Si la primavera us ronda...Misty

 

Misty, tot un clàssic que ha esdevingut un estàndard jazzístic del repertori de les millors veus, des de Sara Vaughan a Ella Fitzgerald, per citar algunes de les versions més clàssiques fins a les mes rítmiques, però igualment interesants, de Della Reese o Julie London. Entre les veus masculines que s’hi han atreviat amb el tema hi ha Fank Sinatra o Billy Eckstine. La va composar el pianista Errol Garner cap allà al 1954. Crec que inicialment el tema era instrumental i Johny Burke va escriure i incorporar la lletra al tema amb posterioritat. L'any 1959 va ser el tema que va catapultar a l'èxit el tercer disc de Johnny Mathis que fa una versió prou aconseguida i que circula per YouTube entre centenars de versions més del tema, no us les podreu acabar.

Té el meravellós encant de les coses simples. I és perfecta per si us ronda la primavera i de sobte us desperteu amb unes irrefrenables ganes de cantar.

No soluciona el tema de l'astènia, ni el de la crisi... per aquestes coses consulteu el metge de capçalera o reclameu a Bankia segons la necessitat a satisfer.

Del Peix "All Covers", edició especial. Tristesa gratuïta

Hi ha dies que, sense motiu, t'embolcalla la tristesa. 

Sense raó i sense permís. 

T'envaeix com la vinya verge envaeix la tanca del jardí. S'emparra pels murs i apareix, de sobte, amb les seves petites i resistents ventoses, arrapada al vidre de la finestra, com envejant l'ombrívol interior de la casa, tafanera. 

Com a tot agent invasor la pots combatre amb totes les eines a l'abast i probablement vèncer-la sense mes entrebancs. Un altra cosa és que tinguis tendències depressives, que per sort no és el cas. Quina sigui la glàndula que segrega optimisme en el meu organisme esta em mode "hipo".

 Per això quan la tristesa truca a la porta, sense cap excusa aparent o rellevant, com l'amic que es deixa caure un dia per fer cafè sense programació prèvia, la deixo passar. No la convido a quedar-se. Però tampoc refuso la seva presència. Si has vingut potser calia veure's. Penso mentre intento esbrinar quin ha estat el detonant de la seva gratuïta aparició. 

Aquest tema d'Elton John no parla de la tristesa pròpiament, tot i ser ben trista. En dies com els que descric, procuro acomiadar-la amb quelcom que es pugui endur amb ella. Avui li he endossat aquesta cançó que feia dies que em rondava, com si en el fons l’estigués esperant, a la molt imprevista. 

2012 mor... 2013, més et val que em facis peça

Una nova cançó per l'Ego-tunes.
 Per acomiadar un any d'incerteses i aventures diverses.
 Per dir-li a la Mireia que malgrat els malgrats... som un equip.
Que per sobre de la crisi, hi ha l'amor... i moltes més coses.
I perquè al 2013 hi hagi moltes més coses que ens facin peça.

Bon any a tothom... el viatge continua.

 

Deliri

Ja tenia ganes de fer crèixer una mica la secció del Ego-tunes. Perquè darrerament només incorporava temes a la secció de versions del Peix "all Covers" i no a la llista de composicions pròpies. I calia posar-hi remei.

Així que aprofito el dia d'avui, 13 de desembre de 2012, dia del meu 49è aniversari, per capgirar els costums. En comptes d'esperar rebre regalets, seré jo qui ofereixi el present a amics i coneguts i a totes les pobres víctimes que es prestin a escoltar-ho.

Per què el regalet?

En primer lloc per celebrar la vida (la meva, per exemple, aprofitant la conjuntura). Per què tinc la sensació que necessitem motius de celebració, encara que les ganes o les circumstàncies no acompanyin. Per transmetre una mica de vibració positiva i, segurament, la música sigui millor vehicle que la paraula.

Per què els que ja em coneixen ja saben que m’agrada dur la contrària per vici i si avui toca rebre regals doncs jo vaig i capgiro la troca.

Per tot això, perquè em dona la gana i per què em venia molt de gust, aquí us deixo aquest fruit de la passió i del Deliri...

Sobre la banda que m’ha acompanyat per a l'ocasió, només puc afegir que els estaré eternament agraït per totes les seves aportacions sonores. Han intervingut tots els meus alter ego a la xarxa. La esquizofrènica banda la conformen: Liam E. Post, al djembe senegalès; Sergi Dia Gilef, a les maraques i sonalls veneçolans, Mar Yuspe Tipa a la granota i Miquel Veri Esnikof als pals de pluja i novament jo, com sempre, a la guitarra i la veu. Ja ho veieu això és el Deliri dins del deliri. 

I a sobre, cap d'ells té la més mínima noció sobre la tècnica dels instruments que van escollir per acompanyar al que canta... delirant.

Xerrac-Xerrac

La vida, com menys t’ho esperes, fa realitat els desitjos, encara que, molt sovint, sigui a destemps. Encara no fa set mesos, tot preparant un regal de casament per a la Marina, vam enregistrar amb uns amics un divertit clip de vídeo a partir d’una versió del tema Moscou d’en Joan Masdéu. Una versió interpretada pel mateix compositor del seu tema inclòs a l’àlbum Casa Murada. El tema es completava amb els nostres arranjaments.  Això incloïa una nova lletra, adaptada a les necessitats del regal (els amics en qüestió s’havien promès a Brooklyn així que calia geolocalitzar de nou la cançó).

En Joan comptava per a l’enregistrament amb l’acompanyament d’una amateur big band, integrada per la resta d’amics que acolorien el tema tot acompanyant-se de diferents instruments, alguns de ben coneguts, d’altres una mica més insòlits: granotes percutives, un baglamà grec, maraques veneçolanes, ganza, guitarra tailandesa o un cazú.

Per a l’ocasió volia que un dels intèrprets toques el xerrac. Havia de ser una mena d’homenatge ocult i evocador al moment cinematogràfic on Dominic Pinot, interpreta un duet de Xerrac i  violoncel acompanyat per  Marie Laure Dougnac a l’escena final de Delicatessen, (dirigida per Jean Caro i Jean-Pierre Jeunet).

Com que el xerrac no forma part del fons instrumental propi vam posar les expectatives en mans dels professionals de la fusta. Encara recordo quan en David i jo vam anar a cal fuster, vora de casa seva. I recordo com ens vam quedar de parats quan vam descobrir com el segle XXI havia arraconat una eina que semblava impossible no poder trobar en qualsevol taller de fusteria. “Xerracs, que en fa de temps que no en fem servir. Fa anys encara n’hauria trobat algun remenant pel magatzem però ja fa anys que no els fem servir”.

Vençuts per la tecnologia ens vam rendir a l’evidència que el solo de xerrac hauria d’esperar. Finalment li vam trobar una alternativa que també ens feia molt el pes. Vam incorporar a la banda una harmònica de vidre (harmònic glass) per la qual cosa vam haver de treballar de valent per aconseguir afinar tota la cristalleria de casa.

Però avui, set mesos després del fallit intent la imatge desitjada s’ha materialitzat en forma de músics de carrer quan era enmig de la tradicional visita dels dissabtes a mercat.  Es diuen Ràdio Fanjul i en podeu saber més sobre ells visitant el seu bloc http://radiofanjulmusic.blogspot.com.es/. El seu repertori és molt variat i es mou sobre la música popular des del tango a la música klezmer i molts d’altres estils en un repertori que, geogràficament, abasta des de la mediterrània a l’Amèrica Llatina, l'Àfrica o l'Àsia. Avui actuaven en formació de trio: Eleazar Fanjul, acordió i trompeta, Katou Sheng Morrison, acordió, veu i xilòfon i Dani Fornaguera, xerrac soprano i xerrac baríton.  

Me les hauré d’empescar per aconseguir un duet de dos xerracs.

Haikús de gènere. Poesia contra violència, mots contra morts, declamació contra agressió, mètrica contra covardia

41 dones mortes al 2012,

62 dones mortes al 2011,

63 dones mortes al 2010

56 dones mortes al 2009,

76 dones mortes al 2008...

...649 dones mortes des de l'any 2003

Per si no els esgarrifa prou la macabra estadística, uns quants números més: les morts causades per atemptats d'ETA han estat 829, des de l'any 1960. Ara pensin en la quantitat de recursos, forces de seguretat, escortes, protecció, accions judicials i polítiques... És a dir, en tot l' esforç orientat i dedicat a acabar amb una situació i els que s'hi ha dedicat a acabar amb l'altra. Afegeixin el ressò informatiu obtingut (articles, editorials, cròniques, portades a la premsa, temps en els informatius de ràdio i televisió).

Però no és de números que volia parlar sinó de paraules.

Les imatges de vídeo recullen les paraules dels joves estudiants de secundària de l’Institut de Cunit, Ernest Lluch. Les van pronunciar durant la celebració avançada de l’acte del dia internacional contra la violència de gènere (avançada no fos cas que l’estultícia de la junta electoral de torn prohibís l’acte).

Aquests joves ens van oferir un recital de poesia que mes enllà del tòpic discursiu del manifest que de tant políticament consensuat i correcte que el fan acaba no tenint sentit (tot i que tothom pugui subscriure els continguts). Nois i noies que ja portaven temps treballant sobre la violència masclista a l’aula havien condensat aquestes reflexions en breus i sintètics haikús.

Escoltar aquests haikús escrits des de la innocència, des de la inexperiència, alguns destil·lats des de la indignació, altres des del rebuig, regurgitats des de l’estorament i la incomprensió; altres evocats des de l’emoció, em va fer pensar que, si davant de l’estadistica hauríem de concloure que no són bons temps per la lírica, que sigui la lírica la que prengui el protagonisme de la reivindicació és tota una metàfora del triomf de la paraula sobre la força bruta i brutal.

Haikus de gènere. Poesia contra violència, mots contra morts, declamació contra agressió, mètrica contra covardia. En resum, la paraula contra la intolerància i l’educació com la vacuna i l’antídot als botxins.

Aquesta educació que s’entesten en esquarterar-nos a cops de decret. Aquesta mateixa maltractada educació que fa possible moments d’esperança com els que ens han oferts les veus dels estudiants.

Com volem eradicar la violència, els maltractaments, les agressions i les morts de les dones si no sabem fer altra cosa que maltractar l’educació?

Les yeux ouverts

Edició especial d'el peix "all covers"

Un bonic tema d'Enzo Enzo per dir-li algu que el trobes a faltar... molt