Adaptació de Xavier Bru de Sala del text d'Edmond Rostand
Assaig obert
Biblioteca de Catalunya,
divendres 18 de maig de 2012
En
aquesta edició prèvia especial de la crítica ha dit, la crítica no dirà gran
cosa perquè no seria de rebut emetre la crítica d'un assaig que per se
és una obra inacabada, incompleta, en procés de creació. Per tot això mereix la
prudència del silenci a l’espera de veure el producte acabat i a més el
respecte de deixar que el curs del procés creatiu de director, actors, i la
resta de l’equip es completi, que tanqui el cercle abans de l’estrena. Però ja
us dic ara i aquí que el nas em diu que la cosa pinta bé i s’ensuma una
producció interessant.
Però
tafaner de mena com sóc no me’n puc estar de parlar de les sensacions i
emocions derivades de l’assistència a l’assaig del Cyrano que la Perla29 i
Oriol Broggi ens cuinen a la Biblioteca de Catalunya, aquest escenari insòlit,
surrealista però tan acollidor i proper en el que hem pogut assistir a
autèntiques meravelles escèniques en els darrers anys, des de l’Antígona a
Hamlet o L’home de la Flor a la boca i el Rei Lear, per citar-ne algunes dels
millors destil·lats escènics al que he pogut assistir.
En
primer lloc doncs crec que cal donar les gràcies al director i la companyia per
permetre la invasió de l’espai de treball i l’accés a l’assaig. Assistir al
procés de polir, afinar, coordinar, cisellar l’espectacle a pocs dies de
l’estrena té moltes virtuts. Ens forma com a espectadors, en aquest aspecte ens
millora com a tals, ens ajuda a comprendre motius i potser ens respon preguntes
que sovint apareixen en veure les produccions, perquè aquell to, aquella
intensitat, aquell èmfasi, etc. Ajuda doncs a entendre millor el treball dels
actors i visualitza un aspecte immaterial però present que és el treball del
director i també el de tot l’equip tècnic.
L’Assaig
del Cyrano a la Biblioteca ens ha brindat tot això i alguna propina més. El que
van poder veure correspon al primer acte del text d’Edmon Rostand (adaptat per
Xavier Bru de Sala) abans de l’inici de una representació teatral a l’Hotel de
Borgonya, espai que feia les funcions de Biblioteca de Catalunya cap al 1640,
es a dir, feia les funcions de Teatre. Es la presentació dels personatges dels
nobles dels burgesos, de Cristian, Rosaura i del mateix Cyrano,, els seus amics
Ligniere i el pastisser lletraferit Ragueneau i els seus enemics el comte de
Guiche i el vescomte de Valvert.
Vaig
trobar encertat per part del director que en aquesta carta de presentació
Ligniere ens actuï com a mestre de cerimònies i ens vagi introduint a la
societat burgesa del moment assenyalant cognoms i personalitats influents i
barrejant per igual aquests cognoms de la flor i nata de la burgesia i política
catalanes amb els de la critica teatral mes nostrada. Una aclucada d’ull
que ens situa molt be en aquest joc del qui es qui per situar cada personatge
en l’escalafó que toca. Al capdavall bona par del valor de l’honestedat i
sinceritat del Cyrano prové del fet que, pobre en recursos econòmics es ric en
sinceritat, honestedat i valors, qualitats que sovint la opulència mata o
enterra sota tones d’hipocresia.
És en
aquesta escena amb on també assistim al primer duel entre Cyrano i Valvert quan
el noble insulta de forma maldestre Cyrano després que aquest ha fet fugir
l’inefable actor Montfleuri de l’escena. Un duel a ritme de sonet que ve
precedit per la lúcida i afuada intervenció de Cyrano entorn a les mil i una
formes de ficar-se amb el seu nas prominent.
Força
interessant veure el treball de Pere Arquillué en el paper de Cyrano, fins i
tot amb l’acudit final de l’actor, cansant i esbufegant després del duel i tot
fent broma amb el públic al mateix temps que demanava sinó havien anat massa
accelerats, tot dient “Ja no tinc edat per això”. En aquest sentit és
remarcable l’esforç doble de l’actor, recordant el paper, en vers, i lluitant
simultàniament amb floret en un combat que no deixa de ser una coreografia
mil·limetrada i que, igual que el text, ha de resultar creïble. I cap dels dos
esforços no pot ni ha d’eclipsar l’altre. I aquest Cyrano sembla haver-se
proposat fer d’aquestes coreografies d’esgrima a l’estil Errol Flynn un dels
atractius visuals de la producció. Interessant també observar el treball tècnic
perquè avesats com estem a veure que durant la funció tot rutlla a la perfecció
i com un rellotge sovint oblidem que les cordes, corrioles i mecanismes i
artefactes, també tenen dret (i de vegades una certa tendència) a encallar-se o
no anar a l’hora. Aspectes que cal tenir presents a l’hora de decidir un efecte
visual d’impacte. M’aturo per no matar la sorpresa perquè espero que la puguin
mantenir, quedava de cine.
En
darrer terme i fora de la impressió general que aquest Cyrano el tenen
encarrilat. Sobre la producció sura el fantasma del darrer Cyrano que
Josep Maria Flotats va posar sobre escena fa gairebé 30 anys. Es cert que
aquell Cyrano va deixar bon gust de boca i que els catalans som especialistes
en flagel·lar-nos en la nostàlgia. Però jo crec que la pregunta que caldria
fer-se és quan de temps ha de passar per tornar a veure una bona versió del
Cyrano? I la veritat, trobo que esperar 30 anys és excessiu. Recordo
perfectament aquell Cyrano, com recordo perfectament l’Antígona (per citar un
text que va impactar) amb la Clara Segura i no voldria oblidar-los però tampoc
voldria perdre’m la oportunitat de tornar a gaudir del text amb nous matisos,
noves aportacions, potser noves mirades i revisions dels clàssics. En qualsevol
cas trobo que cal aplicar la premisa que tota producció passada va ser anterior
i, per tant, benvingut sigui aquest Cyrano. I al capdavall si tenim tant
bon record d’aquell Cyrano, no serà perquè també li vam perdonar a
Flotats la cantarella que lluïa quan actuava?
Entrevistant
Flotats, ara fa... més de 25 anys
Una
cantarella que quan parlava fora de escena com, per exemple, en les entrevistes
es tornava insofrible i el feia aparèixer mil vegades mes pedant del que
era. I en canvi era un plaer veure’l sobre l’escenari i la memòria,
selectiva com és, ens preserva només el bon record. Així fora fantasmes i
posem-li nassos a l’afer.
Emulant
el text on Cyrano ens demostra com l’humor i el domini de la paraula esdevenen
esmolades eines per ferir i combatre la ignorància i la incultura al mateix
temps que fa un exercici d’humorística autocrítica al voltant de la seva magna
protuberància i del seu esmolat bec m’atreviré a suggerir diferents formes
d’elogi a l’espectacle que tot just s’estrenarà en pocs dies.
Olfactiu:
M’ensumo que la faran grossa
Culinari:
Això flaira bé
Cubà.:
Tremenda presència escènica
Policíac:
Em diu el nas que aquí es prepara alguna cosa important
Dissonant:
Això fa tuf d’èxit, se sent ja la fortor dels aplaudiments
Nostàlgic
teatrero amb mini dosi de mala baba incorporada: Ha “flotat” a l’ambient la
necessitat de superar el repte... però estan com estant, tots “embroggits”
sembla que, en essència, van en la bona direcció
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada