Mobiolins

Barcelona celebra el Mobil World Congress. La ciutat està envaïda d'executius lluint acreditacions, maletes, maletins i passejant pel metro. Jo els he vist, amb més concentracio de gent, pujant i baixant a les estacions entre Paral·lel i Liceu. A les habituals cares de treballadors, estudiants, aturats buscant feina i tot l'espectre d'alegries i misèries quotidianes s'ha afegit una nova espècie a l'ecosistema soterrat de la línia 3 (la verda).

No em molesten especialment i, a més, diuen que la cosa va bé per la ciutat (que traduït vol dir que va bé pels quatre gats als que ja els anava bé). És veu que amb el congrès, de retruc, mouen el consum. Ja vaig llegir que les putes tenen més vida que mai durant aquesta setmana. També suposo que el mercat de la coca (i el de la cola, també) deuen haver revifat una mica. Tot sigui per que hi hagi més “consum”.

El metro ha continuat funcionat amb normalitat. La vaga de transport públic que amenaçava deslluir el congrés s’ha desconvocat “exercici de responsabilitat”, diu l’alcalde. Vergonya aliena pels tractaments informatius dels mitjans, penso jo. Que bé que surt tot quan tens tots els media de cara (a cop de subvenció) i amenaçant que la ciutat podria perdre el congrés en funció de la imatge que dona. I posar tot el pes d’aquesta imatge en una vaga de transport per inoportuna que sigui. Tampoc sé de que m’exclamo, Ja hauria de saber que als governs de CiU nomes els preocupen les qüestions d’imatge. La que els altres donen. La que, per contra, ofereixen ells, en canvi, pot ser tant patètica com convingui, si no mireu el continuat servilisme a la Dreta Dretana. Sí, sí els de la doble sigla, el DD. O millor seria dir els de la dreta dretana total (DDT).

Però no vull parlar de política. Tenim el panorama gris i trist que tenim i no dóna per mes. Per tant, no cal dedicar-hi ni un minut. La cosa és que, avui, en l’habitual trajecte cap al centre des de la feina hem escoltat un violinista de carrer (millor de metro. No, no era baixet, es que tocava al metro) d’un cert nivell. Els tradicionals acordions o teclats preprogramats amb “clássics populars d’ahir i de sempre per la Frank Purcell Orchestra” han estat substituïts per un violinista que semblava tenir un cert grau de preparació.

Fins i tot els tibats executius s’han adonat que aquell intèrpret tenia alguna cosa d’especial. Per cert, trobo que per dedicar-se al tema de les noves tecnologies de la informació, a la fabricació, venda i promoció d’aparells sofisticats i que són el darrer  crit de la hight-tech sembla que tots es vesteixin al mateix Cortefiel cutranga, de rebaixes i de dubtós gust estètic. On estan els moderns de la telefonia, els gafapastes, el més “trend”  del moment? On s’amaguen?

Jo, que sóc malpensat de mena, ja m’he imaginat una operació, a lo Garzón durant les olimpíades. Anem a netejar el metro d’indesitjables acústics. Ja se sap, aquests van sempre amb la càmera del seu mòbil a punt i encara ens trauran un so de mòbil enregistrat entre Poble-Sec i plaça Espanya, que li diran el “SO-BCN” i el popularitzaran com a alerta de missatges, whatsapps o de trucades en tots els smartphones. Per això avui han eliminat, sigil·losament, sense que ningú s’adonés, tots els pobres buskers, tots els músics de carrer del metro i de fora del metro, per tal que els executius mantinguin preservada la seva oïda virginal. Mentre tant, han repartit estratègicament tots els membres de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) per alegria de les orelles dels executius i de la resta de la plebs, també. Tres o quatre per línia en totes les línies. Segurament els han amenaçat en retallar-los la partitura sinó s’avenien al bescanvi. Això sí els han donat llibertat perquè interpretessin el que mes ràbia els fes, això sí, tot musica clàssica, a tot estirar una mica de Gerswhin. Per això avui al metro hi havia aquest espècimen nou de músic que jo he batejat com el Mobilolí, és a dir el músic de carrer, que toca generalment el violí, durant la celebració d’un congrès de mòbils en els espais de mobilitat urbana, com el metro, provocant la generació de un ambient que podrien anomenar bona mobiolinitat o mobiolinitat sostenible.

I també em demano que n’han fet dels altres pobres músics? Els tornarem a veure? Fixeu-vos que no he dit escoltar. En alguns casos és una activitat absolutament prescindible. Que ningú s’ofengui i per deixar-ho clar, que consti que prefereixo mil vegades mals músics de carrer que la seva desaparició de la via pública.

El gos anticrisi

Sóc dels que pensa que a la crisi millor posar-li una mica d'humor i un polsim d'optimisme. Bàsicament perquè quan van maldades ja és prou dur com per afegir dramatisme a la situació. Per això quan el carrer brinda la oportunitat de plantar cara al tema, i a sobre, amb un somriure no es pot deixar passar l'oportunitat.

Aquest petit clip de vídeo, hauria de dir millor aquest "flip" de vídeo, perquè com sempre l'he enregistrat al vol amb el meu flip, és d'aquesta tarda. 

Coincidireu que és un gos anticrisi?

També funciona com a metàfora del que ens havíem fet creure i que no era més que una gran mentida. Un suflé que ha fet figa.

Re-Visions de Carnaval

Amb tot això de la crisi no acabem de veure ben bé on comença el Carnaval i on acaba. Per que, al capdavall, tot plegat sembla una mascarada. Però sent tradicionals, o sia, confortables, còmodes, conservadors i escorats cap a la dreta (així com de CiU, per exemple. Fixeu-vos que per molt embolicat de modern que es vulgui presentar gairebé tot lo tradicional acaba tenint aquesta patina dretana, enquistada i ortodoxa, immobilista, en alguns casos fonamentalista). No us ho creieu, oi? Mireu les festes tradicionals on no deixen entrar les dones i no cal anar gaire lluny, recordo la primera bandera pirata de les Comparses de Vilanova on vaig disfrutar com un camell fent a estones d’abanderat, a la meva amiga la van agredir aquell dia i es va muntar un bon sarau sobre si calia o no deixar-nos entrar a la plaça de la Vila. Bé, però no vull marxar el tema. Com deia, sent tradicional,  strictu sensu el Carnaval comença avui (be, si volem ser strictu sensu de debò, va ser el dijous gras). 

I avui, primer dia de Carnestoltes tenia una trobada amb amics que no serà possible per l’amic, que era l’excusa per aplegar-nos a la taula, ha escollit la disfressa equivocada... En compte de disfressar-se de metge o infermera va, el molt alternatiu, i es disfressa de bactèria o de virus i és clar s’ha posat de tal manera en el paper que ara necessita tractament. Això és esperit de Carnaval, que quan t’hi posis en el paper, t’hi posis a mort. Et creguis el paper i el portis amb dignitat i fins a les últimes conseqüències.

Recordo que l’únic carnaval que vaig decidir vestir-me de puta, vaig lligar amb un mariner. Anàvem tots dos tant tocats i posats, tan fantàstics, que va ser inevitable l’encontronasso. Reconec que la culpa va ser tota meva. Un pot ser molt puta... quan vol. Així que vaig tirar jo la primera pedra amb allò de “No penses convidar-me a una copa...marine?” Emfasitzant l’entonació interrogativa a “Marine”. Com posant en dubte la condició. Torpedinant la base argumentativa de la disfressa, farcida de tòpics. Directe a fer-li saltar pels aires la masculinitat. No sé si va funcionar gaire, molt èxit lligant a bars i discoteques no l’he tingut mai. Així que no se si va ser efectiu, però beure, jo vaig beure gratis. Això sí.

Ell anava de blanc rigorós, com els marines de permís que havia vist passejar per les Rambles, per cert, buscant les putes del Xino sense dissimular. Clavadet a l’Antonio Banderas o al Tom Hanks quan la festa de disfresses a Philadephia (Jonathan Demme, 1993),  però en ros.

Jo amb un vestit paraula d’honor (no és que ho juri, és que l’escot es diu així) de lluentons blau elèctric. Cenyit i en forma de tub fins als turmells, talons de vertigen. No sé si eren molt alts, però vertigen en produïen.  Fins el punt que havia decidit que aquella nit, com a puta de luxe, jo exercia a l'interior de un bar, “El Vaticano”, aprofitant que el Felix era amic i el cambrer. Perquè caminar amb talons és tot un art. I la meva capacitat d'interpretació, sense deixar en evidència la manca d'expertesa en el delicat equilibri i el necessari joc de malucs, no anava més enllà de tres passes. La barra del bar era una excel·lent crossa interpretativa 

I tapant-me la pitrera, per dissimular l’indissimulable... que anava sense depilar, un drapejat fet amb totes les mantellines negres de blonda de la mare i de la iaia Alcélsia (ella realment es deia Otília, com la mare, pero un cop morta va passar a ser la iaia, al cel sia.

El vestit....el vestit me l’havien deixat, òbviament.  Va ser un amic d’un amic que actuava al 33, un bar de Sitges on actuaven amb números de cabaret i la veritat és que eren números molt dignes i molt ben fets. Ara imitant a la Piaff, ara fent play backs de la Mina o muntant saraus de molta ploma cantant allò de “agradecida y emocionada, solamente puedo decir... gracias por veeeeniiiiiiiir!”. Tot plegat molt Drag però aleshores no sabíem d’això del do drag. N’hi havia que parlava de transformisme, però jo crec que el terme que millor ho definia era cabaret.

Tornant a la marina. Vam entrar en un joc per veure qui anava més lluny en la interpretació. I si ens descuidem, ell, amb vestit reglamentari de la US Navy ja era a punt de violar-me en un vàter i jo a punt de cobrar-li el servei per endavant (el que hauria convertit automàticament la cosa en una relació remunerada i consentida). 

Al final... bé... això forma part del secret professional lligat a la relació puta-client i tampoc ve al cas. Al final, vull dir, l’important és que el paper, el rol sigui assumit, fins i tot quan és clar que s’està vivint una identitat falsa, encara que sigui de forma transitòria. 

Probablement per això, quan m’he vestit en la pell d’un capellà, també ha estat per oficiar un casament, reglamentari i de debò. Un casament que ha durat 18 anys perquè sé que la parella en qüestió han partit peres. Així que, quan siguis puta, sigues la més puta, quan siguis monja, sigues la més puta. De la meva curta, però reeixida carrera professional en l’ofici més antic del món, no en tinc testimoni gràfic. Ja em sap greu, amb aquell vestit i 20 quilos menys quedava d’allò més “verbenero”. De fotos de capellà si que en tinc i quan les trobi les  incorporaré al blog. Mentrestant, conformeu-vos amb les imatges d’aquests amics que espero veure aviat i de com ells també són capaços d’anar a totes i a per totes. Serveixi  com a mostra del gran, immens i profund amor que els hi tinc a tots i cadascun.  Ara  sí, que comenci el Carnaval, el de debò.

Roma, en motorino

Els llambordins de basalt de Roma no ho recorden, però encara tinc gravat al cor (i de poc als glutis per sempre més) el recorregut de punta a punta de la ciutat en motorino. Un motorino conduït a quatre mans, espetarrecs tirant a clàssics, seient lil·liputenc, monoplaça i triangular. Un motorino de quan en motorino s'anava sense casc i amb overboking. Quan, si calia, es creuaven les ciutats en motorino a la recerca d'un concert, d’una excusa per no acabar la nit, per no dormir. Perquè segurament pensàvem que anar a dormir era una petita mort i no volíem matar el moment sinó allargar-lo en el temps. Continuar dempeus. Continuar drets, parlant de tot, sobre tot i riure, l’electricitat que ens alimentava... No podíem morir en la ciutat eterna, i volíem esgarrapar-li l’eternitat, encara que fos socarrant roda al motorino.

Tres dècades després torno a Roma i els llambordins encara hi són, tan intactes com els records. Uns potser una mica més gastats per les rodes d’altres motorinos, altres més garbellats per la memòria. Tots tan eterns com la piazza Navona, el meu centre de gravetat romà. 

El punt de partida de gairebé tot quan tot era encara el que no havia arribat, el que era possible. Quan tot era una reducció a la simplicitat de un cap d'any sense escarafalls ni confetis, en companyia de recents adquirides coneixences que acabarien sent velles amistats. Quan tot m’havia portat a Roma per amor. Quan l’amor m’havia deixat avarat a la casa d’un pintor engelosit que m’acollia com un enemic a casa. Quan el silencis d’aquella casa es van tornar música amb l’arribada dels desconeguts. Quan la música es va tornar complicitat, va amansir les muses enfurismades. Quan els desconeguts van trencar el silenci i va obrir el túnel de fugida de la casa de la gelosia i van fer que l’amor viatges de l’impossible al possible. I el túnel obert sortia de Roma i acabava a l’Umbria... a Foligno... i al millor dels refugis secrets... a Pale... i a Francesco. Quan tot era començar les vacances cada any en companyia d’aquella família de germans, sense pares, sense ordre, però amb concert. Quan tot era decidir, de matinada, fer 150 quilòmetres en una Cinque per prendre un bany sulfurós en unes termes naturals enmig d'un rigoròs hivern a 4 graus sota zero. Quan tot era res i tot estava bé. Desordenat en l'univers i enmig d'un caos natural i primerenc.






I tot continua igual i tot ha canviat. L’escenari igualment evocador i suggeridor (al capdavall que són tres dècades per Roma). Cada personatge ha protagonitzat la seva particular historia, comèdies, tragèdies, vides i morts i ha jugat les cartes com ha volgut. Nosaltres hem canviat, alguns hem viscut, altres han mort, altres han desaparegut i d’altres no en sabem res.

Trenta anys després he recuperat un escenari que s’havia perdut sobtadament, brutalment per la notícia d’una mort. No calia recuperar-lo, de fet no s’havia perdut res. Vivències, records, histories han format sempre part de l’equipatge i no eren cap llast. Però sense les persones els escenaris... no sé... semblen més buits, oi.  La curiositat ha pogut avui una mica més i he provat de localitzar el company de motorino. Un nom i un cognom coincidents en una guia de telèfon semblaven facilitar la recerca. Mentre teclejava el número una trepidació de motorino s’ha despertat en un punt, budells endins, i s’ha repartit contagiosament per la geografia corporal. La veu de la operadora, publicitàriament impersonal, informant-me que el número no era operatiu ha esvaït el moment.

Com que en aquest viatge he aprés del mestre Borromini que tot s’ha de mirar amb perspectiva. He decidit que tot està bé, que hi ha coses què,  si veuen la llum, doncs potser la veuen i queden mes il·luminades, però que si volen quedar-se en la zona gris, tampoc passa res.

Dubto que mai pugui composar els píxels que li falten a la foto. Aquesta es genera igualment cobrint els espais buits i només li passa que queda un xic borrosa... com si s’hagués fet des de un motorino corrent, esperitat sobre llambordins fets de la matèria que escupen els volcans.

La qualitat democràtica desapareix riera avall arrossegada per una torrencial majoria absoluta

He observat estorat com han estat molt poques les veus que qüestionen la creació de nous governs, com el d'Itàlia, formats per persones que, per molt professionals, científics, experts o tècnics qualificats que siguin no han sorgit d'unes eleccions. Tothom sembla conformar-se amb la situació, donant per fet què, amb la crisi, les pressions econòmiques dels “mercats”, aquesta mena d’ens abstracte però que, curiosament, té noms cognoms, que s’ha convertit en el regulador de la vida de tothom i sobretot en qui mana als que haurien de manar, tot queda justificat o no precisa de cap mena de justificació.

Ben aviat seré a Roma, tornaré a Itàlia després de gairebé 20 anys de haver-hi sovintejat estades breus però molt intenses en aquell país. Per sort, tot i ser un de tants turistes, podré fer vida d’italià intercanviant la casa amb una família d’allà que podrà fer el mateix a Barcelona. Això m’ha permès recuperar parlar italià i, el millor de tot, fer-ho amb un italià. No sé que pensava, a quina corda política pertanyia, ni en que creu sobre res. Però no he pogut evitar demanar-li com s’ho havia pres això que els mercats haguessin usurpat als ciutadans un paper que legítimament els corresponia. 

I la sorpresa encara ha estat majúscula. El que em venien a dir és que cap polític, cap dirigent, ningú a Itàlia ha volgut posar-se al capdavant. Conscients que la situació és tan greu i tan fumuda veuen que no hi ha cap líder amb prou carisma per sentir-se capaç de tirar el país endavant i treure’l de l’atzucac. Així que tots han acceptat aquest joc de posar al davant algú que haurà de ser absolutament impopular en les decisions. Mentrestant, a veure si apareix algun líder que pugui exercir d’això: de liderar el país.

I m’he quedat mort davant la pantalla de l’Skype on manteníem la conversa. Tot jo era un error 404. De sobte, no hi havia comunicació sinàptica. La connexió entre neurones estava “not found”. M’he fet un autoreset d’urgència, parpellejant múltiples i repetides vegades a gran velocitat mentre sacsejava el cap i la connexió s’ha restablert. Però la comprensió no.

O sigui que els polítics, conscients que la situació el supera i reconeixent la seva incapacitat per trobar aquesta solució havien renunciat en favor de tercers: tecnòcrates, experts, etc... . Però no perquè els treguin les castanyes del foc sinó perquè són conscients què, la impopularitat de les mesures a prendre, els cremaria, políticament parlant, inhabilitant-los per a ostentar més i majors quotes de poder en un futur. En aquest cas el verb correcte doncs seria usurpar més i majors quotes de poder. Perquè si un polític fa això és que ha traït l’esperit de la seva feina (tota aquella mandanga de treballar pel be comú) i només pensa en termes laborals per la seva pròpia supervivència, mutant en un predador que farà de tot i passarà per sobre de tot per mantenir el seu statu quo. 

I tot plegat, ho he trobat més trist i més greu. La renúncia dels polítics, total i absoluta, tot i que no paren de dir que la solució a la crisi passa per la política és encara més indignant per que forma part de una estratègia on l’objectiu no és sortir-ne de la crisi, sinó, romandre viu mentre van maldades. Mentre és la resta de la societat qui en paga les conseqüències. I a quin preu!

Ahir van haver eleccions aquí. Ha guanyat la dreta que sempre he vist com la més rància i retrograda de tota Europa. La dreta que inventa lleis per excloure altres formes de pensament. Que reclama condemnes presents als altres quan no condemna idèntiques situacions produïdes en el passat. Quan la violència i la repressió la signaven els seus presidents honoraris. 

No confio que aquesta dreta ens tregui de cap atzucac. El primer que van dir va ser que es trobaven molt legitimats pels resultats. Ells que no han respectat resultats electorals legitimats per les urnes, com els dels referèndums, quan no s’han avingut als seus interessos. No paraven de dir que treballaran per tots i per tothom. Ells que, quan han governat, han treballat per al seu lucre personal, fent-ne d’això la més obscena de les ostentacions i presentant-ho com un valor moral a l’alça i exemple a imitar.

No confio que aquesta dreta salvi ningú de cap crisi. Només espero que la poca capacitat de maniobra que la conjuntura econòmica actuals els dona, exerceixi de fre per les mesures que vindran i que no seran ni pensades pel bé de tots ni bones per a tothom sinó nomes per a uns quants, per als seus.

I de sobte s’ha tornar a produir un error 404 al meu cap. Aquest cop la causa de la interrupció en la comunicació neuronal ha estat la hormona contra la ingenuïtat que ha decidit alliberar-se hipotàlem amunt, tot cridant-me introspectivament: Però? Com carai pretens que el cabrons que han provocat la crisi dels mercats i del deute, que són els que s’amaguen darrera de les dretes ràncies i retrogrades, facin ara que han aconseguit també les regnes de la política que el negoci se’n vagi en orris? Que les vaques són magres, però encara les podem esprémer una mica mes. Encara queden empreses públiques per privatitzar. Tenim estat del benestar, sanitat i educació que poden ser retallats encara mes. Tenim marge de maniobra per ampliar preteses llibertats individuals mentre retallem les col·lectives en matèria per exemple... de llengua.

I de sobte he entès que les recents pluges torrencials i les conseqüents inundacions no eren més que la representació gràfica de l’últim viatge de la qualitat democràtica, abans de morir negada en el mar, arrossegada aigües avall per la força torrencial, imparable i aterridora d’una majoria absoluta.

"14 d'abril, Macià contra Companys". Com explicar història amb rigor amb un fals documental.

Sembla una contradicció Zen però no ho és. Com explicar història amb rigor i criteri, amb l'aval científic de la recerca historiogràfica però emprant el suport dels elements i del llenguatge de la ficció cinematogràfica. La resposta, en més simple, es diu Manuel Huerga, Toni Soler i Francesc Escribano i el seu excel·lent treball "14 d'Abril. Macià contra companys" que he tingut el plaer de veure en la seva preestrena al cinema Bosc de Vilanova. És pel·lícula, és documental? És tot a l'hora. Sota el paraigües d'un fals documental el guió de Toni Soler ens resol la manca de testimonis i d'imatges que farien d'aquest film un documental clàssic traslladant el pes de la conducció i la narració als actors que encarnen els diferents personatges de la pel·lícula. Recordeu la Pelota Basca de Medem? doncs el format és molt semblant però aquí ens parlen Macià, Companys, Ventura Gasol, Tarradellas, Alcalà Zamora.....I és clar com que de vius no en queda cap  la cosa passava necessàriament per ressuscitar-los a tots i això nomes ho pot fer la màgia del cinema.  És clar que tot plegat es pot resoldre amb el rètol de "basat en fets reals" però crec que la voluntat dels autors no era fer una simple recreació de fets sinó aprofundir en un episodi històric que no per estar abastament documentat es prou desconegut. No em sap greu confessar la meva ignorància al respecte i en determinats moments de la pel·lícula sentia una certa vergonya de veure fins a quin punt ignorava com havien anar les coses en relació a un passatge de la història del que coneixia el titular perfectament. El 14 d'abril de 1931 Macià proclama la república catalana a la plaça de Sant Jaume.

El ritme de la pel·lícula és trepidant, cavalcant sobre les declaracions dels protagonistes que van cosint i sargint el conjunt dels fets a partir del testimoni de com ho van viure i que configura aquest exercici de periodisme-ficció tan real. I aquest és una altre dels mèrits del film perquè bona part de l’acció es desenvolupa com la seqüència de un 30 minuts qualsevol, plans d'entrevista, entrellaçats i entrellaçant el fil argumental testimoni, rere testimoni. O sigui que la cosa tenia seriosos riscos de ser de difícil digestió. Imagino que aquí el paper de la direcció d'actors ha estat titànic per aconseguir transmetre amb tan poc terreny de joc tanta vivència i tanta carrega emocional.

Acabada la pel·lícula i a les portes del cinema hem felicitat Manuel Huerga. M'encuriosia saber que havien decidit sobre la distribució del producte: com a documental o com a ficció. La opció escollida és la segona i  probablement sigui certament la mes honesta. I he pres bona nota del que ha dit. És en el terreny dels documentals que ara s’està arriscant més pel que fa a formats i maneres de presentar i narrar.

Aquí podeu escoltar també la breu, brevíssima presentació que ha fet de la pel·lícula abans de la seva projecció. La qualitat de les imatges no es gens òptima perquè hi havia poca llum, estàvem a la darrera fila del cinema i el meu flip és com la colònia Brummel, tal i com deia l’espot publicitari de la tele, “se maneja bien en las distancias cortas”. Doncs, a les distancies curtes va de meravella però de lluny... no dona per més.

:( Snif, Jobs

En obrir l'ordinador avui he vist l'esquela que ha dedicat Apple a Steve Jobs. Potser el millor homenatge que puc fer-li a un individu que, sense conèixer de res, em mereixia admiració professional i un respecte considerable és fer-li saber, ja no a ell, que al capdavall ara li importarà ben poc (i segur que abans de morir tampoc li hauria estat rellevant tenir aquesta dada), sinó a la resta del món com de bé m'ho he passat i, de fet m'ho passo, amb les eines que han sorgit de la seva brillant manera de fer. De sobte, m'he adonat que he estat envoltat d'aparells amb el logotip d'Apple des de fa més de 25 anys. No vaig haver de decidir entre els aparells de la seva companyia o els de la competència. Vaig arribar al primer Mac per raons professionals i va ser un amor a primera vista. Des d'aleshores, i amb només un breu parèntesi, també per raons laborals, amb diferents aparells i sistemes operatius que servien per enyorar cada cop més la pometa de marres, sempre he tingut un mac a la meva vida.

Eren tan elegants que fins i tot quan es penjaven (que també ho feien) ho feien amb gràcia. Recordeu aquella bomba encesa que anunciava fatídicament el desastre? Encara conservem els Macintosh  Classic i el Classic color amb què vaig escriure els meus primers contes i el Macintosh LC II amb què vaig dissenyar totes les premaquetes del setmanari L'Hora del Garraf. Batalles i batalletes professionals i moltes nits de vetlla en la seva companyia formen part d'un bagatge del qual en la distància l'Steven Jobs en forma part.

Així que aixecarem una copa a la teva salut mentre recordo, per estricte ordre de defunció, els noms de tots els Mac's que he tingut a les mans:

Mac Beth

Mac Arthur

Mac Koki

Mac Abeo

i el Mac Quinto al qual també dic Mac Abro perquè el vaig comprar per tot Sants

No sé si hi haurà més Apples a la meva vida. Jo espero que sí, però, reinterpretant el que deia no fa gaire un titular de prensa anglès, A Apple se li ha girat Jobs. Avui, de forma definitiva i inapel·lable. :(Snif, Jobs