Els raptes d'Europa: el segrest democràtic dels estats en un món global

David Held Globalització i Democràcia Participativa I from Jordi Úbeda on Vimeo.

David Held, Globalització i Participació Democràtica i II from Jordi Úbeda on Vimeo.

El segrest dels valors democràtics per part dels Estats, la incapacitat i les dificultats de les organitzacions transnacionals per actuar amb independència en la resolució de conflictes i la pèrdua d’hegemonia dels països que dissenyaven l’arquitectura global van ser alguns dels aspectes tractats pel Professor David Held, de la Durham University en el col·loqui posterior a la conferència Globalització i Participació Democràtica. Held assistia convidat dins el primer seminari directiu de Participació Política i Democràcia en un Món Global, celebrat a Barcelona a finals d’octubre.

Especialment remarcable de la seva intervenció va ser la constatació de com la manca de fortalesa de les institucions democràtiques i el baix exemple que donen les democràcies occidentals, farcides de casos de corrupció, contradiccions i vulneracions dels drets i les llibertats civils. Fets que els resten tota legitimitat per exercir com a model davant països tercers a l’hora d’exportar aquests valors democràtics. Held fonamenta en aquesta pèrdua bona part de les dificultats dels processos de transició iniciats als països de l’Europa de l’est després del desmembrament de l’antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètica (URSS) i, més recentment, el fracàs dels processos posteriors a l’esperançador esclat revolucionari de les primaveres àrabs.

En el cas dels països de l’Est, Held reconeix que es pot fer un millor balanç. Admet que, tot i que la qualitat democràtica, com a valor escàs i fràgil que és, té molt camí per recórrer encara en aquests països i la Rússia de Putin n’és un dels exemples flagrants, les transicions dels països del caigut teló d’acer semblen haver trobat millor encaix.

Un viatge, un trànsit que ha estat possible, en part, perquè el mirall democràtic encara no s’havia esmicolat ni desintegrat completament. Així l’antic bloc comunista tenia un model que, malgrat començar a presentar símptomes de descomposició i podridura, marcava el camí de forma prou clara: l’Est volia ser com l’Oest. Orient envejava Occident i aquesta voluntat va marcar el seu nord, fent possible aquesta brúixola inversemblant.

Primaveres sense nord

Aquest horitzó, aquesta direcció ideològica, aquest full de ruta no ha estat tan clar ni tan evident en el cas de les primaveres àrabs. Quan l’esclat ciutadà condueix a milers de persones a ocupar  la plaça Tahrir a Egipte i els espais públics i carrers a Tunísia, Líbia, etcètera, mentre la Primavera Àrab sacsejava les xarxes socials arreu del món, Occident ja havia perdut el tren i el paper de lideratge i ja no actuava com a model. Ja no era l’objecte del desig, sinó tot el contrari. La manca de prèdica amb l’exemple l’havia convertit en un poderós aliat precisament de tots aquells que defensen els valors contraris a la democràcia.

No ha estat un desprestigi sobrevingut. Han estat anys i anys de pràctiques més que qüestionables les que han desembocat en la desconfiança i en la pèrdua d’una influència que hauria estat decisiva. Per què els anhels dels manifestant àrabs sí que eren coincidents amb els valors democràtics i per què sí tenien clar quins eren els objectius, el naufragi d’Occident resulta encara més sagnant i colpidor pel que significa com a pèrdua d’oportunitat.

Però com succeeix en les mobilitzacions i esclats revolucionaris si aquests no troben qui reculli el testimoni i canalitzi els objectius concretant-los en acció política poden quedar en un foc d’encenalls, abrandat i explosiu però sense conseqüències pel que fa a  l’avenç democràtic d’aquests processos. És una de les principals critiques al moviment indignat del 15M al nostre país. Tot i que aquesta sigui una critica adreçada equivocadament al moviment ciutadà i pacífic. Havia de ser la classe política, la dirigent o la opositora, qui recollís el testimoni i canalitzés el torrent d’indignació en mesures, lleis i decisions que donessin resposta als indignats. I això no ha succeït, ni als països àrabs ni aquí.

L’origen de la degradació progressiva occidental està fortament arrelat en  el passat colonial de molts d’aquests països. Un passat que va imposar fronteres forçades i traçades amb tiralínies, dividint ètnies i cultures. Un període en el que es va promoure la dilapidació i l’espoli de recursos naturals i matèries primeres. Un cop superada la situació colonial, les suposades democràcies (i abans metròpolis) que havien de garantir o, en les versions més paternalistes o culpables, tutelar aquests processos de transició, van preferir apostar per situar governs despòtics i donar suport a tots els dictadors megalòmans possibles. Fins arribar el punt que els grans tirans, els majors enemics declarats de la democràcia i d’Occident han estat sempre “monstres” creats amb el suport, finançament, i la complaença d’Occident: Saddam Hussein, Osama Bin Laden, Gaddafi, etcètera. I no oblidem que aquesta mateixa política fou practicada a l’Amèrica Llatina amb el resultat de genocides dictadures militars a Argentina, Xile, etcètera.

Democràcia enverinada

La resposta americana als atemptats e l’11–S als Estats Units i la legitimació de la guerra preventiva sustentada en les mai localitzades armes de destrucció massiva, amb la complicitat i connivència d’Europa, han contribuït com mai a allunyar l’Orient Mitjà de la “direcció correcta”. La democràcia ha deixat de ser un valor entre la joventut d’aquests països en un missatge que els ha arribat perfectament  embolicat amb bombardeigs i matances de civils. Carnisseries sempre degudament justificades com a danys colaterals d’una violència practicada pel seu propi bé. Quina mena de caramel enverinat és una democràcia associada a un passat colonial, a l’espoli i a una guerra?

S’hi afegeix a tot aquest procés un altre fet rellevant. Mentre que a Europa la Reforma va permetre la separació Església / Estat  en un més que saludable divorci que cal mantenir a tota costa, a l’Orient aquest procés no s’ha produït i tampoc no es donen les condicions perquè algun procés similar permeti donar aquest pas qualitatiu. No és aquest un mal menor. Fins i tot en països presumptament laics com Espanya les continuades i persistents ingerències del clero en la política demostren com de perniciós pot arribar a ser obrir-li la porta al fonamentalisme inherent a la fe. Només cal observar la bel·ligerància amb la que actuen contra l’avenç dels drets civils de les persones homosexuals o les campanyes contra l’avortament.  

Sortosament per a la civilització occidental l’exemple que dóna l’església en l’abordatge dels casos de pederàstia els treuen tota legitimitat. Són ells mateixos que contribueixen al fre de la progressió del integrisme catòlic.  Cal però estar atents, són persistents i no deixen d’intentar-ho.

La línia divisòria règim polític/fe religiosa és molt més difusa o inexistent en els països islàmics. I aquesta és la raó per la qual les elits, en el cas dels països que van viure l’esclat de la Primavera Àrab, han recuperat amb tanta celeritat i diligència la direcció i el control de la situació. A Egipte ha estat l’elit militar. Líbia o Tunísia són ara països menys lliures i Aràbia Saudita se’n surt prou bé orientant i alimentant la contrarevolució en els estats del Golf.

Educació i Cultura, fonaments democràtics

El que sembla prou clar és que les intervencions militars per se no garanteixen, en cap cas, processos de transició amb mínimes garanties d’èxit. L’exportació per la força dels valors democràtics resulta aleshores tan contraproduent que totes les bondats inherents al sistema esdevenen font de conflicte. Iraq, Afganistan o Líbia en són els darrers exemples. S’han magnificat les diferències culturals i tribals entre els clans i ètnies, s’han radicalitzat posicions i el fonamentalisme religiós ha trobat les condicions òptimes per a la seva progressió.

Què hi ha mancat en aquest tot procés? Una primavera que des d’Europa es vivia  i percebia amb esperança i que, en qualsevol cas, van resultar un rotund èxit de la llibertat d’expressió en poder veure com els ciutadans revoltats, molts joves i estudiants aconseguien fer caure les barreres de la censura gràcies a Twitter i a les xarxes socials. Tanta esperança nomès alimentarà les tesis acadèmiques de comunicadors i sociòlegs per què quedarà únicament com a fenomen d’observació i estudi. Serà una primavera més que no va fer estiu?

I la resposta és tan sorprenentment òbvia. La cultura democràtica no s’imposa per la força. L’ús de la força invalida automàticament qualsevol pretensió que els valor democràtics s’assimilin com a tals. El camí per a la construcció i consolidació dels valors passa per la construcció d’infraestructures d’autodeterminació, per la consideració, pel respecte absolut per la societat civil. Col·lectiu heterogeni, divers, de vegades fràgil de vegades potent, al qual cal deixar desenvolupar en condicions de llibertat. I l’única forma per poder garantir el desenvolupament social passa, sí o sí, per l’educació, la consolidació de les universitats.

Curiosament els elements que conformen les bases dels fonaments democràtics són les primeres víctimes dels processos exportadors de la democràcia a base de bombes. La guerra no ha generat més i millors institucions democràtiques a Irak o l’Afganistan ni enlloc del món d’ençà del final de la segona Guerra Mundial. Tot plegat evidencia la fragilitat dels processos de transició democràtica, una fragilitat que explica perquè aquests han reeixit en tan comptades ocasions

  

Catalunya, democràcia segrestada

En un panorama tan galdós, les reflexions de Held entorn els reptes del manteniment de la qualitat democràtica en un món complex i global també tenen lectura en clau catalana.

A l’inici de la seva intervenció Held explicava com als segles XVII  XVIII i XIX es va viure el creixement de les democràcies vinculades a la consolidació dels Estats. En una mena de pecat original, aquests mateixos estats emergents van blindar els principis democràtics en sitges, en contenidors estancs dels quals el propi Estat es va erigir en garant i defensor. I allà s’han quedat els principis, segrestats, en un procés que els allunya i separa de la societat civil. Una societat que hauria de recuperar-los i posar-los de nou en valor en funció de la seva universalitat i vigència.

És exactament el que succeeix en aquesta mena d’atzucac  o jocs dels disbarats en que s’està convertint la política espanyola en les seves accions contra les aspiracions democràtiques catalanes. L’Estat garant de la unitat territorial, defensor d’una constitució inamovible i preservador d’una transició democràtica feble i amb mancances conjunturals que es podien haver resolt si no fos per una absència total de voluntat política per resoldre l’encaix territorial. Un estat tant a la defensiva que es defensa fins i tot contra legítimes reivindicacions democràtiques com convocar un referèndum. Un estat escudat en la fal·làcia de la infal·libilitat i dogmàtica validesa d’un text constitucional caduc, redactat sota el signe de la por en un moment delicat i confús que va permetre impregnar el text de tot l’esperit de l’antic règim. Que ho deixa tot lligat i tan ben lligat que no cal tocar-ho mai mes. No és estrany doncs que negui de forma tossuda i reiterada la possibilitat de dirimir a les urnes qualsevol idea política que pretengui anar mes enllà dels anys setanta, on es va quedat encorat i ben encorat.  Un estat que va néixer de cul, és a dir, nascut malparit i que pateix desnutrició democràtica és a dir, crescut amb malallet.

Globals i europeus, però sols

Contraposat a aquest fet, el cosmopolitisme inherent a la globalitat que marca el segle XXI és un dels millors antídots per contrarestar aquesta situació. El professor David Held confia, potser de forma excessivament optimista, en el paper de les organitzacions transnacionals. Això sí, també creu que poca cosa poden fer mentre estiguin pressupostàriament sotmeses als països que les financen. Per això defensa l’establiment d’un taxa, d’un impost sobre totes les transaccions financeres al món. Només amb un 0,0005% gravat sobre aquests moviments es generarien milers de milions que garantirien la seva independència financera i acabarien amb la pressió interessada dels actuals donants que les suporten.

Amb una mirada cosmopolita, Catalunya mira Europa, potser també de forma excessivament optimista, oblidant que, sí, segurament tenen una tradició democràtica més forta, més consolidada i potser no tan corrupta, però que això no garanteix automàticament la seva solidaritat vers nosaltres. La història també ens diu que, quan ha convingut, Europa i el món ens ha deixat de banda. Va passar el 1714 i va passar amb el cop d’estat a la República i prou bé que coneixem les conseqüències dels dos abandonaments a la nostra sort.

Held valora com a extraordinària l’experiència  i l’aportació de Nacions Unides en l’escenari posterior al final de la segona Guerra Mundial.  Les regles del joc des d’aleshores han canviat de forma substancial i el món s’ha fet més complex. El que coneixem com a globalització comporta la multilateralitat emergent. La visió maniquea del planeta ha quedat enrere i l’alfabet  amb que llegíem el món ja no funciona per ajudar-nos a entendre’l.

La multipolaritat és inherent a la globalització i afegeix complexitat, matisos, grisos al primigeni blanc i negre. Les problemàtiques posen sobre la taula els interessos contraposats de més països i agents a l’hora de trobar acords i l’arquitectura política ha estat enxampada fora de joc en aquest nou panorama.  Una fallida de l’arquitectura democràtica produïda per la manca d’estructures amb capacitat i potestat per fer front a aquests nous reptes, als nous conflictes que afecten de forma més extensa un major nombre de països i amb la concurrència d’interessos contraposats.

La societat civil, motor i clau de volta 

En aquesta recepta del món global, Held incorpora nous ingredients per aconseguir acabar amb l’embús, amb el coll d’ampolla on semblen haver entrat les democràcies davant aquest món globalitzat i amb una major complexitat. I les respostes es troben en el reforçament del rol dels moviments socials, en la necessitat d’evolució i adaptació de les institucions que necessiten d’una profunda remodelació de les seves estructures i que ha d’estar necessàriament acompanyada de l’aparició de lideratges polítics forts.

A Catalunya estem de sort. La vitalitat del moviment socials, i la robustesa de la societat civil ha quedat àmpliament demostrada i s’ha erigit com a motor de les aspiracions a esdevenir un Estat, que vol ser Europeu i que espero vulgui ser radicalment democràtic i modern i, ¿Per què no? Que per no voler, no vulgui ni ser estat sinó prendre alguna forma infinitament millor.  Fora bo que aquesta societat civil musculada deixés de sotmetre’s a continues proves de força per esperonar una classe política que sembla afectada de poliomielitis, és a dir amb símptomes de baix to muscular i paràlisi flàccida. L’èxit de les successives convocatòries de mobilització ja ha demostrat més que sobradament la capacitat, força i contundència d’una voluntat política majoritària. Ara cal referendar i demostrar que també es posseeix la majoria aritmètica a les urnes, evidentment, però per això cal acció política i no sembla haver gaire pressa per part dels que hauríem d’entomar el procés. Aquí sobre les reformes estructurals i els lideratges polítics forts, ho tenim més magre.

Crisi i independència: mals temps per a la lírica

La crisi econòmica no ha ajudat a fer de la Unió Europea un instrument amb consistència suficient per liderar les tensions entre els estats membres i aquesta incapacitat de posar la casa en ordre li priva de tenir un paper més actiu en el món globalitzat. Sembla doncs que en un context de crisi tant la Unió Europea com el procés secessionista català no ho tindran gens fàcil per reeixir.

La mirada estrictament econòmica de la situació resulta esbiaixada però no és menor parar-hi atenció. El trencament de l’hegemonia econòmica d’Occident ha forçat també un nou equilibri del poder econòmic. Des del final de la segona Guerra Mundial s’ha passat de concentrar, per part dels Estats Units i Europa, el 50% del flux de  l’economia global a que els EUA representen el 18% i l’UE un altre 18%. D’aleshores ençà s’ha produït un nou repartiment de cartes i la Xina que suposava nomes un 4% d’aquesta economia global ha incrementat el seu pes fins a igualar amb un altre 18% els EUA i la Unió Europea. Resulta molt més difícil remenar les cireres quan s’ha deixat de tenir la paella pel mànec. Igual de difícil és per tots aquests països denunciar mancances democràtiques a la Xina, quan és un dels exemples d’èxit econòmic al món.

Per Held la història de l’èxit d’experiències com la Unió Europea, un èxit inicial però ara posat en qüestió, està essencialment lligat a l’èxit econòmic. Amb l’actual conjuntura econòmica Europa no és ara mateix un model d’èxit sinó de paràlisi. Mentre les economies estatals han funcionat res a grinyolat el que demostra la gran capacitat lúbrica dels diners. Quan el període de creixement ha entrat en un cicle baix com l’actual, de sobte, han aflorat les mancances i la Unió Europea ha vist perillar l’aparent unitat econòmica i monetària i també contempla l’amenaça d’una possible desintegració. ¿La causa? Haver bastit un edifici amb una fonamentació feble com a conseqüència  de la miopia política dels estats membres. Uns estats que no han sabut mirar a un futur de renúncia de parcel·les de sobirania i competències i que han preferit mantenir-se en els seus compartiments estancs sense evolucionar cap estructures polítiques superiors o si més no, diferents. 

Estat o no Estat? ¿Aquesta és la qüestió?

A Catalunya tenim doncs una Societat Civil robusta i amb capacitat d’incidència sobre l’esfera pública, una Societat Civil amb majúscules. Manquen institucions fortes, amb capacitat de recollir el testimoni i manca la valentia d’experimentar, per exemple possibles noves formes d’organització. ¿Cal que la fórmula per arribar a la independència sigui la constitució d’un Estat? O pot ser que, en un món global, caldria alguna estructura que superès els vicis que els vells estats han demostrat tenir?

Segurament la resposta, seguint l’actual procés, sigui que sí, que cal, però potser caldria també plantejar-se alguna alternativa. Potser mirar de recuperar la tradició democràtica de les ciutats-estat gregues? ¿Sembla una idea esbojarrada? Probablement, però donem-hi un parell de tombs. No és la ciutat un espai més humà, més accessible i que permetria un millor flux de la comunicació entre la societat civil i el seu govern? No serien les ciutats espais on fer possible models de democràcia deliberativa? No permetria una xarxa de ciutats delimitar un espai mes difús pel que fa a qüestions conflictives com les fronteres físiques, estalviant la divisió estrangers/nacionals?  Si la democràcia és, com ens diu Held, un concepte cada cop més vinculat al fet de tenir una economia sostenible no són les ciutats instruments on fer-ho possible? No són estructures encara no tan encotillades com els vells estats i que, per tant, són més àgils, flexibles a l’hora de innovar en la gestió,  acordar mancomunar serveis o actuar de forma cooperativa i col·laborativa amb altres ciutats?

Si els catalans volem fugir d’un Estat que no ens agrada. Perquè hauríem de voler copiar el model d’origen? Potser si hi posem una mica de pensament lateral a tot això trobarem alguna alternativa més equilibrada, amb una escala més humana, més participativa, més plural i més rabiosament democràtica, més transparent, que retorni el protagonisme i la sobirania als seus dipositaris reals: els ciutadans.

Ei! I si per arribar al somni, donades les circumstàncies, cal anar primer a la mala solució d’un estat propi, cap problema. A mi, ja no em ve de viure una mala transició de nou. Això sí, mentrestant posem fil a l’agulla, activem els brain-storming i que les muses ens inspirin. Gràcies professor David Held per les seves aportacions. No hi estic d’acord en tot el que ens diu, però m’hi ha fet pensar sobre el tema i res millor per a la salut democràtica que les idees creixin, es desenvolupin i s’entortolliguin com la vegetació de la selva amazònica, lliures, salvatges i frondoses.