Músiques per escoltar(-)les Dretes

Sempre m’ha fet molta ràbia quan una cançó que m’agrada és utilitzada per la publicitat com a part de un espot. Sobretot si entre el producte promocionat o a la venda, a més a més, no hi ha cap mena d’empatia. Quan no enllaço, ni trobo, ni puc establir cap mena de vincle emocional, sensorial o moral respecte allò que pretenen vendre. Una mancança que té uns efectes terriblement contraris als pretesos per la feina dels creatius que han bastit la campanya. La reacció és visceral i immediata i no puc evitar posicionar-se automàticament en la direcció diametralment oposada a la pretesa per l’anunci. És a dir, esdevinc automàticament un precís detractor del producte i, si puc, en faig recomanacions en contra. Per sort o per desgràcia la meva capacitat d’influència té efectes limitats, però no deixo de pensar que hauria de ser motiu de preocupació per als publicitaris.

L’efecte que aquesta música causa en mi i que us descric és coneix, en termes publicitaris, com a soroll. És a dir un element de distracció en l’anunci.  Un element desestabilitzador que, pel seu pes específic sobre la percepció del missatge, el distorsiona fins el punt que pot fer que el receptor oblidi el producte, un cop fixada l’atenció allà on no tocava inicialment. Quant recordem un anunci per allò que hem sentit, per la voluptuositat del/ la model que apareix i no recordem que era allò que s’anunciava és que hem estat víctimes del soroll. Facin l’exercici, descobriran com en pot ser d’elevada, la contaminació acústica, en la publicitat.  

Penso, per exemple, en els anuncis de cervesa. Abans una bona música podia distorsionar l’anunci, ara es busca com a objectiu aconseguir que la cançó de l’estiu s’identifiqui amb la música de l’anunci d’una determinada marca. Aquí em torno a declarar rara avis. A mi m’agraden més els anuncis de Karlsberg. Però aquesta marca no sembla haver optat per la via de la competició musical. En qüestió de música, jo prefereixo els anuncis d’Heineken. Destacaria les dues darreres campanyes amb dos cançons que trobo superen, de llarg, les ensucradíssimes cançonetes light de Damm. La primera que em va cridar l’atenció va ser la que va utilitzar el tema de The Asteroids Galaxy Tour, The Golden Age i la segona, que trobo al mateix nivell de la primera, el ritme frenopàtic de Mohammed Rafi Jan Pehchan Ho. Increïble, i el millor de tot, a mi ,no m’agrada la cervesa... gens.

Per una banda, tenim doncs la música com un element essencial del discurs publicitari. Per una altra banda, tenim que, en línia amb el discurs d’immoralitat o d’amoralitat que la publicitat fa temps que ha pres com a camí, tota la música val. Però sobretot, aquella que ja ha demostrat la seva qualitat, validesa, la interpretada per grups o solistes de solvència contrastada. I això va des de la música clàssica de tots els períodes fins als Beatles, els Doors o qualsevol  altre. Si, a més i com em temo, el tema dels drets a pagar en molts casos per a l’ús comercial deu resultar pràcticament a cost zero. A costa de resultar integrista, trobo que no els haurien de permetre aquests usos. El caràcter emocional de la música i la seva capacitat evocadora converteixen aquest llenguatge en una via d’entrada subliminal, per tant que s’aprofitin de la bona música amb fins econòmics hauria de estar, potser, un pel més sota control.

Però anem a entrar en matèria. No disposo de dades de contrast ni de cap estudi que avalin la hipòtesi, però tinc la sensació que determinats gustos, determinades preferències tenen alguna cosa a veure amb l’estatus econòmic, social i cultural. Tampoc crec que vaig tant errat si penso que la música clàssica ha estat tradicionalment la música de les elits econòmiques i culturals perquè eren aquestes les que tenien accés a ella.  Potser soni a clixé, però em penso que de forma mes subtil, perquè ara l’accés a la musica i a l’educació s’han universalitzat, aquest tipus de diferències basades en criteris socieconòmics i socioculturals encara perviuen, segurament molt més matisats.

On vull anar a parar? A que em penso que la dreta d’aquest país té els mateixos gustos musicals i que, precisament, perquè en qüestió de gustos no hi ha res escrit, aquest poden coincidir parcialment amb alguns dels meus gustos personals i em demano si m’hauria de començar a preocupar el fet que aquesta coincidència es produeixi. Em faig gran i em torno conservador? Per tant, apropo el meus gustos sonors als seus? No ho crec. Prefereixo pensar que tenint unes preferències absolutament eclèctiques la possibilitat de coincidir simplement s’incrementa exponencialment. Però em quedo amb una idea. A la dreta li agrada una determinada música.

I per tant no trobo tan estrany pensar que les coincidències sonores entre grups ideològicament afins sovintegin de forma explicita en la publicitat televisiva. L’exemple més flagrant el tenim en el tema, a  hores d’ara, un clàssic del soul, I say a Little prayer for you, el tema que Burt Bacharach i Hal David van composar per Dionne Warwick però que va convertir-se en un hit mundial en la veu d’Aretha Franklin.

Que té aquesta cançó que va ser l’escollida pels creatius de les campanyes publicitàries de Convergència i Unió com a tema de la campanya per a les municipals? La resposta, òbviament, ha de ser en primer terme la qualitat indiscutible de la cançó. Però, anant mes enllà, que ens aporta el tema?  Ens parla de valors conservadors al 100%, tinc una oració per tu, dic una oració per tu, tinc un pensament per tu, podríem dir en una traducció més agnòstica o escèptica. El tema ens aporta els valors consubstancials del matrimoni, fidelitat, eternitat, subjugació conjugal, dependència, amor incondicional, suplica d’afecte... es a dir amor dependent i de clares connotacions masclistes on elles són les submises esposes que demanen l’amor dels seus homes. Adobin l’estereotip tant com vulguin. Confesso que després de conèixer la lletra de la cançó aquesta ha perdut uns quants punts. Però també m’agrada un munt de musica que va ser pagada per a ser escoltada en esglésies i catedrals i això no en redueix la qualitat musical, per molt laïcista que un sigui, oi?

Per reblar el clau, el mateix tema musical ha estat l’escollit pels creatius de les campanyes publicitàries de Bankia per als espots televisius d'aquest hivern 2011/2012.

Que té la dreta que coincideix en gustos musicals? Pel que sembla I say a litlle pray for you, és com el Bovril , un condensat i concentrat ideològic en forma de cançó què, a més a més, compta amb l’atractiu de ser una diana segura de cara al públic. Sigui com sigui, ho continuo considerant un cas d’apropiació indeguda, sinó de la propietat intel·lectual sí de la resta de propietats, també intel·lectuals, del tema.

Trias i Rato coincideixen en gustos musicals ergo coincidiran en moltes altres coses. Els fets polítics recents semblen, en aquest cas sí, aportar dades científicament contrastables que, malgrat tot el teatre i gesticulació amb que farceixen la seva imatge, els seus fets els demostren com a part d’un tot ideològicament homogeni que obeeix i respon a un mateix objectiu polític. El manteniment del statu quo. Que res és mogui. Que tot el que va quedar lligar i ben lligat continuï lligat i relligat, això si, embolicant la troca i enfortint l’embolic.

Rato i Trias, Bankia i CiU.... són, finalment, les dues cares d’una mateixa moneda. Ara que se senten campanes de fusions bancaries. Ara que tots ells se senten valents, ara culminaran el procés i es fondran en un mateix espai econòmic. Són a un pas d’aconseguir-ho. Una operació que els ha costat temps i esforç, lenta però imparable. Primer ha estat TV3 i el reforç del panorama comunicatiu privat en mans de l’orbita conservadora un procés en vies d’acabar-se i de conseqüències catastròfiques per a la llengua (per no parlar dels periodistes i que m’acusin de corporativisme, si volen). Potser ara assistirem a un altre procés de desballestament, el de la desaparició, per globalització, de l’únic candidat a representant d’una hipotètica institució bancaria, més o menys, catalana, la Caixa. Tampoc no és cap secret que aquesta entitat manté vincles financers amb CiU (encara que no és l’únic partit al que té ben collat amb crèdits, hi és present tot l’espectre polític PSC; PP, ICV i ERC).

El futur ens dirà si aquesta delirant teoria músico-política-conspirativa, nascuda de la coincidència musical publicitària, va més enllà de la imaginació del que la formula.  De moment, la única conclusió a la que se arribar és que sembla que existeixen músiques per escoltar a la dreta política i econòmica, més enllà dels respectius himnes. Ara bé, cada cop que hi penso i que imagino la resta de l’escenari que dibuixa aquesta teoria  em passa com a l’Aretha Franklin no puc evitar to say a little prayer for all ours.