La Lepra del diner

Edició especial de La Crítica ha dit: estrena al Teatre Romea

Senyoreta Júlia

Versió de Patrick Marber a partir de l'obra d'August Strindberg  

Direcció de Josep Maria Mestres 

Estrena, divendres 29 de juny de 2012

Les senyoretes Júlia del segle XXI difícilment tenen capacitat per escandalitzar ningú pel seu comportament social o pel lliure exercici de la seva sexualitat, moralitat o pensament. Així la lectura que Josep Maria Mestres ens proposa del text de Patrick Marber sobre l’obra original d’August Strindberg havia de fer marrada necessàriament per conduir-nos, com sempre fa al Romea en les seves produccions, a enfrontar-nos a reptes més d’acord amb els temps. I la senyoreta Julia resultant en aquest temple escènic ravalenc és el producte de la descomposició i putrefacció d’una burgesia benestant, tan frívola, alliberada i desinhibida com vulguin, però absolutament contaminada per la malaltia associada al capitalisme salvatge i que podríem anomenar la lepra del diner (Emulant la lírica de Quevedo al seus versos de Poderoso Caballero es don Dinero). I aquest és, al meu parer, el pal de paller de la proposta; evidenciar la tesi que el diner té una de les més altes capacitats de corrompre i de descompondre les persones, tal qual com si esteséssim parlant d’una forma de mort en vida.

Per això encara que el context de la producció ens situï a l’Anglaterra de la postguerra, en el moment que Winston Churchill ha perdut les eleccions davant el laborisme, immersos en una crisi galopant i amb la promesa molt engrescadora d’un canvi cap al socialisme (tan utòpica, inabastable e increïble com pensar que el PP i CiU ens trauran de l’actual crisi) que ha de resoldre el problema de la desocupació, la pobresa i la reconstrucció des d’un govern d’esquerres. Una proposta realment engrescadora en el seu moment (com ho va ser el Cambio socialista que va dur Felipe Gonzalez al capdavant del govern espanyol) i que tot i l’enlluernament necessari va perdre pistonada en nomes sis anys a Anglaterra. Aquest és el punt de partida que Marber va escollir per a l’actualització del text d’Strindberg, un punt de partida on, salvant moltes diferencies al voltant dels motius que han provocat cadascuna de les conjuntures, la crisi i la necessitat de sortir-se’n d’aquesta és l’embolcall de la situació.

En aquesta situació els personatges, Julia, la filla de l’amo, i John, el xofer de l’amo, van intercanviant-se el rols de víctima i botxí en un text amb poques concessions per a l’humor, que apareix en comptades ocasions amb comptagotes, però que resulta extraordinàriament estimulant per a un espectador observant el duel dialèctic entre una i altre.

La Júlia que ens ofereix Cristina Genebat és l’exemple fefaent que els diners no fan la felicitat. En el seu cas, ni tan sols ajuden. Una Júlia aparentment extravertida, desinhibida, lliure a la qual la seva posició de comoditat i riquesa ha embrutit i perdut fins a límits insospitats. Julia no escandalitza per la seva aparent frivolitat, lleugeresa, banalitat o presumpta distracció moral. Al menys a mi em resulta infinitament més escandalós el fet que tenint possibilitats,  capacitat i sobretot els diners, i per tant, oportunitat i mitjans (més que qualsevol altre mortal), per desenvolupar el millor de si mateixa aparegui algú capaç de desenvolupar el pitjor de la persona; la crueltat, el domini, el sadisme refinat, la supèrbia, el xantatge, la coerció i l’amenaça, embolcallats de superficialitat, de dona capriciosa i voluble, aparentment alliberada i sense prejudicis. Una Júlia en definitiva fagocitada pel poder de corrupció de la seva posició social, una víctima de l’avorriment de classe benestant que es veu abocada pel tedi insuportable a experimentar amb els racons més foscos (un fet que, portat amb alegria i felicitat, en principi tampoc semblaria tan lleig com el pinto, frívol potser si, excèntric, potser també... però en cap cas sòrdid, que és exactament com li escau). Una Júlia que, finalment, traspua covardia i por a/de la vida. Qui sap si aquesta Júlia, amaga una altra Júlia més fràgil.. més innocent.. més ingènua. Però m’inclino a pensar que aquesta Julia més humanitzada ha acabat oculta i asfixiada sota la resta de “virtuts”.

I no es pensin que el personatge masculí, John, encarnat per Julio Manrique, es queda curt. Sortosament aquest no és un text maniqueu de bons i dolents, amb blancs  i negres definits. No, aquí els clarobscurs i els matisos, i cal apreciar l’esforç amb que tots dos actors  es lliuren en la interpretació, son els que ens enriqueixen el discurs que, si no, fora fàcil i previsible.

Aparentment i en el context de l’obra (i forçant la màquina, seria transportable al present) el punt de partida dels criats, dels empleats, dels treballadors sempre és de debilitat. Això no disculpa que, davant el diner, es perdin els papers, la coherència i l’honestedat. I això precisament és el que li succeeix a John. Ha viscut la seva vida  a l’ombra de l’opulència i aquesta llavor ha fet aparèixer l’enveja i l’ambició. No es deixin enganyar pel John que assegura haver estat enamorat des de la infantesa de la princesa de la casa. Si fos així l’obra no es diria la senyoreta Julia sinó Sabrina i tindríem un happy end sense necessitat d’assaltar la caixa forta del senyor de la casa. Julio Manrique vestiria de Balenciaga i tindria una retirada a l’Audrey Hepburn (mmm... no descartin una versió en aquest sentit. A mes a més, el rollo  lèsbic seria un contrapunt molt actual).

Novament i mantenint la tesi que el diner, com el dubte, corroeix i molt. El diner consum la integritat de John. L’efecte d’aquest minat moral és demolidor perquè ataca i rossega fins al moll de l’os el concepte de fidelitat. D’una banda, la fidelitat al patró, que s’ha acabat convertint en submissió i per tant en una relació de domini, tan sàdica i masoquista com la que sembla mantenir en el pla sexual, la mateixa Júlia. Una relació insana que genera rancúnia laboral. I per una altra banda, la fidelitat emocional cap a la Cristina, la seva presumpta promesa i cuinera de la casa. Una fidelitat que salta pels aires davant la promesa de coit de la protagonista. Promesa que acabarà consumant-se i consumint-ne els protagonistes. Així doncs, fidelitat mal entesa tant en el pla laboral (fidelitat vs submissió) com en el pla emocional (infidelitat a la novia i/o promesa).

Finalment, i igual que la Júlia, en John ens ofereix la més alta mostra de covardia, abocant la seva amant al suïcidi i amb contundent imatge final, tan poèticament explícita, que no la podem ni volem desvetllar per no matar la sorpresa. Només apuntarem que intervenen en la imatge el paper moneda i les sabates del amo, un dels elements simbòlics de la diferència d’estrats socials omnipresent en la producció.  

El drama es desenvolupa a la cuina de la casa de camp.  Tractant-se de l’Anglaterra nobiliària, en el més pur estil de la clàssica producció televisiva Upsairs Downstairs, és una cuina semisoterrada amb finestres que donen visió al jardí. Un espai molt, molt apte per a representar aquest viatge a l’interior, a les profunditats de les animes dels personatges.  Un viatge realment underground.

Hem comentat que la producció té comptats els moments de distensió que facilita l’humor. Es especialment remarcable l’aclucada d’ull que Genebat li fa a Manrique tot elogiant el seu vestuari: “Sembles un director de teatre” promovent un somriure generalitzat entre l’auditori.

La resta de sortides humorístiques les vaig trobar vinculades amb altres moments molt més tensos i on, si apareix el somriure, és bàsicament perquè la realitat mostrada és prou dura per necessitar algun espai de relax. Així el moment en que el joc de la seducció porta Júlia a demanar que li besin els peus, podria  fer riure sinó fos perquè aquí es barregen moltes altres intencions com la possessió, el joc de dominació i submissió subjacent a la relació amo/criat. Un altre moment que perd l’humor en favor d’accentuar altres emocions és quan Júlia apareix amb la gàbia del seu canari amb la pretensió de fugir amb ell i es passat a degolla (fictícia, com molt bé indiquen ens els díptics informatius de la producció).

Com l’ocell decapitat, la llibertat, la pretesa llibertat de la que els personatges sembla haurien de gaudir és un be escàs... inabastable. La permanència en el cercles socials, avicia i sortir dels cercles viciosos sembla una missió impossible ja que impossible resulta per a l’ocell engabiat assolir cotes de llibertat i autonomia després d’acostumar-se a la gàbia.

Aquest text ens fa palès que encara hi ha classes, potser estan en lluita entre elles, una lluita ancestral que s’ha manifestat al llarg dels segles en múltiples formes. Una lluita on els poderosos sempre juguen amb l’avantatge de tenir-ho tot millor. Potser són més carn de psiquiatra. Però en qualsevol cas s’ho poden permetre.  I si pensen que aquesta afirmació es agosarada intentin negar-la després  de veure el tracte que reben els banquers d’aquest país fent el que han fet amb l’economia nacional en nom del lliure mercat i del capitalisme salvatge. Intentin afirmar que no hi ha classes quan aquests personatges continuen lliures i sota la protecció de tots els estaments de poder. Intentin pensar que no hi ha classes quan la mal anomenada burgesia catalana, amb Millets i Montulls al capdavant, seguida d’una corrua de personatges convergents i units, i ben esquitxats per dubtosos finançaments dels seus partits amb diners  bruts i contaminats de corrupció continuen aferrats a les respectives poltrones. Proletaris del mon uniu-vos,  i intenteu fer una centèsima part del que han fet aquesta colla de delinqüents i ja ens cartejarem des de la presó per explicar-nos-ho.  Aquesta però és una altra història... encara que tampoc tingui pinta de tenir un bon final... com el de la pobra i dissortada Júlia i el seu captiu i servent amant.