Hi ha dies que, sense
motiu, t'embolcalla la tristesa.
Sense raó i sense
permís.
T'envaeix com la vinya
verge envaeix la tanca del jardí. S'emparra pels murs i apareix, de sobte, amb
les seves petites i resistents ventoses, arrapada al vidre de la finestra, com
envejant l'ombrívol interior de la casa, tafanera.
Com a tot agent invasor la
pots combatre amb totes les eines a l'abast i probablement vèncer-la sense mes
entrebancs. Un altra cosa és que tinguis tendències depressives, que per sort
no és el cas. Quina sigui la glàndula que segrega optimisme en el meu organisme
esta em mode "hipo".
Per això quan la
tristesa truca a la porta, sense cap excusa aparent o rellevant, com l'amic que
es deixa caure un dia per fer cafè sense programació prèvia, la deixo passar.
No la convido a quedar-se. Però tampoc refuso la seva presència. Si has vingut
potser calia veure's. Penso mentre intento esbrinar quin ha estat el detonant
de la seva gratuïta aparició.
Aquest tema d'Elton John no
parla de la tristesa pròpiament, tot i ser ben trista. En dies com els que
descric, procuro acomiadar-la amb quelcom que es pugui endur amb ella. Avui li
he endossat aquesta cançó que feia dies que em rondava, com si en el fons l’estigués
esperant, a la molt imprevista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada