Sempre m’ha fet molta ràbia quan una cançó
que m’agrada és utilitzada per la publicitat com a part de un espot. Sobretot
si entre el producte promocionat o a la venda, a més a més, no hi ha cap mena
d’empatia. Quan no enllaço, ni trobo, ni puc establir cap mena de vincle
emocional, sensorial o moral respecte allò que pretenen vendre. Una mancança
que té uns efectes terriblement contraris als pretesos per la feina dels
creatius que han bastit la campanya. La reacció és visceral i immediata i no
puc evitar posicionar-se automàticament en la direcció diametralment oposada a
la pretesa per l’anunci. És a dir, esdevinc automàticament un precís detractor
del producte i, si puc, en faig recomanacions en contra. Per sort o per desgràcia
la meva capacitat d’influència té efectes limitats, però no deixo de pensar que
hauria de ser motiu de preocupació per als publicitaris.
L’efecte que aquesta música causa en mi i
que us descric és coneix, en termes publicitaris, com a soroll. És a dir un element
de distracció en l’anunci. Un element
desestabilitzador que, pel seu pes específic sobre la percepció del missatge,
el distorsiona fins el punt que pot fer que el receptor oblidi el producte, un
cop fixada l’atenció allà on no tocava inicialment. Quant recordem un anunci
per allò que hem sentit, per la voluptuositat del/ la model que apareix i no
recordem que era allò que s’anunciava és que hem estat víctimes del soroll.
Facin l’exercici, descobriran com en pot ser d’elevada, la contaminació acústica,
en la publicitat.
Penso, per exemple, en els anuncis de
cervesa. Abans una bona música podia distorsionar l’anunci, ara es busca com a
objectiu aconseguir que la cançó de l’estiu s’identifiqui amb la música de
l’anunci d’una determinada marca. Aquí em torno a declarar rara avis. A mi
m’agraden més els anuncis de Karlsberg. Però aquesta marca no sembla haver
optat per la via de la competició musical. En qüestió de música, jo prefereixo
els anuncis d’Heineken. Destacaria les dues darreres campanyes amb dos cançons
que trobo superen, de llarg, les ensucradíssimes cançonetes light de Damm. La primera
que em va cridar l’atenció va ser la que va utilitzar el tema de The Asteroids
Galaxy Tour, The Golden
Age i la segona, que trobo al mateix nivell de la primera, el ritme
frenopàtic de Mohammed Rafi Jan
Pehchan Ho. Increïble, i el millor de tot, a mi ,no m’agrada la cervesa...
gens.
Per una banda, tenim doncs la música com un
element essencial del discurs publicitari. Per una altra banda, tenim que, en
línia amb el discurs d’immoralitat o d’amoralitat que la publicitat fa temps
que ha pres com a camí, tota la música val. Però sobretot, aquella que ja ha
demostrat la seva qualitat, validesa, la interpretada per grups o solistes de
solvència contrastada. I això va des de la música clàssica de tots els períodes
fins als Beatles, els Doors o qualsevol altre. Si, a més i com em temo, el tema dels
drets a pagar en molts casos per a l’ús comercial deu resultar pràcticament a
cost zero. A costa de resultar integrista, trobo que no els haurien de permetre
aquests usos. El caràcter emocional de la música i la seva capacitat evocadora
converteixen aquest llenguatge en una via d’entrada subliminal, per tant que
s’aprofitin de la bona música amb fins econòmics hauria de estar, potser, un
pel més sota control.
Però anem a entrar en matèria. No disposo de
dades de contrast ni de cap estudi que avalin la hipòtesi, però tinc la
sensació que determinats gustos, determinades preferències tenen alguna cosa a
veure amb l’estatus econòmic, social i cultural. Tampoc crec que vaig tant
errat si penso que la música clàssica ha estat tradicionalment la música de les
elits econòmiques i culturals perquè eren aquestes les que tenien accés a
ella. Potser soni a clixé, però em penso
que de forma mes subtil, perquè ara l’accés a la musica i a l’educació s’han
universalitzat, aquest tipus de diferències basades en criteris socieconòmics i
socioculturals encara perviuen, segurament molt més matisats.
On vull anar a parar? A que em penso que la
dreta d’aquest país té els mateixos gustos musicals i que, precisament, perquè
en qüestió de gustos no hi ha res escrit, aquest poden coincidir parcialment
amb alguns dels meus gustos personals i em demano si m’hauria de començar a
preocupar el fet que aquesta coincidència es produeixi. Em faig gran i em torno
conservador? Per tant, apropo el meus gustos sonors als seus? No ho crec.
Prefereixo pensar que tenint unes preferències absolutament eclèctiques la
possibilitat de coincidir simplement s’incrementa exponencialment. Però em
quedo amb una idea. A la dreta li agrada una determinada música.
I per tant no trobo tan estrany pensar que
les coincidències sonores entre grups ideològicament afins sovintegin de forma
explicita en la publicitat televisiva. L’exemple més flagrant el tenim en el
tema, a hores d’ara, un clàssic del
soul, I say a Little
prayer for you, el tema que Burt Bacharach i Hal David van composar per
Dionne Warwick però que va convertir-se en un hit mundial en la veu d’Aretha
Franklin.
Que té aquesta cançó que va ser l’escollida
pels creatius de les campanyes publicitàries de Convergència i Unió com a tema
de la campanya per a les municipals? La resposta, òbviament, ha de ser en
primer terme la qualitat indiscutible de la cançó. Però, anant mes enllà, que
ens aporta el tema? Ens parla de valors
conservadors al 100%, tinc una oració per tu, dic una oració per tu, tinc un
pensament per tu, podríem dir en una traducció més agnòstica o escèptica. El
tema ens aporta els valors consubstancials del matrimoni, fidelitat, eternitat,
subjugació conjugal, dependència, amor incondicional, suplica d’afecte... es a
dir amor dependent i de clares connotacions masclistes on elles són les
submises esposes que demanen l’amor dels seus homes. Adobin l’estereotip tant
com vulguin. Confesso que després de conèixer la lletra de la cançó aquesta ha
perdut uns quants punts. Però també m’agrada un munt de musica que va ser
pagada per a ser escoltada en esglésies i catedrals i això no en redueix la
qualitat musical, per molt laïcista que un sigui, oi?
Per reblar el clau, el mateix tema musical
ha estat l’escollit pels creatius de les campanyes publicitàries de Bankia per als espots televisius d'aquest hivern 2011/2012.
Que té la dreta que coincideix en gustos
musicals? Pel que sembla I say a litlle
pray for you, és com el Bovril , un condensat i concentrat ideològic en
forma de cançó què, a més a més, compta amb l’atractiu de ser una diana segura
de cara al públic. Sigui com sigui, ho continuo considerant un cas d’apropiació
indeguda, sinó de la propietat intel·lectual sí de la resta de propietats,
també intel·lectuals, del tema.
Trias i Rato coincideixen en gustos musicals
ergo coincidiran en moltes altres coses. Els fets polítics recents semblen, en
aquest cas sí, aportar dades científicament contrastables que, malgrat tot el
teatre i gesticulació amb que farceixen la seva imatge, els seus fets els demostren
com a part d’un tot ideològicament homogeni que obeeix i respon a un mateix
objectiu polític. El manteniment del statu quo. Que res és mogui. Que tot el
que va quedar lligar i ben lligat continuï lligat i relligat, això si,
embolicant la troca i enfortint l’embolic.
Rato i Trias, Bankia i CiU.... són,
finalment, les dues cares d’una mateixa moneda. Ara que se senten campanes de
fusions bancaries. Ara que tots ells se senten valents, ara culminaran el
procés i es fondran en un mateix espai econòmic. Són a un pas d’aconseguir-ho.
Una operació que els ha costat temps i esforç, lenta però imparable. Primer ha
estat TV3 i el reforç del panorama comunicatiu privat en mans de l’orbita
conservadora un procés en vies d’acabar-se i de conseqüències catastròfiques
per a la llengua (per no parlar dels periodistes i que m’acusin de
corporativisme, si volen). Potser ara assistirem a un altre procés de
desballestament, el de la desaparició, per globalització, de l’únic candidat a
representant d’una hipotètica institució bancaria, més o menys, catalana, la
Caixa. Tampoc no és cap secret que aquesta entitat manté vincles financers amb
CiU (encara que no és l’únic partit al que té ben collat amb crèdits, hi és present
tot l’espectre polític PSC; PP, ICV i ERC).
El futur ens dirà si aquesta delirant teoria
músico-política-conspirativa, nascuda de la coincidència musical publicitària,
va més enllà de la imaginació del que la formula. De moment, la única conclusió a la que se
arribar és que sembla que existeixen músiques per escoltar a la dreta política
i econòmica, més enllà dels respectius himnes. Ara bé, cada cop que hi penso i
que imagino la resta de l’escenari que dibuixa aquesta teoria em passa com a l’Aretha Franklin no puc evitar
to say a little prayer for all ours.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada