, a la Bretanya). El cert però és que tot i suposar que les persones amb qui parlàvem potser el sabien, i  que després de presentar-nos com a catalans, no vam aconseguir ni un mot en occità de cap dels interlocutors, o no van gosar o no van voler, no ho sabrem mai. Tot sortint de l’abadia de Sant Policarpi i en una altra conversa informal amb una dona, amable i atenta que ens parlà de l’arquitectura gòtica, de l’arquitectura i art compartits amb Catalunya ja des del Romànic i el Gòtic i de formar part de una certa unitat cultural comuna, una dona amb arrels familiars alacantines que també ens reconeixia que els seus avis per la part francesa parlaven l’Occità, però que ella i la seva descendència ja no el coneixien.

Al castell d’Arquès vam descobrir una reproducció d’una Cage à Écureuil, en llatí una Magna Rola, una grua de roda feta de fusta que s’utilitzava per aixecar el carreus de pedra per formar les muralles. El sistema és molt simple. Un o més homes se situaven a l’interior d’una gran roda de fusta, molt semblant a les rodes que  hem vist sempre a les gàbies dels hàmsters. El cilindre de fusta no és massís i li falten alguns taulons de forma que, en caminar sobre ells, pots fer més pressió amb l’ajut de les mans i els peus per fer girar la roda. L’artefacte,  lligat a una corda i a una politja, permetia pujar càrregues de molt pes. La força addicional de la roda permetia multiplicar per set la capacitat de càrrega d’una sola persona.

L’altre descobriment va ser de caràcter sonor durant la visita a la Cité de Carcassona. L’espai de la Cité pateix, com totes els complexos culturals que són patrimoni de la humanitat, de l’efervescència i enorme pressió humana que els perverteix en tant que espais culturals per esdevenir complexos de consum amb més o menys gràcia. En el cas de Carcassona, la batalla està perduda en el nom de la industria turística però fent un gran, gran exercici d’abstracció un pot arribar a fer-se una idea de la magnificència de l’espai.

Malgrat les objeccions, Carcassona ens va oferir un regal efímer i audible. En primer lloc els sons, discrets però carregats de simbolisme d’una músic de carrer que interpretava el hang, un curiós instrument barreja entre gong, címbal i steelpan que dos suïssos van inventar i que són els únics fabricants al món. Buscant informació sobre els instruments m’ha caigut una mica l’ànima als peus. A mi m’agrada tenir-los per jugar amb ells i aprendre, si puc i es deixen, a extreure’n alguna sonoritat. Resulta que, per adquirir un hang, has de fer una carta, una demanda per escrit als creadors de l’instrument i, si els sembla bé, et conviden perquè puguis anar a escollir l’instrument (no vull ni pensar el que deu costar un hang)... tot plegat una mica massa de secta per al meu gust. Però, tornant al tema, el so metàl·lic del hang causa un efecte embolcall de misteri, crea una atmosfera única i especial, molt adient en un entorn de pedra, que respira història, com el de la Cité de Carcassona. La intèrpret, amagadíssima en un racó, ben allunyat de la maror humana que envaïa els carrers, oferia el seu regal musical a aquells que intentaven anar un pas més enllà i allunyar-se del brogit. Camuflada entre murs amb merlets, a través dels quals es veia la ciutat al fons, les seves notes eren, ara ho he vist mentre editava les imatges i ho sé del cert, un petit bàlsam, tant per als possibles esperits càtars que encara no haguessin decidit suïcidar-se o emigrar a algun castell allunyat de la ruta veient l’allau turístico-comercial, com per als viatgers que, a desgrat, formem part del devastador exèrcit invasor.

El segon regal sonor el vam trobar a l’interior de l’església de Sant Nazaire.  Església atapeïda en planta baixa pels turistes i atapeïda a la teulada per coloms que entraven i sortien del temple a voluntat. De sobte, la irrupció d’un quartet masculí, cantant a capella el que em van semblar cants occitans, van aconseguir reduir al silenci els sorollosos visitants que feien cas omís de les recomanacions d’observar discreció i no fer soroll en un espai reservat al culte. Només van interpretar les dues peces que es poden escoltar en el vídeo, en un concert breu, però intens.

Un petit detall, petit però significatiu sobre els efectes devastadors de la incultura. Tan nítidament com les veus dels cantaires, sentireu com un acompanyament de percussió, la fressa originada per un gran raspall sobre les lloses del terra de l’església. Era la particular aportació de l’església al concert. Mentre la coral  aconseguia el miracle de silenciar els sorollosos visitants del temple, el guia espiritual de l’església raspallava unes taques del terra amb convicció i energia. Potser era un intent de netejar els pecats del món, concentrats en les lloses pètries de Sant Nazaire. En qualsevol cas, fou un intent en va. Les taques no van marxar, els cantaires no van callar i jo, tot i resistir la temptació d’assassinar al molest agranador, vaig pecar de pensament ja que mentalment, el capellà escombriaire va morir, a mans meves, de diverses i doloroses maneres imaginades. Trist i contradictori quan un cartell, escrit en diferents llengües (l’occitana no, per cert) advertia els turistes que aquell era un lloc de culte i que respectessin el silenci. Un silenci que davant la cultura, l’església és incapaç d’observar... una contradicció més d’aquest estament tant contradictori. Fixeu-vos sinó que van cremar els Càtars perquè predicaven l’exemple que ells no seguien.




Cap comentari:

Publica un comentari