10J 2010 / 11S 2012

10J2010-11S2012 from Jordi Úbeda on Vimeo.

A pocs dies de la manifestació de l'onze de setembre, deixo constància amb aquesta petita vídeo-crònica d'una altra manifestació, la del 10 de juliol del 2010. Un dels motius per evocar aquella multitudinària, lliure, pacífica i democràtica expressió del sentiment d’un poble que se sap nació però nació trepitjada, és que la classe política d’aquest país sembli obsedida en no voler veure que la societat que, en teoria representen, fa ja temps que els ha superat en velocitat de somni i els ha sobrepassat en l’acció per aconseguir-lo.

La manifestació del 10 de juliol del 2010 va ser una manifestació reactiva. La sentència del Tribunal Constitucional en va ser el detonant. Una sentència injusta dictada per un tribunal polititzat i mancat de legitimitat, fidel retrat de l’escàs nivell de qualitat democràtica de l’estat espanyol. Un estat amb minúscules, de clara concepció jacobina, acomplexat i lligat i ben lligat de mans i peus per uns poders fàctics que no van permetre el somni de trencar amb la dictadura, tot i haver assolit el triomf de mantenir-la fins a la mort de l’assassí al llit.  La manca de classe política i la covardia general, la política de la por de l’exèrcit, l’església i els poders econòmics van aconseguir que Espanya fos l’única dictadura feixista amb la qual no hi va haver trencament, ni revisió, ni exigència de responsabilitats i encara menys reparació (per a eterna vergonya democràtica que fa que països com Xile o Argentina, o la mateixa Alemanya, estiguin a anys llum d’Espanya, on el govern actual encara no ha condemnat mai el franquisme, ans el contrari). Amb un panorama tan galdós els catalans vam tornar a ser estúpids i il·lusos i vam confiar que la minsa i pobra estructura democràtica, amb uns fonaments tan febles com una promesa electoral, seria justa amb la demanda de major cota d’autogovern. Però no va ser així. La reforma de l’Estatut, promoguda per l’ara satanitzat i demonitzat govern tripartit d’esquerres de Pasqual Maragall, no va ser respectada malgrat les majoritàries votacions del Parlament català i tot i haver estat referendat pels vots de la societat catalana en una consulta electoral.

La manifestació del 10 de juliol de 2010 va ser això, el clam contra una sentència que posava en evidència que en 30 anys de presumpta democràcia no s’havia produït cap mena d’evolució ni progressió cap a cotes mínimes de credibilitat, transparència i pluralitat.

Va ser un primer pas que cal sumar a d’altres passos fets (les consultes populars, la formació de l’ANC, Assemblea Nacional Catalana). Passos que són les respostes d’un poble a la manca de resposta dels seus dirigents. Uns dirigents massa preocupats per garantir el seu propi futur i menjadora, per mantenir-se en la poltrona.

Els polítics continuen en la miopia de no voler veure que fa temps que són a les antípodes del que se’ls demana i exigeix. Quan tothom sembla tenir clar quin és l’objectiu de la manifestació encara avui veig i llegeixo informacions qüestionant l’independentisme. És lamentable perquè el fum que generen en aquest intent de confondre la societat, només el respiren ells, per la qual cosa es converteixen en actors passius d’un procés en el que haurien de mantenir la veu cantant. Ja s’ho trobaran. Jo espero que igual que ho va ser la manifestació del 10J2010, la de dimarts vinent sigui un nou toc d’atenció a l’encara despistada classe política perquè es posin les piles per liderar un procés que tal i com van les coses... convindria poder fer-lo amb ells. Convindria, però no és condició sine qua non. Al capdavall, si la independència només s’assolirà fent que en algun punt del procés hi hagi un trencament de l’actual estructura institucional. No tornem a pecar d’il·lusos, en algun punt caldrà explicitar una fractura clara i això ens situarà poc menys que al marge de la “seva” llei.

Qui sap, potser el trencament que no es va produir quan tocava al 1975 pugui ser efectiu a la primera dècada del segle XXI. Potser serà aleshores el temps de començar la transició democràtica, per fi. Mentre això no arriba, us deixo amb aquesta crònica del 10J2010 ja que aleshores el bloc no existia i per tant no estava recollit.

Voldria creure que aquesta manifestació, juntament amb l’Assemblea Nacional Catalana i espero que la manifestació de dimarts vinent seran moments claus d’una història de la qual encara no en sabem el final... però ens l’imaginem molt clarament. I de la matèria dels somnis estan forjades moltes realitats.

Tempesta d'agost sobre la piscina

Llamps i més llamps sobre la costa de Vilanova. Prou lluny per que els trons fossin una lleu remor gens amenaçant. 

Quina sort no ser gal. Era com si el cel volgués caure sobre els nostres caps.

"Ultra" on my mind

Edició especial d'Ego-tunes

Georgia on my mind
cover del tema de  Hoagy Carmichael i Stuart Gorell

Una versió d'un tema que va popularitzar Ray Charles a partir d'una composició de Howard Hoagland, "Hoagy", Carmichael i Stuart Gorell. La cançó ha passat a la història com un tema que ens parla de l'enyor per un territori estimat tot i que inicialment estava dedicada a una persona, la germana de Carmichael que es deia Georgia. Sigui com sigui, Georgia ha passat a la història com un tema dedicat a l'estat de Georgia, als EUA, que el va adoptar com a himne aprofitant la confusió generalitzada sobre els orígens del tema. Per no contradir la creença popular, vull dedicar la meva versió del clàssic, molt especialment, al Carles i la Irene, que ens han regalat molt bones estones en un d'aquests espais que momentàniament i circumstancial hem perdut. La tristor és potser ara massa intensa. El sedàs del temps posarà en el calaix de la memòria cadascun dels records i, potser, la clau per obrir-lo siguin les notes d'una cançó com aquesta. La deixo aquí per si, per aquelles coses de la vida, perdem el clauer pel camí.

Carca-Sonne!

El minitour vacacional pel País Catar (en Occità)/ Pays Cathare (en francès) ens ha dut a visitar algunes petites joies arquitectòniques, des de la turísticament massificada Cité de Carcassona (en Occità) Carcassonne (en francès) fins al més tranquil i recollit claustre de Sant Ilari (en occità) /Saint Hilaire (en francès), on vam saber que  s’havia fabricat el primer vi escumós del món, la blanquette, un antecedent del seu xampany i del nostre cava així com de tots els espumosos italians, germànics, o també fins a la encara més recollida abadia de Sant Policarpi (en occità) / Saint Polycarpe (en francès), que conserva parcialment la decoració amb frescos romans dels seus murs i un campanar accessible per una recargolada escala de fusta que fa cruixir tota l’estructura quan hi puges fins al capdamunt per trobar un complicat sistema de pesos i contrapesos per fer sonar les campanes sense necessitat de campaner de forma automàtica.  Un tour que es va completar amb les ràpides ullades al castell d’Arques o  les espectaculars runes sobre l’espadat, que domina el petit poblet de Lapradelle, del castell de Puilaurens.

I com en tot viatge, a cada aturada, ens hem enriquit d’un nou coneixement, d’una nova experiència i ens hem amarat del paisatge i d’alguna conversa esparsa. Hem pres contacte amb Sant Ilari i el seu passat en el camp de la innovació enològica. Aquesta abadia fou l’escenari d’un dels primers casos d’espionatge industrial reeixit. Tot apunta que Dom Pierre Perignon, el monjo benedictí a qui se li atribueix el descobriment del xampany, va fer una estada pel volts del 1668 (un retir espiritual segons fonts, més o menys oficials). El Dom va passar una temporada, més o menys breu, a l’abadia de Sant Ilari, també sota la regla de Sant Benet,  i d’on sembla ser, segons fonts no confirmades i de difícil contrast, hauria fugit oportunament aconsellat després d’algun episodi on van entrar en contradicció el vot de castedat que marca la regla benedictina i, qui sap, si alguna reminiscència de l’esperit càtar o potser de la inspiració trobadoresca occitana que li ocasionaven periòdiques relliscades d’amor cortès amb les fèmines de la contrada, especialment les casades, quan els seus marits s’absentaven del poble. El resultat de tot plegat: sembla que Pierre Perignon es va endur algun cor trencat i la fórmula del mèthode ancestrale per provocar la doble fermentació en  ampolla que dóna lloc a les bombolles en el vi. El mètode que un altre monjo benedictí havia descobert al 1531 quan va trobar algunes ampolles de vi blanc de Limoux que havien fermentat fins a produir gas carbònic a l’interior de l’ampolla. La resta de la història té a veure amb el màrqueting i amb el fet que, en aquest món, observar les regles probablement et condueixi a un estadi espiritual de màxima felicitat... o no, però, el que és segur, és que, a ser ric famós, materialment parlant, no et conduirà de cap manera.

De Sant Ilari vam marxar amb el bon regust de boca del tast de la Blanquette (Sí, vam fer el que podríem definir com un Sant Ilari) i amb la mala notícia d’intuir que l’occità, tot i que els vilatans amb qui parlàvem ens asseguraven que encara s’usa en algunes cases, es trobava en vies d’extinció, tot i l’existència d’iniciatives com les Calandretes, les escoles que fan immersió en occità, com fan també la Bressola (en català a Perpinyà) o les Seaska  (en euskera al Pais basc francès) i Diwan (en bretó, a la Bretanya). El cert però és que tot i suposar que les persones amb qui parlàvem potser el sabien, i  que després de presentar-nos com a catalans, no vam aconseguir ni un mot en occità de cap dels interlocutors, o no van gosar o no van voler, no ho sabrem mai. Tot sortint de l’abadia de Sant Policarpi i en una altra conversa informal amb una dona, amable i atenta que ens parlà de l’arquitectura gòtica, de l’arquitectura i art compartits amb Catalunya ja des del Romànic i el Gòtic i de formar part de una certa unitat cultural comuna, una dona amb arrels familiars alacantines que també ens reconeixia que els seus avis per la part francesa parlaven l’Occità, però que ella i la seva descendència ja no el coneixien.

Al castell d’Arquès vam descobrir una reproducció d’una Cage à Écureuil, en llatí una Magna Rola, una grua de roda feta de fusta que s’utilitzava per aixecar el carreus de pedra per formar les muralles. El sistema és molt simple. Un o més homes se situaven a l’interior d’una gran roda de fusta, molt semblant a les rodes que  hem vist sempre a les gàbies dels hàmsters. El cilindre de fusta no és massís i li falten alguns taulons de forma que, en caminar sobre ells, pots fer més pressió amb l’ajut de les mans i els peus per fer girar la roda. L’artefacte,  lligat a una corda i a una politja, permetia pujar càrregues de molt pes. La força addicional de la roda permetia multiplicar per set la capacitat de càrrega d’una sola persona.

L’altre descobriment va ser de caràcter sonor durant la visita a la Cité de Carcassona. L’espai de la Cité pateix, com totes els complexos culturals que són patrimoni de la humanitat, de l’efervescència i enorme pressió humana que els perverteix en tant que espais culturals per esdevenir complexos de consum amb més o menys gràcia. En el cas de Carcassona, la batalla està perduda en el nom de la industria turística però fent un gran, gran exercici d’abstracció un pot arribar a fer-se una idea de la magnificència de l’espai.

Malgrat les objeccions, Carcassona ens va oferir un regal efímer i audible. En primer lloc els sons, discrets però carregats de simbolisme d’una músic de carrer que interpretava el hang, un curiós instrument barreja entre gong, címbal i steelpan que dos suïssos van inventar i que són els únics fabricants al món. Buscant informació sobre els instruments m’ha caigut una mica l’ànima als peus. A mi m’agrada tenir-los per jugar amb ells i aprendre, si puc i es deixen, a extreure’n alguna sonoritat. Resulta que, per adquirir un hang, has de fer una carta, una demanda per escrit als creadors de l’instrument i, si els sembla bé, et conviden perquè puguis anar a escollir l’instrument (no vull ni pensar el que deu costar un hang)... tot plegat una mica massa de secta per al meu gust. Però, tornant al tema, el so metàl·lic del hang causa un efecte embolcall de misteri, crea una atmosfera única i especial, molt adient en un entorn de pedra, que respira història, com el de la Cité de Carcassona. La intèrpret, amagadíssima en un racó, ben allunyat de la maror humana que envaïa els carrers, oferia el seu regal musical a aquells que intentaven anar un pas més enllà i allunyar-se del brogit. Camuflada entre murs amb merlets, a través dels quals es veia la ciutat al fons, les seves notes eren, ara ho he vist mentre editava les imatges i ho sé del cert, un petit bàlsam, tant per als possibles esperits càtars que encara no haguessin decidit suïcidar-se o emigrar a algun castell allunyat de la ruta veient l’allau turístico-comercial, com per als viatgers que, a desgrat, formem part del devastador exèrcit invasor.

El segon regal sonor el vam trobar a l’interior de l’església de Sant Nazaire.  Església atapeïda en planta baixa pels turistes i atapeïda a la teulada per coloms que entraven i sortien del temple a voluntat. De sobte, la irrupció d’un quartet masculí, cantant a capella el que em van semblar cants occitans, van aconseguir reduir al silenci els sorollosos visitants que feien cas omís de les recomanacions d’observar discreció i no fer soroll en un espai reservat al culte. Només van interpretar les dues peces que es poden escoltar en el vídeo, en un concert breu, però intens.

Un petit detall, petit però significatiu sobre els efectes devastadors de la incultura. Tan nítidament com les veus dels cantaires, sentireu com un acompanyament de percussió, la fressa originada per un gran raspall sobre les lloses del terra de l’església. Era la particular aportació de l’església al concert. Mentre la coral  aconseguia el miracle de silenciar els sorollosos visitants del temple, el guia espiritual de l’església raspallava unes taques del terra amb convicció i energia. Potser era un intent de netejar els pecats del món, concentrats en les lloses pètries de Sant Nazaire. En qualsevol cas, fou un intent en va. Les taques no van marxar, els cantaires no van callar i jo, tot i resistir la temptació d’assassinar al molest agranador, vaig pecar de pensament ja que mentalment, el capellà escombriaire va morir, a mans meves, de diverses i doloroses maneres imaginades. Trist i contradictori quan un cartell, escrit en diferents llengües (l’occitana no, per cert) advertia els turistes que aquell era un lloc de culte i que respectessin el silenci. Un silenci que davant la cultura, l’església és incapaç d’observar... una contradicció més d’aquest estament tant contradictori. Fixeu-vos sinó que van cremar els Càtars perquè predicaven l’exemple que ells no seguien.

L'apocalipsi segons Sant Juliol. Tempesta d'estiu

L’oratge avui amenaçava tempesta. El matí ha ofert alguna minsa resistència però al final ha vençut la pluja i s’ha imposat amb contundència. Al cap de cinc minuts s’ha adonat de la victòria i aleshores ha decidit ploure ordenadament. Una amiga ens ha convidat a ca seva per veure el mar. Un mar que ens esperàvem en consonància amb la violència de la torbonada però que oferia aquesta panoràmica de tempesta tranquil·la. Una visió insòlita que feia certa la dita de la processó va per dins. Davant d’aquestes roques s’ha ofegat sovint gent enganyada per l’aparent tranquil·litat superficial de les aigües. Avui la tempesta, també devia ser interior. A l'exterior, tota l’apocalipsi segons Sant Juliol tenia com a resposta marina la planura pròpia d’un dia assolellat... però sense ni rastre del Sol

Ja tinc ganes de veure com seran les de l’agost. De moment però un tast de com les descrivia jo fa uns anys en uns articles d’estiu al Nou Diari. N’hi ha vui i els podeu llegir tots en aquest mateix bloc a la secció Ofidis d’Estiu

Sorpresa Humida

Un bon xàfec a l’estiu, i sé que la Unió de Pagesos no em perdonarà aquest article per això de les calamarsades, és sempre gratificant, refrescant i afalagadorament humit sobre la pell. Perquè una tempesta d’estiu sigui ben rebuda cal però una quarta condició, la sorpresa. És necessari un dia assolellat, radiant, sense núvols, net com el marbre del vestíbuls dels aeroports de disseny, amb un cel amb la cara de no haver trencat mai un plat (Un d’aquests cels de fotografia hortera que tots hem vist algun cop). Un dia, en definitiva, que incita als pantalons curts i a un passeig, a quatre mans, pel bosc. Sospiteu sempre d’aquestes dies però no fugiu. Deixeu-vos sorprendre per la càlida sageta de l’aigua. En qüestió de segons, el martiri de Sant Sebastià serà cosa de nens. No us fiqueu sota cap arbre, que els llamps són traïdors. Deixeu-vos amarar per la pluja fins que la flaire de la terra mullada rebenti la pituïtària. La tempesta serà curta, la terra intentar amagar el pecat eixugant-se ràpidament. No caldrà que nosaltres ens amaguem, ens limitarem a desitjar un nou xàfec a quatre mans.

La Lepra del diner

Edició especial de La Crítica ha dit: estrena al Teatre Romea

Senyoreta Júlia

Versió de Patrick Marber a partir de l'obra d'August Strindberg  

Direcció de Josep Maria Mestres 

Estrena, divendres 29 de juny de 2012

Les senyoretes Júlia del segle XXI difícilment tenen capacitat per escandalitzar ningú pel seu comportament social o pel lliure exercici de la seva sexualitat, moralitat o pensament. Així la lectura que Josep Maria Mestres ens proposa del text de Patrick Marber sobre l’obra original d’August Strindberg havia de fer marrada necessàriament per conduir-nos, com sempre fa al Romea en les seves produccions, a enfrontar-nos a reptes més d’acord amb els temps. I la senyoreta Julia resultant en aquest temple escènic ravalenc és el producte de la descomposició i putrefacció d’una burgesia benestant, tan frívola, alliberada i desinhibida com vulguin, però absolutament contaminada per la malaltia associada al capitalisme salvatge i que podríem anomenar la lepra del diner (Emulant la lírica de Quevedo al seus versos de Poderoso Caballero es don Dinero). I aquest és, al meu parer, el pal de paller de la proposta; evidenciar la tesi que el diner té una de les més altes capacitats de corrompre i de descompondre les persones, tal qual com si esteséssim parlant d’una forma de mort en vida.

Per això encara que el context de la producció ens situï a l’Anglaterra de la postguerra, en el moment que Winston Churchill ha perdut les eleccions davant el laborisme, immersos en una crisi galopant i amb la promesa molt engrescadora d’un canvi cap al socialisme (tan utòpica, inabastable e increïble com pensar que el PP i CiU ens trauran de l’actual crisi) que ha de resoldre el problema de la desocupació, la pobresa i la reconstrucció des d’un govern d’esquerres. Una proposta realment engrescadora en el seu moment (com ho va ser el Cambio socialista que va dur Felipe Gonzalez al capdavant del govern espanyol) i que tot i l’enlluernament necessari va perdre pistonada en nomes sis anys a Anglaterra. Aquest és el punt de partida que Marber va escollir per a l’actualització del text d’Strindberg, un punt de partida on, salvant moltes diferencies al voltant dels motius que han provocat cadascuna de les conjuntures, la crisi i la necessitat de sortir-se’n d’aquesta és l’embolcall de la situació.

En aquesta situació els personatges, Julia, la filla de l’amo, i John, el xofer de l’amo, van intercanviant-se el rols de víctima i botxí en un text amb poques concessions per a l’humor, que apareix en comptades ocasions amb comptagotes, però que resulta extraordinàriament estimulant per a un espectador observant el duel dialèctic entre una i altre.

La Júlia que ens ofereix Cristina Genebat és l’exemple fefaent que els diners no fan la felicitat. En el seu cas, ni tan sols ajuden. Una Júlia aparentment extravertida, desinhibida, lliure a la qual la seva posició de comoditat i riquesa ha embrutit i perdut fins a límits insospitats. Julia no escandalitza per la seva aparent frivolitat, lleugeresa, banalitat o presumpta distracció moral. Al menys a mi em resulta infinitament més escandalós el fet que tenint possibilitats,  capacitat i sobretot els diners, i per tant, oportunitat i mitjans (més que qualsevol altre mortal), per desenvolupar el millor de si mateixa aparegui algú capaç de desenvolupar el pitjor de la persona; la crueltat, el domini, el sadisme refinat, la supèrbia, el xantatge, la coerció i l’amenaça, embolcallats de superficialitat, de dona capriciosa i voluble, aparentment alliberada i sense prejudicis. Una Júlia en definitiva fagocitada pel poder de corrupció de la seva posició social, una víctima de l’avorriment de classe benestant que es veu abocada pel tedi insuportable a experimentar amb els racons més foscos (un fet que, portat amb alegria i felicitat, en principi tampoc semblaria tan lleig com el pinto, frívol potser si, excèntric, potser també... però en cap cas sòrdid, que és exactament com li escau). Una Júlia que, finalment, traspua covardia i por a/de la vida. Qui sap si aquesta Júlia, amaga una altra Júlia més fràgil.. més innocent.. més ingènua. Però m’inclino a pensar que aquesta Julia més humanitzada ha acabat oculta i asfixiada sota la resta de “virtuts”.

I no es pensin que el personatge masculí, John, encarnat per Julio Manrique, es queda curt. Sortosament aquest no és un text maniqueu de bons i dolents, amb blancs  i negres definits. No, aquí els clarobscurs i els matisos, i cal apreciar l’esforç amb que tots dos actors  es lliuren en la interpretació, son els que ens enriqueixen el discurs que, si no, fora fàcil i previsible.

Aparentment i en el context de l’obra (i forçant la màquina, seria transportable al present) el punt de partida dels criats, dels empleats, dels treballadors sempre és de debilitat. Això no disculpa que, davant el diner, es perdin els papers, la coherència i l’honestedat. I això precisament és el que li succeeix a John. Ha viscut la seva vida  a l’ombra de l’opulència i aquesta llavor ha fet aparèixer l’enveja i l’ambició. No es deixin enganyar pel John que assegura haver estat enamorat des de la infantesa de la princesa de la casa. Si fos així l’obra no es diria la senyoreta Julia sinó Sabrina i tindríem un happy end sense necessitat d’assaltar la caixa forta del senyor de la casa. Julio Manrique vestiria de Balenciaga i tindria una retirada a l’Audrey Hepburn (mmm... no descartin una versió en aquest sentit. A mes a més, el rollo  lèsbic seria un contrapunt molt actual).

Novament i mantenint la tesi que el diner, com el dubte, corroeix i molt. El diner consum la integritat de John. L’efecte d’aquest minat moral és demolidor perquè ataca i rossega fins al moll de l’os el concepte de fidelitat. D’una banda, la fidelitat al patró, que s’ha acabat convertint en submissió i per tant en una relació de domini, tan sàdica i masoquista com la que sembla mantenir en el pla sexual, la mateixa Júlia. Una relació insana que genera rancúnia laboral. I per una altra banda, la fidelitat emocional cap a la Cristina, la seva presumpta promesa i cuinera de la casa. Una fidelitat que salta pels aires davant la promesa de coit de la protagonista. Promesa que acabarà consumant-se i consumint-ne els protagonistes. Així doncs, fidelitat mal entesa tant en el pla laboral (fidelitat vs submissió) com en el pla emocional (infidelitat a la novia i/o promesa).

Finalment, i igual que la Júlia, en John ens ofereix la més alta mostra de covardia, abocant la seva amant al suïcidi i amb contundent imatge final, tan poèticament explícita, que no la podem ni volem desvetllar per no matar la sorpresa. Només apuntarem que intervenen en la imatge el paper moneda i les sabates del amo, un dels elements simbòlics de la diferència d’estrats socials omnipresent en la producció.  

El drama es desenvolupa a la cuina de la casa de camp.  Tractant-se de l’Anglaterra nobiliària, en el més pur estil de la clàssica producció televisiva Upsairs Downstairs, és una cuina semisoterrada amb finestres que donen visió al jardí. Un espai molt, molt apte per a representar aquest viatge a l’interior, a les profunditats de les animes dels personatges.  Un viatge realment underground.

Hem comentat que la producció té comptats els moments de distensió que facilita l’humor. Es especialment remarcable l’aclucada d’ull que Genebat li fa a Manrique tot elogiant el seu vestuari: “Sembles un director de teatre” promovent un somriure generalitzat entre l’auditori.

La resta de sortides humorístiques les vaig trobar vinculades amb altres moments molt més tensos i on, si apareix el somriure, és bàsicament perquè la realitat mostrada és prou dura per necessitar algun espai de relax. Així el moment en que el joc de la seducció porta Júlia a demanar que li besin els peus, podria  fer riure sinó fos perquè aquí es barregen moltes altres intencions com la possessió, el joc de dominació i submissió subjacent a la relació amo/criat. Un altre moment que perd l’humor en favor d’accentuar altres emocions és quan Júlia apareix amb la gàbia del seu canari amb la pretensió de fugir amb ell i es passat a degolla (fictícia, com molt bé indiquen ens els díptics informatius de la producció).

Com l’ocell decapitat, la llibertat, la pretesa llibertat de la que els personatges sembla haurien de gaudir és un be escàs... inabastable. La permanència en el cercles socials, avicia i sortir dels cercles viciosos sembla una missió impossible ja que impossible resulta per a l’ocell engabiat assolir cotes de llibertat i autonomia després d’acostumar-se a la gàbia.

Aquest text ens fa palès que encara hi ha classes, potser estan en lluita entre elles, una lluita ancestral que s’ha manifestat al llarg dels segles en múltiples formes. Una lluita on els poderosos sempre juguen amb l’avantatge de tenir-ho tot millor. Potser són més carn de psiquiatra. Però en qualsevol cas s’ho poden permetre.  I si pensen que aquesta afirmació es agosarada intentin negar-la després  de veure el tracte que reben els banquers d’aquest país fent el que han fet amb l’economia nacional en nom del lliure mercat i del capitalisme salvatge. Intentin afirmar que no hi ha classes quan aquests personatges continuen lliures i sota la protecció de tots els estaments de poder. Intentin pensar que no hi ha classes quan la mal anomenada burgesia catalana, amb Millets i Montulls al capdavant, seguida d’una corrua de personatges convergents i units, i ben esquitxats per dubtosos finançaments dels seus partits amb diners  bruts i contaminats de corrupció continuen aferrats a les respectives poltrones. Proletaris del mon uniu-vos,  i intenteu fer una centèsima part del que han fet aquesta colla de delinqüents i ja ens cartejarem des de la presó per explicar-nos-ho.  Aquesta però és una altra història... encara que tampoc tingui pinta de tenir un bon final... com el de la pobra i dissortada Júlia i el seu captiu i servent amant.

Do not cross, crime scene

Camino, l'ordinador a l'espatlla, cabàs en mà, amb el sopar a dins (cremeta de carabassó i poma i pasta amb crema de parmesà) amb la Lua, fermada a les cames i esporuguida com és habitual en la meva gossa antisocial,  camí de l'estudi a Barcelona quan em trobo el succés. Una escena perfectament parada per a l’ocasió. Un incendi al carrer Floridablanca, just al bloc del costat on vaig viure els primers dos anys de tenir estudi a ciutat i vora els cinemes Renoir, per sempre més el cinema de capçalera.

 Sembla aparatós. Però també que ja és tot sota control. Cap fumera, absència de flames, bombers asseguts a la vorera.  En un gest automàtic, un moviment reflex, busco el meu Flip-vídeo a la butxaca. També de forma automàtica ordinador, cabàs i gossa han anat a parar a un sol costat del meu cos. Tot controlat amb una sola mà. L’altra mà i l’altra meitat del cos queden alliberats de responsabilitats. Subjecten la càmera… i es posen a pencar.

No m’entretinc gaire. L’excés de pròtesis alienes a la professió ocupa un volum excessiu, dificulta moure's entre la gent i per molta deformació professional que un tingui, al capdavall, tampoc hi ha gaire acció. Els bombers semblen haver acabat la feina i només quedem curiosos i vianants que, com jo, s’hi han trobat amb la ruptura de la rutina-temps.

Així que aturo el Flip tot just quan apareixen un càmera i el seu trípode. Sembla de BTV.

Una cosa però em crida l’atenció i m’hi entretinc una estona. Finalment continuo camí de casa vorejant per Floridablanca fins a la ronda de Sant Antoni però vaig donant-hi tombs al que he vist. La policia ha acordonat l’accés al carrer Floridablanca des de Villarroel i una altre cordó s’estén a l’altra banda, cap al carrer de Casanova. Òbviament, s’entén que calgui impedir el pas dels vianants. Però, en un primer moment, no acabo de veure clar el perquè. Ràpidament em venen raons de pes al cap: caiguda de persones o objectes des dels pisos sinistrats, perill de despreniments, explosions de gas... És un protocol de prevenció i per deixar l’espai a l’actuació dels cossos (extinció i seguretat).

Però alguna cosa no acaba d’encaixar en tot aquest protocol de seguretat. La policia només impedeix el pas als vianants que intenten creuar pel carrer, però no diu res, ni als veïns del bloc sinistrat ni a qualsevol que digui que es veí de la zona sense acreditar-ho de cap manera, únicament assenyalant la porta del bloc on asseguren que viuen. O sia, que mentre uns quants obedients gaudim del directe, els altres entren i surten del cordó a voluntat. De sobte, em ve al cap que ser veí de la zona deu ser com dur posat el vestit de Superman, et fa completament ignífug i a prova de bales, explosions i, ben segur, immune a la crisi. Que policia i bombers en el desenvolupament de la seva feina assumeixen el risc i el perill ja entén que va amb l’ofici, però per la resta?

Tinc la sensació de viure en un país on la gent no treballa gaire sobre determinats hàbits. On trobar un cartell de “no passis” es converteix en una temptació massa difícil de superar, on trobar indicacions del tipus “no aboquis fora sinó dins”, resulten reptes intel·lectuals excessius. 

No malinterpretin el discurs. La cosa no va del foment de la urbanitat. És una mica més profund que aquest discurs tan perillosament escorat cap a la dreta. És que penso que, massa sovint, ens rebel·lem contra tonteries, contra allò que no cal i en canvi ens quedem bocabadats davant les coses que haurien de fer-nos aixecar en peu de guerra. 

També sembla que massa sovint policia, bombers, protecció civil, etc.. tots aquests serveis que vetllen per la seguretat no semblin capaços de trobar la mida de les coses. O per excés  o per defecte, pero mai en el punt mig. O es passen de frenada o cauen en l'absurd i el ridícul. Quan ja és evident que una situació és sota control hauria de formar part de la formació dels agents el saber flexibilitzar les actuacions. Potser no cal obrir el carrer, però es pot deixar passar per una vorera (perfectament protegits per l'escut que formen la renglera de camions de bombers afilerats i generant un corredor). Però fa més policia evidenciar la capacitat de la prohibició i fa més policia d’aquí si, a més d’evidenciar la prohibició, evidencien que permeten a uns pocs saltar-se-la. 

Més tard, mentre editava les imatges he caigut que, tractant-se de un succés vora els cinemes Renoir, segurament calia donar-li un to més cinematogràfic a l’afer. Però, fins i tot així, he pensat que si el que volíen era emular els films americans, aquells on trobem sempre aquells precintes, groc escandalós, on llegim allò de Do not cross, tampoc resultava creïble. Així que finalment la cosa ha quedat amb qualitat de TV-movie de coproducció nacional.

Que feia tota aquella gent contaminant l’escenari del crim?